Btt: Volta al Bages. Terra de Maquis.

Sona el despertador. Falten pocs minuts per les 4 del matí. M'he despertat uns quants cops aquesta nit. Són els típics nervis abans de les grans cites.

Estranyament al que és habitual ho tinc tot preparat. Intento menjar una mica de cereals però em costa mitja hora. Que difícil llevar-te i començar a menjar! Tot i això tinc temps fins i tot per treure la gossa a passejar. Carrego la bicicleta i la motxilla al cotxe i cap a Lleida a buscar el Carlos que ja m'està esperant. Cinc minuts després ja estem camí de Santpedor, a la comarca del Bages. Aquest cap de setmana toca fer la Terra de Maquis, 235km i 6500m donant la volta a tota la comarca en bicicleta de muntanya.

Encara no hem arribat i el Jordi diu que ja és al lloc però que necessita buidar una mica (com fa cada matí). Després de diversos intents aparquem el vehicle en un bon lloc i molt a prop de la nova furgo del Jordi. Ens l'ensenya en 5 segons perquè no ens sobra temps i cap a recollir la bossa de benvinguda, deixar la motxilla, ficar l'original dorsal de fusta (que pesa més que el meu bidó) i anar fins a la sortida que està situada a la plaça del poble.

Ens fem les fotos els tres amb mallot de Benimoto i quasi que m'acomiado fins a la nit. Lamentant-ho molt no aniré amb ells. Per bé o per mal vull fer la cursa sol, al meu ritme (que no és molt) i tornant a experimentar aquella sensació de la competició que tant trobo a faltar.

El Jordi, el Raül i el Carlos abans de començar la Terra de Maquis 2013

Comencem amb una mica de retard ja que ens van donant un localitzador gps per saber en tot moment on som i si seguim el camí que toca. En principi aquest seguiment també es pot fer online però després resultarà que la web s'ha saturat de tanta gent que hi volia accedir. Jo de moment ja li he dit a la meva dona que estigui tranquil·la que em podrà tenir controlat tot el cap de setmana.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 1a etapa.

Minuts abans de dos quarts de vuit llencen un petard que marca la sortida. Gps amb el track carregat i a fer quilòmetres. En totes les curses, ja siguin de dues hores o de més de 10 com aquesta, hi ha nervis a la sortida. La gran majoria sortim fort per agafar posicions i després a mesura que passen els quilòmetres els ritmes es van estabilitzant. Vaig amb un grupet on hi ha l'Albert Massana, una bèstia "parda" que ha vingut amb un grup de Puigverd de Lleida. Els primers quilòmetres són relativament còmodes perquè vas resseguint una sendera paral·lela a un canal. La gent va molt ràpid fins a la zona de Rajadell on uns senders molt divertits i més tècnics ja fan que alguns baixin de les bicicletes per superar-los. No tardo en adonar-me de com anirà la cosa. No hi ha res marcat del recorregut i has de seguir en tot moment el gps. Els errors de camins són continus. Bàsicament perquè la gent no portem el mapa amb molta definició per estalviar bateria i això fa que tan sols ens aparegui una línia que és el track, sense cap altra referència, i com que aquesta cursa presumeix d'un alt percentatge de corriols, doncs no veus moltes de les entrades a les senderes. Exemple. Vas amb un grup d'uns 5 o 6. Intentes apretar una mica pel camí per ser el primer en agafar la sendera. En el meu cas el motiu és que acostumo a guanyar temps baixant i aquesta temporada ho necessito encara més per la manca d'entrenament i el sobrepès respecte l'any passat (10kg!!!). Amb l'ànsia d'agafar uns metres per iniciar el primer la baixada, et passes el corriol i fins que no sents xiular el gps advertint-te que no segueixes el camí que toca (n'hi ha mots que no piten), rectifiques i trobes l'entrada, ja estàs veient com tot el grupet passa per davant teu i et quedes l'últim. I com acostuma a passar, sempre hi ha algú que no baixa bé i tu et vas ratllant pensant en els minuts que se t'estan escapant.

Un tram de "bici-armario"

Després d'aquests bonics primers 20-25 km iniciem un tram molt lleig. Corriols de pujada, bruts i pedregosos. Camins amb un sol pas que et fan pensar que és millor pujar per corriol. Descensos bruts, molt bruts. Amb molta vegetació de secà que sembla que t'arrenqui la pell. A sobre no pots baixar ràpid perquè vas tota l'estona tocant amb el manillar a les branques i això fa que se't giri la roda. I si encara no en tens prou els corriols que creus que són de baixada, baixen 10 metres i després en remunten 5 (això és del Carlos). I algun ciclista dels que està fort pujant però que no es que baixi malament, literalment, NO BAIXA! A sobre sempre intenta ficar la roda per entrar dels primers en el sender! Li auguro un "Manolete" en tota regla (Manolete, manolete, si no sabes torear pa' que te mete!). Trencada de cames total! I la cirereta és la pujada a Castelltallat. Si, molt bonic l'indret i les vistes, però que et facin pujar entre matolls mentre veus com vas paral·lel a un camí (brut a collons però camí al cap i a la fi) fa pensar que simplement l'objectiu és que la prova sigui dura, perquè si. Jo puc estar d'acord en que segons quin tram no hi ha més remei que haver de carregar la bici al coll per poder arribar a determinat sender però fer-ho "de gratis"? I a sobre amb el sol que ens estava caient al migdia! 40º! 

Arribada de la primera etapa

Continuo una mica bastant fins als pebrots de la ruta. Molt "pestosa". Se'm passa pel cap preguntar quan arribi si coneixen una eina anomenada desbrossadora. I de cop, m'aparto d'aquests pensaments foscos quan se'm fica una abella entre el casc i les ulleres. Noto una aguda fiblada. Estic baixant un corriol i no puc aturar-me de cop ni treure les mans del manillar. Quina picada! He d'aturar-me de qualsevol manera per treure'm l'agulló. Quin mal! Espero que no s'infli molt. Tan sols em faltaria això...
Ni un llarg col·lector d'aigua de 250 metres m'anima. És com pedalar per les clavegueres (però en net). S'ho han currat fincant-hi tants leds (tot i que no serveixin per il·luminar massa) però en un punt on hi han ficat palets i hi tenim menys altura per passar, rasco el meu casc dels diumenges! Torno a recordar-me dels familiars de molta gent de la organització. Per primer cop estic d'acord amb la meva dona. Fer això és de bojos. Segur que ens obliguen a fer-ho i no ho fem. Avui, a sobre, paguem.

Arribo al penúltim avituallament, el d'Antius, i pregunto si tenen alguna cosa salada. Estic cansat dels dos tipus de rebosteria, les dues llaminaures, l'snack dolç i la fruita. En tots els avituallaments el mateix. Encara hi ha una noia que em respon que el salat fa venir set. Me la quedo mirant i tot i estar encès i cansat encara em queda el suficient seny per no contestar-li. Al cap i al fi és una voluntària que per la resposta la única bicicleta que ha vist és la d'ET. Però de bon gust li hagués dit que amb la calda que estava caient, la ruta pestosa per la que ens feien circular, les hores que portàvem pedalant i el desnivell acumulat de les nostres cames arriba un punt que et ve de gust alguna cosa diferent als 6 productes que portàvem veient tot el dia. 

Als pocs minuts arriba un grupet de 7 o 8 però m'ho agafo amb la calma. Surt tothom, vaig cap a la bicicleta i sorpresa! M'he quedat sense bateria al gps. Miro l'avituallament i li pregunto a l'únic ciclista que hi ha si encara te bateria. Em diu que si però m'adverteix que està fos i que no anirà a un ritme gaire alt. Li comento que no tinc alternativa així que continuem la ruta per un altre tram lleig que va per la llera d'un riu. El pobre noi baixa a quasi totes les pujades i anem avançant a participants que estan groguis. Aprofitant que ens agafa un altre corredor em diu que es queda sota l'ombra d'un arbre a menjar una mica i fer-li companyia a un participant que està assegut sense saber ben bé on és. Continuo amb l'altre noi però als vint minuts veig que cada cop anem més lents. Li miro la cara i veig que porta un tortell de reis acollonant. Em diu que li ha agafat una "pájara". Crec que més que una en porta una dotzena. Li dic que intentem arribar com sigui fins al pròxim avituallament.

El Carlos a l'arribada de la 1a etapa

Casualment al minut arriben 5 o 6 participants més. Entre ells el Masana. Estem a 5 quilòmetres de meta i en aquest avituallament hi tenen cervesa i fuet! Fem festa major. L'Albert es veu la cervesa d'un glop! Aprofito que surten uns quants per seguir-los. Un comença a apretar i em fico darrera d'ell. Fem un petit corriol i de sobte para. Li pregunto si li passa res i em respon que va sense gps (igual que jo) i que anava seguint les roderes de la gent que ha passat davant nostre. Bé, com que els altres no poden tardar molt comencem a xerrar. Passen els minuts i li comento que ja havien d'haver passat. Comencem a tirar camí amunt, camí avall i veiem l'encreuament on ens hem equivocat. Tornem a baixar i de cop les marques desapareixen. Tornem a remuntar i veig a dalt a 100 metres al Masana que ha sortit molt més tard que jo de l'avituallament. Li pregunto si veu per on continua el camí em diu que li sembla que és per on està ell. Per sort, encara li queda bateria al gps i podem acabar l'etapa junts. Una mica més d'onze hores d'etapa.

A l'arribada ens fem la foto de rigor, cerveseta, neteja de bicicleta, recollida de motxilla i dutxa. Mentre espero el torn per un massatge porto la bici al taller per un soroll a la caixa de pedalier i a esperar el Carlos i el Jordi.
Comencem el sopar amb la gent de Puigverd i sense el Jordi que encara pedala. Ens han informat que continua en carrera i com que ja sabem que és un "jabalí", doncs no patim gaire. Tot i això encara estem menjant quan apareix! El Carlos m'havia comentat que s'ha acomiadat d'ell al quilòmetre 90. L'habitual repertori del Jordi. Avaries mecàniques, rampes a les cames, més gana que el gos de l'afilador... però tot i així amb una rialla ben gran a la cara.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 2a etapa.

Sóna "mosa, mosa, assim vc me mata..." Són dos quarts de 6. Algú va oblidar treure el despertador. Ens havien advertit que ja ens despertarien ells a les 6. Tot i això als 5 segons continuo dormint. Fem un petit esmorzar, deixem les motxilles i a recollir un altre cop el localitzador gps.

Jordi, Carlos i Raül a la sortida del 2n dia

Sortim i tothom s'ho agafa amb més calma. Suposo que el cansament del dia anterior i les hores de bicicleta ens han deixat els nostres apreciats culets com la bandera del Japó. Una pujada i a dalt de tot gent parada. La mare que ho va parir! Sempre em passa el mateix! Un tap espectacular en el primer corriol. Intento avançar posicions per evitar els taps matiners però als pocs quilòmetres la cosa s'estabilitza. Avui la ruta sembla que sigui de btt mentre que la d'ahir era de senglars. Bon recorregut i baixades més agraïdes que ahir. En un lloc on em perdo i he de tornar a enrere em trobo amb el Masana un altre cop. Creia que el portava per endavant. Anem en un grup d'uns 10 ciclistes i com sempre passa, no tots portem el mateix ritme. Fem un tram bastant brut d'esbarzers per creuar el Cardener (torno a recordar-me de familiars de gent de l'organització) i en una de les pujades intento apretar per entrar el primer al corriol. Bingo. El segon baixa més lent que jo amb la qual cosa fa endarrerir a la resta. Sé que el Masana a la pròxima pujada m'empaitarà i així és. Sortim els dos de l'avituallament a bon ritme i baixant com a bojos. Avui si que gaudim de la bicicleta i de les magnífiques vistes. Estem passant per llocs que com diu l'Alfons "es fácil pero no te caigas". L'Albert comenta que si caus et pots fer mal. Veient la caiguda de la paret crec que et faries mal del tot.

Primeres pujades

Agafem un ciclista que no va molt bé amb el gps i els tres fiquem una marxeta més. Veig clarament que em pesa el cul i els lloms els tinc destrossats. Com que desconec el terreny em fa por pujar el puntet que puc donar de més i fer un pet físicament. Intento dosificar el màxim a les pujades, deixant que fins i tot s'escapin uns metres per recuperar a les baixades. Així arribem fins al quilòmetre 100 on en una petita rampa el ciclista que havíem atrapat apreta. El Masana a darrera i jo m'ho miro fredament. Els porto a menys d'un minut quan arribo a l'avituallament de la cervesa (l'últim a 4 quilòmetres de meta) i no hi son! Pregunto si han parat i diuen que han estat, encara no, 10 segons! Jo menjo fuet (allò salat que se'ns ha negat en tots els avituallaments anteriors) i faig una cervesa. Estic a punt d'acabar-la quan arriba un grup de 6. Fa hores que no veig a tants ciclistes. Surto abans que ells per un tram de fals pla sabent que si s'ho proposem m'atrapen i no els faig ni suar. Segueixo unes roderes equivocades i em salto l'entrada a un corriol. M'adverteixen de l'error i ja em treuen 100 metres que no em molesto ni a intentar recuperar. Xino-xano vaig fent aquest últim sender trenca-cames fins a l'arribada. Assaborint la bonica ruta d'avui (quasi, quasi de les que qualifico pata negra). Hi he estat encara no 8 hores i mitja.
A l'arribada, suposo que el cap de l'organització, ens fa entrega d'un trofeu acreditatiu de que som uns Finisher. He acabat la Terra de Maquis. Al final en la posició 43 de la general amb 19 hores i mitja totals.

Fantàstiques vistes del Bàges

El Carlos arriba una hora i quart després. Avui bastant més trinxat que ahir. Dinem junts i esperem al Jordi que pel que diuen els amics de Puigverd, ha superat pels pels l'últim tall. Els hi comento que al Jordi segur que li poden dir missa. Ell continua peti qui peti, ni que sigui fora de cursa. És d'aquelles persones que no necessita un trofeu per saber el que ha fet i tampoc ha de demostrar res a ningú. Els que el coneixem ho sabem. El Carlos diu que com acabi la cursa serà el seu ídol. Ni Kilians, ni Ajram, ni Tomás Roncero. A partir d'ara un pòster del Jordi al capçal del seu llit.

Dures rampes de pujada

I a dos quarts de vuit i amb una rialla de pam entra el Jordi per la meta. Quan anem a rebre'l el primer que ens diu que aquell trofeu de fusta li dona com màxim fins a la foguera de St. Joan. I es que conyes a part, molts cops sembla que necessitis un premi per obtenir el reconeixement dels altres però oblidem com moltes coses sense premi ens omplen tant o més. El Jordi és dels que es queda amb les intenses vivències d'aquest cap de setmana i no necessita cap tros de fusta per demostrar del que és capaç a ningú.

En resum dir que la prova és dura a collons. No hi ha pujades llargues i tots els desnivells es fan en rampes curtes i explosives. El primer dia 130 km i 3800m i el segon dia 107km i 2700m. No és una ruta per descobrir el Bages. M'explico. Si bé donem la volta al Bages, anem enllaçant infinitat de corriols. Crec que el recorregut es podria fer amb la meitat de quilòmetres però un dels atractius és la quantitat de corriol que hi ha (entre el 70% i el 80%). El primer dia transcorre per zones molt brutes. Una bona neteja de vegetació alleujaria la penositat d'una ruta tant exigent i donaria una mica de plaer. És allò d'aquell refrany español de "sarna con gusto no pica". Doncs el primer dia és exageradament sarnós i picant!

El segon dia és més "normal". Amb algun tram brut però que no són la regla general. Per gaudir del recorregut i sobretot del paisatge.
Els avituallaments justos. Molt limitats i poc variats. Tot i això ben distribuïts al llarg de la ruta. En canvi, tota l'organització un 10. Llàstima que no hagi funcionat el localitzador per satèl·lit però hi han hagut detalls molt interessants. Des de la enganxina amb la gràfica de cada dia per ficar-la al quadre (el Carlos patia perquè li arrenqués la pintura de la seva bici) a l'original dorsal. El factor humà d'excel·lent també. Des de l'atenció de les fisios, a la noia que organitzava l'allotjament, pasant pels encarregats de les motxilles, el taller de les bicicletes i altra gent amb la que els participants no hem tingut tant contacte... un plaer de persones que han fet que aquesta cursa no se'ns fes tant dura.

Petit trofeu de Finisher amb la cara del famós maqui en "Caracremada"

Sense cap mena de dubte, a tots aquells que els hi agradi el fuet (el "latigo", no pas el fuet de menjar) aquesta és la seva prova. Sado total per a massoques.