dissabte, 23 de gener de 2010

Esquí de muntanya: Tuc del Port de Vielha (2605m) PD, S2

Sona el despertador i no m'ho crec. Un quart de 6!!! Quasi no m'enrecordava d'aquesta sensació. Matinar i llevar-te a contracor per anar a fer activitat! Sort que aquest últim mes he anat fent tastets i poc a poc intentem recuperar "algo" de forma. Però un any en blanc (com el reial madrid però per diferents motius) pesa molt i sense cap mena de dubte que encara em costarà un temps.
Doncs aquest any que jo no he fet res ha servit per e que molts de la colla s'iniciessin en diferents activitats a la natura (coses d'en Murphy). He de reconéixer que em feien dentetes però ara toca recuperar el temps perdut (o no!). Un dels que s'ho ha agafat últimament amb més entussiasme és el Jordi (suposo que part d'aquest entusiasme és per trencar-te el creuat el dia que estrenes les teves flamants SCARPA F3). A sobre és dels que fàcilment es deixa enganyar tot i que remarco, que en té una predisposició enorme.
Fins a dia d'avui tan sols haviem fet colls i collades però això sí, tornant de nit al cotxe. Avui ha estat diferent. Hem fet cim, no és important quin haguem fet, l'important és que n'hem fet un. Segurament hi ha ajudat que venia l'Antònio (un paio fort, fort, fort, encara que mai ho reconegui). Que un dia d'aquests aparegués amb l'equip d'esquí de muntanya era qüestió de temps. Fanàtic de l'esquí + boig pel senderisme = freerider TOTAL. Avui era la seva 4a sortida amb pells però bé, comencem a explicar el que us interessa.

La sortida té 1120m de desnivell que es fan en unes 5h, entre pujar i baixar. Ja sabeu que els horaris en l'esquí de muntanya són molt aproximats, ja que depenem molt de les condicions de la neu que ens trobem. Aquí teniu el track de la sortida (GPS).
Aparquem a la boca nord del túnel (túnel que té un dels noms més ordinaris i rancis que se li puguin donar a una infraestructura). Sortint a mà esquerra, direcció Vielha, a uns 300m hi ha l'entrada a una deixalleria. Deixem el vehicle on molesti menys. D'allí surt una pista que en direcció E passa per sobre de les dues boques nord dels túnels. És molt planera i curta. Quan arribem a un mirador de la vall, a pocs metres ja veurem un pal vertical que ens indica el GR del port de Vielha. Tirem amunt. Hi ha una pista una mica més ampla que va tallant la drecera però tot i la inclinació, es deixa pujar amb pells. Avui hi havia trams d'"ski-tooling" (sota els grans arbres s'ha desfet la neu i avui estaven pelats).
Arribem a una cabana i el paisatge s'obre. El bosc cada cop és menys dens i la inclinació és molt poca. Seguim la vall uns centanars de metres i poc a poc anem a buscar el torrent i el pont que el creua (hi ha una creu vermella).


Asseguts al mirador abans de deixar la pista inicial.


Tot just passat el petit pontet.

La nostra vall és la del fons a la dreta (igual que els lavabos del bar). Al creuar aquest pontet hem d'anar a buscar un bosquet molt clar que ens queda a uns 500m. No us encegueu per la llomada que teniu davant i que sembla que guanyi més altura. Es veu un pal indicador de ruta de senderisme però es millor passar per sota i després girar a la dreta per l'altra banda. Si anem a buscar la llomada ens trobarem amb una zona més exposada i posteriorment s'ha de fer un flanqueig que, segons les condicions, pot ser igualment exposat a part de passar per sota de dues canals d'on sempre hi baixen allaus. Això ens ho estalviem si anem seguint el fons de vall sense intentar retallar el nostre recorregut (no com nosaltres que ens hi hem ficat tot seguint uns altres esquiadors francesos). Per sota seguint la llomada ja vas pujant en direcció W.


Accedint al coll per la llomada que NO s'ha d'agafar.

D'aquest punt en endavant ja veiem
el Port de Vielha.

Unes petites rampes més dretes per guanyar altura i ja veiem el port/coll al fons al qual hi arribem després de fer unes voltes maria en la part final. Fins aquí crec que no s'ha de tenir cap problema per arribar. Potser en anys ventats el coll pot estar delicat però no hi havia cap cornisa de l'altre món. Ara toca decidir, a la dreta (N) el Tuc de Montanero amb un corredor molt atractiu i a l'esquerra el Tuc del Port de Vielha. Ens decantem per aquest últim perquè el corredor l'hem vist una mica delicat. Pugem uns metres i entrem a la pala (àmplia extensió de neu) que ens porta al cim. Aquesta té orientació NW i avui ens l'hem trobat tota gelada. Aquest tram així com els últims metres abans d'arribar al coll són els de major pendent però sense passar d'una graduació PD (Poc Difícil) en l'ascens i S2 en el descens en l'escala de Labande.


Vistes al sud. Pantà de Senet.

L'Antonio, el Jordi i al fons el
Montanero (2500m).

La millor opció, ganivetes i fins al cim. Jo apurant, apurant, a 20m m'he hagut de treure els esquis i pujar amb els crampons (això em passa per no ficar les ganivetes on s'havien d'haver ficat).
Però a dalt ens hem trobat un aire fred de collons, tant, que no hem fet ni 30m per aguaitar i veure el Lac Redon.
Fem un descens ràpid d'uns metres per evitar aquest aire i que s'emportés volant alguna cosa del material (al Jordi li ha volat la bossa de les pells que els amables francesos ens ha recuperat).
En tota aquesta estona no els he pogut convèncer de baixar per un "tub"/canal que es veu a mà esquerra durant la part final de la pujada. S'ha de reconèixer que tenia una pinta molt bona però ja caurà un altre cop.
Ens fiquem els esquís i cap avall. Que gelada la rampa! A partir del coll la cosa ja ha estat diferent. Per primer cop aquesta temporada m'he divertit baixant.
La neu a l'hora de la baixada era bastant acceptable. Per l'Antonio, arribava el moment de gaudir d'aquells grams de més que suposa portar material més concebut pel descens, i el cert és que ha pogut permetre's algun salt i tot. La resta del descens sense més comentaris. Tots anàvem buscant les millors zones per baixar fins arribar a meitat de bosc, on després d'empaitar unes quantes pedres, hem decidit carregar els esquis a l'esquena.
És el primer cop que arribo a una hora raonable amb el Jordi. No sé si ha estat perquè avui venia l'Antonio, però el cas és que ens ha donat temps d'anar a dinar a Les Bordes (no les d'Aran sinó les properes a Vilaller). I quin dinar!