Btt: Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

La Pedals de Foc és una popular ruta per etapes (o no!) que fa la volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Segons l'estat físic, el temps del que disposem o simplement el ritme que volem portar, la ruta es pot fer en una etapa (non stop) o sis. Hi ha nombroses possibilitats per fer-ho "a la carta". Nosaltres hem decidit fer-la en tres dies. Tampoc disposem de més dies (la Festa Major del poble és sagrada) o sigui que molt que li pesi al Jordi, habitual company de suades, les jornades seran completetes.

En total es tracta aproximadament d'un recorregut de 220 km i 5100m de desnivell positiu acumulat (5700m de descens). 

• Altura mínima: 950 metres (Llesp, Vall de Boí)
• Altura màxima: 2250 metres (Coll de la Portella Blanca)
• Tipus de camins: 61% pista forestal, 31% carretera semi-asfaltada, 8% camí.
• Sortida: Refugi de Conangles (boca sud del túnel de Vielha)
• Arribada: Vielha
• Es passa per 34 pobles, alguns d'ells abandonats o amb una sola família vivint-hi.
• Coll més llarg: Coll de Triador (2140 metres), 12 quilòmetres de pujada al 7'5%.

Aquesta informació és la que es troba a la pàgina oficial de la ruta Pedals de Foc. El nostre track, gravat pel Jordi és aquest:

Us deixo a continuació les entrades sobre la sortida per etapes: 

• 1a etapa. Túnel de Vielha -Les Esglésies  
• 2a. etapa. Les Esglésies  - Son del Pi 
• 3a. etapa. Son del Pi - Vielha

Aconsello no entretenir-vos gaire ni fer parades molt llargues per no baixar massa el ritme del nostre organisme. Això és més important que no pas portar un bon ritme.

Considero que la Pedals de Foc és una ruta bonica, més si no has visitat mai la zona. Ens ho hem d'agafar com una activitat per etapes, a cavall entre el cicloturisme i el btt. Hi ha alguns aspectes però, que pel meu gust li resten atractiu.

Entrant a la Val d'Aran amb la Maladeta al fons

• No és circular, amb els problemes logístics que això comporta. 
• No veus res del Parc Nacional, al qual li donem el tomb. 
• Pel meu gust té massa trams de carretera (molts inevitables).
• Si la realitzes a través de l'organització els preus són abusius.
• No està senyalitzada. Has d'anar mirant contínuament el mapa/roadbook/GPS.

Potser no seria tan crític si es tractés d'una ruta qualsevol però crec que el mite supera la realitat. Molta gent parla de la Pedals de Foc com la ruta en btt per excel·lència. Pot ser que hagi estat la pionera a casa nostra  però n'hi ha de millors, amb molta menys anomenada, on fas més btt i no tant cicloturisme i sobretot, estan menys explotades.
Tot i això, us animo a fer-la. I ja sabeu que per qualsevol cosa no dubteu en contactar.
Més fotos del Jordi aquí.

Btt: 3r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

3a. etapa. Son del Pi (Pallars Sobirà) - Vielha (Val d'Aran)

El Jordi no s'aixeca gaire fi. Potser li falta combustible a aquest motor de gran cilindrada. Esmorzem força, com cada dia, però el Jordi té problemes estomacals. No li "baixa" el que ha esmorzat.

Avetosa de València d'Àneu

Com que no hi ha més remei que continuar, iniciem la jornada per un caminet que surt del darrera de l'església (N). És una sendera molt ràpida i bonica amb algun graó inesperat. El llom de la muntanya i un pal indicador ens informen que entrem a la zona perifèrica del Parc Nacional. La sendera ara continua pel vessant nord de la muntanya i s'endinsa en un bosc de coníferes, la famosa avetosa de València d'Àneu. Ens trobem una cruïlla de corriols. Nosaltres agafem el de l'esquerra, cap amunt, empentant la bicicleta, seguint els indicadors del refugi del Gerdar. En pocs minuts arribem a una ampla pista (esquerra) per pujar encara no, 100 metres de desnivell. Va en direcció oest (W) mantenint l'altura durant uns 2 o 3 quilòmetres fins que trobem, abans d'un rierol, un caminet que baixa. Entrem en un tram de Parc Nacional i la normativa específica d'aquest espai protegit no permet circular amb la bicicleta. Pel meu gust, aquest tram a peu és dels més bonics de tota la ruta.

Refugi del Gerdar, a l'antiga carretera de la Boanigua

Sortim a l'antiga carretera del Port de la Bonaigua, a escassos metres de l'antic refugi del Gerdar. Tram de carretera en descens fins l'hotel els Avets i enllacem amb la C-28 que recorrerem durant 4 quilòmetres fins el trencall que va cap a Sorpe, on també hi arribem per carretera.

Arribant a Borén pels "bolos"

Per trobar el camí que baixa a Borén hem de creuar tot el poble. Realment és molt recomanable i més veient la baixada que ens espera. Tornem a tenir la sensació que estem fent bicicleta de muntanya! Aquest camí queda dividit o tallat per la carretera. Si estem atents no ens suposarà cap problema enllaçar-los un cop arribats a la carretera. La segona part té molts "bolos". O sigui que conducció conservadora i penseu que aneu amb el portaequipatges! (o no!).

A Borén tornem a agafar una carretera asfaltada, durant uns 7 o 8 quilòmetres. Anem pujant metres lentament en direcció nord (N). Creuem els bonics pobles d'Isil i Alòs d'Isil, que comencen a patir la pressió turística i, com a conseqüència, a perdre part del seu encant.

Son, Isil, Alòs, Montgarri, Vielha...

Abans d'arribar al refugi del Fornet, antiga estació d'esquí de fons de Bonabé, la carretera asfaltada esdevé pista forestal. Hi ha força vehicles a motor per trobar-nos on ens trobem. Durant 9 mesos a l'any per aquí tan sols hi trobes els pastors que hi tenen el ramat o algun excursionista nostàlgic, però el període estiuenc i la temporada de bolets atreuen un alt nombre de visitants.

A partir de borda Perosa, el camí comença a alternar trams més drets amb trams més planers. Estan condicionant la pista i encara no està molt compactada, fet que augmenta el desgast del Jordi, al que, tot i no dir res, la panxa l'està martiritzant.

Mossegada del gos

En una petita pujada d'un centenar de metres, el Jordi ha patit l'atac d'un gos. Se li ha llençat a la cama i li ha clavat una queixalada. Ha estat un atac a traïdoria, buscant el rival més dèbil. Com fan els lleons amb les seves preses. No n'hi ha prou amb els dolors estomacals, el cansament dels tres dies, la gana i la pujada? No. Ara ens ataca un gos. Però el que ha fet esclatar al Jordi ha estat l'actitud dels propietaris de l'animal. No el portaven lligat i l'han alliçonat com si es tractés d'un nen petit, dient-li que el que ha fet estava molt mal fet, que el pròxim cop no ho fes. Tan sols faltava que li fessin demanar perdó. M'he quedat astorat! No creia el que veien els meus ulls. Us podeu imaginar com s'ha ficat el Jordi. No li han demanat ni disculpes. Jo no crec que ell volgués escoltar un "perdona, som uns babaus i no sabem com reacciona el nostre gos davant de persones amb bicicleta". Amb tan sols preguntar si li havia fet mal n'hi havia prou, no? Doncs res, han continuat baixant per la pista com si allò fos el més normal del món. Mare de Déu! Realment hi ha actituds que generen violència i qualsevol altre li hagués clavat una puntada al gos que hagués creuat el Port de Salau. Tot i això, continuem pedalant encesos com llumins. Seguim amb el nostre calvari particular. El Jordi em demostra una vegada més que "el poder está en la mente". Qualsevol altre hagués dit "prou, ja n'estic fart de tot i tots. N'estic fins als pebrots!". Ell però, continua endavant, pedalant, amb els seus problemes físics i una emprenyada de campionat. Vol acabar la Pedals de Foc i ho farà, n'estic convençut.  

Passat el migdia estem a Montgarri. En principi no es necessari desviar-se i passar-hi però el Jordi ho necessita pels problemes de la seva panxa. Està fotut i avui no és per la bicicleta. No m'hi puc negar després de tot.

Em cau una llàgrima al veure l'espectacle. Més cotxes que a la Diagonal. Tot terrenys que van amb pressa, sense respectar res. No sigui que quan arribin no trobin lloc! Embussos, clàxons, gent espetegada per tots els llocs amb els seus para-sols inclosos, com si de la platja es tractés... hi he trobat a faltar una gran pancarta que ens donés la benvinguda al territori Coronel Tapioca. Com us podeu imaginar, nosaltres som els estranys. La gent ens mira com si ens haguem perdut.

El Jordi, no s'acaba de refer. Suposo que amb la cara pago i veu les meves inspiracions profundes d'autocontrol i els esforços per no fer-ne mala sang. Sap que anem justos de temps. Avui comença la festa major del poble i un servidor, té les claus del magatzem on està tot el beure de la "penya". Com no arribem a l'hora flagel·laran algú.

El Jordi obrint-se pas entre el ramat de vaques

Tornem a ficar-nos en camí i fugim d'una de les experiències més desagradables d'aquesta ruta (amb el permís de l'incident del gos). La massificació que vaig veure a Espot no arriba ni a la sola de la sabata a això. Quina llàstima, de veritat.

Li proposo una drecera. Pujar una sendera ben pronunciada . Hem d'empentar la bicicleta per trobar la pista que passa per sobre. Així evitem el transitat camí i de pas, deixem d'engolir la pols i el fum que provoquen els vehicles. El Jordi demostra un cop més que és un "paio de raça", difícil de tombar, i accepta la proposta tot i trobar-se en unes condicions pèssimes. Reconec que tant graó és emprenyador, però tot sigui per escapar d'aquest Montgarri desvirtuat.  

Després d'aquests 10 minuts de pujada a peu, tornem a la Gran Via, perdó, a la pista forestal. És l'hora de dinar i el trànsit ha disminuït una mica. Tot i això trobem una excursió de "buggys" i gent que surt de tots els racons del bosc. Em ve al cap La Rambla d'en Quimi Portet. Si li hagués de ficar banda sonora al que estic vivint aquesta cançó hi seria sense cap mena de dubte.

Descens a Bagergue

Afortunadament això s'acaba i fem els últims quilòmetres fins al pla de Beret sense més entrebancs. Aquí enllacem amb el GR 211 i fem el tram més divertit de la sortida. Btt del bo! Llàstima que portem a sobre tot el material de la sortida però el descens fins a Bagergue és vertiginós. Gaudim com a nens petits i exprimim al màxim els frens de disc.

Gaudint del camin Reiau

A Bagergue omplim aigua i tornem a seguir el GR 211 fins Gessa. A partir d'aquí el camin Reiau, que és com s'anomena aquest tram de GR, va per tots dos vessants de riu Garona. Desconec quina de les dues bandes està millor per fer-ho amb bicicleta. Nosaltres prenem el marge dret a partir de Garós. S'hi veuen restes de trànsit equí i el corriol està bastant trillat pel pas dels animals.

I com en cada sortida no pot faltar el regal de final d'etapa. Pateixo la primera i única punxada de tota la ruta. A un quilòmetre de Vielha! El Jordi encara renega. Un cop a la llanta amb l'únic roc en cent metres.

Finalment arribem a Vielha, després de tres dies, per darrera de l'antiga Elurra, molt a prop del palai de geu. La cara d'emoció del Jordi està més que justificada. S'ho ha guanyat. Avui especialment. Després de diverses trucades, ens hem trobat amb l'Andrea i la seva família que han aprofitat que venien a la vall a buscar-nos per fer muntanya (moltes gràcies a tots quatre!).

El Jordi celebrant l'arribada a Vielha

Nosaltres avui anàvem amb un petard al cul per arribar a la Festa del poble. El Jordi ja sap com puc ser de pesat quan se'm fica al cap que no podem parar! I excepcionalment no han caigut els típics "xampús" de final de jornada. Han estat unes quantes cerveses al poble, amb els amics de la "colla". Els hem fet dentetes explicant les vivències, que han estat moltes i intenses. Com li dic al Jordi, "tothom pot acabar una Pedals de Foc, però ben pocs poden dir que l'han empalmat amb 5 dies Festa Major!".

Més fotos del Jordi aquí.

Btt: 2n dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

2a. etapa. Les Esglésies (Pallars Jussà) - Son del Pi (Pallars Sobirà) 

Ahir vaig netejar el mallot. Tenia els meus dubtes de si  estaria aixut pel matí i així ha estat. Quasi però no. Estava un pel humit. Tingueu-ho en compte. Si us decidiu a netejar les malles i no en teniu de recanvi penseu-s'ho dos cops. És bastant diferent anar amb el mallot o les malles humides. El fregament pot provocar que se us escaldin les cuixes. Valoreu-ho. 

Aviat estem al menjador intentant subministrar el major nombre de calories possibles al nostre cos. A mi em costa moltíssim menjar pel matí però sóc conscient que fins a l'hora de sopar tan sols tindré barretes de menú. O sigui que m'atipo de dolç i salat tot el que puc.

Sortim amb dos nois més que estan fent la mateixa ruta però mitjançant l'organització. Al·lucinen una mica quan veuen el nostre equipatge. Ells van amb maletes, que l'organització els trasllada cada dia a l'establiment on pernocten, i nosaltres ho portem tot a sobre, però quasi ningú sabria veure'n la diferència. Són diferents filosofies de fer una mateixa activitat.

En un parell de minuts de xerrameca arribem a la Mola d'Amunt (direcció N) i recuperem la ruta original. Hi ha bastantes variants que van al mateix lloc però com que no disposem de la informació per saber quina pista està millor (varia molt d'any en any, per la meteorologia que ha fet, el trànsit...) fem la que intuïm més directa. Agafem direcció nord-est (NE) cap a Castellnou d'Avellanos. El primer tram paral·lel al riu està asfaltat però quan comencem a pujar desnivell ens trobem amb una pista arreglada de fa molt poc. Evidentment que el desnivell és el mateix (uns 500m des de les Esglésies) però jo la recordava de fa anys amb pedra molt solta i de difícil tracció. Per sort això ja no és així. Fins i tot en la seva part superior ens trobem operaris (tres persones) acabant de compactar el terreny. 

Últim tram arribant al coll de l'Oli

No s'ha d'arribar al poble de Castellnou. Hi ha un cartell de fusta, a uns 300 metres, passada l'última corba d'esquerres abans del poble que ens indica "Aguiró, coll d'Oli, Espui". Nosaltres agafem aquest camí que ens porta pel mig d'un prat (direcció E). Tindreu la sensació que us esteu equivocant perquè el camí cada cop es fa més estret i esdevé corriol. Però el coll de l'Oli amb el seu pal indicador és ben visible, i veiem que ens hi anem acostant. A mesura que ens anem apropant al coll, hi ha algun tram en el què hem de baixar de la bicicleta més sovint, però són uns escassos centenars de metres.

Un cop al coll les vistes de la vall Fosca són espectaculars. No ens hi entretenim molta estona i continuem per la sendera amb la "desgràcia" de trobar trànsit animal i el conseqüent camp de mines deixat al seu pas. Tot i això, hi ha algun tram molt tècnic on és millor baixar de la bicicleta, i més tenint en compte que estem de ruta i que s'ha de conservar el material per evitar avaries innecessàries (a sobre portem el "portabultos" al darrera). 

Arribant a Aguiró.

Bonica sendera de baixada.

A Aguiró, agafem la carretera i continuem un descens vertiginós fins a Molinos, on ens fiquem a la L-503 direcció nord. Aquesta carretera és la que va pel fons de la vall i n'és l'artèria principal. Segons l'època pot haver-hi força trànsit (res exagerat pels que són de ciutat) però disposa d'un bon voral i els cotxes de turistes no acostumen a anar gaire ràpid.

Primeres rampes del Triador.

Arribant a Espui surt cap a la dreta (direcció E) la pista que puja cap al coll del Triador. Són una mica més de 900m de desnivell o sigui que poc a poc i bona lletra. Són unes dues hores de pujada. Millor gaudir del paisatge, i més sabent que a la banda oposada s'hi construirà una estació d'esquí alpí i quedarà tot transformat. Al Jordi se li fa una mica llarg. El seu metabolisme d'esprintador no pot funcionar a base de barretes de cereals: necessita un bon plat. Però on som no hi ha ni aigua (un petit rajolí d'una pedra que regalimava sí que el vam trobar). La pista es fa força bé, hi ha alguna rampa més dreta en la seva segona part però es deixa pujar. A dalt al coll, la temperatura i sobretot l'aire fan que agafis fred ràpidament. Si heu d'esperar a la gent per reagrupar-vos millor fer-ho mig quilòmetre abans, protegits de l'aire. Tingueu en compte que estareu suats i als colls acostuma a córrer l'aire.

Pista a Espot i el Montsent de Pallars.

Descansant abans de baixar a Espot.

Les vistes del Pallars Sobirà són també espectaculars. No ens entretenim molta estona tot i que el Jordi, amb tota la raó del món, em demana 5 minuts per poder reposar una estona. Diu que s'ho mereix amb escreix. Jo, que porto uns minuts a dalt, estic gelat com un pardalet i no em noto les mans. Finalment, continuem la pista de baixada on a menys d'un quilòmetre trobem la pista que va de Llessui a Espot. L'agafem en direcció nord (esquerra). Es un camí molt marcat, que sembla que talli horitzontalment la muntanya, visible des de diferents punts de la comarca i que va planejant sense perdre o guanyar molta altura. Superem el coll de la Portella (de Baix), punt més alt de tota la ruta i el Jordi diu que ha de parar. Realment va grogui i jo no l'he ajudat a poder-se recuperar (tot i que quan arribes a aquest estat, amb barretes no et recuperes ni de conya). Intento animar-lo a continuar endavant, ni que sigui a ritme més baix per no estar parats tanta estona. Cada cop que t'has de ficar en marxa costa més però entenc que porta un "tortell" dels grossos i no li puc exigir més. Tot i això, es més valent que un gos negre i es torna a ficar a pedalar fins al refugi forestal dels Quatrepins. Allí agafem aigua però compte! Estava en mal estat. Ell en va veure i al dia següent va tenir seriosos dolors estomacals.

Després d'aquest refugi hi ha una rampa molt guapa (i dura), d'uns dos-cents metres que ens porta a la part alta de l'estació d'Espot Esquí. El Jordi ni s'ha aturat. Descens directe fins la part baixa de l'estació i després fins Espot.

El Jordi, fa un entrepà de llom amb formatge. Sap que encara ens queda una última pujada però el seu cos està al límit. Jo me'l miro i també en faria un però prefereixo estar-me'n, no sigui que se'm faci llarga l'arribada a Son.

Quanta gent que hi ha al poble. Espot és la Rambla. A la Boqueria segur que no hi ha tanta gent. M'entristeix veure-hi tanta massificació però aquesta sembla ser la voluntat dels pocs habitants d'aquesta comarca. Bé, puntualitzo. No crec que sigui la seva voluntat. Ells no hi volen tanta gent a les seves boniques muntanyes. El que volen són els € euros d'aquesta gent. El què fins fa pocs anys tan sols visitàvem una minoria d'excursionistes ara ho visita més gent. La televisió, el Coronel Tapioca, el Decathlon... tot hi ha ajudat i de fet tothom en té el mateix dret, no? Però les aglomeracions li fan perdre aquell encant a les muntanyes, aquell punt de tranquil·litat, de relaxació, de solitud...

Pantà de la Torrassa al fons.

Nosaltres continuem carretera avall direcció est i agafem el trencall cap a Estaís, Jou i Son, per una carretera ben asfaltada. Superem diferents fondalades amb lleus pujades i baixades però molt còmodes i gaudint del paisatge. Qui arribi més just de forces segur que hi veurà autèntics ports però com a molt es pugen 100m de desnivell seguits. Aquí quasi no es veu ningú per la carretera, i ja anem assaborint el xampú que ens beurem a l'arribar a Son.

Pernoctem a casa Masover. Disposen d'un edifici tipus refugi de muntanya però al mig del poble. Hi han lliteres, mànega per netejar les bicicletes, amplis banys comunitaris i es poden llogar llençols (d'haver-ho sabut ens haguéssim estalviat carregar el sac de dormir). El tracte és exquisit i el seu responsable, l'Eduard, aprofita qualsevol moment per petar la xerrada amb la clientela. Transmet la seva passió per la zona en tot el que fa i t'explica. Realment et sents com a casa. Se'ns dubte una opció molt més tranquil·la i interessant que qualsevol establiment del concorregut Espot.

Arribada a Son.

Els xampús en la tranquil·la terrassa de davant de l'església, fan que poc a poc ens anem recuperant de l'esforç i assaborim aquesta pau típica dels poblets del Pirineu. El Jordi, com ahir va fer, no desaprofita l'oportunitat de perdre's pels carrerons amb la seva càmera fotogràfica. A part de relaxar la musculatura, de ben segur que aconsegueix abstreure's de la fatiga mental de la jornada. Han estat quasi 9 hores..Demà és l'última etapa, la més curta i amb menys desnivell. Quasi podem dir "blat"...

Més fotos del Jordi aquí.

 

Btt: 1r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

Sona el despertador i l'apago ràpidament. M'activo aviat. Vull tenir temps per esmorzar tranquil·lament abans no ens haguem de ficar en ruta. Com quasi sempre que fem activitat per la zona, hem pernoctat a la casa del Jordi a Castarné (Ribagorza, Huesca).

Després de l'esmorzar, carreguem les bicicletes al cotxe i l'Andrea ens porta cap a la boca sud del túnel de Vielha. Ella ens acompanyaria també en l'aventura però el seu inacabable seny frena el seus desitjos, conscient de la dimensió de l'empresa. Quants cops ens hagués ajudat una mica d'aquesta lucidesa...

Un nostàlgic comiat i fins d'aquí a tres dies Andrea! Hem iniciat la Pedals.

1a etapa. Túnel de Vielha (Val d'Aran)-Les Esglésies (Pallars Jussà)

La primera part de l'etapa va resseguint el riu Noguera Ribagorçana fins a Vilaller.

Sortim del refugi de Conangles, al marge esquerra, abans de la boca sud del túnel de Vielha. Creuem una bonica fageda i anem seguin les senyals del GR 11 fins la cua del pantà de Senet on hi arribem després d'una baixada amb fort pendent.

Inici de l'etapa a Conangles.

Anem resseguint una sendera que ens obliga en algun tram a baixar de la bicicleta però més o menys es va fent. S'ha d'anar atent al mapa/gps/roadbook. Tot i que no hi ha pèrdua, no agafar segons quin trencall ens pot fer desviar de la ruta i fer metres de més. Abans d'arribar a una centraleta i un pont que ens canvia al vessant dret, nosaltres ens fiquem per un caminet que va en direcció sud (S) pel marge esquerra. Arribem a l'espectacular salt d'aigua del barranc de Bono. D'aquí en surt una baixada força intensa de dues corbes on exprimim el millor dels nostres frens i continuem creuant un "pedregal" que no és més que l'ampla llera del riu.
Quasi a l'altura de Vinyal creuem el riu i pugem fins al poble. D'aquí seguim un corriol que ens porta fins l'ermita de Mare de Déu de Riupedrós, a l'entrada de Vilaller (Alta Ribagorça).

Església de Vilaller.

El Jordi demana un descans i ens mengem una pasta al forn del poble abans d'iniciar la primera pujada del dia. Entre les passejades que fem al forn i la font me n'adono que he perdut un cargol de la cala de les sabates. Sort que el Jordi en porta unes de recanvi!!! Però el que no podem reposar és una xancleta que m'ha caigut del portaequipatges de la bici, no sé on. O sigui, que com que amb una no faig res, l'altra es queda a Vilaller. Hauré de passejar-me pels allotjaments amb les sabatilles de ciclisme. Quina fila!
Sortim de Vilaller cap al coll de Serreres, en direcció (E). Són 400 m. de desnivell al 9% que fem en 30'.  Justament a dalt, en el coll, surt un sender pel mig del bosc que baixa directe cap Llesp. Molt millor aquesta variant que no pas el descens per una pista en molt mal estat. Això potser és una mania meva però em cau la llagrimeta haver de baixar per pista tots els metres que has suat tant pujant. Si hi ha un corriol millor que millor, però per gustos...

El Jordi a dalt del coll de Serreres

Un cop a Llesp plenem els bidons i cap avall, on agafem el Camí de l'Aigua en direcció nord-est (NE). Aquest camí va paral·lel al riu Noguera de Tor, pel seu marge esquerra. És un camí per a pedestres on contínuament hem de baixar de la bicicleta. És absurd gastar energies intentant no ficar peus a terra perquè tard o d'hora acabes baixant i la relació esforç/benefici és quasi nul·la (ens ha passat a nosaltres). Una mica d'aigua abans de ficar-nos a l'asfalt i pujada dreta cap a Iran. Després el camí/carretera puja suaument menys en dos trams molt curts (d'un kilòmetre aproximadament) on la cosa es fica més dura.
Passat Irgo arribem a l'ermita de Sant Salvador. Les vistes que hi ha del Pirineu axial són simplement brutals!
Ens deixem anar fins Igüerri i Gotarta, conscients que hem pujat la segona dificultat del dia (500 m. de desnivell) però encara ens queda la pujada més dura de totes tres, el coll de Fades.
Arribem a Malpàs. L'olor a menjar ens envaeix. No ens ho hem de pensar gaire si no volem caure en la temptació. Iniciem la pujada dura del dia. Les rampes asfaltades fins a Castellars les recordaré uns quants dies. Allò es dret a collons! La intensa calor, les dues del migdia, el moviment de cotxes i saber que tots els que pugen van a dinar a un conegut restaurant... que dur, Déu meu! No vull ni pensar que li passa pel cap al Jordi, el del metabolisme "d'sprinter" o esprintador (com diuen els deixebles d'en Pompeu). Bufff!

El Jordi al coll de Sas.

Quan desapareix l'asfalt (a Castellars) una pista amb grava solta agafa el protagonisme. Realment se'ns fa molt dur anar al límit tanta estona. La roda contínuament derrapa i no et pots permetre descuidar-te massa. Les condicions de la pista pugen molt el nivell tècnic d'aquest coll de Fades. Arribem quasi al fons de vall i ara si que iniciem un relaxat descens fins a Erta. 500 m. abans del poble, en el marge esquerra, al cantó de la pista, hi trobem una petita font. És la font de les Planelles. Jo no estic per llençar cohets però el Jordi va molt apurat i no és per menys. El porto a base de barretes quan ell el que necessita és un bon tall, alguna cosa més consistent. Està exprimint les reserves del seu cos al màxim. És el primer dia de ruta, fa una calor que no es veuen ni sargantilles que diem al poble, acabem de fer la tercera pujada de l'etapa i portem quasi 8 hores pedalant. No es necessita més.
Acabem de baixar fins a Sas i continuem amb una curta pujada fins al coll del mateix nom. Descens per bona pista fins a Sentís i carretera asfaltada fins a les Esglésies, lloc on pernoctem.
L'allotjament és casa Batlle. Hi ha una mànega per netejar la bicicleta, rentadora i lloc per estendre la roba mullada. Nosaltres ens hi hem trobat com a casa. Després de 9 hores de bicicleta ens mereixíem uns bons "xampús" (cervesa amb llimonada) i més tard, després d'haver tingut temps per reposar una mica, menjar un bon sopar. A part del que porten normalment el Jordi ha demanat una mica de sopa calenteta. Hem fet net de tot. Em sento avergonyit per haver menjat tant però el meu cos ho necessitava. Si algun gos havia de menjar del que ens sobrés, aquesta nit segur que ha passat gana. Hem caigut plans al llit, ni jo he escoltat els roncs del Jordi ni ell els meus. Ja ho diuen que no hi ha res com estar cansat per poder dormir bé...

Més fotos del Jordi aquí.

Esquí de muntanya: 1r dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici

Sona el despertador i l'apago. No vull sortir del llit. Em faig el "ronso" fins que començo a escoltar moviment per la casa. El Jordi, l'Amadeu i l'Oriol ja estan preparant-se. Avui serà un dia molt llarg. Hem dormit a la casa del Jordi a Castarné (Ribagorza, Huesca) i avui començarem la "Esquís de Foc" o millor dit, la travessa  amb esquís de muntanya del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Sortim en direcció a Arties (Val d'Aran) i d'allí anem a buscar la vall que entra en direcció sud, la vall de Valarties. Tot i trobar-nos uns dits de neu nova, el tot terreny de l'Oriol avança per la pista fins arribar a la Cabana de Rius. Aquí deixem el vehicle i seguint les marques del GR 11-18 pugem zigzaguejant per forta pendent al refugi de la Restanca. El camí és força evident i no té pèrdua. Iniciarem la travessa des del refugi de la Restanca (Val d'Aran) en sentit horari, o sigui, que passarem pels refugis de Colomers, Amitges, Mallafré, Blanc, Colomina, Llong, Ventosa i un altre cop Restanca.
Com haureu observat els coneixedors de la zona, ens hem deixat el refugi de Saboredo. Volíem evitar pernoctar allí i després de valorar les diferents opcions vam decidir no passar per aquella vall.

Avui coincideixo per primer cop amb l'Oriol i l'Amadeu, tots dos amics del Jordi. L'Oriol és un enamorat dels esports de muntanya els quals practica amb un nivell força alt (la seva modèstia segur que estarà pensant que exagero) i també m'ha comentat un pardalet que l'altra passió de la seva vida és la mar. Tot i insistir en que els acompanyi a navegar dubto que m'hi vegin algun cop prop de la costa. La pel·lícula "Tiburón" em va traumatitzar de petit i sempre he pensat que em sortiria qualsevol bèstia marina en el moment menys esperat.

L'altre company de sortida és l'Amadeu. L'home de les fotos i els acudits. Un paio fort, fort. Un tot terreny que mai desaprofita una oportunitat per fer broma. La primera frase que vaig escoltar que sortia de la seva boca era que a fi de reduir pes en la motxilla havia canviat els calçotets pels tangues! i el pitjor de tot és que després d'haver fet aquesta travessa amb ell m'ho, crec!

Itinerari

1a etapa

Com hem dit abans sortim de la Cabana de Rius, a uns 1700m, en direcció sud (SE/S).

La "Vedette" a la Cabana de Rius.

Restanca i Llac del Cap del Port.

Els primers 200m de desnivell els fem amb els esquis a la motxilla per un camí amb senyals de GR que puja amunt fent ziga-zagues (marques vermelles i blanques). Creuem un bosc una mica dens però aviat les ganes de calçar-nos els esquís fa que comencem a progressar damunt d'ells i així evitar les contínues enganxades amb les rames. Aviat arribem al refugi de la Restanca (2000m) on no ens aturem i encarem el marcat tub que ens porta al Llac del Cap del Port. Tan aviat veiem el llac cobert de neu endevinem al fons de tot el collet d'Oelhacrestada (2480m), al sud del Montardo (2833m), per on passa la ruta normal que ascendeix aquest afamat cim aranès.

L'Oriol i al fons el collet d'Oelhacrestada.

La tranquil·litat que hi ha en aquests paratges és espectacular i sembla que no tindrem problemes de neu, ja que la veiem molt abundant.

Pujant abans del Port de Caldes.

Vistes de Travessany i Comalespada.

"Ris-ras" en tota regla de l'Oriol.

Des del coll, traiem pells per baixar encara no 100m de desnivell direcció est (E) i pujar-ne 200 més fins un llomet que ja ens deixa veure l'estany del Port de Caldes i el mateix Port (2580m). Un altre cop pells fora i espectacular descens amb neu fantàstica per la coma del port de Caldes fins arribar al refugi de Colomers (2140m). Les traces de descens que ha deixat l'Oriol per la pala verge han estat un plaer visual. Com diria un bon amic meu, "ha fet un ris-ras amb tota regla".

L'Oriol i al fons el refugi de Colomers.

A un centenar de metres del refugi de Colomers hem tingut un petit ensurt al comprovar que la càmera de fotografiar no estava a la butxaca. Ha tocar remuntar fins a l'últim lloc on hem fet fotos i allí, sobre la neu, estava esperant ser recollida. Sens dubte que no trobar-la m'hagués amargat la sortida.

Última rampa dreta abans del coll de Ratera.

Des de Colomers, es veu molt lluny la vall que entra cap al Port de Ratera. Es veu al fons en diagonal, en direcció sud-est (SE). El temps comença a empitjorar i anem avançant per un degoteig d'estanys tots tapats per la neu. L'última rampa abans d'arribar al Port a mi se'm fa dura. No la rampa en sí, sinó el que portem acumulat, les hores que ens falten de descans, ser el primer dia de la sortida i... el temps. A dalt al Port (2590m) anem tots ben abrigats, cadascú amb el seu calvari particular. Sort que no hem anat al refugi de Saboredo. Deuen de ser, encara no, dues hores extra però tal com estan les forces no crec que ningú el trobi a faltar.
A sobre, per més inri, hem de baixar uns 100m per tornar a remuntar-ne 50 o 60. Aquest últim canvi ningú el contemplava. Ens mirem i remirem el mapa per veure si es pot evitar però preferim el mal conegut que no pas aventurar-nos passant per on va el GR.

Espectaculars Agulles d'Amitges

És el clàssic regalet de final d'etapa.
Estany dels Barbs i el Refugi d'Amitges (2390m). Fi d'etapa. Ara toca deixar el material perquè s'eixugui, una dutxa merescuda i menjar per reposar forces. A l'Oriol i a mi ens surt tot el cansament quan seiem a taula. Tot i el bon menjar estem tan rebentats que no tenim forces ni per endrapar. A l'última pujada ja he notat que havia agafat un bon tortell però a l'Oriol se'l veia molt bé. Ara està blanc.
Poc a poc, anem ficant aliments al cos conscients que demà ens faran falta.

Esquí de muntanya: 2n dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici.

2a etapa

El Jordi fa que ens despertem ben d'hora. Ell necessita més temps per fer la motxilla. És la rutina de cada dia. Al grup alguns ens fem més els romancers i intentem apurar una mica més al llit però els frontals i els sorolls de les bosses ens fan aixecar.

La "vedette" sortint del refugi d'Amitges.

L'Oriol i al fons el pic del Portarró.

El complet esmorzar ens acomiada dels dos guardes del refugi i amb la joia d'iniciar un nou dia i el fantàstic sol que tenim avui comencem amb una petita encigaladeta.

L'encigaladeta... BRUTAL!

Baixem per un llom immaculat direcció sud (S) que ens porta a una zona de bosc. Aquí la pendent es fica dreta i fa que haguem de treure el nostre millor nivell d'esquí per superar els estrets tubs buscant el millor itinerari fins arribar a l'estany de la Cabana.

Creuant l'estany de la Cabana.

El Jordi i l'Amadeu segur que m'estan maleint però aviat trobem el camí que va fins a l'Estany de Sant Maurici. El paisatge és poder el més famós de tot el Parc Nacional. L'Estany de Sant Maurici davant dels fascinants Encantats. A la meitat del Petit Encantat, seguint el que sembla un filet de neu des de la distància, hi ha una cordada pujant la via Estasen.

Els Encantats.

Refugi Ernest Mallafré.

L'Oriol amb problemes de pells.

El Jordi creuant un troncs.

Plàcida pujada.

Últims metres després de patir com mai.

La marxa solitària de l'Oriol.

Arribem fins al refugi Ernest Mallafré (1890m) i comencem a pujar pel fons de la vall direcció sud (S) per un bonic bosc. Aviat deixem a l'esquerra (E) la valleta seca, itinerari alternatiu per arribar al refugi J.M. Blanc. L'ascensió és molt suau fins arribar als fangassals de Monastero, on hi ha un indicadors. Nosaltres encarem un tram més dret d'uns 150m de desnivell cap a l'esquerra (SE) que ens portarà fins al Coll de Monastero (2710m), entre el Peguera (2942m) i el Monastero (2878m). L'ascensió no presenta cap complicació fins als fangassals però les condicions de la neu i la inclinació pot fer que les ganivetes o fins i tot els grampons siguin l'opció més segura per arribar al coll. En el nostre cas és una mica campi qui pugui.

Encarant una rampa delicada.

Jo m'he oblidat les ganivetes al cotxe, i he acabat buscant una zona més pedregosa per pujar grimpant. L'Oriol ha pujat amb ganivetes. El Jordi meitat ganivetes i meitat grampons, però el que ha pujat millor ha estat l'Amadeu. Veient com anava la pujada l'hem aconsellat que es fiqués des de bon començament els grampons i l'ha encertat.

L'Oriol fent d'isard.

La "vedette" enmig d'una petita crisi.

A dalt del collat ens ha informat que quan hi ha pendent no va molt còmode. Això diu, però tan sols te n'assabentes perquè deixa de parlar i fer broma. Sembla que no hi sigui, "ma questo é uno spettacolo".

Estanys de Peguera des del Monastero.

Iniciem el descens fins al refugi i aquest cop el regalet de final d'etapa és més que gratificant (com a mínim per mi). Una pala força inclinada que et fa gaudir d'allò més.
Tan sols ens queda fer 500m i ja estem al l'acollidor refugi J.M. Blanc (2320m).

L'Amadeu i al fons el Coll de Monastero.

El Mainera?

Refugi J.M. Blanc.

Després de ficar tot el material a eixugar i dutxar-nos és l'hora de reposar forces amb l'abundant sopar que ens ofereixen al refugi. Com a postres, ens fiquen el futbol en una pantalla (i era de pagament!). BRUTAL! A sobre pots connectar-te a internet gratuïtament. Uns luxes estranys quan estàs de ruta per la muntanya.