dilluns, 23 d’agost de 2010

Btt: 1r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

Sona el despertador i l'apago ràpidament. M'activo aviat. Vull tenir temps per esmorzar tranquil·lament abans no ens haguem de ficar en ruta. Com quasi sempre que fem activitat per la zona, hem pernoctat a la casa del Jordi a Castarné (Ribagorza, Huesca).
Després de l'esmorzar, carreguem les bicicletes al cotxe i l'Andrea ens porta cap a la boca sud del túnel de Vielha. Ella ens acompanyaria també en l'aventura però el seu inacabable seny frena el seus desitjos, conscient de la dimensió de l'empresa. Quants cops ens hagués ajudat una mica d'aquesta lucidesa...
Un nostàlgic comiat i fins d'aquí a tres dies Andrea! Hem iniciat la Pedals.

1a etapa. Túnel de Vielha (Val d'Aran)-Les Esglésies (Pallars Jussà)


La primera part de l'etapa va resseguint el riu Noguera Ribagorçana fins a Vilaller.
Sortim del refugi de Conangles, al marge esquerra, abans de la boca sud del túnel de Vielha. Creuem una bonica fageda i anem seguin les senyals del GR 11 fins la cua del pantà de Senet on hi arribem després d'una baixada amb fort pendent.
Inici de l'etapa a Conangles.
Anem resseguint una sendera que ens obliga en algun tram a baixar de la bicicleta però més o menys es va fent. S'ha d'anar atent al mapa/gps/roadbook. Tot i que no hi ha pèrdua, no agafar segons quin trencall ens pot fer desviar de la ruta i fer metres de més. Abans d'arribar a una centraleta i un pont que ens canvia al vessant dret, nosaltres ens fiquem per un caminet que va en direcció sud (S) pel marge esquerra. Arribem a l'espectacular salt d'aigua del barranc de Bono. D'aquí en surt una baixada força intensa de dues corbes on exprimim el millor dels nostres frens i continuem creuant un "pedregal" que no és més que l'ampla llera del riu.
Quasi a l'altura de Vinyal creuem el riu i pugem fins al poble. D'aquí seguim un corriol que ens porta fins l'ermita de Mare de Déu de Riupedrós, a l'entrada de Vilaller (Alta Ribagorça).
Església de Vilaller.
El Jordi demana un descans i ens mengem una pasta al forn del poble abans d'iniciar la primera pujada del dia. Entre les passejades que fem al forn i la font me n'adono que he perdut un cargol de la cala de les sabates. Sort que el Jordi en porta unes de recanvi!!! Però el que no podem reposar és una xancleta que m'ha caigut del portaequipatges de la bici, no sé on. O sigui, que com que amb una no faig res, l'altra es queda a Vilaller. Hauré de passejar-me pels allotjaments amb les sabatilles de ciclisme. Quina fila!
Sortim de Vilaller cap al coll de Serreres, en direcció (E). Són 400 m. de desnivell al 9% que fem en 30'.  Justament a dalt, en el coll, surt un sender pel mig del bosc que baixa directe cap Llesp. Molt millor aquesta variant que no pas el descens per una pista en molt mal estat. Això potser és una mania meva però em cau la llagrimeta haver de baixar per pista tots els metres que has suat tant pujant. Si hi ha un corriol millor que millor, però per gustos...
El Jordi a dalt del coll de Serreres
Un cop a Llesp plenem els bidons i cap avall, on agafem el Camí de l'Aigua en direcció nord-est (NE). Aquest camí va paral·lel al riu Noguera de Tor, pel seu marge esquerra. És un camí per a pedestres on contínuament hem de baixar de la bicicleta. És absurd gastar energies intentant no ficar peus a terra perquè tard o d'hora acabes baixant i la relació esforç/benefici és quasi nul·la (ens ha passat a nosaltres). Una mica d'aigua abans de ficar-nos a l'asfalt i pujada dreta cap a Iran. Després el camí/carretera puja suaument menys en dos trams molt curts (d'un kilòmetre aproximadament) on la cosa es fica més dura.
Passat Irgo arribem a l'ermita de Sant Salvador. Les vistes que hi ha del Pirineu axial són simplement brutals!
Ens deixem anar fins Igüerri i Gotarta, conscients que hem pujat la segona dificultat del dia (500 m. de desnivell) però encara ens queda la pujada més dura de totes tres, el coll de Fades.
Arribem a Malpàs. L'olor a menjar ens envaeix. No ens ho hem de pensar gaire si no volem caure en la temptació. Iniciem la pujada dura del dia. Les rampes asfaltades fins a Castellars les recordaré uns quants dies. Allò es dret a collons! La intensa calor, les dues del migdia, el moviment de cotxes i saber que tots els que pugen van a dinar a un conegut restaurant... que dur, Déu meu! No vull ni pensar que li passa pel cap al Jordi, el del metabolisme "d'sprinter" o esprintador (com diuen els deixebles d'en Pompeu). Bufff!
El Jordi al coll de Sas.
Quan desapareix l'asfalt (a Castellars) una pista amb grava solta agafa el protagonisme. Realment se'ns fa molt dur anar al límit tanta estona. La roda contínuament derrapa i no et pots permetre descuidar-te massa. Les condicions de la pista pugen molt el nivell tècnic d'aquest coll de Fades. Arribem quasi al fons de vall i ara si que iniciem un relaxat descens fins a Erta. 500 m. abans del poble, en el marge esquerra, al cantó de la pista, hi trobem una petita font. És la font de les Planelles. Jo no estic per llençar cohets però el Jordi va molt apurat i no és per menys. El porto a base de barretes quan ell el que necessita és un bon tall, alguna cosa més consistent. Està exprimint les reserves del seu cos al màxim. És el primer dia de ruta, fa una calor que no es veuen ni sargantilles que diem al poble, acabem de fer la tercera pujada de l'etapa i portem quasi 8 hores pedalant. No es necessita més.
Acabem de baixar fins a Sas i continuem amb una curta pujada fins al coll del mateix nom. Descens per bona pista fins a Sentís i carretera asfaltada fins a les Esglésies, lloc on pernoctem.
L'allotjament és casa Batlle. Hi ha una mànega per netejar la bicicleta, rentadora i lloc per estendre la roba mullada. Nosaltres ens hi hem trobat com a casa. Després de 9 hores de bicicleta ens mereixíem uns bons "xampús" (cervesa amb llimonada) i més tard, després d'haver tingut temps per reposar una mica, menjar un bon sopar. A part del que porten normalment el Jordi ha demanat una mica de sopa calenteta. Hem fet net de tot. Em sento avergonyit per haver menjat tant però el meu cos ho necessitava. Si algun gos havia de menjar del que ens sobrés, aquesta nit segur que ha passat gana. Hem caigut plans al llit, ni jo he escoltat els roncs del Jordi ni ell els meus. Ja ho diuen que no hi ha res com estar cansat per poder dormir bé...

Més fotos del Jordi aquí.