Senderisme: Cresta de Bachimala

Sona el despertador i als deu segons en sona un altre i un altre i un altre... En 30 segons han sonat sis despertadors. Els de la totalitat de grups que estem dormint al refugi de Tabernés. Sembla que tots hem decidit començar la jornada a la mateixa hora. Per sort no haurem d'anar de puntetes intentant no despertar als que quedin dormint mentre escalfem el cafè al fogonet.

Vam arribar ahir a mitja tarda. Seguint els indicadors de França pel túnel de Bielsa, a uns 20km del límit fronterer hi ha un desviament a la dreta que hi fica valle de Chistau. Anem direcció San Juan de Plan. Passat aquest poble, abans d'una corba de 180º que puja cap a Gistain, nosaltres continuem recte, pel fons de la vall, en direcció nord. Hi ha indicadors del refugi de Viadós. Són uns 10 km de pista transitable amb turisme. 2 km abans del nostre destí arribem a un càmping. Passat aquest, en una altra corba de 180º de dretes, surt una pista cap a l'esquerra que es fica per la vall que ve de nord. L'agafem i en pocs minuts arribem al refugi lliure de Tabernés.

Falta una estona perquè es faci fosc. El bonic bosc que tenim a la vora ens invita a fer una inspecció per si cau algun bolet. A l'Andreu i a mi ens falta temps per perdre'ns-hi però finalment qui triomfa és el "cunyau". Rossinyols i peus de rata com aquell qui no veu la cosa.

Comença a ser hora de ficar-se a fer el sopar i ràpidament amb la foscor la temperatura baixa. A dormir aviat que demà a les 5 toca diana.

Itinerari

Falten 10 minuts per les 6 i ens fiquem en marxa. Els altres grups que dormien amb nosaltres al refugi, tot i llevar-se a la mateixa hora, van a diferent ritme. Encara tenen ens fogonets encesos. De nit, comencem a caminar cap al nord, paral·lels al riu en direcció al vado de Bachimala. El camí creua el riu Cinqueta per un pont i es comença a enfilar pel marge dret (O) un centenar de metres fins agafar un ample sender que planeja o va en lleuger descens. La falta de llum ens fa agafar una petita sendera que en algun moment ens fa dubtar, però als 15 minuts estem creuant pel pont de fusta del barranc de Culrueba. Les senyals blanques i grogues del PR ens acompanyen un quart d'hora més fins al vado de Bachimala. A l'altra banda del pont de fusta hi ha un pluviòmetre molt característic. Nosaltres vam continuar pel camí però aviat vam veure que aquest continuava seguint el curs del Cinqueta en direcció nord i ens vam desviar a la dreta, pel mig del bosc cap al coll de la senyal de Viadós. Després de fer una mica de camp a través vam trobar el camí més o menys "trillat" i en dues hores estàvem esmorzant al coll.

Aquí vam patir una petita errada al no mirar-nos amb massa detall el mapa. Un camí evident que marxava en diagonal a l'esquerra (NO) ens va cegar i no vam agafar el llom que arriba fins la punta del Sabre. Aquest camí que havíem agafat és el que va cap al Bachimala i quan ens en vam donar compte vam haver de remuntar una tartera molt emprenyadora. Qui no tenia clar a que venia començava a assabentar-se'n. Després d'una bona suada érem a la carena. D'aquí, una grimpada fàcil ens porta al cim, sempre buscant el camí més fàcil i evident.

Arribant a la llomada després de la tartera. Vista de la punta del Sabre i el Bachimala.

A les 4 hores estàvem al primer cim, punta del Sabre (3139m). Al Xavi li falta una mica de ritme però la pujada forta ja la té feta i està aguantant com una bèstia.

Fins al Bachimala o Schrader (3174m) es va pujant i baixant diferents puntes. És una mica entretingut però les vistes que tenim sobre els Perdiguero, Maladeta, Posets, Eristes, Ordesa... es mereixen l'esforç.

Crestejant fins la Punta del Sabre. Amb la senyera al cim.

Reposant al Bachimala i mirant la cresta que ens queda.

Mentre l'Andreu i el Xavi reposen una mica les forces inspecciono la baixada cap a la punta Ledormeur (3120m). Per sort trobem el camí. Realment tot està molt descompost i la caiguda és bonica, quasi diria que seria l'últim que faries, per això és important encertar-la si no vols ficar-te en un bon "berenjenal". Del cim anem a buscar una petita canaleta o pas que queda en direcció al sud, d'on veníem. Està a uns 20 o 30 metres del cim per la cara de l'est. Hi vam ficar una bona fita. Baixem uns 50m per una tartera fins aquesta fita i ja anem trobant altres fites ara en direcció nord que ens portaran cap al coll. Hi ha un bloc molt característic que ens serveix de guia, sobretot si es fa la l'aresta en direcció contrària. Déu fer mig metre per mig metre i uns dos o tres metres dalt. Està separat una mica a mode d'agulla però des de la cresta és molt evident. Queda, com he dit abans, a l'est del cim. En pocs minuts estem encarant la punta Ledormeur. Aquest tram és entretingut. Amb algun pas de III si no enganxem el camí mes fàcil. Tot i la exposició, la roca en aquest tram és sòlida. Veureu que hi ha diferents prominències que fan dubtar quina és la punta bona. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. Quan ets lluny, veus clarament tots i cada un dels cims.

Després de la punta del Ibon (3100m), la cosa es suavitza molt i la progressió és més ràpida. El Xavi està tenint una experiència mística mentre que l'Andreu intenta arrossegar el genoll com pot.

Pequeño Bachimala (3052m) i Pic Marcos Feliu (3034m). Passat aquest trobem un collat que permet una retirada ràpida en cas de necessitat. És el cas del Xavi que es nota les cames molt pesades. Ell ja en té prou i la visió d'un banyet a l'ibón de Bachimala fa estona que l'acompanya. Nosaltres continuem en direcció a l'Abeillé (3030m) i ens trobem un pas bastant exposat que evitem per la dreta (E).

La cresta que hem fet amb el Bachimala al fons i el que ens queda amb els Culfreda en 2n terme.

El cim de l'Abeillé es bastant curiós. Dóna la sensació que s'hagi enfonsat la part del mig deixant tres puntes. Aquí, l'Andreu ha de decidir si baixa amb el Xavi o m'acompanya fins als picos de la Pez. Tan sols li dic dues coses: "Andreu, jo hi vaig segur. Pensa el temps que tardaràs a tenir-ho tant a l'abast." Això funciona com si es tractés d'una anestèsia pel dolor de genoll de l'Andreu i ràpidament estem tornant a crestejar. Aquest tram, sens dubte, és el més bonic de tota la cresta (i complicat). Començo a gaudir i a tenir la sensació de que realment estic crestejant. Els passos més complicats els evitarem pel sud (S) però no té res a veure amb el que havíem fet fins aleshores.

Una prominència molt característica que evitem per l'esquerra.

Les grimpades de II i III són contínues fins que ens comencem a enfilar cap al Pic del Puerto de la Pez (3019m), on les dificultats desapareixen. Dos minuts ens separen de l'últim cim del dia, el Pic de la Pez (3019m).

Els dos pics bessons de la Pez.

Si decidiu baixar pels ibones de Bachimala s'ha de baixar amb tendència a l'esquerra (S) per agafar la via normal del Bachimala. De continuar recte cap al fons de la vall ens trobaríem amb un contrafort rocós que tot i que es pot baixar, venint per sobre es difícil trobar-ne el millor itinerari.

Ara toca la part més feixuga, el descens cap al Port de la Pez per una tartera molt descomposta. El camí no és molt evident però van apareixent fites en tendència a la dreta (NE) que ens porten cap un curt tram de cresta a fi d'evitar el contrafort que dóna al fons de la vall. Un cop al port de la Pez tan sols hem de seguir les línies grogues i blanques del PR que baixen en direcció sud (S) i a les dues hores tornarem a estar al Refugi de Tabernés. Allí ens espera prenent el sol el Xavi. Està somiant amb la Coca-cola que es beurà a l'arribar a Plan. Ens l'hem guanyada.

L'Andreu al port de la Pez i el Vado de Bachimala.

En total han estat unes 12:30h però crec que un horari de 10 hores seria més correcte. De desnivell acumulat surten uns 1700m i el més difícil ho trobarem baixant del Bachimala (dificultat en trobar el camí), la zona de cresta de la punta Ledormeur i el tram de l'Abeille fins als pics de la Pez. Bonica sortida per buscar la tranquil·litat de la muntanya quan en les muntanyes veïnes hi ha massificació.