dijous, 8 de setembre de 2011

Btt: 3r. dia de la Pedals d'Occitània. Aspet-Vielha

Avui és l'últim dia de la nostra ruta per terres occitanes. Mig endormiscats anem cap al menjador i hi ha un bufet que fa por. Dolç, salat, formatges... i et pots preparar el pícnic! Ho tenen tot disposat perquè et puguis emportar menjar per fer l'activitat. És el primer cop que m'hi trobo. No és qüestió de rebutjar-ho doncs. Agafo tres barretes energètiques, per gola més que res, ja que encara no n'he tastat cap en tota la ruta. Però com sempre dic, mai se sap. Igual avui agafem un bon tortell de reis i em fa falta tot. Em preparo un petit sandvitx per menjar a mig matí (que finalment menjaré a l'hora de dinar) i no n'agafo un segon perquè no sé on ficar-lo, no m'hi cap.

Aspet-Vielha

El Jordi, mentre estic atabalat amb la logística, es mira la gràfica del portet que ens toca avui i m'avisa que la cosa comença dreta. Jo li responc que aquí a la gràfica és molt difícil veure-ho però ell m'insisteix que ja s'ho ha mirat del dret i del revés i que la cosa puja. 
Després de les primeres rampes
Als pocs minuts ho comprovem. Quines rampes més dures. No sé si és perquè són les primeres o de veritat és empinat (ara veig en el track un tram d'uns 200 metres a quasi el 20%) però gràcies a Déu la pujada està amb quitrà i ho fa més fàcil -dintre de la dificultat que suposa pujar aquestes pendents de bon mati i amb la panxa plena-.
Primera suada del dia sense haver començat el famós coll de Menté. Després d'aquesta primera part, el quitrà passa a camí però la inclinació disminueix. El descens fins a Juzet d'Izaut es fa per un bonic corriol. En la seva part inicial hi ha bastants rocs grans i dispersos que fan el descens més entretingut. Compte amb els quadres de les bicicletes! Mig quilòmetre més de sendera, creuem el col de Buret passant pel cantó de Juzet d'Izaut i ara sí que comença el coll de Menté (per camí, el trajecte per carretera ens queda més al sud, en perpendicular).
Descens cap a Menté
Els primers quatre quilòmetres cap al coll són d'asfalt vell, però pugen de veritat. De tant en tant ens trobem algun descanset de 20 o 30 metres que ajuda a relaxar la musculatura. Tots dos agafem el nostre ritme i anem fent. La pendent mitjana és del 10%, o sigui que ascendim quasi 400 metres. En aquestes pujades sempre dic que és qüestió de que passin els minuts. Anem sempre per dintre el bosc, a l'ombra.
Passat un marcat revolt d'esquerres finalitza aquest asfalt trencat i continuem per pista. Es planeja una estona i es van alternant trams amb més pendent i trams més planers. Havent fet els primers quilòmetres això no ens sembla gens dur. Els últims dos quilòmetres fins al coll són una mica entretinguts. Costa agafar el ritme de pedalada pel terreny però afortunadament la cosa més aviat planeja i és curta.
Al coll, el Jordi va directament cap al bar/alberg a prendre una Coca-cola. Hi ha gent que ja està dinant a la concorreguda terrasseta. Motoristes, excursionistes, gent amb bicicletes de carretera, btt... Mentre reposa energies jo em miro un panell informatiu que hi ha a l'altra banda de la carretera. És una ruta de btt que puja cap a la muntanya que queda al nord. Són tres quilòmetres i mig i 250 metres de desnivell. Li comento al Jordi que mentre ell descansa jo pujo i baixo. Amb mitja hora en tinc prou. El Jordi diu que si jo hi vaig ell també. No està disposat a que pugui escriure aquí, al blog, que s'ha quedat al bar descansant. Realment és d'admirar. Sempre dic que és més valent que un gos negre. Un altre m'hagués enviat a pastar fang però ell, després de mirar-se el panell informatiu de la ruta diu: "AMUNT". La pujadeta és de les boniques, dos quilòmetres i mig al 10%. Després d'haver fet el coll de Menté això és la "puntilla". Però com diuen per les Espanyes, "no hay mal que por bién no venga". A dalt, les vistes que tenim del Pirineu són, un cop més, sublims. I si la panoràmica es mereix la pujada, el corriol de baixada no defrauda. Bonic de debò. Com canvia arribar al coll després d'haver fet la llarga pujada o d'haver baixat aquest viarany.

 
Les tres part de descens cap a Fos

Seiem a la terrassa uns minuts i continuem la ruta per asfalt cap a les pistes d'esquí de Mourtis, que tenim a tocar. Després d'una petita ascensió el recorregut passa per sota d'un telecadira. Aquí comença un llarg descens de 900 metres de desnivell. Hi ha 3 parts molt ben diferenciades. La superior, que passa pel mig d'un bosc de pins, és molt ràpida i ampla. La intermèdia baixa un estret i costerut camí fins el bonic poble d'Argut-Dessus (compte que un vehicle ocupa tota l'amplada de la pista). La part final va enllaçant diferents senderes fins arribar a Fos. El Jordi, es fica al davant marcant el ritme. Com es nota que li agrada més el plat gran que el molinet.
Seguint el Camin Reiau
Arribats a Fos, un pel tard per l'horari francès, no trobem cap restaurant obert i a la vora d'un rierol mengem els sandvitxos que ens havíem preparat pel matí. El Jordi aprofita per ficar els peus en remull i baixar la temperatura de les seves "bieles".
La ruta continua per carretera, la que creua la frontera cap a la Val d'Aran. Aquest tram és bastant lleig però no el podem evitar. Cinc quilòmetres i mig de trànsit fins a ficar-nos pel marge dret del riu Garona. Creuem Les, Bossost i després d'uns quilòmetres canviem de marge i seguim el camin Reiau. El recorregut va pujant progressivament, sense dificultats, fins arribar al clàssic "regalito" de final de jornada. Passat Aubert fem un centenar de metres per la carretera N-230 (la que va de França a Vielha) i pugem a Vilac. Són tan sols cent metres de desnivell però ja fa estona que tenim ganes d'arribar i ens empaita per sorpresa. Afortunadament, el descens fins a Vielha és molt recomanable. Un corriol molt divertit. D'aquells que quan els coneixes gaudeixes com un nen fent-los, anant al límit.  Hem acabat amb una sensacional cirereta pel pastís que ha estat la Pedals d'Occitània.

 
Aspet, Argut-Dessus i Les
  
Quan vàrem sortir portava varies peces de fruita i barretes energètiques. Mentre vaig traient-me les coses de sobre, m'adono que he tornat amb una peça de fruita i tres barretes de més. D'això se'n diu ciclisme "low cost" (fins el dia en que agafaré una bona "pàjara"). Avui han estat 75 quilòmetres i uns 2150 metres de desnivell. Més o menys com els altres dies.
Pedalant pels carrers de Vielha
Amb les bicis desmuntades al cotxe fem una de les rutines més imprescindibles després d'una pedalada: una bona cervesa. Anem recordant anècdotes i vivències. Com em diu el Jordi "Sort que tan sols t'aguanto tres dies". Però sé que en el fons li agrada que el vagi burxant contínuament. Ara, a veure quina és la pròxima...


dimecres, 7 de setembre de 2011

Btt: 2n. dia de la Pedals d'Occitània. Lo Borg d'Oèlh-Aspet

Que bé que he dormit. Hi ha ajudat la quantitat i qualitat de l'activitat feta, l'excel·lent sopar i el confortable llit.

Lo Borg d'Oèlh-Aspet


Abans de que obrin el menjador ja estic voltant per baix. No serveixen l'esmorzar fins les 8 i aprofito per improvisar un cordill pel GPS (amb corda de bales de palla) i mirar la presió dels neumàtics.
Quan torno cap a l'hotel veig que som els primers però aviat es comença a omplir de matrimonis de jubilats (sort que estan de vacances). L'esmorzar a l'alçada del sopar. Comencem amb el salat per acabar amb el dolç. De no pedalar tornaríem a casa amb 5 quilos extra.
El Jordi pujant el port de Balés
Punt més alt del port de Balés
Surto de l'hotel i em trobo al Jordi desesperat. Fa estona que m'està esperant. El cert és que no estem molt coordinats. Ell surt més lentament del llit que jo, en canvi, els meus esmorzars són maratonians (menjo molt poc a poc i al matí, encara més). Li demano disculpes, li dono el bidó ple d'aigua que s'havia oblidat i comencem a pujar. Ni escalfament ni res que s'hi assembli. Comencem pit amunt, amb el cartell informatiu del Port de Balés a peu de carretera i les engrunes de l'últim croissant als llavis.
Fem una diagonal cap a l'est. Les vistes que tenim de la vall a cada metre es fan més majestuoses. Si fóssim de Barcelona segur que ens hagués sortit un "ca macu!" però repetim insistentment el "que xulo!" típic de Lleida.
Corders pasturant i al fons l'Aneto
Passat un quilòmetre deixem l'impecable asfalt i continuem pujant per pista durant 5 quilòmetres. Es pot dir que ja hem realitzat tota l'ascensió al port de Balés. El Jordi estava preocupat perquè encara no havia vist cap vaca i en canvi hi havia molts prats d'herba. Les veu en quantitat industrial als prats de dalt del port. Deuen de tenir assemblea que s'han reunit totes aquí. Parem 5 minuts a fer quatre fotos i gaudir del paisatge i continuem fent una última pujada per remuntar 70 metres més de desnivell (crèiem que ja ho havíem pujat tot). 
Ara sí que comencem el descens per camí entre algun nombrós ramat de corders. Baixem ràpid fins una cabana on s'acaba el camí. Compte en aquest punt que no seguiu el pas del bestiar. Passada la construcció heu d'entrar cap a baix al bosc. Baixada tècnica de 150 metres. Podreu comprovar si els frens van bé o no. Hi ha molta inclinació però el terreny, si no està molt mullat, agafa. En la seva part final, sortint del bosc, és important no col·locar la roda del davant dintre de la reguera. Al Jordi li ha passat i el seu camí i el de la bicicleta s'han separat sense cap conseqüència greu (a part d'embrutar el culot). A partir d'aquí el descens és per una pista vella on tan sols hi ha una traça i a efectes pràctics és com baixar per un viarany. Es van alternant trams bruts de pedres i més entretinguts, amb zones més netes i ràpides. Realment és una baixada llarga.
Conseqüències de la baixada
Un cop al fons de la vall el camí està molt millor. En una formatgeria abans d'arribar a Sost la pista es converteix en carretera. Alternem trams d'aquesta amb camins. Creuem el bonic poble de Mauléon-Barousse i enllacem una idíl·lica sendera que passa pel cantó d'un castell en ruïnes.
Viarany de Bramevaque
L'antic castell de Bramevaque. Aquests frondosos boscos plens de molsa em recorden els escenaris de la pel·lícula "Excalibur". Són de conte de fades.
Pugem per camí amb quitrà els menys de 4 quilòmetres al coll de Mortis i prenem una pista que surt a la dreta (N). Hi ha alguna rampeta però la tendència és de lleugera baixada. A prop del bonic poble de Saint-Bertrand-de-Comminges agafem un planer corriol que voreja uns extensos prats de pastura. Arribem als peus de la petita localitat després de baixar 500 metres per carretera. Davant nostre hi tenim un autèntic mur de poc més de cent metres però una pendent que déu rondar el 20%. Ens hem d'esprémer buscant les últimes restes del copiós esmorzar per superar-lo.
Saint-Bertrand-de-Comminges
Un poble medieval envolta el turó on s'alça la catedral que es pot veure a quilòmetres. Simplement fantàstic. El David ens havia recomanat un restaurant d'aquest poblet de 250 habitants però no l'hem trobat. Suposo que era la creperia de la plaça de la catedral però ens hem ficat en el carrer de les tendes de "souvenirs" i més que dinar allò ha estat un "pic-nic".
El Raül davant d'un gran arbre
Menjar molt escàs si portes 4 hores i mitja pedalant.
Acabem de visitar el poble i continuem la ruta per un tram força pla. Ens trobem amb alguna sorpresa pel que fa al traçat però amb un petit tomb recuperem l'itinerari. Es van alternant curtes senderes, trams de carretera i camins veïnals fins arribar a Barbazan. Aquí disposem de dues alternatives. La variant sud on hem llegit que hi ha hagut esllavissades o la variant nord, que sembla més planera i va resseguint diversos itineraris marcats. Finalment ens decantem per la variant sud amb més desnivell. Pugem els quasi 500 metres de desnivell per bona pista i afortunadament ens saltem el viarany que porta a Lourde pel GR. Hi arribem per pista i ens trobem amb dos nois que també estan fent la Pedals. Acaben de baixar pel corriol i porten fang fins a les orelles. Diuen que està molt malament. Sense voler-ho ens ha sortit bé la jugada tot i que el fet de baixar per camí li resta l'interès.

   
Bonics poblets de les Comminges

Sortint de Saint Pé d'Ardet comença el curt coll d'Ares. Hi ha una primera rampa força tècnica. Té unes enormes llambordes que sumades al pendent dificulten molt la progressió. Passats aquests primers metres es va pujant més progressivament però hi ha algun tram de camí que està molt descompost. A dalt del coll d'Ares encara hem d'acabar de pujar 80 metres de desnivell més i el fang que havíem evitat anteriorment ens el trobem aquí. No vull ni pensar com ha d'estar aquest tram en les èpoques humides. Tot i això, el descens per corriol està força bé.
A Izaut-de-l'Hotel s'han acabat les dificultats de la jornada i decidim pujar per camins fins a Soueich. Acabem amb tres quilòmetres de carretera a Le Bois Perche d'Aspet. El nostre allotjament. Avui han estat quasi 90 quilòmetres i 2000 metres de desnivell.
L'establiment queda una mica a les afores de la població. És com una residència d'estiu, molt enfocat al ciclisme. De fet, ens hi trobem un grup força nombrós de ciclistes que l'estan utilitzant com a camp base de les seves sortides per la zona. Abans que es faci fosc realitzem les rutines de cada dia (neteja de bicicletes, cervesetes i dutxa). L'allotjament no és com el del dia anterior (el preu tampoc) però l'abundós sopar ho compensa amb escreix. Després d'un dia d'activitat fa por veure el que es pot arribar a endrapar. Deixem els plats ben nets i acabem amb un bufet de formatges que ens serveix per acabar-nos el vi i repassar les anècdotes de la jornada. El Jordi proposa que s'hauria de canviar el nom a la ruta. Enlloc de Pedals d'Occitània anomenar-la "Me'n vaig a França que està molt millor". De moment l'itinerari està essent de 5 estrelles (a tots els nivells) i portem d'una meteorologia immillorable. Dos dies de sol amb 20 graus de temperatura. Per trobar-nos a aquesta banda de Pirineu, això és tot un èxit.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Btt: 1r. dia de la Pedals d'Occitània. Vielha-lo Borg d'Oèlh

Sona el despertador i em desperto a Castarné. Hi ha son, però aquestes parets són sinònim d'alguna activitat pel Pirineu i en pocs segons estic dempeus vestint-me.

Vielha-lo Borg d'Oèlh

Encara estic recuperant-me d'una operació al genoll i ja m'he deixat enredar pel Jordi. Li vaig dir que a partir del setembre podia començar a tocar la bicicleta de muntanya i li ha faltat temps per llençar la proposta.
Abans d'iniciar la marxa
Porto 7 mesos sense tocar-la i faré una estrena de nivell. La Pedals d'Occitània. Per sort fa un mes i mig que surto amb la bicicleta de carretera, ja que és l'única activitat que em deixa fer el metge fins al moment (i alguna cosa de peses amb molt poca càrrega).
He agafat la bicicleta tal com la vaig deixar mesos enrere. Hauria d'haver fet una sortida prèvia per comprovar-ne l'estat però com sempre em passa, se m'ha tirat el temps a sobre. Espero que no hi hagin avaries greus.
Conduïm en fosca nit direcció Vielha. Volem sortir amb les primeres llums del dia perquè sempre es bo tenir hores de marge pels imprevistos que surten (que sempre n'hi ha). Arribem quan encara no clareja. Trobem un hotel obert que molt amablement ens fa uns cafès amb llet (i una pasta pel Jordi que abans de començar ja té gana). 
Per la vall de Varradós i al fons la Maladeta
Comencem a pedalar amb les primeres llums del dia. Pugem direcció a Gausac. Abans d'entrar a la petita localitat baixem per camí seguint les indicacions del camí Reiau. El seguim fins a la localitat d'Aubert. Compte amb les arrels dels arbres que si estan humides patinen molt. Jo, al minut zero ja he llepat amb un roc i veig les estrelles. Tinc dolor de veritat com feia temps que no tenia.
Creuem el Garona i la carretera que va cap a França (N-230) i comencem a pujar pel costerut camí Reiau fins a Arròs. Aquí agafem una pista de quitrà que entra per la vall de Varradós (orientació N/S) i que va pujant lentament fins creuar el riu on hi ha un quilòmetre una mica més dur. Les vistes del massís de la Maladeta que tenim al davant (SW) mereixen aquesta suada matinal.
Creuem Vilamós, pugem a Arres de Sus i enlloc de seguir la pista que baixa a Bossost agafem un altre cop el camí Reiau per un fantàstic corriol que ens porta fins al fons de la vall. Variant molt recomanable. Des d'aquí, Bossost ens queda a escassos dos quilòmetres. La sortida és a l'antiga carretera. Podem continuar 200 metres i tornar a ficar-nos per una sendera però té algun tram que no es "ciclable". Han passat dues hores i mitja des de la sortida i ja no veurem cap altre poble fins l'hora de dinar. Ens apropem fins el primer bar que trobem a Bossost i fem un bon entrepà.
A dalt del Portilhon
Després d'esmorzar comencem a pujar el Portilhon. Els primers 4 quilòmetres i mig són per carretera. 4 "paelles", passem una corba/mirador i hem d'agafar la pista que puja cap a la dreta (N, N/W). Hi ha alguna rampa però en general és una pujada suau que, després de planejar uns quilòmetres, ens porta al límit fronterer amb França. El Jordi en una d'aquestes rampes més dretes ha petat la cadena però amb el "tronxacadenes" ho enllestim ràpid.
Entrem a les Comminges i encetem la part de la ruta que discorre per la Occitània (tot i que la Val d'Aran també és occitana). Els primers dos o tres quilòmetres són un descens vertiginós per carretera. Compte que en una corba de dretes ens hem de desviar per una pista (SE) en ascens fins una sendera brutal que baixa cap a Sent Mamet i Banhères-de-Luishon (heu d'estar atents al punt on s'agafa el corriol).
Com que a França es menja més aviat i l'oferta d'aquesta turística localitat és molt àmplia, parem a entaular-nos en una terrassa. Al cantó hi tenim una tenda de bicicletes però no obren fins a les 3 de la tarda (el Jordi hi volia fer una visita per resoldre uns problemes amb el topall de la sirga del canvi).
La tenda de bicicletes de Banheres
Sortim de Banhères amb lleugera pujada i ens fiquem per un bonic corriol en ascens fins que el Jordi torna a trencar la cadena dos cops en 50 metres. Ens fa mandra tornar a enrere fins a la botiga de bicicletes però el cert és que estem a menys de dos quilòmetres i segurament serà l'única tenda de ciclisme que veurem en tota la ruta. Baixem cap avall i acabo remolcant al Jordi (que porta la cadena a la butxaca) fins a la tenda. Paguem ben pagada la cadena i un altre cop amunt.
Cent metres després del punt on havia trencat la cadena jo punxo el "tubeless"! Tant temps amb la bicicleta parada m'ha fet oblidar que havia d'omplir de líquid segellant la roda. Està més sec que una moixama (aquesta frase es d'en "monsieur" Gaston). Ens ha costat bastant treure el pneumàtic per ficar una càmera però finalment ho hem aconseguit. Aquest làtex enganxa una barbaritat! Després d'aquesta breu pujada (breu en l'espai però llarga en el temps), agafem un curt tram de quitrà per baixar a Sent Aventin. Canvi de vessant i un cop remuntem una dura pendent per dintre del poble continuem per un curt i exigent corriol de pujada fins un esplèndid mirador. Les nostres vistes cap al sud són privilegiades. Darrera de l'estació d'esquí de Superbagneres aguaiten la Maladeta, el Perdiguero i el Posets. Tres massissos imprescindibles per qualsevol col·leccionista de tres mils.
El Jordi al mirador
Anem tota l'estona seguint la ruta de btt número 60. El nostre camí continua cap al nord, per la vall d'Oèlh. Els primers quilòmetres van alternant camí i sendera per dintre el bosc per arribar a l'última localitat de la vall pel mig dels sembrats (el camí passa per allí). Realment es fa molt pesat pedalar per sobre de l'herba però el nostre destí, lo Borg d'Oèlh el tenim a tocar. Ja hem trobat el "regalito" de cada final d'etapa.
Pedalant pel mig del prat cap a lo Borg
Arribem i, tot i que no recordem el nom de l'establiment on hem fet la reserva, ens adrecem a l'entrada del poble (si vens per carretera). Hi ha un home a l'entrada d'un bonic hotel, le Sapin Fleuri. Li preguntem si ha rebut el correu de la nostra reserva (amb el nostre pseudo-francès) i el senyor ens respon alguna cosa que no entenem. Ens passem uns minuts intentant fer-nos entendre per saber si és aquest l'establiment on hem fet la reserva però res, no hi ha manera. Finalment, després de gaudir amb la nostra desesperació (ara veig la frustració de que no t'entenguin), ens comença a parlar en castellà! Ens estava esperant. Molt de la broma el noi! Ara si que podem dir que ja hem acabat. Demanem unes cerveses ben grans i anem a netejar les bicicletes.
L'hotel està molt bé. Recomanable. Les habitacions més que correctes. El menjador panoràmic de tota la vall és per portar-hi la senyora i tenir-la contenta unes quantes setmanes. Però el menjar és espectacular. No trobo gens en falta cap plat de pasta. Un 10.

   
 Le Sapin Fleuri de lo Borg d'Oèlh, la finestra de la nostra habitació i el Jordi a l'acollidor menjador

Aquest poble, lo Borg d'Oèlh són quatre cases. Aquí comença, tot i que ja portes quilòmetres pujant, el famós port de Balès, on en ciclista Alberto Contador, l'any 2009,va atacar l'Andy Schleck i a aquest li va sortir la cadena. Aquí va guanyar el seu segon Tour. La perspectiva que tens de tota la vall és idíl·lica. El Jordi diu que algun dia hi portarà a l'Andrea (quant necessiti guanyar-se algun punt). Espero que li estalviï part dels 65 quilòmetres i 2200 metres de desnivell positiu acumulat que ens han sortit.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Btt: Pedals d'Occitània

La Pedals d'Occitània és el nom que rep la ruta de pagament que recorre el Baish Aran i Comminges, situat dins la regió francesa del Midi-Pyrénées i al sud del departament de la Haute-Garonne.

Pedals d'Occitània en 3 etapes


Es tracta d'un recorregut de 227 km i 6000 metres de desnivell positiu acumulat que més o menys són les mateixes dades per a les rutes més populars.
Vall de Varradós i al fons el massís de la Maladeta
Fem una ràpida divisió i ens surten 3 etapes (aconsellable si es té una mínima condició física):
Nosaltres, un cop més, prescindim de l'organització per preparar la ruta i contactem directament amb els allotjaments per fer les reserves. No hem tingut cap mena de problema i els preus, com és habitual, són els mateixos que si ho fem a través d'una empresa. Si us interessa la versió organitzada us deixo aquí l'enllaç de la seva web.

   
El bonic poble medieval de Saint-Bertrand de Comminges i Aspet

D'aquesta ruta hem trobat fins i tot el "roadbook" escanejat i que us podeu descarregar (amb una petita cerca pel google s'aconsegueix l'enllaç). Nosaltres trobem més pràctic anar seguint el track amb el GPS. El track de les diferents etapes el podeu descarregar accedint al wikiloc i cercant-me com a usuari (fartet) o anant-hi directament a través de la imatge satèl·lit que hi ha en aquesta entrada i clicant sobre el símbol de "play". Per molts pot semblar obvi però algú em va preguntar com fer-ho i ho aclareixo.
El nostre equipatge per a tres dies.
Vam llegir que era una ruta per fer sense porta equipatges. Després de consultar-ho amb el bon amic Fidalgo, coneixedor de la zona, ens va dir que en aquesta ruta les pujades eren pujades i les baixades eren baixades (que bonic quan escoltes aquestes paraules, t'estan parlant de l'essència del btt). Res a veure amb la sobrevalorada pedals de Foc. Doncs si ho diu en David, això va a missa. Utilitzarem una motxilla petita tipus "Camelbak" però sense la bossa per l'aigua (per poder-hi encabir més coses). Sempre dic que la mida de la motxilla/equipatge et marca la quantitat de coses que t'enduràs. Si no vols portar molta cosa, agafa una motxilla petita perquè l'experiència em diu que sempre acabes omplint la bossa. Així doncs, amb el límit d'aquesta mini motxilla com a equipatge afrontem tres dies de bicicleta de muntanya. I tot sigui dit, aquest cop ens hem superat. Anem "rotllo minimalista" total! Com va dir en Miles van der Rohe "less is more".

De la web oficial de la ruta he agafat algunes dades sobre l'itinerari que fico literalment:
  • Altura mínima: 374 metres (Encausse Les Thermes).
  • Altura màxima: 1851 metres (Coll de les Paloumères).
  • 227 Quilòmetres.
  • 6000 metres desnivell positiu.
  • 6000 metres desnivell negatiu.
  • 44% Pista forestal, 36% carretera semi-asfaltada, 20 % camí.
  • Coll més llarg: Coll de les Paloumères (1851 metres), 22 quilòmetres de pujada al 5,4%.
  • Ramat de corders al port de Balés
  • Colls més durs: La Couage (960 metres) 3,7 quilòmetres al 9,6%. Coll de Saubaga (1372 metres), 11,5 quilòmetres al 6%.

De la ruta oficial hem fet alguna variant més elegant però podem dir que quasi la totalitat de l'itinerari és el mateix. A diferència d'altres "pedals" aquesta la recomano totalment. Això és bicicleta de muntanya. La frondosa vegetació del Pirineu atlàntic, la gastronomia dels allotjaments, els paisatges, els pobles occitans on encara es respira a muntanya (no es pot dir el mateix de l'explotada Val d'Aran), el recorregut espectacular i sobretot l'aspecte esportiu. Una ruta cinc estrelles. En David feia anys que em deia que l'havia de fer i realment tenia tota la raó. Tardareu a oblidar-la.