Esquí de muntanya: Maladeta Oriental (3308 m) F, S2

Sona el despertador. Dos quarts de quatre. Em faig dos entrepans mentre em bec un cafè amb llet. Carrego tot el material que ja he deixat preparat i passo a recollir el Jordi.

Maladeta Oriental (3308m)

Feia molts dies que no feia una matinada d'aquestes per poder fer activitat. Quins records... i quines ganes!

A la dreta de la imatge el cim de la Maladeta Oriental

El Jordi, un cop més, m'ha enredat. Amb l'excusa que li quedaven dos dies de festa per gastar abans de finalitzar el mes, em va proposar fer una sortideta d'esquí de muntanya. Jo encara no havia començat la temporada (ni esperava fer-ho). Primer per la manca de neu. Després per la lesió a la ma. I quan hi havia neu perquè no volia arriscar-me a patir una altra lesió abans d'anar a Mallorca. Total, que al maig encara no m'havia calçat els esquis. Però com que sap que sóc dèbil, tan sols m'ha de fer una proposta perquè miri l'agenda d'obligacions domèstiques i familiars i m'hi llenci de cap.
Així estem, a les 4 del matí, conduint cap a Benás (Huesca). Amb la calor que fa durant el dia és molt important matinar per poder fer el descens en unes condicions una mica dignes. La neu es transforma molt ràpidament i passa d'estat sòlid a líquid en poc temps. Per això compto en poder estar tirant amunt a les 7 del matí.

  

Al fons la Renclusa i Besurta i en el glaciar de la Maladeta amb la evident canal del coll de Rimaia

I com que la felicitat no dura per sempre, mentre ja estic fent les meves barrinades sobre els possibles horaris, ens trobem un cartell al mig de la carretera que diu que està tallada per obres. Decidim passar per la vora i continuar a veure que hi trobem. Donar el tomb significa anar fins quasi El Pont de Suert i com a mínim és una hora extra. Als pocs quilòmetres un senyor ens barra el pas i ens diu que està treballant la màquina, que aturem el motor del vehicle que ja ens avisarà. Com que la cosa va per llarg intento ficar-me còmode i descansar una mica. 

Jordi i al fons el Montarto

Superat el tram d'obres, el següent objectiu és trobar una benzinera i/o bar on el Jordi pugui comprar menjar. Me'l miro dos cops i m'ho està dient seriosament. Estem al Pirineu i vol trobar alguna cosa oberta... a les 6 del matí! Aquests de Barcelona no tenen remei! Tot i això anem mirant poble a poble no sigui el cas que soni la flauta. Res de res. A les 7 del matí estem a Llanos del Hospital, última oportunitat. El senyor de l'hotel ens obre. Quina rialla que fa el Jordi. Esmorzem i continuem amb cotxe fins al pla de Besurta.
Em quedo astorat del munt de vehicles que hi ha a l'aparcament. Li pregunto al Jordi si es festa a algun lloc. La crisi es nota i ara hi ha més gent que està a l'atur. Això sumat als habituals funcionaris dóna com a resultat un aparcament ple. Estem comentant això quan arriba un conegut de Vielha amb la furgoneta. Un és funcionari i els altres dos estan a l'atur. 

Canal del coll de Rimaia

Abans que no agafem més fred comencem a tirar cap al refugi de la Renclusa. Avui farem la Maladeta Oriental, de 3308 metres. És un cim que ja fa anys que tinc ganes de fer però sempre n'acabo fent d'altres propers. Sortim de 1890 metres amb els esquís carregats a l'esquena fins al refugi de la Renclusa (2140m). Allí ens calcem els esquís. El Jordi opta per les ganivetes. La neu està molt gelada. Jo, mandrós de mena, prefereixo anar treballant la tècnica que no pas agafar-les del fons de la motxilla i col·locar-les. Després de 15 mesos aquesta dosi matinal de tècnica em fa ficar-hi els 5 sentits. La ruta no té cap tipus de complicació. És tirar recte amunt. Fins al Portillon Superior la ruta és comuna amb la gent que va a fer l'Aneto. Nosaltres anem superant zones de diferent inclinació fins que cap als 2800 metres, en el glaciar de la Maladeta, ja veiem un altre cop el nostre objectiu. La Maladeta Oriental. El cim amb una taca grisa que ens queda al davant.

Arribem amb els esquís fins a peu de paret, la famosa zona de la rimaia. Ens equipem els grampons i mengem alguna cosa. El Jordi va sense barretes i li'n vaig donant de les meves. Tenim una interessant xerrada sobre les barretes. Ell diu que barretes són les Mars, Snickers, Twix... xocolata amb alguna cosa de bescuit. Les que gasto jo, la típica barreta energètica de cereals, diu que són de règim. A ell una barreta d'aquestes li dura mitja hora. No puc parar de riure. És una llima i avui va en "plan low cost" total. S'ha deixat el menjar. Crec que encara no havíem sortit del cotxe que ja estava pensant en el dinar.
Valorem deixar els esquís aquí o carregar-los a l'esquena. La possibilitat de fer el pic Abadias ens atreu però no sabem com ho tindrem per enllaçar els dos cims. Finalment, carreguem els esquís. Hem de pujar uns 60 metres fins al coll de la Rimaia per una marcada canal que va en diagonal a la dreta. Déu tenir 45º amb algun tram aïllat de 50º-55º. Ens la trobem amb neu molt dura i amb les escales fetes pel pas de la gent. Tot i això, és força entretinguda. També notem que estem a més de 3000 metres i l'oxigen ja no és tan abundant.

El Raül i el Jordi amb l'Aneto de fons

Del coll al cim de la Maladeta tan sols anem seguint el camí més evident i en 10 minuts hi arribem. Les vistes del massís i del Pirieneu en conjunt són espectaculars. Quasi 4 hores des de l'aparcament. L'Ibon de Cregüeña al sud és imponent. Per sorpresa nostra amb força neu.

Preparat per iniciar el descens

Baixant anem a mirar com ho tenim per fer el pic Abadias. S'ha de "desgrimpar" una curta canal d'uns 20 metres i tornar a remuntar. Dubtem uns minuts però finalment fiquem seny i no ens emboliquem. Ja hi tornarem un altre dia. Avui que anem bé de temps ho hem d'aprofitar per baixar amb neu decent.

Desfem camí un altre cop, fins al peu de la canal i ens calcem els esquís. A mi, les botes, em fan molt mal a la part anterior de les cames. Veig les estrelles amb la neu tan dura que hi ha els primers metres de descens. Poc a poc, així que baixem cota, la neu està més transformada i començo a gaudir de la baixada. Aviat ens trobem un altre cop a la Renclusa. Jo ja en tinc prou i ja fico els esquís a la motxilla. El Jordi vol apurar una mica més i va seguint el fil de neu tot el que pot. En 20 minuts arribem al cotxe. 6 hores entre pujar i baixar i uns 1400 metres de desnivell. La graduació que hi he ficat és Fàcil i S2. Queda exclosa la canal del coll de la Rimaia que no presenta molta dificultat però que segons les condicions s'han d'utilitzar piolet i grampons. 

Bon inici/fi de temporada. 2 en 1. Tan sols ens espera el merescut "xampú" i un bon dinar a Benás.

Graduació de l'esquí de muntanya

Les graduacions de dificultat de les diferents activitats ens serveixen per fer-nos una idea del nivell que ens trobarem o se'ns exigirà. Són habituals, quasi imprescindibles, en l'escalada o l'alpinisme. Quan es tracta de fer altres activitats no s'acostumem a utilitzar tant però això no vol dir que no siguin necessàries. En l'esquí de muntanya també existeixen graduacions o diferents sistemes per poder transmetre la dificultat d'un itinerari o una sortida. Jo us deixo un resum de l'escala alpina que he trobat a la web camptocamp.

ESCALA ALPINA

Desenvolupat pel Club Alpí Suís i popularitzat per François Labande, inclou dues informacions: una que avalua el conjunt de les dificultats d'un itinerari (acotació global) i una altra que avalua les dificultats màximes trobades en el descens (acotació puntual).

Acotació global esquí 

El grau global estima el nivell general de les dificultats (i si aquestes es mantenen) proposades per un itinerari. Es té en compte també l'altitud i la durada de l'itinerari. L'escala utilitza les mateixes denominacions que la acotació global alpina utilitzada en alpinisme però NO tenen correspondència.

• F (Fàcil): Relativament pla, sense obstacles. No hi ha perill de relliscar o perdre el control durant la pujada i no hi ha pendents forts a la baixada (aprox. 25 °).
• PD (Poc Difícil): Vessants obertes amb trams costeruts i alguns obstacles però els trams amb pendent són curts a la pujada i no costeruts en la baixada (aprox. 30 °). Es matisa en PD-, PD i PD +.
• AD (Alguna cosa Difícil): L'ascens requereix fer ziga-zaga i hi ha passos costeruts que no poden evitar-se. Els trams de pendent són llargs i amb risc de ferides en cas de relliscar. A la baixada, els "crux" (punts obligats on hi ha la màxima dificultat) són curts però costeruts (girs curts necessaris, aprox 35 º). Es matisa en AD-, AD i AD +.
• D (Difícil): Ascens costerut amb obstacles. La baixada ofereix trams costeruts llargs, entre roques i/o arbres amb risc fatal en cas de gel. Els "crux" són curts i estrets o llargs i costeruts (aprox 40 °). Es matisa en D-, D i D +.
• TD o MD (Molt Difícil): Ascens amb fort pendent, precipicis i molts obstacles. Hi ha trams amb passos molt costeruts (aprox. 45 °) i congostos amb risc fatal en cas de caiguda. La baixada proposa "crux" llargs i costeruts on els girs en salts i el derrapatge són necessaris. Es matisa en TD-, TD i TD +.
• ED (Extremadament difícil): Pendent summament empinada sense punts segurs de detenció. Itinerari molt exposat. "Crux" llargs i molt empinats a la baixada (aprox. 50 °). Només és possible fer girs en salt i derrapatge. Es matisa en ED-, ED i ED +.

És important recordar que és una acotació global per l'esquí i no per l'alpinisme. Un corredor pot fàcilment merèixer un D en esquí sense superar l'AD o PD en alpinisme.

Acotació puntual esquí

És complementari de la acotació global. Avalua la dificultat del pas més difícil de la baixada esquiant. És principalment funció del pendent però presa també en compte l'exposició.
Els seus nivells són:

• S1: itinerari fàcil que no requereix tècniques particulars. Un camí per a vehicles per exemple.
• S2: Pendents una mica costeruts (25 º) però àmplis (hi ha molt lloc per girar).
• S3: Pendents fins a 35 ° (igual que les pistes negres més costerudes de les pistes d'esquí). L'esquiador ha de poder baixar per qualsevol tipus de neu sense dificultat tècnica.
• S4: Pendents fins 45 ° si l'exposició no és elevada. A partir de 30 ° i fins a 40 ° si l'exposició és forta o el tram estret. Una molt bona tècnica d'esquí és indispensable.
• S5: Pendents de 45 a 50 ° o més si l'exposició és baixa. A partir de 40 º si és elevada. A més d'una tècnica perfecta, requereix molta concentració i control emocional.
• S6: Més enllà dels 50 ° de pendent si l'exposició és forta (sol ser!). Si no, a partir de 50 ° en trams curts i poc exposats.
• S7: Trams de 60 ° o més o salts de penya-segats rocosos en terreny molt costerut i/o exposat.

Esquí de muntanya: Pico de Alba (3107m) PD, S4

Sona el despertador i em trobo la cara de l'Albert a menys d'un pam. Per sort no em veig envoltat pels seus braços! Hem dormit junts en el mateix llit (però cadascú dintre del seu sac). Ens activem força aviat. Sabem que avui serà un dia exigent si fa calor i tots intentem menjar força per agafar forces per l'última jornada d'esquí de la temporada. A mi, a l'igual que a molta gent, em costa moltíssim menjar després de llevar-me però s'ha de fer, no?
Sortim en negra nit de la casa del Jordi del tranquil poble de Castarné (Ribagorza). Últimament està esdevenint el nostre camp base per fer activitat. La seva localització ajuda. Ahir, vam descobrir un sector d'escalada esportiva ben aprop i sense accés! Com això continuï així haurà de muntar un hotelet.
A dos quarts de set estem a l'Hospital de Benasque. Entre pitos i flautes comencem a caminar una hora després del que ens haviem proposat. El nostre grup finalment és de set persones. L'Albert, que avui tindrà la seva primera experiència d'esquí de muntanya, en Jordi (més valent que un gos negre), l'Oriol (l'orientador), en Martí (el sherpa que li queden poques coses per experimentar), l'Adrià (l'home de la meteo), en Carles (el del físic privilegiat) i jo. Finalment "la Vedette" ha patit una dubtosa lesió. Espero i desitjo que hagi aprofitat el cap de setmana.
Coincidim amb un grup de 8 persones que també va al mateix cim. A part de nosaltres i aquests aragonesos més gent estarà per la zona. Això sembla El corte inglés! No vull ni pensar com déu estar l'Aneto.
Els primers metres ens avancen el que ens trobarem d'aquí unes hores. Neu transformada i encara no ha sortit el sol. Espero que els nombrosos núvols que van circulant per sobre no deixin pujar molt la temperatura i la cosa aguanti. Per contra, ja veig de quin mal moriré. Porto les pells amb cinta americana ja d'inici, perquè l'aigua de les últimes sortides ha fet que la cola quasi no s'enganxi i no he tingut temps de solventar aquest problema. Tan sols he fracassat en una sortida a causa de les pells i va ser precisament intentant aquest pic amb el Jordi. A ell li va anar bastant pitjor per això. Lligaments creuats i sis mesos de tele.
Si et proposes passar pels Tubos de Paderna és un clàssic encigalar-te pujant o baixant. Nosaltres ho vam fer pujant. Sense cap mena de dubte, és el tram més complicat de localitzar. On s'uneixen el camí que ve de l'Hospital amb la pista que va cap a Besurta hem de buscar cap a la dreta un tub o canal. Això està quasi per sobre de l'Hospital. Pràcticament no es foqueja per la pista. Passat el primer tub en pocs metres sortim a una zona més clara d'arbres des d'on farem una llarga diagonal en sentit Sud (cap a l'esquerra) i progressivament anirem pujant fins arribar al segon tub (o primer, segons ens ho mirem). Després sortim del bosc i ens trobem el Pico de Paderna a l'esquerra (Sud) i la Tuqueta Blanca a la dreta (Nord). Triem el millor itinerari i recte amunt.
L'Albert, a qui li he deixat uns esquís i "ja t'espavilaràs" ha començat a tastar això de la neu podrida, relliscades cap enrera, els bastons que s'esfonsen fins a l'infinit... i a sobre s'inicia pujant pels Tubos! Bon bateig! S'ha cansat d'escoltar "tranquil que això és el més complicat de la sortida" o "després del bosc s'acaben les dificultats". Ens quedem tots dos mentre els altres van pujant al seu ritme. Necessita un curs accelerat. Supera els Tubos amb matrícula d'honor. Pocs, molt pocs, tenen la capacitat de poder pujar una canal de 35º/40º en els primers 200 metres d'haver-se calçat uns esquís de muntanya. Penseu que aquest acostuma a ser el límit de l'esquiable o haver-se de ficar crampons. Doncs ell com si ho hagués fet tota la vida, amb pells i pit amunt.
Passades les dificultats d'aquest tub i a la pleta de Paderna comença a disfrutar. El paisatge acompanya. Tenim el nostre grup a una mitja hora. Els veiem. Aquí em toca agafar-li el relleu. La pell d'un esquí em salta. És irrecuperable. Veig que em tornaré a quedar sense cim un altre any. Carrego els esquís a la motxilla i vaig pujant a peu. Intento seguir la traça d'unes raquetes de neu per esfonsar-me menys. L'Albert va fent "paradinhas". Sembla que l'esforç dels primers metres li està passant factura. Té els bessons com a pedres i li fan molt mal (després descobriria que això li ha provocat el bloqueig posterior de la bota, walk/ski). El vaig esperonant. A mi se m'acaben les traces de raquetes al coll de Paderna i ara si que se m'esfonsen les botes.

Descens per la zona central passant entre la Tuqueta Blanca (esquerra) i el Pico de Paderna mig pelat de neu (dreta).

L'Albert diu que els seus bessons no poden més. Després d'intentar contactar amb el grup per telèfon (no els veiem ja) amablement m'ofereix els seus esquís per poder continuar. A bodes em convides Albert. Em calço els esquís amb alguna dificultat i cap amunt. Veig el Carles que va una mica endarrerit respecte als altres. Sembla que el seu físic privilegiat avui s'ha quedat a casa. Deixem els esquís 15 metres abans de superar un petit colladet per canviar de vessant i enfilar-nos per la pala final cap al cim (orientació Nord). Hi ha un altre collat més ample uns metres més avall. Crec que es puja igual per un que per l'altre. Allí em trobo el Carles calçant-se els crampons. A mi em sorprén el que encara em queda. Havia llegit que hi ha via 100 metres fins al cim però comprovo que el que vaig interpretar com a distància, és desnivell. M'ho prenc amb calma.
L'última hora he pujat més ràpid per atrapar al grup però no contava amb aquesta pujadeta final. De pendent hi déu haver com a màxim 50º durant uns 60 o 70 metres.

Pala final del Pico de Alba i últims metres fins "l'avantcim".

Com sempre hi ha el regalet de final d'etapa. S'ha de crestejar uns 20/30 metres bastant aeris fins al cim. Algú va qualificar aquest tram com més difícil que el veí pont de Mahoma. Jo diria que més que difícil, has de mirar on fiques mans i peus.
Arribo a temps per a la foto. En Carles però, va gravant i assaborint els últims metres d'ascensió. Han estat 4 hores i mitja de pujada.

Tram de cresta fins al cim (una mica aeri) i foto feta al cim per l'Adrià d'en Jordi, Raül, Oriol i Martí.

Per baixar tan sols hem de desfer camí. Arribem als esquís i m'adelanto per anar a trobar l'Albert prop del collado de Paderna. Allí està, tot pinxo, sobre un bloc de granit amb forma de "chaise longue". Ha tingut temps de fer una bona becaina i controlar la gent que anava passant. Ens canviem els esquís i a disfrutar de la neu primavera. M'oblido de dir-li que és molt habitual trobar-se diferents tipus de neu que fan que et frenis de cop. Ho experimenta ell solet al sortir per davant dels esquís. Que se n'esquia de bé a les estacions... Tot i això, s'adapta ràpidament al material i la neu i disfruta com un nen petit baixant pels Tubos. El superior és una mica més ample que l'inferior però en canvi té més inclinació. La dificultat del descens d'aquests tubs la graduaria puntualment d'S4. S3 en general. La resta de descens, al no ser obligat, permet escollir-ne la dificultat.

Vista del Tubo inferior. En Jordi i en Carles.

Llàstima que la neu no és òptima però l'Albert ja ha pogut fer el tastet d'això de l'esquí de travessa. L'Oriol i en Carles també es rebossen una mica i és que aquesta neu tant pesada traeix als millors (i juntament amb l'Adrià mira que baixen bé aquests pixapins!).
Ha estat un bon final de temporada i el temps, que en un principi ens feia patir tant, s'ha comportat. Ara toca fer el dinar de comiat i a pensar quina serà la pròxima sortida. En total uns 1350 m. de desnivell i 7 hores, parades i vídeos inclosos. En Jordi ens facilita el track del gps aquí.
He disfrutat moltíssim de la sortida. La companyia ha ajudat molt i de pas, al Jordi i a mi ens ha servit per treure'ns una espineta que teniem clavada. Albert, gràcies pels esquís, mig cim es teu!.

Esquí de muntanya: 1r dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici

Sona el despertador i l'apago. No vull sortir del llit. Em faig el "ronso" fins que començo a escoltar moviment per la casa. El Jordi, l'Amadeu i l'Oriol ja estan preparant-se. Avui serà un dia molt llarg. Hem dormit a la casa del Jordi a Castarné (Ribagorza, Huesca) i avui començarem la "Esquís de Foc" o millor dit, la travessa  amb esquís de muntanya del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Sortim en direcció a Arties (Val d'Aran) i d'allí anem a buscar la vall que entra en direcció sud, la vall de Valarties. Tot i trobar-nos uns dits de neu nova, el tot terreny de l'Oriol avança per la pista fins arribar a la Cabana de Rius. Aquí deixem el vehicle i seguint les marques del GR 11-18 pugem zigzaguejant per forta pendent al refugi de la Restanca. El camí és força evident i no té pèrdua. Iniciarem la travessa des del refugi de la Restanca (Val d'Aran) en sentit horari, o sigui, que passarem pels refugis de Colomers, Amitges, Mallafré, Blanc, Colomina, Llong, Ventosa i un altre cop Restanca.
Com haureu observat els coneixedors de la zona, ens hem deixat el refugi de Saboredo. Volíem evitar pernoctar allí i després de valorar les diferents opcions vam decidir no passar per aquella vall.

Avui coincideixo per primer cop amb l'Oriol i l'Amadeu, tots dos amics del Jordi. L'Oriol és un enamorat dels esports de muntanya els quals practica amb un nivell força alt (la seva modèstia segur que estarà pensant que exagero) i també m'ha comentat un pardalet que l'altra passió de la seva vida és la mar. Tot i insistir en que els acompanyi a navegar dubto que m'hi vegin algun cop prop de la costa. La pel·lícula "Tiburón" em va traumatitzar de petit i sempre he pensat que em sortiria qualsevol bèstia marina en el moment menys esperat.

L'altre company de sortida és l'Amadeu. L'home de les fotos i els acudits. Un paio fort, fort. Un tot terreny que mai desaprofita una oportunitat per fer broma. La primera frase que vaig escoltar que sortia de la seva boca era que a fi de reduir pes en la motxilla havia canviat els calçotets pels tangues! i el pitjor de tot és que després d'haver fet aquesta travessa amb ell m'ho, crec!

Itinerari

1a etapa

Com hem dit abans sortim de la Cabana de Rius, a uns 1700m, en direcció sud (SE/S).

La "Vedette" a la Cabana de Rius.

Restanca i Llac del Cap del Port.

Els primers 200m de desnivell els fem amb els esquis a la motxilla per un camí amb senyals de GR que puja amunt fent ziga-zagues (marques vermelles i blanques). Creuem un bosc una mica dens però aviat les ganes de calçar-nos els esquís fa que comencem a progressar damunt d'ells i així evitar les contínues enganxades amb les rames. Aviat arribem al refugi de la Restanca (2000m) on no ens aturem i encarem el marcat tub que ens porta al Llac del Cap del Port. Tan aviat veiem el llac cobert de neu endevinem al fons de tot el collet d'Oelhacrestada (2480m), al sud del Montardo (2833m), per on passa la ruta normal que ascendeix aquest afamat cim aranès.

L'Oriol i al fons el collet d'Oelhacrestada.

La tranquil·litat que hi ha en aquests paratges és espectacular i sembla que no tindrem problemes de neu, ja que la veiem molt abundant.

Pujant abans del Port de Caldes.

Vistes de Travessany i Comalespada.

"Ris-ras" en tota regla de l'Oriol.

Des del coll, traiem pells per baixar encara no 100m de desnivell direcció est (E) i pujar-ne 200 més fins un llomet que ja ens deixa veure l'estany del Port de Caldes i el mateix Port (2580m). Un altre cop pells fora i espectacular descens amb neu fantàstica per la coma del port de Caldes fins arribar al refugi de Colomers (2140m). Les traces de descens que ha deixat l'Oriol per la pala verge han estat un plaer visual. Com diria un bon amic meu, "ha fet un ris-ras amb tota regla".

L'Oriol i al fons el refugi de Colomers.

A un centenar de metres del refugi de Colomers hem tingut un petit ensurt al comprovar que la càmera de fotografiar no estava a la butxaca. Ha tocar remuntar fins a l'últim lloc on hem fet fotos i allí, sobre la neu, estava esperant ser recollida. Sens dubte que no trobar-la m'hagués amargat la sortida.

Última rampa dreta abans del coll de Ratera.

Des de Colomers, es veu molt lluny la vall que entra cap al Port de Ratera. Es veu al fons en diagonal, en direcció sud-est (SE). El temps comença a empitjorar i anem avançant per un degoteig d'estanys tots tapats per la neu. L'última rampa abans d'arribar al Port a mi se'm fa dura. No la rampa en sí, sinó el que portem acumulat, les hores que ens falten de descans, ser el primer dia de la sortida i... el temps. A dalt al Port (2590m) anem tots ben abrigats, cadascú amb el seu calvari particular. Sort que no hem anat al refugi de Saboredo. Deuen de ser, encara no, dues hores extra però tal com estan les forces no crec que ningú el trobi a faltar.
A sobre, per més inri, hem de baixar uns 100m per tornar a remuntar-ne 50 o 60. Aquest últim canvi ningú el contemplava. Ens mirem i remirem el mapa per veure si es pot evitar però preferim el mal conegut que no pas aventurar-nos passant per on va el GR.

Espectaculars Agulles d'Amitges

És el clàssic regalet de final d'etapa.
Estany dels Barbs i el Refugi d'Amitges (2390m). Fi d'etapa. Ara toca deixar el material perquè s'eixugui, una dutxa merescuda i menjar per reposar forces. A l'Oriol i a mi ens surt tot el cansament quan seiem a taula. Tot i el bon menjar estem tan rebentats que no tenim forces ni per endrapar. A l'última pujada ja he notat que havia agafat un bon tortell però a l'Oriol se'l veia molt bé. Ara està blanc.
Poc a poc, anem ficant aliments al cos conscients que demà ens faran falta.

Esquí de muntanya: 2n dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici.

2a etapa

El Jordi fa que ens despertem ben d'hora. Ell necessita més temps per fer la motxilla. És la rutina de cada dia. Al grup alguns ens fem més els romancers i intentem apurar una mica més al llit però els frontals i els sorolls de les bosses ens fan aixecar.

La "vedette" sortint del refugi d'Amitges.

L'Oriol i al fons el pic del Portarró.

El complet esmorzar ens acomiada dels dos guardes del refugi i amb la joia d'iniciar un nou dia i el fantàstic sol que tenim avui comencem amb una petita encigaladeta.

L'encigaladeta... BRUTAL!

Baixem per un llom immaculat direcció sud (S) que ens porta a una zona de bosc. Aquí la pendent es fica dreta i fa que haguem de treure el nostre millor nivell d'esquí per superar els estrets tubs buscant el millor itinerari fins arribar a l'estany de la Cabana.

Creuant l'estany de la Cabana.

El Jordi i l'Amadeu segur que m'estan maleint però aviat trobem el camí que va fins a l'Estany de Sant Maurici. El paisatge és poder el més famós de tot el Parc Nacional. L'Estany de Sant Maurici davant dels fascinants Encantats. A la meitat del Petit Encantat, seguint el que sembla un filet de neu des de la distància, hi ha una cordada pujant la via Estasen.

Els Encantats.

Refugi Ernest Mallafré.

L'Oriol amb problemes de pells.

El Jordi creuant un troncs.

Plàcida pujada.

Últims metres després de patir com mai.

La marxa solitària de l'Oriol.

Arribem fins al refugi Ernest Mallafré (1890m) i comencem a pujar pel fons de la vall direcció sud (S) per un bonic bosc. Aviat deixem a l'esquerra (E) la valleta seca, itinerari alternatiu per arribar al refugi J.M. Blanc. L'ascensió és molt suau fins arribar als fangassals de Monastero, on hi ha un indicadors. Nosaltres encarem un tram més dret d'uns 150m de desnivell cap a l'esquerra (SE) que ens portarà fins al Coll de Monastero (2710m), entre el Peguera (2942m) i el Monastero (2878m). L'ascensió no presenta cap complicació fins als fangassals però les condicions de la neu i la inclinació pot fer que les ganivetes o fins i tot els grampons siguin l'opció més segura per arribar al coll. En el nostre cas és una mica campi qui pugui.

Encarant una rampa delicada.

Jo m'he oblidat les ganivetes al cotxe, i he acabat buscant una zona més pedregosa per pujar grimpant. L'Oriol ha pujat amb ganivetes. El Jordi meitat ganivetes i meitat grampons, però el que ha pujat millor ha estat l'Amadeu. Veient com anava la pujada l'hem aconsellat que es fiqués des de bon començament els grampons i l'ha encertat.

L'Oriol fent d'isard.

La "vedette" enmig d'una petita crisi.

A dalt del collat ens ha informat que quan hi ha pendent no va molt còmode. Això diu, però tan sols te n'assabentes perquè deixa de parlar i fer broma. Sembla que no hi sigui, "ma questo é uno spettacolo".

Estanys de Peguera des del Monastero.

Iniciem el descens fins al refugi i aquest cop el regalet de final d'etapa és més que gratificant (com a mínim per mi). Una pala força inclinada que et fa gaudir d'allò més.
Tan sols ens queda fer 500m i ja estem al l'acollidor refugi J.M. Blanc (2320m).

L'Amadeu i al fons el Coll de Monastero.

El Mainera?

Refugi J.M. Blanc.

Després de ficar tot el material a eixugar i dutxar-nos és l'hora de reposar forces amb l'abundant sopar que ens ofereixen al refugi. Com a postres, ens fiquen el futbol en una pantalla (i era de pagament!). BRUTAL! A sobre pots connectar-te a internet gratuïtament. Uns luxes estranys quan estàs de ruta per la muntanya.

Esquí de muntanya: 3r dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici.

3a etapa

L'Oriol mimant les seves pells.

Un bon esmorzar, dolç i salat, ens recarrega els dipòsits per l'etapa d'avui.
Comencem remuntant l'última pala inclinada d'ahir. La neu està molt dura i com sempre, la mandra de ficar les ganivetes, fa que s'hagi d'anar molt finet per no caure avall. Alguns han d'niciar maniobres estranyes per col·locar les ganivetes a mitja rampa, maleint no haver-les col·locat d'un bon principi.

Refugi J.M. Blanc a trenc d'Alba.

Pujant la dreta canal que vam baixar ahir.

Collada de Saburó i Pic de la Mainera.

Últims metres fins la Collada de Saburó.

Avui anem cap a la collada de Saburó (SW), passant pels estanys del Cap de Port on hi arribem ràpidament. La pujada no presenta cap tipus de dificultat tècnica (amb bones condicions com és el cas). Des de la collada (2700m) veiem l'estany de Saburó al qual s'ha de baixar per acabar de remuntar uns metres. Ens ho mirem de 1000 maneres diferents però avui és impossible no descalçar-te els esquís per anar a buscar una  petita presa. D'allí, anem cap a la part est (E) de l'estany de Mar que és el següent i sense problemes ens hi fiquem. Compte si tirem tot dret cap al refugi. El pas és inclinat i tècnic amb bastant inclinació, millor desviar-se a l'esquerra (E) i fer una mica més de tomb.

El Jordi i al fons l'estany del Cap de Port.

Esquís fora a l'estany de Saburó.

L'Oriol, el Jordi i el Tuc de Saburó.

"Talegasso" del Jordi remant per pla.

El Jordi entre Delhui o els Gavatxos.

Últims metres fins la collada de Delhui.

El Jordi i darrera el Montsent de Pallars.

El refugi Colomina (2410m) el trobem tancat però amb signes d'estar obert, ens quedem sense refresc i continuem avall fins la Portella. Aquí tombem en direcció nord-oest (NW) i deixem l'itinerari del GR-11 que havíem seguit des del Blanc.

L'Amadeu "vedette" respirant una mica.

Davant nostre hi ha una gran extensió plana que és el llarg estany Tort. Fem la llarga travessa i llavors dubtem sobre si atacar el Coll dels Gavatxos o la collada de Delhui. Finalment ens decantem pel pas més baix que és el de Delhui (2570m).

El Jordi, l'Oriol i darrera la "vedette".

La pujada no té cap complicació llevat dels últims metres on és més dret i quan passem nosaltres la neu està transformada dificultant molt la marxa damunt dels esquís. Quasi tothom opta per pujar a peu. Les vistes precioses. En una banda el Montsent de Pallars i (2883m) a l'altra el bonic coll de Contraix.
La baixada sense cap història ni interès fins al punt on s'ha de passar per sota de les agulles de Delhui per anar a petar al refugi de l'Estany Llong (2000m). Hem col·locat les pells i realment hi ha un tram força, força exposat. Alguns ho han passat pitjor que els altres però realment, la caiguda que hi ha és considerable.

L'Amadeu traient les pells després de passar-ho malament en el tram exposat.

Tot seguit ens fiquem per un tram de bosc, amb neu fonda molt difícil d'esquiar i on se'ns ha fet molt complicat orientar-nos. Tot i això, ho hem clavat i hem arribat directes al refugi.
I com cada tarda la rutina de sempre. Material a eixugar... però sense dutxa. Ens retrobem amb una parella d'Olot que també ha fet nit com nosaltres al Blanc. Ells han fet coll de la Valleta Seca, Valleta Seca, Mallafré, Sant Maurici, Portarró d'Espot i Llong. Diuen que els dos descensos molt bonics. També ens comenten que tot i estar mes alt, el pas del coll dels Gavatxos és molt millor que Delhui. El pas en si, no, però t'estalvies el franqueig tant exposat per sota de les agulles de Delhui i el descens dels Gavatxos és molt més bonic que el de Delhui. O sigui que ja ho sabeu.