divendres, 27 d’agost del 2010

Btt: Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

La Pedals de Foc és una popular ruta per etapes (o no!) que fa la volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Segons l'estat físic, el temps del que disposem o simplement el ritme que volem portar, la ruta es pot fer en una etapa (non stop) o sis. Hi ha nombroses possibilitats per fer-ho "a la carta". Nosaltres hem decidit fer-la en tres dies. Tampoc disposem de més dies (la Festa Major del poble és sagrada) o sigui que molt que li pesi al Jordi, habitual company de suades, les jornades seran completetes.
En total es tracta aproximadament d'un recorregut de 220 km i 5100m de desnivell positiu acumulat (5700m de descens). 
  • Altura mínima: 950 metres (Llesp, Vall de Boí)
  • Altura màxima: 2250 metres (Coll de la Portella Blanca)
  • Tipus de camins: 61% pista forestal, 31% carretera semi-asfaltada, 8% camí.
  • Sortida: Refugi de Conangles (boca sud del túnel de Vielha)
  • Arribada: Vielha
  • Es passa per 34 pobles, alguns d'ells abandonats o amb una sola família vivint-hi.
  • Coll més llarg: Coll de Triador (2140 metres), 12 quilòmetres de pujada al 7'5%.
Aquesta informació és la que es troba a la pàgina oficial de la ruta Pedals de Foc. El nostre track, gravat pel Jordi és aquest:


    Aconsello no entretenir-vos gaire ni fer parades molt llargues per no baixar massa el ritme del nostre organisme. Això és més important que no pas portar un bon ritme.
    Considero que la Pedals de Foc és una ruta bonica, més si no has visitat mai la zona. Ens ho hem d'agafar com una activitat per etapes, a cavall entre el cicloturisme i el btt. Hi ha alguns aspectes però, que pel meu gust li resten atractiu.
    Entrant a la Val d'Aran amb la Maladeta al fons
    • No és circular, amb els problemes logístics que això comporta. 
    • No veus res del Parc Nacional, al qual li donem el tomb. 
    • Pel meu gust té massa trams de carretera (molts inevitables).
    • Si la realitzes a través de l'organització els preus són abusius.
    • No està senyalitzada. Has d'anar mirant contínuament el mapa/roadbook/GPS.
    Potser no seria tan crític si es tractés d'una ruta qualsevol però crec que el mite supera la realitat. Molta gent parla de la Pedals de Foc com la ruta en btt per excel·lència. Pot ser que hagi estat la pionera a casa nostra  però n'hi ha de millors, amb molta menys anomenada, on fas més btt i no tant cicloturisme i sobretot, estan menys explotades.
    Tot i això, us animo a fer-la. I ja sabeu que per qualsevol cosa no dubteu en contactar.
    Més fotos del Jordi aquí.

    dimecres, 25 d’agost del 2010

    Btt: 3r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

    3a. etapa. Son del Pi (Pallars Sobirà) - Vielha (Val d'Aran)


    El Jordi no s'aixeca gaire fi. Potser li falta combustible a aquest motor de gran cilindrada. Esmorzem força, com cada dia, però el Jordi té problemes estomacals. No li "baixa" el que ha esmorzat.
    Avetosa de València d'Àneu
    Com que no hi ha més remei que continuar, iniciem la jornada per un caminet que surt del darrera de l'església (N). És una sendera molt ràpida i bonica amb algun graó inesperat. El llom de la muntanya i un pal indicador ens informen que entrem a la zona perifèrica del Parc Nacional. La sendera ara continua pel vessant nord de la muntanya i s'endinsa en un bosc de coníferes, la famosa avetosa de València d'Àneu. Ens trobem una cruïlla de corriols. Nosaltres agafem el de l'esquerra, cap amunt, empentant la bicicleta, seguint els indicadors del refugi del Gerdar. En pocs minuts arribem a una ampla pista (esquerra) per pujar encara no, 100 metres de desnivell. Va en direcció oest (W) mantenint l'altura durant uns 2 o 3 quilòmetres fins que trobem, abans d'un rierol, un caminet que baixa. Entrem en un tram de Parc Nacional i la normativa específica d'aquest espai protegit no permet circular amb la bicicleta. Pel meu gust, aquest tram a peu és dels més bonics de tota la ruta.
    Refugi del Gerdar, a l'antiga carretera de la Boanigua
    Sortim a l'antiga carretera del Port de la Bonaigua, a escassos metres de l'antic refugi del Gerdar. Tram de carretera en descens fins l'hotel els Avets i enllacem amb la C-28 que recorrerem durant 4 quilòmetres fins el trencall que va cap a Sorpe, on també hi arribem per carretera.
    Arribant a Borén pels "bolos"
    Per trobar el camí que baixa a Borén hem de creuar tot el poble. Realment és molt recomanable i més veient la baixada que ens espera. Tornem a tenir la sensació que estem fent bicicleta de muntanya! Aquest camí queda dividit o tallat per la carretera. Si estem atents no ens suposarà cap problema enllaçar-los un cop arribats a la carretera. La segona part té molts "bolos". O sigui que conducció conservadora i penseu que aneu amb el portaequipatges! (o no!).
    A Borén tornem a agafar una carretera asfaltada, durant uns 7 o 8 quilòmetres. Anem pujant metres lentament en direcció nord (N). Creuem els bonics pobles d'Isil i Alòs d'Isil, que comencen a patir la pressió turística i, com a conseqüència, a perdre part del seu encant.
    Son, Isil, Alòs, Montgarri, Vielha...
    Abans d'arribar al refugi del Fornet, antiga estació d'esquí de fons de Bonabé, la carretera asfaltada esdevé pista forestal. Hi ha força vehicles a motor per trobar-nos on ens trobem. Durant 9 mesos a l'any per aquí tan sols hi trobes els pastors que hi tenen el ramat o algun excursionista nostàlgic, però el període estiuenc i la temporada de bolets atreuen un alt nombre de visitants.
    A partir de borda Perosa, el camí comença a alternar trams més drets amb trams més planers. Estan condicionant la pista i encara no està molt compactada, fet que augmenta el desgast del Jordi, al que, tot i no dir res, la panxa l'està martiritzant.
    Mossegada del gos
    En una petita pujada d'un centenar de metres, el Jordi ha patit l'atac d'un gos. Se li ha llençat a la cama i li ha clavat una queixalada. Ha estat un atac a traïdoria, buscant el rival més dèbil. Com fan els lleons amb les seves preses. No n'hi ha prou amb els dolors estomacals, el cansament dels tres dies, la gana i la pujada? No. Ara ens ataca un gos. Però el que ha fet esclatar al Jordi ha estat l'actitud dels propietaris de l'animal. No el portaven lligat i l'han alliçonat com si es tractés d'un nen petit, dient-li que el que ha fet estava molt mal fet, que el pròxim cop no ho fes. Tan sols faltava que li fessin demanar perdó. M'he quedat astorat! No creia el que veien els meus ulls. Us podeu imaginar com s'ha ficat el Jordi. No li han demanat ni disculpes. Jo no crec que ell volgués escoltar un "perdona, som uns babaus i no sabem com reacciona el nostre gos davant de persones amb bicicleta". Amb tan sols preguntar si li havia fet mal n'hi havia prou, no? Doncs res, han continuat baixant per la pista com si allò fos el més normal del món. Mare de Déu! Realment hi ha actituds que generen violència i qualsevol altre li hagués clavat una puntada al gos que hagués creuat el Port de Salau. Tot i això, continuem pedalant encesos com llumins. Seguim amb el nostre calvari particular. El Jordi em demostra una vegada més que "el poder está en la mente". Qualsevol altre hagués dit "prou, ja n'estic fart de tot i tots. N'estic fins als pebrots!". Ell però, continua endavant, pedalant, amb els seus problemes físics i una emprenyada de campionat. Vol acabar la Pedals de Foc i ho farà, n'estic convençut.  
    Passat el migdia estem a Montgarri. En principi no es necessari desviar-se i passar-hi però el Jordi ho necessita pels problemes de la seva panxa. Està fotut i avui no és per la bicicleta. No m'hi puc negar després de tot.
    Em cau una llàgrima al veure l'espectacle. Més cotxes que a la Diagonal. Tot terrenys que van amb pressa, sense respectar res. No sigui que quan arribin no trobin lloc! Embussos, clàxons, gent espetegada per tots els llocs amb els seus para-sols inclosos, com si de la platja es tractés... hi he trobat a faltar una gran pancarta que ens donés la benvinguda al territori Coronel Tapioca. Com us podeu imaginar, nosaltres som els estranys. La gent ens mira com si ens haguem perdut.
    El Jordi, no s'acaba de refer. Suposo que amb la cara pago i veu les meves inspiracions profundes d'autocontrol i els esforços per no fer-ne mala sang. Sap que anem justos de temps. Avui comença la festa major del poble i un servidor, té les claus del magatzem on està tot el beure de la "penya". Com no arribem a l'hora flagel·laran algú.
    El Jordi obrint-se pas entre el ramat de vaques
    Tornem a ficar-nos en camí i fugim d'una de les experiències més desagradables d'aquesta ruta (amb el permís de l'incident del gos). La massificació que vaig veure a Espot no arriba ni a la sola de la sabata a això. Quina llàstima, de veritat.
    Li proposo una drecera. Pujar una sendera ben pronunciada . Hem d'empentar la bicicleta per trobar la pista que passa per sobre. Així evitem el transitat camí i de pas, deixem d'engolir la pols i el fum que provoquen els vehicles. El Jordi demostra un cop més que és un "paio de raça", difícil de tombar, i accepta la proposta tot i trobar-se en unes condicions pèssimes. Reconec que tant graó és emprenyador, però tot sigui per escapar d'aquest Montgarri desvirtuat.  
    Després d'aquests 10 minuts de pujada a peu, tornem a la Gran Via, perdó, a la pista forestal. És l'hora de dinar i el trànsit ha disminuït una mica. Tot i això trobem una excursió de "buggys" i gent que surt de tots els racons del bosc. Em ve al cap La Rambla d'en Quimi Portet. Si li hagués de ficar banda sonora al que estic vivint aquesta cançó hi seria sense cap mena de dubte.
    Descens a Bagergue
    Afortunadament això s'acaba i fem els últims quilòmetres fins al pla de Beret sense més entrebancs. Aquí enllacem amb el GR 211 i fem el tram més divertit de la sortida. Btt del bo! Llàstima que portem a sobre tot el material de la sortida però el descens fins a Bagergue és vertiginós. Gaudim com a nens petits i exprimim al màxim els frens de disc.
    Gaudint del camin Reiau
    A Bagergue omplim aigua i tornem a seguir el GR 211 fins Gessa. A partir d'aquí el camin Reiau, que és com s'anomena aquest tram de GR, va per tots dos vessants de riu Garona. Desconec quina de les dues bandes està millor per fer-ho amb bicicleta. Nosaltres prenem el marge dret a partir de Garós. S'hi veuen restes de trànsit equí i el corriol està bastant trillat pel pas dels animals.
    I com en cada sortida no pot faltar el regal de final d'etapa. Pateixo la primera i única punxada de tota la ruta. A un quilòmetre de Vielha! El Jordi encara renega. Un cop a la llanta amb l'únic roc en cent metres.
    Finalment arribem a Vielha, després de tres dies, per darrera de l'antiga Elurra, molt a prop del palai de geu. La cara d'emoció del Jordi està més que justificada. S'ho ha guanyat. Avui especialment. Després de diverses trucades, ens hem trobat amb l'Andrea i la seva família que han aprofitat que venien a la vall a buscar-nos per fer muntanya (moltes gràcies a tots quatre!).
    El Jordi celebrant l'arribada a Vielha

    Nosaltres avui anàvem amb un petard al cul per arribar a la Festa del poble. El Jordi ja sap com puc ser de pesat quan se'm fica al cap que no podem parar! I excepcionalment no han caigut els típics "xampús" de final de jornada. Han estat unes quantes cerveses al poble, amb els amics de la "colla". Els hem fet dentetes explicant les vivències, que han estat moltes i intenses. Com li dic al Jordi, "tothom pot acabar una Pedals de Foc, però ben pocs poden dir que l'han empalmat amb 5 dies Festa Major!".

    Més fotos del Jordi aquí.


    dimarts, 24 d’agost del 2010

    Btt: 2n dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

    2a. etapa. Les Esglésies (Pallars Jussà) - Son del Pi (Pallars Sobirà) 



    Ahir vaig netejar el mallot. Tenia els meus dubtes de si  estaria aixut pel matí i així ha estat. Quasi però no. Estava un pel humit. Tingueu-ho en compte. Si us decidiu a netejar les malles i no en teniu de recanvi penseu-s'ho dos cops. És bastant diferent anar amb el mallot o les malles humides. El fregament pot provocar que se us escaldin les cuixes. Valoreu-ho. 
    Aviat estem al menjador intentant subministrar el major nombre de calories possibles al nostre cos. A mi em costa moltíssim menjar pel matí però sóc conscient que fins a l'hora de sopar tan sols tindré barretes de menú. O sigui que m'atipo de dolç i salat tot el que puc.
    Sortim amb dos nois més que estan fent la mateixa ruta però mitjançant l'organització. Al·lucinen una mica quan veuen el nostre equipatge. Ells van amb maletes, que l'organització els trasllada cada dia a l'establiment on pernocten, i nosaltres ho portem tot a sobre, però quasi ningú sabria veure'n la diferència. Són diferents filosofies de fer una mateixa activitat.
    En un parell de minuts de xerrameca arribem a la Mola d'Amunt (direcció N) i recuperem la ruta original. Hi ha bastantes variants que van al mateix lloc però com que no disposem de la informació per saber quina pista està millor (varia molt d'any en any, per la meteorologia que ha fet, el trànsit...) fem la que intuïm més directa. Agafem direcció nord-est (NE) cap a Castellnou d'Avellanos. El primer tram paral·lel al riu està asfaltat però quan comencem a pujar desnivell ens trobem amb una pista arreglada de fa molt poc. Evidentment que el desnivell és el mateix (uns 500m des de les Esglésies) però jo la recordava de fa anys amb pedra molt solta i de difícil tracció. Per sort això ja no és així. Fins i tot en la seva part superior ens trobem operaris (tres persones) acabant de compactar el terreny. 
    Últim tram arribant al coll de l'Oli
    No s'ha d'arribar al poble de Castellnou. Hi ha un cartell de fusta, a uns 300 metres, passada l'última corba d'esquerres abans del poble que ens indica "Aguiró, coll d'Oli, Espui". Nosaltres agafem aquest camí que ens porta pel mig d'un prat (direcció E). Tindreu la sensació que us esteu equivocant perquè el camí cada cop es fa més estret i esdevé corriol. Però el coll de l'Oli amb el seu pal indicador és ben visible, i veiem que ens hi anem acostant. A mesura que ens anem apropant al coll, hi ha algun tram en el què hem de baixar de la bicicleta més sovint, però són uns escassos centenars de metres.
    Un cop al coll les vistes de la vall Fosca són espectaculars. No ens hi entretenim molta estona i continuem per la sendera amb la "desgràcia" de trobar trànsit animal i el conseqüent camp de mines deixat al seu pas. Tot i això, hi ha algun tram molt tècnic on és millor baixar de la bicicleta, i més tenint en compte que estem de ruta i que s'ha de conservar el material per evitar avaries innecessàries (a sobre portem el "portabultos" al darrera). 
    Arribant a Aguiró.
    Bonica sendera de baixada.
    A Aguiró, agafem la carretera i continuem un descens vertiginós fins a Molinos, on ens fiquem a la L-503 direcció nord. Aquesta carretera és la que va pel fons de la vall i n'és l'artèria principal. Segons l'època pot haver-hi força trànsit (res exagerat pels que són de ciutat) però disposa d'un bon voral i els cotxes de turistes no acostumen a anar gaire ràpid.
    Primeres rampes del Triador.
    Arribant a Espui surt cap a la dreta (direcció E) la pista que puja cap al coll del Triador. Són una mica més de 900m de desnivell o sigui que poc a poc i bona lletra. Són unes dues hores de pujada. Millor gaudir del paisatge, i més sabent que a la banda oposada s'hi construirà una estació d'esquí alpí i quedarà tot transformat. Al Jordi se li fa una mica llarg. El seu metabolisme d'esprintador no pot funcionar a base de barretes de cereals: necessita un bon plat. Però on som no hi ha ni aigua (un petit rajolí d'una pedra que regalimava sí que el vam trobar). La pista es fa força bé, hi ha alguna rampa més dreta en la seva segona part però es deixa pujar. A dalt al coll, la temperatura i sobretot l'aire fan que agafis fred ràpidament. Si heu d'esperar a la gent per reagrupar-vos millor fer-ho mig quilòmetre abans, protegits de l'aire. Tingueu en compte que estareu suats i als colls acostuma a córrer l'aire.
    Pista a Espot i el Montsent de Pallars.
    Descansant abans de baixar a Espot.
    Les vistes del Pallars Sobirà són també espectaculars. No ens entretenim molta estona tot i que el Jordi, amb tota la raó del món, em demana 5 minuts per poder reposar una estona. Diu que s'ho mereix amb escreix. Jo, que porto uns minuts a dalt, estic gelat com un pardalet i no em noto les mans. Finalment, continuem la pista de baixada on a menys d'un quilòmetre trobem la pista que va de Llessui a Espot. L'agafem en direcció nord (esquerra). Es un camí molt marcat, que sembla que talli horitzontalment la muntanya, visible des de diferents punts de la comarca i que va planejant sense perdre o guanyar molta altura. Superem el coll de la Portella (de Baix), punt més alt de tota la ruta i el Jordi diu que ha de parar. Realment va grogui i jo no l'he ajudat a poder-se recuperar (tot i que quan arribes a aquest estat, amb barretes no et recuperes ni de conya). Intento animar-lo a continuar endavant, ni que sigui a ritme més baix per no estar parats tanta estona. Cada cop que t'has de ficar en marxa costa més però entenc que porta un "tortell" dels grossos i no li puc exigir més. Tot i això, es més valent que un gos negre i es torna a ficar a pedalar fins al refugi forestal dels Quatrepins. Allí agafem aigua però compte! Estava en mal estat. Ell en va veure i al dia següent va tenir seriosos dolors estomacals.
    Després d'aquest refugi hi ha una rampa molt guapa (i dura), d'uns dos-cents metres que ens porta a la part alta de l'estació d'Espot Esquí. El Jordi ni s'ha aturat. Descens directe fins la part baixa de l'estació i després fins Espot.
    El Jordi, fa un entrepà de llom amb formatge. Sap que encara ens queda una última pujada però el seu cos està al límit. Jo me'l miro i també en faria un però prefereixo estar-me'n, no sigui que se'm faci llarga l'arribada a Son.
    Quanta gent que hi ha al poble. Espot és la Rambla. A la Boqueria segur que no hi ha tanta gent. M'entristeix veure-hi tanta massificació però aquesta sembla ser la voluntat dels pocs habitants d'aquesta comarca. Bé, puntualitzo. No crec que sigui la seva voluntat. Ells no hi volen tanta gent a les seves boniques muntanyes. El que volen són els € euros d'aquesta gent. El què fins fa pocs anys tan sols visitàvem una minoria d'excursionistes ara ho visita més gent. La televisió, el Coronel Tapioca, el Decathlon... tot hi ha ajudat i de fet tothom en té el mateix dret, no? Però les aglomeracions li fan perdre aquell encant a les muntanyes, aquell punt de tranquil·litat, de relaxació, de solitud...
    Pantà de la Torrassa al fons.
    Nosaltres continuem carretera avall direcció est i agafem el trencall cap a Estaís, Jou i Son, per una carretera ben asfaltada. Superem diferents fondalades amb lleus pujades i baixades però molt còmodes i gaudint del paisatge. Qui arribi més just de forces segur que hi veurà autèntics ports però com a molt es pugen 100m de desnivell seguits. Aquí quasi no es veu ningú per la carretera, i ja anem assaborint el xampú que ens beurem a l'arribar a Son.
    Pernoctem a casa Masover. Disposen d'un edifici tipus refugi de muntanya però al mig del poble. Hi han lliteres, mànega per netejar les bicicletes, amplis banys comunitaris i es poden llogar llençols (d'haver-ho sabut ens haguéssim estalviat carregar el sac de dormir). El tracte és exquisit i el seu responsable, l'Eduard, aprofita qualsevol moment per petar la xerrada amb la clientela. Transmet la seva passió per la zona en tot el que fa i t'explica. Realment et sents com a casa. Se'ns dubte una opció molt més tranquil·la i interessant que qualsevol establiment del concorregut Espot.
    Arribada a Son.
    Els xampús en la tranquil·la terrassa de davant de l'església, fan que poc a poc ens anem recuperant de l'esforç i assaborim aquesta pau típica dels poblets del Pirineu. El Jordi, com ahir va fer, no desaprofita l'oportunitat de perdre's pels carrerons amb la seva càmera fotogràfica. A part de relaxar la musculatura, de ben segur que aconsegueix abstreure's de la fatiga mental de la jornada. Han estat quasi 9 hores..Demà és l'última etapa, la més curta i amb menys desnivell. Quasi podem dir "blat"...

    Més fotos del Jordi aquí.

     

    dilluns, 23 d’agost del 2010

    Btt: 1r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

    Sona el despertador i l'apago ràpidament. M'activo aviat. Vull tenir temps per esmorzar tranquil·lament abans no ens haguem de ficar en ruta. Com quasi sempre que fem activitat per la zona, hem pernoctat a la casa del Jordi a Castarné (Ribagorza, Huesca).
    Després de l'esmorzar, carreguem les bicicletes al cotxe i l'Andrea ens porta cap a la boca sud del túnel de Vielha. Ella ens acompanyaria també en l'aventura però el seu inacabable seny frena el seus desitjos, conscient de la dimensió de l'empresa. Quants cops ens hagués ajudat una mica d'aquesta lucidesa...
    Un nostàlgic comiat i fins d'aquí a tres dies Andrea! Hem iniciat la Pedals.

    1a etapa. Túnel de Vielha (Val d'Aran)-Les Esglésies (Pallars Jussà)


    La primera part de l'etapa va resseguint el riu Noguera Ribagorçana fins a Vilaller.
    Sortim del refugi de Conangles, al marge esquerra, abans de la boca sud del túnel de Vielha. Creuem una bonica fageda i anem seguin les senyals del GR 11 fins la cua del pantà de Senet on hi arribem després d'una baixada amb fort pendent.
    Inici de l'etapa a Conangles.
    Anem resseguint una sendera que ens obliga en algun tram a baixar de la bicicleta però més o menys es va fent. S'ha d'anar atent al mapa/gps/roadbook. Tot i que no hi ha pèrdua, no agafar segons quin trencall ens pot fer desviar de la ruta i fer metres de més. Abans d'arribar a una centraleta i un pont que ens canvia al vessant dret, nosaltres ens fiquem per un caminet que va en direcció sud (S) pel marge esquerra. Arribem a l'espectacular salt d'aigua del barranc de Bono. D'aquí en surt una baixada força intensa de dues corbes on exprimim el millor dels nostres frens i continuem creuant un "pedregal" que no és més que l'ampla llera del riu.
    Quasi a l'altura de Vinyal creuem el riu i pugem fins al poble. D'aquí seguim un corriol que ens porta fins l'ermita de Mare de Déu de Riupedrós, a l'entrada de Vilaller (Alta Ribagorça).
    Església de Vilaller.
    El Jordi demana un descans i ens mengem una pasta al forn del poble abans d'iniciar la primera pujada del dia. Entre les passejades que fem al forn i la font me n'adono que he perdut un cargol de la cala de les sabates. Sort que el Jordi en porta unes de recanvi!!! Però el que no podem reposar és una xancleta que m'ha caigut del portaequipatges de la bici, no sé on. O sigui, que com que amb una no faig res, l'altra es queda a Vilaller. Hauré de passejar-me pels allotjaments amb les sabatilles de ciclisme. Quina fila!
    Sortim de Vilaller cap al coll de Serreres, en direcció (E). Són 400 m. de desnivell al 9% que fem en 30'.  Justament a dalt, en el coll, surt un sender pel mig del bosc que baixa directe cap Llesp. Molt millor aquesta variant que no pas el descens per una pista en molt mal estat. Això potser és una mania meva però em cau la llagrimeta haver de baixar per pista tots els metres que has suat tant pujant. Si hi ha un corriol millor que millor, però per gustos...
    El Jordi a dalt del coll de Serreres
    Un cop a Llesp plenem els bidons i cap avall, on agafem el Camí de l'Aigua en direcció nord-est (NE). Aquest camí va paral·lel al riu Noguera de Tor, pel seu marge esquerra. És un camí per a pedestres on contínuament hem de baixar de la bicicleta. És absurd gastar energies intentant no ficar peus a terra perquè tard o d'hora acabes baixant i la relació esforç/benefici és quasi nul·la (ens ha passat a nosaltres). Una mica d'aigua abans de ficar-nos a l'asfalt i pujada dreta cap a Iran. Després el camí/carretera puja suaument menys en dos trams molt curts (d'un kilòmetre aproximadament) on la cosa es fica més dura.
    Passat Irgo arribem a l'ermita de Sant Salvador. Les vistes que hi ha del Pirineu axial són simplement brutals!
    Ens deixem anar fins Igüerri i Gotarta, conscients que hem pujat la segona dificultat del dia (500 m. de desnivell) però encara ens queda la pujada més dura de totes tres, el coll de Fades.
    Arribem a Malpàs. L'olor a menjar ens envaeix. No ens ho hem de pensar gaire si no volem caure en la temptació. Iniciem la pujada dura del dia. Les rampes asfaltades fins a Castellars les recordaré uns quants dies. Allò es dret a collons! La intensa calor, les dues del migdia, el moviment de cotxes i saber que tots els que pugen van a dinar a un conegut restaurant... que dur, Déu meu! No vull ni pensar que li passa pel cap al Jordi, el del metabolisme "d'sprinter" o esprintador (com diuen els deixebles d'en Pompeu). Bufff!
    El Jordi al coll de Sas.
    Quan desapareix l'asfalt (a Castellars) una pista amb grava solta agafa el protagonisme. Realment se'ns fa molt dur anar al límit tanta estona. La roda contínuament derrapa i no et pots permetre descuidar-te massa. Les condicions de la pista pugen molt el nivell tècnic d'aquest coll de Fades. Arribem quasi al fons de vall i ara si que iniciem un relaxat descens fins a Erta. 500 m. abans del poble, en el marge esquerra, al cantó de la pista, hi trobem una petita font. És la font de les Planelles. Jo no estic per llençar cohets però el Jordi va molt apurat i no és per menys. El porto a base de barretes quan ell el que necessita és un bon tall, alguna cosa més consistent. Està exprimint les reserves del seu cos al màxim. És el primer dia de ruta, fa una calor que no es veuen ni sargantilles que diem al poble, acabem de fer la tercera pujada de l'etapa i portem quasi 8 hores pedalant. No es necessita més.
    Acabem de baixar fins a Sas i continuem amb una curta pujada fins al coll del mateix nom. Descens per bona pista fins a Sentís i carretera asfaltada fins a les Esglésies, lloc on pernoctem.
    L'allotjament és casa Batlle. Hi ha una mànega per netejar la bicicleta, rentadora i lloc per estendre la roba mullada. Nosaltres ens hi hem trobat com a casa. Després de 9 hores de bicicleta ens mereixíem uns bons "xampús" (cervesa amb llimonada) i més tard, després d'haver tingut temps per reposar una mica, menjar un bon sopar. A part del que porten normalment el Jordi ha demanat una mica de sopa calenteta. Hem fet net de tot. Em sento avergonyit per haver menjat tant però el meu cos ho necessitava. Si algun gos havia de menjar del que ens sobrés, aquesta nit segur que ha passat gana. Hem caigut plans al llit, ni jo he escoltat els roncs del Jordi ni ell els meus. Ja ho diuen que no hi ha res com estar cansat per poder dormir bé...

    Més fotos del Jordi aquí.

    dissabte, 14 d’agost del 2010

    Senderisme: Massís del Turbón (2492m)

    Sona el despertador i estic en un llit que no és el meu. Tot i això l'habitació m'és molt familiar. Torno a estar a Castarné, a casa del Jordi.
    Porto uns dies anant amunt i avall pels ports de muntanya del Pirineu lleidatà i sembla que encara no s'ha acabat. Avui anirem a Vilas del Turbón (Huesca).
    Feia molt de temps que em mirava el Turbón amb el desig de poder-hi fer alguna cosa, ja sigui escalar o esquí de travessa. Especialment aquest hivern que l'hem vist en condicions diversos cops quan baixàvem de Benasque però com que el Jordi està fanàtic i la vessant de l'escalada en via llarga encara la té per descobrir, hem fet una primera inspecció a peu. Excursioneta de jubilats però que m'ha sorprès molt gratament.


    El massís del Turbón des de Villacarlí.

    No hem fet una gran matinada però tampoc hem abusat dels confortables llits. Amb la calma hem menjat i xino xano, en escassa mitja hora hem arribat al balneari de Vilas del Turbón. El Jordi, portava el GPS i el mapa. Impossible perdre'ns.



    Itinerari
    Agafem una sendera que baixa al riu i en cinc minuts estem al poble de Vilas del Turbón. Hi ha indicadors que ens senyalen en tot moment la direcció del Turbón. Per una pista arribem a una granja en un parell de minuts i ja canviem de vessant passant perl llom una bona estona. Quan el camí no és prou evident hi ha unes estaques pintades de color vermell, però la nostra direcció ha de ser sempre cap al nord (N). Ens endinsem per una zona boscosa fins a sortir al barranc de Canals. Compte que el pas dels animals fa que hi hagin molts senderets marcats. Un cop estem al barranc, fora del bosc, anem a buscar-ne la part de l'esquerra més planera (direcció SW) que sembla un collat.


    Buscant senyal al mòbil a la font de Canals mentre les vaques s'ho miren.

    Es comença a tapar el cel i una boira espessa s'enganxa a la muntanya. Seguim les fites que anem trobant i poc a poc ens anem ficant als budells d'aquesta imponent mola calcària (direcció W). Des de sota, no sembla que el camí pugui anar per on estem pujant, però el cert és que és més còmode del que ens haguéssim imaginat. Arribem a un punt que dubtem en tirar a la dreta o a l'esquerra. La boira ens impedeix veure molta cosa o sigui que després de pujar uns metres per l'esquerra veiem que el camí es fa més ample i l'encertem. Per sorpresa nostra, ens trobem a pocs metres d'un ramat d'isards despistats. La boira ens els ha deixat veure en aquestes anades i vingudes capritxoses, on passem de no veure'ns entre nosaltres a embadalir-nos amb la magnitud del paisatge.


    Collada de Porroduño i la bonica vall de San Adrián al bell mig del massís.

    Després d'un lleuger descens arribem a la collada de Porroduño. Tan sols ens queda anar seguint el llom en forma de U que envolta la vall de San Adrián (orientada a N). Aviat arribem al cim del Turbón o, tal i com està indicat, al Castillo del Turbón (2492m).


    Mirant el mapa dalt del cim, enmig de la boira.

    Decidim no tornar per on hem vingut i anar crestejant la muntanyeta de Sant Feliu (cap al N). La boira fa que a estones ens haguem d'aturar per esperar a tenir una mica de visibilitat. Per sort, de tant en quant s'obre una mica i ens deixa veure l'itinerari més immediat. Uns centenars de metres abans que les aigües de la vall de San Adrián baixin cap a l'oest (W) anem a trobar-les. Nosaltres no hem empaitat el camí bo però tot i això hem baixat per un lloc que es deixa fer. A 50m hi ha el camí més evident i més planer.


    El Jordi en un bonic forat i arribant al fons de la vall (a la dreta es veu el pas més fàcil).


    Flor de neu o Edelweiss i muntanyeta de Sant Feliu per on vam fer el descens.

    Un cop al fons de la vall remuntem l'altre vessant i flanquejant anem a buscar la collada de Pasaturbiello (que hores abans veiem des de l'altra banda, des del barranc de Canals).
    Des d'aquest punt, i veient que no ens ha plogut en tot el dia, decidim anar seguint la carena fins al port de las Aras (o Ares) per després seguir el PR fins al balneari. Així queda una sortida més mudada. Però com diuen per les Espanyes "tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe" i la pluja comença a fer acte de presència quan estem arribant al port. Per sort és feble però fa que haguem de treure els impermeables. Tot i això, no impedeix gaudir del magnífic bosc de pi que hi ha baixant, una zona que surt al mapa amb el topònim del Ratés.

    Mirant cap al Turbón prop del port de las Aras i sendera dintre del magnífic bosc.

    Nou hores i mitja de sortida i la pau que es troba en aquests indrets poc visitats. La pròxima visita espero que sigui amb material "bèl·lic".

    dimecres, 11 d’agost del 2010

    Senderisme: Cresta de Bachimala

    Sona el despertador i als deu segons en sona un altre i un altre i un altre... En 30 segons han sonat sis despertadors. Els de la totalitat de grups que estem dormint al refugi de Tabernés. Sembla que tots hem decidit començar la jornada a la mateixa hora. Per sort no haurem d'anar de puntetes intentant no despertar als que quedin dormint mentre escalfem el cafè al fogonet.
    Vam arribar ahir a mitja tarda. Seguint els indicadors de França pel túnel de Bielsa, a uns 20km del límit fronterer hi ha un desviament a la dreta que hi fica valle de Chistau. Anem direcció San Juan de Plan. Passat aquest poble, abans d'una corba de 180º que puja cap a Gistain, nosaltres continuem recte, pel fons de la vall, en direcció nord. Hi ha indicadors del refugi de Viadós. Són uns 10 km de pista transitable amb turisme. 2 km abans del nostre destí arribem a un càmping. Passat aquest, en una altra corba de 180º de dretes, surt una pista cap a l'esquerra que es fica per la vall que ve de nord. L'agafem i en pocs minuts arribem al refugi lliure de Tabernés.
    Falta una estona perquè es faci fosc. El bonic bosc que tenim a la vora ens invita a fer una inspecció per si cau algun bolet. A l'Andreu i a mi ens falta temps per perdre'ns-hi però finalment qui triomfa és el "cunyau". Rossinyols i peus de rata com aquell qui no veu la cosa.
    Comença a ser hora de ficar-se a fer el sopar i ràpidament amb la foscor la temperatura baixa. A dormir aviat que demà a les 5 toca diana.

    Itinerari
    Falten 10 minuts per les 6 i ens fiquem en marxa. Els altres grups que dormien amb nosaltres al refugi, tot i llevar-se a la mateixa hora, van a diferent ritme. Encara tenen ens fogonets encesos. De nit, comencem a caminar cap al nord, paral·lels al riu en direcció al vado de Bachimala. El camí creua el riu Cinqueta per un pont i es comença a enfilar pel marge dret (O) un centenar de metres fins agafar un ample sender que planeja o va en lleuger descens. La falta de llum ens fa agafar una petita sendera que en algun moment ens fa dubtar, però als 15 minuts estem creuant pel pont de fusta del barranc de Culrueba. Les senyals blanques i grogues del PR ens acompanyen un quart d'hora més fins al vado de Bachimala. A l'altra banda del pont de fusta hi ha un pluviòmetre molt característic. Nosaltres vam continuar pel camí però aviat vam veure que aquest continuava seguint el curs del Cinqueta en direcció nord i ens vam desviar a la dreta, pel mig del bosc cap al coll de la senyal de Viadós. Després de fer una mica de camp a través vam trobar el camí més o menys "trillat" i en dues hores estàvem esmorzant al coll.
    Aquí vam patir una petita errada al no mirar-nos amb massa detall el mapa. Un camí evident que marxava en diagonal a l'esquerra (NO) ens va cegar i no vam agafar el llom que arriba fins la punta del Sabre. Aquest camí que havíem agafat és el que va cap al Bachimala i quan ens en vam donar compte vam haver de remuntar una tartera molt emprenyadora. Qui no tenia clar a que venia començava a assabentar-se'n. Després d'una bona suada érem a la carena. D'aquí, una grimpada fàcil ens porta al cim, sempre buscant el camí més fàcil i evident.


    Arribant a la llomada després de la tartera. Vista de la punta del Sabre i el Bachimala.

    A les 4 hores estàvem al primer cim, punta del Sabre (3139m). Al Xavi li falta una mica de ritme però la pujada forta ja la té feta i està aguantant com una bèstia.
    Fins al Bachimala o Schrader (3174m) es va pujant i baixant diferents puntes. És una mica entretingut però les vistes que tenim sobre els Perdiguero, Maladeta, Posets, Eristes, Ordesa... es mereixen l'esforç.


    Crestejant fins la Punta del Sabre. Amb la senyera al cim.


    Reposant al Bachimala i mirant la cresta que ens queda.

    Mentre l'Andreu i el Xavi reposen una mica les forces inspecciono la baixada cap a la punta Ledormeur (3120m). Per sort trobem el camí. Realment tot està molt descompost i la caiguda és bonica, quasi diria que seria l'últim que faries, per això és important encertar-la si no vols ficar-te en un bon "berenjenal". Del cim anem a buscar una petita canaleta o pas que queda en direcció al sud, d'on veníem. Està a uns 20 o 30 metres del cim per la cara de l'est. Hi vam ficar una bona fita. Baixem uns 50m per una tartera fins aquesta fita i ja anem trobant altres fites ara en direcció nord que ens portaran cap al coll. Hi ha un bloc molt característic que ens serveix de guia, sobretot si es fa la l'aresta en direcció contrària. Déu fer mig metre per mig metre i uns dos o tres metres dalt. Està separat una mica a mode d'agulla però des de la cresta és molt evident. Queda, com he dit abans, a l'est del cim. En pocs minuts estem encarant la punta Ledormeur. Aquest tram és entretingut. Amb algun pas de III si no enganxem el camí mes fàcil. Tot i la exposició, la roca en aquest tram és sòlida. Veureu que hi ha diferents prominències que fan dubtar quina és la punta bona. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. Quan ets lluny, veus clarament tots i cada un dels cims.
    Després de la punta del Ibon (3100m), la cosa es suavitza molt i la progressió és més ràpida. El Xavi està tenint una experiència mística mentre que l'Andreu intenta arrossegar el genoll com pot.
    Pequeño Bachimala (3052m) i Pic Marcos Feliu (3034m). Passat aquest trobem un collat que permet una retirada ràpida en cas de necessitat. És el cas del Xavi que es nota les cames molt pesades. Ell ja en té prou i la visió d'un banyet a l'ibón de Bachimala fa estona que l'acompanya. Nosaltres continuem en direcció a l'Abeillé (3030m) i ens trobem un pas bastant exposat que evitem per la dreta (E).


    La cresta que hem fet amb el Bachimala al fons i el que ens queda amb els Culfreda en 2n terme.

    El cim de l'Abeillé es bastant curiós. Dóna la sensació que s'hagi enfonsat la part del mig deixant tres puntes. Aquí, l'Andreu ha de decidir si baixa amb el Xavi o m'acompanya fins als picos de la Pez. Tan sols li dic dues coses: "Andreu, jo hi vaig segur. Pensa el temps que tardaràs a tenir-ho tant a l'abast." Això funciona com si es tractés d'una anestèsia pel dolor de genoll de l'Andreu i ràpidament estem tornant a crestejar. Aquest tram, sens dubte, és el més bonic de tota la cresta (i complicat). Començo a gaudir i a tenir la sensació de que realment estic crestejant. Els passos més complicats els evitarem pel sud (S) però no té res a veure amb el que havíem fet fins aleshores.


    Una prominència molt característica que evitem per l'esquerra.

    Les grimpades de II i III són contínues fins que ens comencem a enfilar cap al Pic del Puerto de la Pez (3019m), on les dificultats desapareixen. Dos minuts ens separen de l'últim cim del dia, el Pic de la Pez (3019m).


    Els dos pics bessons de la Pez.

    Si decidiu baixar pels ibones de Bachimala s'ha de baixar amb tendència a l'esquerra (S) per agafar la via normal del Bachimala. De continuar recte cap al fons de la vall ens trobaríem amb un contrafort rocós que tot i que es pot baixar, venint per sobre es difícil trobar-ne el millor itinerari.
    Ara toca la part més feixuga, el descens cap al Port de la Pez per una tartera molt descomposta. El camí no és molt evident però van apareixent fites en tendència a la dreta (NE) que ens porten cap un curt tram de cresta a fi d'evitar el contrafort que dóna al fons de la vall. Un cop al port de la Pez tan sols hem de seguir les línies grogues i blanques del PR que baixen en direcció sud (S) i a les dues hores tornarem a estar al Refugi de Tabernés. Allí ens espera prenent el sol el Xavi. Està somiant amb la Coca-cola que es beurà a l'arribar a Plan. Ens l'hem guanyada.


    L'Andreu al port de la Pez i el Vado de Bachimala.

    En total han estat unes 12:30h però crec que un horari de 10 hores seria més correcte. De desnivell acumulat surten uns 1700m i el més difícil ho trobarem baixant del Bachimala (dificultat en trobar el camí), la zona de cresta de la punta Ledormeur i el tram de l'Abeille fins als pics de la Pez. Bonica sortida per buscar la tranquil·litat de la muntanya quan en les muntanyes veïnes hi ha massificació.

    diumenge, 1 d’agost del 2010

    Senderisme: Cresta de LLosás

    Sona el despertador i ja fa estona que estem esperant la seva senyal. El primer dia de bivac sempre és incòmode però tot i tenir molta son, cada 5 minuts ens hem desvetllat intentant buscar aquella posició òptima que mai trobes. No hem passat bona nit però el dia promet.
    Feia molt temps que no anava a la muntanya i menys amb els de sempre. El Pepe, el Rafel i el Xavi. Ens ha costat molts mesos poder coincidir tots per fer el que anys enrere fèiem quasi cada cap de setmana. Aquest cop ni la meteorologia, ni les avaries mecàniques, ni els canvis sobtats d'horaris, ni les opos... hi érem tots més l'Antonio i l'Ester, una parella valenta on les hagi que d'uns anys cap aquí estan fanàtics, fanàtics (tots sabem el que és això oi?).
    L'activitat escollida ha estat la cresta de LLosás al massís de la Maladeta.
    Quedem dissabte al migdia. Amb el Rafel ho fem una hora abans. Fa anys que ens coneixem i sempre va amb el rellotge espatllat. Avui no ha estat diferent. Després de recollir tothom ens dirigim cap a Benasque (Huesca), al pla de Senarta (5km al nord de la població) des d'on surt el bus que puja la vall de Vallibierna. La pista de la vall queda tancada als vehicles a motor del juliol fins a meitat de setembre més o menys. Hi ha busos que surten cada dues hores per uns 15€ anada i tornada.


    Bus de Vallibierna i els 6 abans de pujar cap a l'ibon inferior de Coronas.

    Tot i anar justos arribem a temps d'agafar l'últim bus de les 17:15h. Ens deixa 9 km amunt al refugi lliure de Coronas. Ens equipem, estrenem la samarreta de l'Aspadenya i cap a l'ibon inferior de Coronas en unes dues hores i quart. Hi ha diversos llocs on fer bivac. N'escollim dos de propers i després d'estirar els aïllants comencem a treure fogonets i preparar el sopar. Just acabat el sopar es comença a fer fosc i ens anem enretirant per intentar descansar abans de la llarga jornada de demà.
    Són les 5 quan ens llevem i tres nois que estaven en un altre bivac proper ja estan pujant cap a la bretxa inferior de LLosás guiats per la llum dels seus frontals. Nosaltres no ho farem fins a les 6:30h. Ens ho hem agafat amb la calma.

    Itinerari
    Iniciem per grans blocs la franca pujada per la canal desviant-nos direcció a la primera agulla cap a l'esquerra (E). En una horeta ja estem a les dues agulles Argarot, tot i que tan sols està catalogada com a tres mil la superior (3031 m). D'aquí, ja veiem el que ens queda. Una cresta que va guanyant pocs metres fins arribar a la bretxa superior de LLosás per guanyar ràpidament desnivell fins arribar al cim culminant de l'Aneto.
    Per la cresta anem buscant el camí més evident. Es bastant entretingut però les dificultats les passarem generalment per l'esquerra (NE). Com diu el bon amic Alfons, "es fácil pero no te caigas".
    De l'agulla Argarot fem una desgrimpada vertical però amb molt bona roca que ens portarà a un colladet que inicia la pujada a la següent agulla. El primer que trobem recte es un pas desplomat que en algunes ressenyes he vist que el marquen de IV. Ni de conya! Aquell pas és de "quinto o mas" com diria en Metal. Si us en fixeu hi ha un "friend" encastat que us pot servir per col·locar un estrep (mai com assegurança perquè està molt proper al terra) però la meva recomanació és no intentar pujar-li més el grau a la via/itinerari del que ja té. Si baixem per la canal de l'esquerra uns metres (NW) ràpidament podem agafar uns petits esglaons que per terreny més còmode ens situaran als peus d'una placa tombada molt marcada i característica. La placa es puja sense cap mena de dificultat i ens porta en un minut a l'agulla Tchihatcheff (3042 m). D'aquí, continuant la cresta topem amb la instal·lació d'un ràpel de 40m. Ràpel molt bonic, sense cap problema tècnic, on les cordes es recuperen fàcilment.


    Primer tram de cresta, baixant de l'Argarot i placa característica del Tchihatcheff.

    Des d'aquest collat anirem buscant el camí més evident per la dreta (SE). Mitjançant un sistema de grans escales arribarem amb pocs minuts a l'agulla Franqueville (3057 m) i ja en portem 3!. Ara ens queda un tram de progressió per la cresta bastant horitzontal i entretingut fins a la bretxa superior de LLosás. Es podria dir que aquí s'acaba una part de la cresta bastant diferent de la que ens espera. Hem tardat unes 4'30h i tots tenim la sensació de que el més difícil està passat.


    Ràpel de 40m i pujada al Franqueville per la vessant de LLosás.



    Preparant el ràpel de 20m.

    La sorpresa ve després del ràpel de 20m que ens duu a la marcada bretxa superior de LLosás. Tothom comença a dir la seva de com afrontar els següents metres. Ens comencem a mirar diferents ressenyes i finalment optem per "explorar" nosaltres mateixos quin és el camí millor. Em fico per l'esquerra (NW) seguint les indicacions d'una de les ressenyes per una zona molt exposada, enmig de blocs grans i molt descompostos. Tot i que es va fent tens la sensació que allò pot caure en qualsevol moment i que t'estàs "jugant el jeto" sense haver-ne la necessitat. Poc a poc els passos són més difícils i finalment la llum s'encén i decideixo informar que per allí no és el camí. Sort que m'he retirat a temps. Me'n dono compte quan estic desfent els passos que havia fet abans ("pa velno matau"). Aquell tram sembla un castell de cartes que es pot ensorrar en el moment menys esperat.
    Ho provem per l'altra banda (SE). Jo començo a trepar per una zona de terrasses amb bona roca i me'n dono compte que el millor és passar aquesta zona més lletja per la llengua de neu que queda a pocs metres (o en cas de no haver-ne, per la pedrera). No compensa el risc que prens.
    Així doncs que quedi clar. Després del ràpel de 20m que dóna a la bretxa superior de LLosás, baixar a la dreta (E) fins on puguem seguir paral·lels a la cresta caminant! No us compliqueu intentant crestejar. Es pitjor el remei que la malaltia. Seguiu per la dreta fins al segon collat (uns 100m) on després tornarem a buscar la cresta per una grimpada fàcil.


    Pujant per la vessant de LLosás, agulla Escudier i últims metres fins l'Aneto.

    En aquest que vam passar quasi íntegrament per la vessant de LLosás, ens vam trobar una zona amb un parell de pitons. La zona era poder més vertical i exposada que el que portàvem fet des de l'últim ràpel però hi havia molts llocs on agafar-se amb seguretat. Crec que si has crestejat fins aquí passes amb facilitat aquest tram però si algú ho necessita ja sap que hi ha dos pitons.
    Com he dit al començament la cresta guanya altura ràpidament i la grimpada ens porta a l' agulla Escudier (3315 m) quasi sense voler-ho. De fet, hi ha una mica de desconcert. Cada cop que fem una agulla salta la pregunta, "és aquesta l'agulla Escudier?" Sempre tens la sensació que la següent és la que estàs buscant però davant del dubte les fem totes i un cop a casa ja mirarem les fotos per dir quina és quina.
    Des de bon matí hi ha un núvol instal·lat a uns 3200 m que tan sols a estones ens deixa veure l'Aneto. Aquest tram va cadascú una mica pel seu compte. Les forces al grup comencen a estar justes i tothom intenta passar el seu calvari com pot.
    Abans d'arribar al collat on finalitza el corredor Estasen fem l'agulla Daviu (3350 m). Els núvols s'aparten uns segons per deixar-nos veure la creu de l'Aneto. El tenim a tocar. Encara estic baixant de l'agulla quan escolto crits de joia. L'Ester està a escassos metres del cim. A fet per primer cop l'Aneto (3404 m)!

    Fa bastant aire i la sensació tèrmica és baixa per l'època. Qui no la porta, s'enfunda la samarreta de l'Aspardenya i foto de cim. Ràpidament s'instal·la una boira espessa que ens fa tirar avall ràpidament, en direcció al coll de Coronas. Després d'haver fet la cresta, el pas de Mahoma el passem xiulant. Quasi a l'alçada de la punta Oliveras (3292 m) ens trobem la neu de la glacera. Mentre la gent s'enfunda els grampons vaig a fer el cim en uns minuts. Ningú m'acompanya. I jo el faig perquè sempre hi he passat pel cantó però per mandra a caminar 3 minuts et quedes sense fer-lo. Avui ja tenia al cap que el faria. La llàstima és que un cop al cim, tot i escoltar a la resta de grup, no els veia per la boira o sigui que m'he de conformar amb un autoretrat. El Rafel, ja tornant amb el cotxe cap a casa, ens il·lustraria amb la tràgica historia del sr. Oliveras i les dues morts que hi va haver en aquella zona.


    Foto Aspardenya a l'Aneto, pas de Mahoma i baixant pel des del coll de Coronas.

    En pocs minuts arribem al coll de Coronas (3196 m) i l'aire passa a gran velocitat. Tens la sensació que algú s'hagi deixat la porta oberta. La desgrimpada es fa una mica entretinguda amb els grampons però aviat toquem la neu a l'hora que comença a ploure. Per sort dura un quart d'hora i avancem ràpid per les llengües de neu que ens portaran cap als ibons de Coronas. Ja portem 8 hores de jornada i tenim que accelerar una mica el ritme si volem agafar l'últim bus.
    Tornem a l'ibon Inferior on hem fet el bivac, carreguem el material que hi havíem deixat a les motxilles i cap avall sense parlar gaire. A ningú li farà gràcia haver de fer els 9 km de tornada a peu o sigui que no ens entretenim.
    Afortunadament arribem mitja hora abans. Ara si que podem gaudir de la sortida. La primera de la temporada ha estat força bé. Unes 11h del bivac al refugi de Coronas (parades incloses).

    Resumint, cresta molt bonica. Entretinguda en les seves primeres 3 agulles però sense cap dificultat especial o millor dit, insalvable. El segon tram de cresta, és més de grimpada. Recordeu que després del ràpel de 20m de l'agulla Franqueville, on es comença a ficar dret per arribar fins l'Aneto, sortim de la cresta i fem uns 100m per la dreta, vessant de LLosás (SE) per després anar a buscar progressivament un altre cop la cresta. Em va deixar una bona sensació llevat del tram lleig que us acabo de dir com evitar. Molt recomanable.