dilluns, 15 de juliol de 2013

Btt: L'Aínsa (...no es país para rígidas)

Sona el despertador. No he dormit ni 3 hores. He plegat de treballar tard i a dos quarts de vuit he quedat amb el Miquel. La seva dona està fora i a mi m'han donat permís uns dies. Destí, l'Aínsa, una de les zones d'enduro més famoses d'Espanya.
El Miquel en una cruïlla de camins
Arribem a l'hotel, deixem l'equipatge, mengem una mica i a pedalar.
Aprofitem que tenim les bicis carregades al cotxe per apropar-nos al poble de Labuerda (direcció Bielsa o França, N). La ruta escollida és una de les clàssiques, la Trilogia de San Vicente (núm. 6) que en el nostre cas es convertirà en tetralogía ja que farem un sender que marquen com a opcional. Les xifres no són espectaculars. 23km i 875m però pel que ens han dit, totes les rutes són molt entretingudes per la seva quantitat de senders. La dificultat intermitja. De color vermell. Així podrem tenir una primera referència sobre la graduació.
Esplèndies vistes enmig del descens
En la majoria d'establiments disposen de mapes amb tots els itineraris de la zona. Aquest tríptic us el podeu descarregar de la web de zona zero. Imprescindible consultar-la si voleu visitar la zona. Hi teniu aquest tríptic i explicacions de totes les rutes així com tracks i moltes coses mes. 
Iniciem l'itinerari fent 2 quilòmetres de carretera (direcció l'Aínsa). Ens desviem a la dreta remuntant el rio Forcas. Ja veiem una de les imatges característiques de la zona. Les vessants margoses nues de vegetació amb els característics tons grisosos.
La pujada és molt suau i es deixa fer. Quasi a dalt de tot agafem un ample talla-foc i acabem de pujar per un curt tram de sendera (aquest tram el farem després en sentit invers). Arribem a una cruïlla de corriols i comencem a baixar cap a baix. La sendera, la de planaermita, està plena de pedres grans al mig de la traça el que fa que no ens embalem gaire. Tot i això el traçat és ben bonic. Aquest primer descens acaba en un rierol, el barranc de San Vicente que creuem i carreguem uns 5 minuts la bicicleta al coll, entre antigues trinxeres de la Guerra Civil, fins arribar a la carretera de San Vicente.
Seguint el curs d'un rierol
Anem pujant suaument gaudint del paisatge fins a l'altura de la famosa ermita de San Vicente on continuem l'ascensió per camí. No té confusió ja que hi ha marcades amb creus les parades del via crucis (cosa que no anima gens quan estàs pujant). Fem un petit corriol de pujada per evitar donar el tomb a la muntanya i arribem a l'anterior cruïlla de camins on hem iniciat el descens. Aquest cop desfem camí fins on hem començat a pujar pel tallafoc. Sendera del cocullón. Moderadament endurera com l'anterior. Amb algun tram rocós però res exagerat. Arribem a un camí i fem una pujada un altre cop cap amunt per fer la mayorcas, ràpida i amb alguna corba complicada, però molt bonica.
Com que ens hem quedat amb una mica de ganes de més sendera tornem a remuntar per fer la de Santa Cecília, que comparteix inici amb l'anterior i que té un tram molt inclinat abans d'arribar al barranc del Roya per on acabarem descendint. Em recorda quan fem descens d'engorjats. Compte que una fina capa de fang fa que en algunes zones la bicicleta perdi tota l'adherència.
Ja s'ha fet l'hora de dinar i de moment ha estat una bona presa de contacte.
Després d'haver passat per la dutxa amb un bon dinaret i una petita migdiada anem a fer la ruta dels Miradors de l'Aínsa i Morillo. 17km i 700m també de nivell vermell (+).
Espectacular sendera pel cantó del tallat...
Baixant cap al càmping
Tot just passada la rotonda d'entrada al poble (al sud del pont) iniciem una curta i dreta pujada per formigó ratllat Passem un menjador de rapinyaires i pugem per sender ben net però que va guanyant metres. A la seva part superior tenim un petit collat o zona d'enllaç i es pot triar entre l'antic camí a Morillo (sender) o pujar a la carena (més llarg i tècnic). Agafem la ruta original que és la carena. Tenim dos o tres trams de pujada tècnics i exigents, d'aquells que et fan treure la "carbonilla". El Miquel que encara té el dinar a la boca renega amb aquestes rampetes però un cop a dalt, les vistes de l'Aínsa i l'embassament als peus de Peña Montañesa són sublims. El camí continua per la carena, a escassos metres del tallat per un sender entretingut amb bastants trams de llosa (compte si ha plogut o està mullat).
Arribem a la torre de Cotón, mig en ruïnes i lloc on comença el descens a Morillo de Tou. Baixada directa amb algun pas tècnic que ens porta al complex turístic de Morillo de Tou (s'ha de creuar per dintre).

El Miquel, l'Ainsa, Peña Montañesa...
Agafem un quilòmetre de carretera direcció Barbastro i iniciem l'ascens per una còmoda pista fins a la cruceta de Bruello. A partir d'aquí, canvi d'orientació i sender de pujada tècnic com els que havíem fet anteriorment. Lloses i trams explosius on s'afegeixen unes inoportunes mosques/mosquits que se't fiquen a la cara i no t'abandonen. Si a això li sumem la forta calor i l'all i oli del dinar la combinació és explosiva. A dalt al cim de la Partara hi ha un banc on seure i contemplar les espectaculars vistes d'Ainsa i del Pirineu.
Ens acabem la poca aigua que ens queda i iniciem un fantàstic descens. Primer passem per sota d'uns sostres rocosos i continuem per un ràpid tram de bosc fins al riu Ena que hem de creuar pel lloc que veiem millor. Si ha plogut és millor agafar el desviament del sender del fobón que trobem indicat a mitja baixada.
El retorn a Ainsa es fa per un còmode camí pel cantó del riu que es troba perfectament balisat com tota la ruta.
Després de netejar les bicicletes anem a la terrassa de l'hotel Dos Rios  a banyar-nos i sopem molt bé allí mateix, petem la xerrada fent unes cerveses i a dormir que demà en toca més.
Ens despertem a una hora decent, tres quarts de vuit i baixem al menjador de l'hotel a omplir els dipòsits. A petició expressa del Miquel farem la Viaje al coño del mundo, de 21km i 1000m de desnivell.
Anem amb cotxe fins a Margudgued, al cantó de Boltaña (5km de l'Ainsa). Ens equipem, omplim els bidons d'aigua i cap a la muntanya.
Creuant el riu abans d'iniciar la pujada
Morcat
Tenim un primer tram per la llera del riu Sieste però aviat comencem a pujar per camí amb rampes dures i molta pedra solta fins que aquest es transforma en sender, molt net i sense pendents extremes però que no té descans. Agafem un petit camí que ens porta a San Velián i després puja fins al bonic poble abandonat de Morcat. Abans d'arribar al poble, en una corba de dretes hi tenim una font que segons l'època raja amb major o menor abundància. Plenem els bidons, acabem de pujar al poble, 4 fotos  i descens. Baixem primer per lloses de pedra amb algunes pedres que ho fan delicat i després entrem a dintre del bosc on enllacem continues ziga-zagues de major o menor dificultat. Un descens molt bonic i directe. Ens trobem a la zona del coño del mundo que opcionalment podem visitar, sinó continuem sendera avall. Jo recomano plenament la visita. Simplement és brutal! Per fer-ho tenim dues opcions: fer el descens seguint el riu fins al salt d'aigua on s'han de deixar les bicicletes per acabar descendint amb cordes i cadenes fins a baix (instal·lacions a la dreta, directe però exposat) o fer el tomb amb un petit puja baixa i fer els últims metres també a peu. Nosaltres baixem per la ruta curta i pugem per la llarga.
No podem evitar refrescar-nos en una de les piscines naturals que es troben a la zona (degut a la temperatura de l'aigua posposem el bany de cos sencer per una propera visita).
Després del nostre moment de relax continuem la ruta per corriol. Ara de pujada explosiva (cors de colomet), ara de descens exposat (com diu l'Alfons, "es facil pero no te caigas"). Avancem lentament ja que es una zona molt tècnica. Passem unes basses naturals amb algun banyista i arriben a un curt tram asfaltat on fem una curta pujada fins a San Martín. Agafem a ma dreta un altre corriol encara més puja i baixa que no guanya ni perd altura però que es fa bastant llarg si no estàs acostumat a aquestes zones. El Miquel en comença a estar fins als pebrots dels "portejos" de bici i és que, segons la nostra habilitat, haurem de carregar-la més o menys.
  

Descens directe per cordes, el descens "normal" i el famós coño del mundo
 
Al final de la ruta fem el descens de La Madalena. Molt bonic amb un seguit de corbes de 180 graus que exigeixen alta precisió per ser traçades i que s'alternen amb trams rapidíssims, sempre per dintre del bosc.
 
   
Arribem al Monestir de Boltaña (hotel 5 estrelles) i amb un minut estem al cotxe.
Encara no és massa tard i ens dóna temps a passar per la dutxa i anar a fer un "chuletón" al casc antic de l'Ainsa.
Tercer dia i últim. Avui venen el Xavi i l'Edu de Benimoto. I la ruta escollida per tancar aquest mini-stage és la Maxiavalanche de Peña Montañesa. Amb 18 quilòmetres de descens. Fem combinació de dos cotxes i en deixem un a Ceresa. En total ens surten 24 quilòmetres i 875 metres de desnivell. Els primers 5'5km i 650m de desnivell són de pujada fins a La Collada. Després venen els 18 de baixada, amb alguna rampa cap al final. 
 

  

Curt tram de pujada
Com us podeu imaginar és senzillament brutal. Primer fem un tram que va paral·lel al camí de pujada per remuntar uns centenars de metres i anar vorejant els peus de la majestuosa Peña Montañesa. En la primera part passem alguna tartera exposada però els trams de dintre el bosc són molt i molt ràpids. Hi ha temps i distància per trobar tota varietat de terrenys. Passar de la vegetació sub-alpina que es troba a més altura al bosc de ribera que hi ha al fons de les valls. Des de pedregals on les bicicletes enduro es troben com a casa a zones de margues que semblen circuits de bmx. Hi ha de tot i ens ho passem pipa. Més d'un cop hem de frenar els nostres impulsos perquè les bicicletes que portem no són les més adequades. Anem tots amb rígides de carbono menys el Miquel. Al petit poble del Pueyo de Araguás hi ha una font d'aigua (però no crec que us hagi donat temps de treure el bidó de la bicicleta). Ruta de les imprescindibles sense cap dificultat exagerada on el principal enemic som nosaltres mateixos.
Fantàstic tram final
Anem a dinar al poble de Labuerda, a la fonda Carrera on mengem de fàbula i xino xano de tornada cap a Lleida.
Resumint us diré que si us agrada baixar l'Ainsa és un dels llocs imprescndibles. Està tot perfectament senyalitzat i força net de vegetació. S'hi fan contínues tasques de manteniment i això es nota (és un plaer arribar a casa sense rascades als braços). Les rutes a escollir... doncs no les he provades totes però a mesura que vas llegint les descripcions t'adones que has de fer-les totes. De ben segur que hi tornarem (i amb una bici d'enduro aquest cop).

Foto en homenatge als padrins del programa Caçadors de bolets

dijous, 4 de juliol de 2013

Btt. Volta al Montsant.

Sona el despertador. Son les 6 del matí. Acaben de ficar els carrers.

Volta al Montsant. (40km, 1500m.)

Rutina de cada dia, cafè amb llet mentre vaig preparant un mini-entrepà. Començo a buscar la motxilleta. Fa anys que no la utilitzo com a tal. El menú d'avui és la volta al Montsant (40km, 1500m).
El Raül i el Lluís de bon matí
Havíem d'anar-hi amb el Nacho i el Xavi però un perquè té un compromís massa important dissabte i l'altre per una forta sinusitis finalment tan sols som el Lluís i jo. Ahir em va preguntar quina bici agafava i li vaig recomanar la de doble suspensió. El terreny és molt entretingut i pedregós.
A les 7 estem a Margalef. Comencem a equipar-nos i sorpresa! El Lluís ve amb una ma al davant i l'altra al darrera! Argumenta que al fer tan sols 40 quilòmetres no necessita res mes. Jo que mai porto el "camelback" avui el porto fins dalt d'aigua i fins i tot m'he fet l'entrepà. Espero que no ho hagem de lamentar.
La volta al Montsant la vaig intentar fa temps amb el Jordi i l'Oriol, sortint des de Prades i se'ns va fer de nit. En contra del que es pot pensar el terreny és d'aquells on treballes cada quilòmetre que sumes i no fas mitjanes molt altes. 
Comencem per l'únic tram d'asfalt que farem avui. Anem cap a l'est a buscar la presa del Pantà de Margalef. Passem per les famoses zones d'escalada que hi ha al marge dret i hem d'agafar un camí que creua el riu Montsant i puja cap a la presa (pel marge esquerra). D'aquí surt un corriol que va vorejant tot el marge de l'embassament. Les vistes de les parets i les seves formes són majestuoses.
Creuem un pont i ben aviat ens trobem un tram d'escales. Uns 10 minuts mal comptats de carregar la bici (primer "biciarmario" del dia) i el posterior descens també per escales (compte que n'hi ha alguna d'alta).

El Lluís fent el descens del tram d'escales
Fantàstiques formacions rocoses

El sender va alternant trams de pujada i baixada, una mica delicats si no s'escull la traça ja que sobre el ferm sec i dur hi trobem nombroses pedres (còdols) que dificulten molt la tracció.
Sobre la cova de l'Argamassa. Punt clau del recorregut
El corriol baixa quasi fins la llera i la vegetació augmenta, dificultant bastant la progressió. També hi ha selva al Montsant. Ens anem trobant passos aïllats que s'han de superar baixant de la bicicleta. Fins i tot hem de superar un petit rierol, el del barranc dels Pèlags, a la cova de l'Argamassa. En aquest punt s'ha de superar uns metres rocosos per continuar per sobre de la cova.
El corriol segueix amb la mateixa tònica fins a l'inici del congost de Fraguerau, a l'alçada de Sant Bartomeu. A partir d'aquest punt es nota que hi ha més trànsit ja que està molt net. Arribem a les cadolles fondes i toquem camí. Hem estat força estona per fer aquest tram de l'embassament i la culpa la te l'estat d'algun tram i els 500m de desnivell. I jo que em pensava que seria pla!
A l'arribar a Sant Antoni, en el aparcament, continuem per caminet per evitar un tram asfaltat. A poca distància hi veiem Ulldemolins. A propera ermita de Santa Magdalena omplim de la font els bidons ja que no tornarem a trobar civilització en el que resta de ruta. Bonic lloc d'esbarjo per fer un dinar amb família i amics.
El Lluís observant Ulldemolins
Pujant cap Albarca
Iniciem una còmoda pujada, amb algun tram de baixada, fins pocs metres abans del Collet Roig d'Albarca on seguim el camí que puja a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (dreta, S). Es tracta d'un tram de poc més de 2 quilòmetres amb trams de formigó ratllat i on pugem 250m de desnivell. La mitjana és del 11% però és enganyós ja que té un tram central de descans i és una pujada bastant irregular. Hi ha rampes del 25%. El pobre Lluís segur que m'està maleint. Després de l'emboscada del pantà, ara aquesta pujadeta en plena canícula. I és que quan ho portes tot ficat i de cop et trobes al davant una rampa que sembla la pujada del pàrquing tan sols et venen al cap mals pensaments.
Un cop al pla del Grau agafem un petit corriol que surt a l'esquerra fins un tram rocós. D'aquí fins pràcticament el cim de Roca Corbatera "biciarmario" amb excepció d'algun tram.
Al cim de Roca Corbatera amb Cornudella i Siurana al fons
Les vistes de la vessant sud del Montsant (que encara no havíem vist) són espectaculars. Li comento al Lluís que el desnivell ja el tenim quasi tot fet. Ara toca el tram entretingut de la carena. És un sender pedregós, amb trams bastant tècnics. Segons el nivell del ciclista pots acabar fins als pebrots (si has arribat a aquest punt ja n'estàs i això no és més que la cirereta del pastís). Hi ha algun tros exposat i infinitat de senderes que ens poden fer equivocar. Primer seguirem unes marques grogues i continuarem amb les del GR-174-1. Nosaltres hem de progressar sempre per sobre de la carena (les del GR es desvien cap al Toll de l'Ou, N).
Passat el piló dels Senyalets arribem al Pi del Cugat i com que anem bé de temps li comento al Lluís de fer un bonus track baixant al Clot del Cirer. Compte que es baixa per un barranc i al final de tot hi ha una caiguda d'uns 3 metres. Fem la foto de rigor d'aquest caprici de la geologia i un altre "biciarmario" per remuntar els 100 metres de desnivell que hem baixat. El Lluís està imaginant com torturar-me.
Pi del Cugat
Clot del Cirer. Bonus track que el Lluís ha puntualitzat que l'hem fet "de gratis".
Arribant a la Cogulla
Continuem baixant direcció oest (W) i passada la Cogulla hem de desviar-nos cap a la dreta. En principi aquest és el plat fort de la sortida. 600m i 4'5km. Dic en principi perquè el que havia de ser un descens per emmarcar és quasi un calvari. La vegetació de secà ha envaït la sendera restant-li atractiu (tot i que net seria dels que es recorden). Hi ha algun tram per a valents molt bonic però reconec que algú que vagi més just baixant es pot recordar de la mare del que li va proposar fer aquesta ruta.
I com aquell que no veu la cosa arribem directes al vehicle. S'ha acabat la penitència (que amb la Terra de Maquis encara fresca no em sembla tanta). El Lluís està dient "nunca mais". Això és "btt jabalí" en tota regla. Hem senglanejat tot el matí. Un "champú" i cap a casa a dinar.
Han estat 40 quilòmetres i 1500 metres de desnivell en encara no 4 hores pedalades. La mitjana no és per a tirar coets però el terreny és molt entretingut i laboriós. No feu previsions molt optimistes amb els horaris.
El Pas Estret enmig del descens
Eviteu els dies de calor ja que no hi ha molts punts d'aigua. Un bon "camelback" quasi imprescindible. El tram de carena de la serra Major té algun tram exposat. Compte! És bàsic confiar en l'adherència dels vostres neumàtics (tant baixant com pujant) i sobretot evitar fer la ruta amb dies plujosos o amb risc de pluja.
Si l'escalador que va a fer una via a Mont-Rebei ja sap quint tipus de via es trobarà, el ciclista que visita el Montsant ja sap de quin mal vol morir. Zona abrupta i pedregosa pels amants de l'enduro i els "portejos". Aquesta en concret és de les més "menjables" però entra dintre de les que es qualifiquen de bici-aventura. És la justa combinació entre bicicleta i excursionisme o sigui que tots els amants del 100% ciclable oblideu-vos-en. Ara bé, si no coneixeu la zona i us apeteix fer excursionisme damunt de la bicicleta, no ho dubteu pas. En quedareu fascinats.
Vistes de Margalef des del corriol de baixada

dissabte, 15 de juny de 2013

Btt: Volta al Bages. Terra de Maquis.

Sona el despertador. Falten pocs minuts per les 4 del matí. M'he despertat uns quants cops aquesta nit. Són els típics nervis abans de les grans cites.
Estranyament al que és habitual ho tinc tot preparat. Intento menjar una mica de cereals però em costa mitja hora. Que difícil llevar-te i començar a menjar! Tot i això tinc temps fins i tot per treure la gossa a passejar. Carrego la bicicleta i la motxilla al cotxe i cap a Lleida a buscar el Carlos que ja m'està esperant. Cinc minuts després ja estem camí de Santpedor, a la comarca del Bages. Aquest cap de setmana toca fer la Terra de Maquis, 235km i 6500m donant la volta a tota la comarca en bicicleta de muntanya.
Encara no hem arribat i el Jordi diu que ja és al lloc però que necessita buidar una mica (com fa cada matí). Després de diversos intents aparquem el vehicle en un bon lloc i molt a prop de la nova furgo del Jordi. Ens l'ensenya en 5 segons perquè no ens sobra temps i cap a recollir la bossa de benvinguda, deixar la motxilla, ficar l'original dorsal de fusta (que pesa més que el meu bidó) i anar fins a la sortida que està situada a la plaça del poble.
Ens fem les fotos els tres amb mallot de Benimoto i quasi que m'acomiado fins a la nit. Lamentant-ho molt no aniré amb ells. Per bé o per mal vull fer la cursa sol, al meu ritme (que no és molt) i tornant a experimentar aquella sensació de la competició que tant trobo a faltar.

El Jordi, el Raül i el Carlos abans de començar la Terra de Maquis 2013
Comencem amb una mica de retard ja que ens van donant un localitzador gps per saber en tot moment on som i si seguim el camí que toca. En principi aquest seguiment també es pot fer online però després resultarà que la web s'ha saturat de tanta gent que hi volia accedir. Jo de moment ja li he dit a la meva dona que estigui tranquil·la que em podrà tenir controlat tot el cap de setmana.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 1a etapa.
Minuts abans de dos quarts de vuit llencen un petard que marca la sortida. Gps amb el track carregat i a fer quilòmetres. En totes les curses, ja siguin de dues hores o de més de 10 com aquesta, hi ha nervis a la sortida. La gran majoria sortim fort per agafar posicions i després a mesura que passen els quilòmetres els ritmes es van estabilitzant. Vaig amb un grupet on hi ha l'Albert Massana, una bèstia "parda" que ha vingut amb un grup de Puigverd de Lleida. Els primers quilòmetres són relativament còmodes perquè vas resseguint una sendera paral·lela a un canal. La gent va molt ràpid fins a la zona de Rajadell on uns senders molt divertits i més tècnics ja fan que alguns baixin de les bicicletes per superar-los. No tardo en adonar-me de com anirà la cosa. No hi ha res marcat del recorregut i has de seguir en tot moment el gps. Els errors de camins són continus. Bàsicament perquè la gent no portem el mapa amb molta definició per estalviar bateria i això fa que tan sols ens aparegui una línia que és el track, sense cap altra referència, i com que aquesta cursa presumeix d'un alt percentatge de corriols, doncs no veus moltes de les entrades a les senderes. Exemple. Vas amb un grup d'uns 5 o 6. Intentes apretar una mica pel camí per ser el primer en agafar la sendera. En el meu cas el motiu és que acostumo a guanyar temps baixant i aquesta temporada ho necessito encara més per la manca d'entrenament i el sobrepès respecte l'any passat (10kg!!!). Amb l'ànsia d'agafar uns metres per iniciar el primer la baixada, et passes el corriol i fins que no sents xiular el gps advertint-te que no segueixes el camí que toca (n'hi ha mots que no piten), rectifiques i trobes l'entrada, ja estàs veient com tot el grupet passa per davant teu i et quedes l'últim. I com acostuma a passar, sempre hi ha algú que no baixa bé i tu et vas ratllant pensant en els minuts que se t'estan escapant.
Un tram de "bici-armario"
Després d'aquests bonics primers 20-25 km iniciem un tram molt lleig. Corriols de pujada, bruts i pedregosos. Camins amb un sol pas que et fan pensar que és millor pujar per corriol. Descensos bruts, molt bruts. Amb molta vegetació de secà que sembla que t'arrenqui la pell. A sobre no pots baixar ràpid perquè vas tota l'estona tocant amb el manillar a les branques i això fa que se't giri la roda. I si encara no en tens prou els corriols que creus que són de baixada, baixen 10 metres i després en remunten 5 (això és del Carlos). I algun ciclista dels que està fort pujant però que no es que baixi malament, literalment, NO BAIXA! A sobre sempre intenta ficar la roda per entrar dels primers en el sender! Li auguro un "Manolete" en tota regla (Manolete, manolete, si no sabes torear pa' que te mete!). Trencada de cames total! I la cirereta és la pujada a Castelltallat. Si, molt bonic l'indret i les vistes, però que et facin pujar entre matolls mentre veus com vas paral·lel a un camí (brut a collons però camí al cap i a la fi) fa pensar que simplement l'objectiu és que la prova sigui dura, perquè si. Jo puc estar d'acord en que segons quin tram no hi ha més remei que haver de carregar la bici al coll per poder arribar a determinat sender però fer-ho "de gratis"? I a sobre amb el sol que ens estava caient al migdia! 40º! 
Arribada de la primera etapa
Continuo una mica bastant fins als pebrots de la ruta. Molt "pestosa". Se'm passa pel cap preguntar quan arribi si coneixen una eina anomenada desbrossadora. I de cop, m'aparto d'aquests pensaments foscos quan se'm fica una abella entre el casc i les ulleres. Noto una aguda fiblada. Estic baixant un corriol i no puc aturar-me de cop ni treure les mans del manillar. Quina picada! He d'aturar-me de qualsevol manera per treure'm l'agulló. Quin mal! Espero que no s'infli molt. Tan sols em faltaria això...
Ni un llarg col·lector d'aigua de 250 metres m'anima. És com pedalar per les clavegueres (però en net). S'ho han currat fincant-hi tants leds (tot i que no serveixin per il·luminar massa) però en un punt on hi han ficat palets i hi tenim menys altura per passar, rasco el meu casc dels diumenges! Torno a recordar-me dels familiars de molta gent de la organització. Per primer cop estic d'acord amb la meva dona. Fer això és de bojos. Segur que ens obliguen a fer-ho i no ho fem. Avui, a sobre, paguem.
Arribo al penúltim avituallament, el d'Antius, i pregunto si tenen alguna cosa salada. Estic cansat dels dos tipus de rebosteria, les dues llaminaures, l'snack dolç i la fruita. En tots els avituallaments el mateix. Encara hi ha una noia que em respon que el salat fa venir set. Me la quedo mirant i tot i estar encès i cansat encara em queda el suficient seny per no contestar-li. Al cap i al fi és una voluntària que per la resposta la única bicicleta que ha vist és la d'ET. Però de bon gust li hagués dit que amb la calda que estava caient, la ruta pestosa per la que ens feien circular, les hores que portàvem pedalant i el desnivell acumulat de les nostres cames arriba un punt que et ve de gust alguna cosa diferent als 6 productes que portàvem veient tot el dia. 
Als pocs minuts arriba un grupet de 7 o 8 però m'ho agafo amb la calma. Surt tothom, vaig cap a la bicicleta i sorpresa! M'he quedat sense bateria al gps. Miro l'avituallament i li pregunto a l'únic ciclista que hi ha si encara te bateria. Em diu que si però m'adverteix que està fos i que no anirà a un ritme gaire alt. Li comento que no tinc alternativa així que continuem la ruta per un altre tram lleig que va per la llera d'un riu. El pobre noi baixa a quasi totes les pujades i anem avançant a participants que estan groguis. Aprofitant que ens agafa un altre corredor em diu que es queda sota l'ombra d'un arbre a menjar una mica i fer-li companyia a un participant que està assegut sense saber ben bé on és. Continuo amb l'altre noi però als vint minuts veig que cada cop anem més lents. Li miro la cara i veig que porta un tortell de reis acollonant. Em diu que li ha agafat una "pájara". Crec que més que una en porta una dotzena. Li dic que intentem arribar com sigui fins al pròxim avituallament.
El Carlos a l'arribada de la 1a etapa
Casualment al minut arriben 5 o 6 participants més. Entre ells el Masana. Estem a 5 quilòmetres de meta i en aquest avituallament hi tenen cervesa i fuet! Fem festa major. L'Albert es veu la cervesa d'un glop! Aprofito que surten uns quants per seguir-los. Un comença a apretar i em fico darrera d'ell. Fem un petit corriol i de sobte para. Li pregunto si li passa res i em respon que va sense gps (igual que jo) i que anava seguint les roderes de la gent que ha passat davant nostre. Bé, com que els altres no poden tardar molt comencem a xerrar. Passen els minuts i li comento que ja havien d'haver passat. Comencem a tirar camí amunt, camí avall i veiem l'encreuament on ens hem equivocat. Tornem a baixar i de cop les marques desapareixen. Tornem a remuntar i veig a dalt a 100 metres al Masana que ha sortit molt més tard que jo de l'avituallament. Li pregunto si veu per on continua el camí em diu que li sembla que és per on està ell. Per sort, encara li queda bateria al gps i podem acabar l'etapa junts. Una mica més d'onze hores d'etapa.
A l'arribada ens fem la foto de rigor, cerveseta, neteja de bicicleta, recollida de motxilla i dutxa. Mentre espero el torn per un massatge porto la bici al taller per un soroll a la caixa de pedalier i a esperar el Carlos i el Jordi.
Comencem el sopar amb la gent de Puigverd i sense el Jordi que encara pedala. Ens han informat que continua en carrera i com que ja sabem que és un "jabalí", doncs no patim gaire. Tot i això encara estem menjant quan apareix! El Carlos m'havia comentat que s'ha acomiadat d'ell al quilòmetre 90. L'habitual repertori del Jordi. Avaries mecàniques, rampes a les cames, més gana que el gos de l'afilador... però tot i així amb una rialla ben gran a la cara.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 2a etapa.

Sóna "mosa, mosa, assim vc me mata..." Són dos quarts de 6. Algú va oblidar treure el despertador. Ens havien advertit que ja ens despertarien ells a les 6. Tot i això als 5 segons continuo dormint. Fem un petit esmorzar, deixem les motxilles i a recollir un altre cop el localitzador gps.
Jordi, Carlos i Raül a la sortida del 2n dia
Sortim i tothom s'ho agafa amb més calma. Suposo que el cansament del dia anterior i les hores de bicicleta ens han deixat els nostres apreciats culets com la bandera del Japó. Una pujada i a dalt de tot gent parada. La mare que ho va parir! Sempre em passa el mateix! Un tap espectacular en el primer corriol. Intento avançar posicions per evitar els taps matiners però als pocs quilòmetres la cosa s'estabilitza. Avui la ruta sembla que sigui de btt mentre que la d'ahir era de senglars. Bon recorregut i baixades més agraïdes que ahir. En un lloc on em perdo i he de tornar a enrere em trobo amb el Masana un altre cop. Creia que el portava per endavant. Anem en un grup d'uns 10 ciclistes i com sempre passa, no tots portem el mateix ritme. Fem un tram bastant brut d'esbarzers per creuar el Cardener (torno a recordar-me de familiars de gent de l'organització) i en una de les pujades intento apretar per entrar el primer al corriol. Bingo. El segon baixa més lent que jo amb la qual cosa fa endarrerir a la resta. Sé que el Masana a la pròxima pujada m'empaitarà i així és. Sortim els dos de l'avituallament a bon ritme i baixant com a bojos. Avui si que gaudim de la bicicleta i de les magnífiques vistes. Estem passant per llocs que com diu l'Alfons "es fácil pero no te caigas". L'Albert comenta que si caus et pots fer mal. Veient la caiguda de la paret crec que et faries mal del tot.
Primeres pujades
Agafem un ciclista que no va molt bé amb el gps i els tres fiquem una marxeta més. Veig clarament que em pesa el cul i els lloms els tinc destrossats. Com que desconec el terreny em fa por pujar el puntet que puc donar de més i fer un pet físicament. Intento dosificar el màxim a les pujades, deixant que fins i tot s'escapin uns metres per recuperar a les baixades. Així arribem fins al quilòmetre 100 on en una petita rampa el ciclista que havíem atrapat apreta. El Masana a darrera i jo m'ho miro fredament. Els porto a menys d'un minut quan arribo a l'avituallament de la cervesa (l'últim a 4 quilòmetres de meta) i no hi son! Pregunto si han parat i diuen que han estat, encara no, 10 segons! Jo menjo fuet (allò salat que se'ns ha negat en tots els avituallaments anteriors) i faig una cervesa. Estic a punt d'acabar-la quan arriba un grup de 6. Fa hores que no veig a tants ciclistes. Surto abans que ells per un tram de fals pla sabent que si s'ho proposem m'atrapen i no els faig ni suar. Segueixo unes roderes equivocades i em salto l'entrada a un corriol. M'adverteixen de l'error i ja em treuen 100 metres que no em molesto ni a intentar recuperar. Xino-xano vaig fent aquest últim sender trenca-cames fins a l'arribada. Assaborint la bonica ruta d'avui (quasi, quasi de les que qualifico pata negra). Hi he estat encara no 8 hores i mitja.
A l'arribada, suposo que el cap de l'organització, ens fa entrega d'un trofeu acreditatiu de que som uns Finisher. He acabat la Terra de Maquis. Al final en la posició 43 de la general amb 19 hores i mitja totals.
Fantàstiques vistes del Bàges
El Carlos arriba una hora i quart després. Avui bastant més trinxat que ahir. Dinem junts i esperem al Jordi que pel que diuen els amics de Puigverd, ha superat pels pels l'últim tall. Els hi comento que al Jordi segur que li poden dir missa. Ell continua peti qui peti, ni que sigui fora de cursa. És d'aquelles persones que no necessita un trofeu per saber el que ha fet i tampoc ha de demostrar res a ningú. Els que el coneixem ho sabem. El Carlos diu que com acabi la cursa serà el seu ídol. Ni Kilians, ni Ajram, ni Tomás Roncero. A partir d'ara un pòster del Jordi al capçal del seu llit.
Dures rampes de pujada

I a dos quarts de vuit i amb una rialla de pam entra el Jordi per la meta. Quan anem a rebre'l el primer que ens diu que aquell trofeu de fusta li dona com màxim fins a la foguera de St. Joan. I es que conyes a part, molts cops sembla que necessitis un premi per obtenir el reconeixement dels altres però oblidem com moltes coses sense premi ens omplen tant o més. El Jordi és dels que es queda amb les intenses vivències d'aquest cap de setmana i no necessita cap tros de fusta per demostrar del que és capaç a ningú.
En resum dir que la prova és dura a collons. No hi ha pujades llargues i tots els desnivells es fan en rampes curtes i explosives. El primer dia 130 km i 3800m i el segon dia 107km i 2700m. No és una ruta per descobrir el Bages. M'explico. Si bé donem la volta al Bages, anem enllaçant infinitat de corriols. Crec que el recorregut es podria fer amb la meitat de quilòmetres però un dels atractius és la quantitat de corriol que hi ha (entre el 70% i el 80%). El primer dia transcorre per zones molt brutes. Una bona neteja de vegetació alleujaria la penositat d'una ruta tant exigent i donaria una mica de plaer. És allò d'aquell refrany español de "sarna con gusto no pica". Doncs el primer dia és exageradament sarnós i picant!
El segon dia és més "normal". Amb algun tram brut però que no són la regla general. Per gaudir del recorregut i sobretot del paisatge.
Els avituallaments justos. Molt limitats i poc variats. Tot i això ben distribuïts al llarg de la ruta. En canvi, tota l'organització un 10. Llàstima que no hagi funcionat el localitzador per satèl·lit però hi han hagut detalls molt interessants. Des de la enganxina amb la gràfica de cada dia per ficar-la al quadre (el Carlos patia perquè li arrenqués la pintura de la seva bici) a l'original dorsal. El factor humà d'excel·lent també. Des de l'atenció de les fisios, a la noia que organitzava l'allotjament, pasant pels encarregats de les motxilles, el taller de les bicicletes i altra gent amb la que els participants no hem tingut tant contacte... un plaer de persones que han fet que aquesta cursa no se'ns fes tant dura.
Petit trofeu de Finisher amb la cara del famós maqui en "Caracremada"
Sense cap mena de dubte, a tots aquells que els hi agradi el fuet (el "latigo", no pas el fuet de menjar) aquesta és la seva prova. Sado total per a massoques.