diumenge, 4 de desembre de 2011

Btt: Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Sona el despertador i encara es negra nit. Amb tota la calma vaig menjant lentament el bol de cereals. Com em costa menjar a primera hora del matí! Després d’aquest petit tràngol em vesteixo ràpidament i trec a passejar a la gossa així faig una mica de temps fins que no es fa l’hora d’anar a buscar el Pepe a Soses.
Hem quedat a tres quarts de vuit. Cinc minuts abans ja estic plantat davant de la porta de casa seva. Estranyament al que és habitual, no està esperant. Avui s’ha adormit! No m’ho puc creure. Ja li he dit que un fet excepcional com aquest s’havia d’immortalitzar i que ho reflectiria a l’entrada del blog. El Pepe fent tard! Increïble.
 

Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Amb les primeres clarors del dia, sorprenentment sense boira, conduïm fins a Almatret. Farem el recorregut de la 2a. Xallenge David Duaigües. Ja feia molts die
s que tenia ganes de fer aquesta sortida. Molta gent me n’havia parlat molt bé però sempre m’ha tirat enrere el tractar-se d’un recorregut curt (40km). Avui, aprofitant que estem a l’hivern, els dies són més curts i al migdia tenim compromisos familiars, ens hem decidit a anar-hi. Finalment tan sols el Pepe i jo, “mano a mano”. La cosa  promet.

Corriol del barranc de Coll de Vaques
Aparquem prop de la plaça de l’església, muntem les bicicletes, carreguem els tracks i en marxa.
La primera part és un petit bucle d’uns quatre o cinc quilòmetres que surt en direcció est (i després sud). Una lleugera baixada i una curta pujada que et retorna un altre cop al poble. Aquest tram no té cap mena d’interés però és necessari el dia de la marxa. Així la organització aconsegueix estirar una mica el grup de ciclistes per iniciar, després d’un quilòmetre de la sortida del poble, un descens pel barranc de Coll de Vaques. És un corriol molt net i revirat. El Pepe em comenta que aquest tram és nou respecte a edicions anteriors. De moment la cosa pinta bé.

Monument en memòria d'en David
Després d’una cruïlla de camins arribem al mirador on hi ha el monument en memòria d’en David Duaigües (president i fundador del Club Ciclista i Excursionista Almatret), un dels cinc bombers que van deixar la vida en el tristament famós incendi d’Horta. Les vistes de l’embassament de Riba-roja simplement espectaculars. Sense cap mena de dubte l’emplaçament del monument mereix una visita.

 Superant un arbre i fent una ullada a la mina del Ricard

Continuem la ruta amb un corriol, molt llarg, que en la seva part inicial puja i baixa i després va flanquejant la muntanya, pel mig del bosc, amb contínues pujades i baixades (de dos o tres metres). Ens trobem a l'Omec del Canar i baixem en direcció oest (W). Passem un tram més pedregós pel llom per girar 180 graus i continuar el recorregut, que va flanquejant, cap a la mina del Ricard. Ara anem en direcció est (E). Compte que hi ha algun arbre al mig de la sendera que bloqueja el pas. Després de tres quilòmetres i mig de descens fem cap a una pista que hi ha per sobre dels xalets de la fàbrica. Llarg i bonic viarany amb poques complicacions tècniques (alguna escaleta aïllada) i molta exposició. L’Alfons té una frase molt bona (tot i que sempre la diu en referència a l’escalada) que és: “Es fácil, pero no te caigas”. Si mires el pendent i les possibilitats que tens d’aturar-te en cas de caiguda, t’adones que et pots fer mal de veritat. Millor tenir pensaments positius i no caure (com a mínim en aquest tram).
Els xalets de la fàbrica abandonats
1a pujada per bona pista
Seguim la pista fins a baix de tot, arran de l’embassament. Quasi no tenim temps de planejar i assaborir la magnífica baixada que iniciem la primera pujada per pista molt bona. Amb el Pepe anem xerra que xerraràs. No hem parat ni baixant pels corriols (després diem de les dones). L'ascens es fa molt amè. Estem ben entretinguts parlant de present, passat, futur, família, projectes… fins que trobem l’inici del segon corriol. A 410 metres d'altura, en un revolt de dretes cap a l'esquerra (direcció nord). Compte que no és evident. Estigueu pendents del track. Com ja l’ha fet li deixo fer els honors i que sigui ell qui obri via. Per mi, és el més tècnic de tota la sortida. Les corbes són justes, molt tancades, "consagrades" que diria ma padrina. Hi ha molta pedra i no és el millor terreny per les nostres bicicletes de fibra de carboni. Jo tinc una petita caiguda en un d’aquests revolts però res d’importància. Tram, com he dit, bastant tècnic.

El Pepe sense xerrar?
El Pepe m'indica que entrem a "territori Comanche". Jo em pregunto per on hem estat fins ara, "territori Sioux"? Perquè de moment tot és "pata negra". 
Continuem per una zona poc definida amb alguna pujada curta, camps d'oliveres, vall de Llena, barranc de les Canotes i un altre tram de sendera per la zona d'Àlies (que el Pepe diu que això també és nou). Seguim baixant per una ampla pista i compte en no agafar molta velocitat que ens hem de desviar cap a l'esquerra (direcció sud). Pugem per un camí revirat enmig d'oliveres, de rampes dretes. Arribem al mas de Pere Joanet (a la dreta, cap a l'oest) i després de planejar una mica per la part alta de l’altiplà, arribem a la sendera del "malacate de la mina d'en Manuel". L'altre plat fort de la sortida. Un "malacate" és una màquina que s'utilitzava molt a les mines per treure minerals i aigua. Aquesta zona minera (cada cop menys) té molts topònims que en fan referència i aquest camí n'és un exemple. Quasi dos quilòmetres de viarany, molt ràpid en la seva part inicial, on planeja bastant i hi ha algun esglaó però que amb un una mica de velocitat es fa sense cap problema.  

Indicador de la sendera del "malacate", el Pepe i al fons la part final del corriol i a sota iniciant el descens

Al passar una rampa que s’ha de pujar a peu, el viarany comença a perdre metres ràpidament. El Pepe m’ha comentat quan veníem que en la part baixa de la "Malacate" hi havia un rampa molt dreta que no havia baixat mai. Vaig primer fent el descens i trobo una ampla i entretinguda rampa. Guapa. Molt guapa. Paro per fer una foto al Pepe i deixar-lo passar perquè ens apropem a la part baixa i escolto que arriba renegant: “Me l’has fet baixar!”, “el què” li dic. “El tram que no havia baixat mai”. “No fotis Pepe! Si ara m’havia apartat per deixar-te passar! Però no m’havies dit que aquest tram més difícil estava al final de tot?...”. Total, que aquest bonic tram era el difícil. Ja he notat que en un graó, quan baixava amb el cul endarrere, m’ha tocat el seient al pit i he pensat que la roda del darrera estava "levitant" uns quants metres però com que anava amb la idea que el tram difícil estava més avall, doncs no n’he donat la major importància. De totes formes, amb bons frens i una mica d’intuïció per escollir la millor traçada es deixa fer. El Pepe diu que l’han arreglada i que no la recordava així però de totes formes és un tram bonic a nivell tècnic. Et deixa un bon regust de boca quan la baixes (damunt de la bicicleta, es clar). Finalitzem amb un seguit de zetes (compte amb la velocitat perquè la primera te la trobes de sobte). A diferència de les que havíem fet amb anterioritat, aquestes es tracen perfectament i són agraïdes. Fem cap un altre cop a la pista que voreja l’embassament.
Sota la mirada dels molins
S’ha acabat baixar i hem de remuntar uns centenars de metres de desnivell (encara no 400) per tornar a Almatret. Aprofitem per continuar la conversa que havíem deixat abans d’iniciar la "Malacate". Un altre cop, quasi sense adonar-nos-en, arribem a la part alta. Aquesta part del Tossal d’Almatret (espai protegit) té nous veïns. Uns enormes molins de vent que són visibles a desenes de quilòmetres. Com ha canviat “l’sky line” del poble amb aquests monstres blancs que ens han envaït. Sempre dic que en Quixot, de viure en aquest segle XXI renovable, es tornaria deu cops més boig del que ho va fer a la Manxa.
Aquesta ruta és el millor homenatge que se li ha pogut fer al veí d’Almatret, en David Duaigües. És una ruta cinc estrelles pel qui va ser un esportista cinc estrelles. BTT en estat pur. Pujades agraïdes i descensos per gaudir. Com diu el Pepe, poder li falten 20 quilòmetres més. Completament d'acord. Tot i això la recomano totalment, és més, crec que és imprescindible per qualsevol ciclista de Lleida. La millor de la comarca amb diferència (amb el permís de Montmaneu).
Han estat quasi 40 quilòmetres i una mica més de 1000 metres de desnivell. Tres horetes i mitja amb parades, fotos, vídeos i tertúlia. El dia magnífic (després de dues setmanes he vist el sol), la companyia del Pepe excepcional i el recorregut simplement BRUTAL. 
No podíem acabar sense la clàssica foto "tipus Gaston"

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Btt: Lleida - Cambrils

Sona el despertador aviat, molt aviat. He quedat amb el Jordi a dos quarts de 7 i abans he de treure la gossa a passejar i preparar tot el material de la sortida.
Ens han convidat a fer una sortida que va de Lleida a Cambrils. Cada any la realitzen variant-ne el recorregut i la proposta ens ha atret des del primer moment. Serem ciclistes d’Alcarràs, Torres de Segre, Soses i Lleida (10 en total).

Lleida - Cambrils

La ruta que es fa en bicicleta de muntanya va des de la capital del Segrià fins la localitat de la costa Daurada.
1a hora del matí a la passarel·la de Cap-pont
No és cap marxa organitzada per cap entitat ni club. Cada any hi ha grups de lleidatans que escullen data, companys de ruta i itinerari per anar de Lleida a Cambrils. N’hi ha que ho fan en dos dies, d’altres amb més trams de pista, d’altres per sendera... Nosaltres hem comptat amb l’extens coneixement de la zona d’en Jordi Martin de Torres de Segre, que ens ha fet un itinerari 5 ESTRELLES amb majúscules per fer en un dia. És molt difícil poder anar enllaçant corriols i corriols quasi sense tocar cap pista i ell ho ha aconseguit amb aquesta magnífica ruta. Com diu el Pepe, "rutón"!
El Ferran passant pel GR 65-5
Equipats amb llums, hem començat a pedalar ben aviat, a les 7 del matí, sabedors que al ser un grup nombrós hi hauria més d’una avaria i així ha estat. Punxades, cadenes partides i un canvi trencat han estat el resultat dels danys materials més algunes rascades conseqüència d’alguna caiguda matinera.
Sortim de la passarel·la de Cap-pont de Lleida. Comencem a pedalar paral·lels al riu Segre fins a Sudanell (SW) on canviem de direcció i seguim el riu Set enllaçant corriols i més corriols fins a l’Albagés. Ja hem trencat una cadena, punxat una roda i patit algunes caigudes (sembla que encara no ens hem tret la son de les orelles). A la terrassa fem un bon entrepà per reposar forces. Ens hem passat tota el trajecte xerrant els uns amb els altres. Rutes, mecànica, material, entrenaments, experiències...
Prop de les cadolles fondes
Un cop amb la panxa plena i amb millor temperatura que de bon matí continuem per pista fins Juncosa i d’allí pujada fins quasi el coll de la Creueta, a la carretera que va de la Granadella a Ulldemolins. Als nostres peus, el congost de Fraguerau ens separa del Montsant que tenim al davant. Les vistes són espectaculars. Descens molt tècnic pel GR 65-5 passant per la bonica ermita de St Bartomeu i es creua un pont penjat per superar un altre cop en pujada, el parc Natural del Montsant per l’est, direcció Cornudella de Montsant.
Lo Xoi impartint càtedra
En les dues baixades que hem fet, la del congost i la que arriba a Cornudella, el Jordi "xoi" ens ha fet una demostració de com baixar coses inimaginables. Feia molt temps que no veia baixar algú amb aquesta tècnica i solvència. Simplement espectacular. Tardaré temps a oblidar-ho.
Dinem a Cornudella quasi a les 5 de la tarda després d’haver fet, per mi, un dels trams més bonics de tota la ruta.
Reagrupant-nos després de la pujad
Després de dinar un bon plat de pasta i una cuixa pollastre, només arrencar ens trobem una dura pujada que ens avisa del tècnic i exigent tram de corriol que puja fins al coll d’Alforja. És, amb diferència, el tram més dur. I un cop més, el "xoi" fa una demostració de com pujar amb pinyó fixe aquests trams més inclinats.
Per sort, un descens vertiginós per pista fins Alforja ens fa passar tots els mals i dibuixa grans rialles de satisfacció en les nostres cares. D’aquest poble fins a Cambrils tan sols s'ha de seguir la riera que va en lleuger descens directe cap al mar. Segons l'any, les pluges la fan més o menys transitable. Avui està perfecta. A les Borges del Camp, se’ns fa fosc i hem d’utilitzar un altre cop els llums per poder arribar fins a la platja.
El canvi trencat i la cadena fixada
Quina sensació més bonica la d’arribar fins al mar amb les bicicletes. Tres quarts de nou, 111 km., 2100m de desnivell positiu i unes 8 hores pedalant. Allí hi tenim un vehicle i ens espera el Sr. Mejias de Soses per carregar les bicicletes al furgó i tornar cansats i contents cap a casa.
El grup a la platja de Cambrils
Quan es fan aquestes rutes tan llargues molts cops un perd la sensació de que està fent BTT. Hi ha la tendència  d’amenitzar aquestes quilometrades amb un recorregut més ràpid i assequible per pista o camí, deixant en l’oblit els divertits i entretinguts corriols. El Jordi, sabedor d’això, ens tenia preparat el milloret de cada zona. Ha estat una sortida fantàstica a tots els nivells, el recorregut, la companyia, el grup, el menjar... tan sols les avaries ens han fet una mica la guitza però res que impedís completar el nostre objectiu. Sense cap mena de dubte, una ruta recomanable pels amants de la bicicleta de muntanya. Una ruta cinc estrelles, una ruta "pata negra".

divendres, 14 d’octubre de 2011

Btt: Ermitanyos (the best of...)

Sona el despertador i m'empaita menjant els cereals. M'he despertat abans d'hora i he començat a preparar les coses sabedor que ja no tornaria a agafar la son.

Ermitanyos


El pròxim cap de setmana es celebra la clàssica Ermitanyos. Pels que no la conegueu és una marxa popular amb un recorregut circular que surt i arriba a Balaguer. Va cap a Castelló de Farfanya per fer la ermita de Cèrvoles, Vilanova de la Sal, l'ermita de Montalegre, Camarasa i l'ermita de Sant Jordi. Un compromís social el dia anterior m'ha tirat enrere a l'hora de fer la inscripció. Aquesta és una ruta que millor anar-hi en condicions o acabes patint i com que segurament el dia anterior faré tard, millor no anar-hi.
Corriol de Castelló de Farfanya
He animat al David a acompanyar-me. Jo no l'he feta mai sencera si be n'he fet quasi tots els trams. Aprofitant que avui tenim tots dos festa li proposo fer bicicleta de muntanya de veritat, no el que està acostumat a fer pels voltants d'Alcarràs. Aquí les pujades són pujades i les baixades, baixades.
A un quart de nou comencem a pedalar. Les dues primeres ermites coincideixen amb la sortida que ja vaig ficar en el seu dia al blog. El recorregut és idèntic a la Btt: Balaguer - Erta. Cérvoles - Erta. Montalegre. Podeu consultar-lo en l'enllaç. 
Ermita de Cèrvoles
Sortim en pujada de Balaguer direcció Castelló de Farfanya, fem un corriol intermig (compte a no saltar-vos-el). Arribem a un curt tram asfaltat davant de Castelló on neix una entretinguda sendera fins creuar una riera que marca l'inici de la llarga pujada a Cèrvoles.
Baixant a Os de Balaguer
Foto de rigor i baixem 1 quilòmetre per pista fins al viarany que surt a l'esquerra direcció Os de Balaguer (1r en ascens i després en descens tècnic i pedregós). Esmorzem un bon entrepà mentre el David intenta assimilar la baixada que ha fet. Diu que mai havia baixat una sendera tan llarga. No sap que la millor baixada encara ha d'arribar.
Reposades les forces ens dirigim cap a Vilanova de la Sal. Primer passem algun tram de pista però quasi tot el recorregut és per corriol 100% ciclable. Al monestir de les Avellanes hi ha un punt d'aigua per si no heu pensat en omplir els bidons a Os de Balaguer.
Arribant a les Avellanes
En poc temps arribem a Vilanova de la Sal des d'on ja veiem la segona ermita. Un divertit viarany i curta pujada cap a Montalegre. Si teniu la sort d'empaitar un dia ventós o clar, les vistes de la plana són espectaculars. No ens hi entretenim gaire perquè encara ens queda l'últim tram de la ruta, la pujada a Sant Jordi. 
Sortim per sendera en direcció oest (W). Creuem la pista que hem pujat i baixem per un primer tram bastant pedregós i una mica tècnic. Després la cosa millora i la velocitat augmenta. Compte que hi ha algun revolt tancat. En la seva part final enllacem amb un altre corriol, nosaltres hem de tirar cap a l'esquerra, cap amunt, per arribar en pocs metres a la pista de pujada. Remuntem el mateix camí que hem fet abans, durant 5 minuts, i agafem un camí que surt cap a la dreta (S, S/E). Aquest corriol és simplement espectacular. A la meitat ens hi trobem dos nois que han patit un petit accident. Un d'ells a fet un "fly away" en tota regla. Ha sortit de la traçada amb la mala sort que ha empaitat un roc que li ha doblegat la roda i l'ha catapultat cap endavant. La bici haurà de passar pel taller i ell estarà uns quants dies amb mal d'espatlla però això és el btt. Ara, a peu fins al càmping que tenen a sota i aguantar els sucosos comentaris que de ben segur els hi dedicaran les seves senyores (qui no ho ha patit això?).

   
Segona ermita, Montalegre i el David baixant per les dues senderes

 Nosaltres continuem fins a Camarasa. Fem uns metres per una forta pujada i agafem un corriol que surt per la dreta fins al camí d'Alòs on girem a l'esquerra (W) per arribar en poc temps a una cruïlla amb un pal indicador que ens informa que tenim l'ermita de Sant Jordi a 4 km. La pujada és molt bonica. Està en perfectes condicions i els trams més complicats estan amb ciment. Realment és d'aquelles pujades per gaudir. Es guanya altura vertiginosament. El David arriba a dalt que ja no pot més. Reconec que si vas una mica just, això és la "puntilla". Però ara es pot dir que ja ho tenim al sac.

 
 El David mort a Sant Jordi i foto tipus "Gaston" 

Última sendera abans de Camarasa
 Descens pel mateix lloc fins al pal indicador i agafem un corriol que surt per la dreta (W). Aquest descens també és molt bonic i ens porta a Camarasa per la banda del riu, on tornem a sortir a la carretera de Sant Llorenç de Montgai i després de creuar les comportes del pantà anem resseguint un canal que arriba fins a Balaguer.
El David baixant el corriol
El David no para de repetir que és molt dura. Suposo que està sota els efectes del cansament. Diu que no vindrà la pròxima setmana a fer-la. Espero que amb una bona dutxa i després d'haver descansat canviï la seva opinió.
Ruta molt completa, per fer un dia completet o si matinem, una bona matinal. D'aquelles de les que arribes a casa i t'ho menges tot. Ens han sortit una mica més de 2000m i encara no 90 km. El David ja sap el que és el btt del "güeno". Quan li parlin de bicicleta de muntanya ja pot opinar amb coneixement de causa.

dijous, 8 de setembre de 2011

Btt: 3r. dia de la Pedals d'Occitània. Aspet-Vielha

Avui és l'últim dia de la nostra ruta per terres occitanes. Mig endormiscats anem cap al menjador i hi ha un bufet que fa por. Dolç, salat, formatges... i et pots preparar el pícnic! Ho tenen tot disposat perquè et puguis emportar menjar per fer l'activitat. És el primer cop que m'hi trobo. No és qüestió de rebutjar-ho doncs. Agafo tres barretes energètiques, per gola més que res, ja que encara no n'he tastat cap en tota la ruta. Però com sempre dic, mai se sap. Igual avui agafem un bon tortell de reis i em fa falta tot. Em preparo un petit sandvitx per menjar a mig matí (que finalment menjaré a l'hora de dinar) i no n'agafo un segon perquè no sé on ficar-lo, no m'hi cap.

Aspet-Vielha

El Jordi, mentre estic atabalat amb la logística, es mira la gràfica del portet que ens toca avui i m'avisa que la cosa comença dreta. Jo li responc que aquí a la gràfica és molt difícil veure-ho però ell m'insisteix que ja s'ho ha mirat del dret i del revés i que la cosa puja. 
Després de les primeres rampes
Als pocs minuts ho comprovem. Quines rampes més dures. No sé si és perquè són les primeres o de veritat és empinat (ara veig en el track un tram d'uns 200 metres a quasi el 20%) però gràcies a Déu la pujada està amb quitrà i ho fa més fàcil -dintre de la dificultat que suposa pujar aquestes pendents de bon mati i amb la panxa plena-.
Primera suada del dia sense haver començat el famós coll de Menté. Després d'aquesta primera part, el quitrà passa a camí però la inclinació disminueix. El descens fins a Juzet d'Izaut es fa per un bonic corriol. En la seva part inicial hi ha bastants rocs grans i dispersos que fan el descens més entretingut. Compte amb els quadres de les bicicletes! Mig quilòmetre més de sendera, creuem el col de Buret passant pel cantó de Juzet d'Izaut i ara sí que comença el coll de Menté (per camí, el trajecte per carretera ens queda més al sud, en perpendicular).
Descens cap a Menté
Els primers quatre quilòmetres cap al coll són d'asfalt vell, però pugen de veritat. De tant en tant ens trobem algun descanset de 20 o 30 metres que ajuda a relaxar la musculatura. Tots dos agafem el nostre ritme i anem fent. La pendent mitjana és del 10%, o sigui que ascendim quasi 400 metres. En aquestes pujades sempre dic que és qüestió de que passin els minuts. Anem sempre per dintre el bosc, a l'ombra.
Passat un marcat revolt d'esquerres finalitza aquest asfalt trencat i continuem per pista. Es planeja una estona i es van alternant trams amb més pendent i trams més planers. Havent fet els primers quilòmetres això no ens sembla gens dur. Els últims dos quilòmetres fins al coll són una mica entretinguts. Costa agafar el ritme de pedalada pel terreny però afortunadament la cosa més aviat planeja i és curta.
Al coll, el Jordi va directament cap al bar/alberg a prendre una Coca-cola. Hi ha gent que ja està dinant a la concorreguda terrasseta. Motoristes, excursionistes, gent amb bicicletes de carretera, btt... Mentre reposa energies jo em miro un panell informatiu que hi ha a l'altra banda de la carretera. És una ruta de btt que puja cap a la muntanya que queda al nord. Són tres quilòmetres i mig i 250 metres de desnivell. Li comento al Jordi que mentre ell descansa jo pujo i baixo. Amb mitja hora en tinc prou. El Jordi diu que si jo hi vaig ell també. No està disposat a que pugui escriure aquí, al blog, que s'ha quedat al bar descansant. Realment és d'admirar. Sempre dic que és més valent que un gos negre. Un altre m'hagués enviat a pastar fang però ell, després de mirar-se el panell informatiu de la ruta diu: "AMUNT". La pujadeta és de les boniques, dos quilòmetres i mig al 10%. Després d'haver fet el coll de Menté això és la "puntilla". Però com diuen per les Espanyes, "no hay mal que por bién no venga". A dalt, les vistes que tenim del Pirineu són, un cop més, sublims. I si la panoràmica es mereix la pujada, el corriol de baixada no defrauda. Bonic de debò. Com canvia arribar al coll després d'haver fet la llarga pujada o d'haver baixat aquest viarany.

 
Les tres part de descens cap a Fos

Seiem a la terrassa uns minuts i continuem la ruta per asfalt cap a les pistes d'esquí de Mourtis, que tenim a tocar. Després d'una petita ascensió el recorregut passa per sota d'un telecadira. Aquí comença un llarg descens de 900 metres de desnivell. Hi ha 3 parts molt ben diferenciades. La superior, que passa pel mig d'un bosc de pins, és molt ràpida i ampla. La intermèdia baixa un estret i costerut camí fins el bonic poble d'Argut-Dessus (compte que un vehicle ocupa tota l'amplada de la pista). La part final va enllaçant diferents senderes fins arribar a Fos. El Jordi, es fica al davant marcant el ritme. Com es nota que li agrada més el plat gran que el molinet.
Seguint el Camin Reiau
Arribats a Fos, un pel tard per l'horari francès, no trobem cap restaurant obert i a la vora d'un rierol mengem els sandvitxos que ens havíem preparat pel matí. El Jordi aprofita per ficar els peus en remull i baixar la temperatura de les seves "bieles".
La ruta continua per carretera, la que creua la frontera cap a la Val d'Aran. Aquest tram és bastant lleig però no el podem evitar. Cinc quilòmetres i mig de trànsit fins a ficar-nos pel marge dret del riu Garona. Creuem Les, Bossost i després d'uns quilòmetres canviem de marge i seguim el camin Reiau. El recorregut va pujant progressivament, sense dificultats, fins arribar al clàssic "regalito" de final de jornada. Passat Aubert fem un centenar de metres per la carretera N-230 (la que va de França a Vielha) i pugem a Vilac. Són tan sols cent metres de desnivell però ja fa estona que tenim ganes d'arribar i ens empaita per sorpresa. Afortunadament, el descens fins a Vielha és molt recomanable. Un corriol molt divertit. D'aquells que quan els coneixes gaudeixes com un nen fent-los, anant al límit.  Hem acabat amb una sensacional cirereta pel pastís que ha estat la Pedals d'Occitània.

 
Aspet, Argut-Dessus i Les
  
Quan vàrem sortir portava varies peces de fruita i barretes energètiques. Mentre vaig traient-me les coses de sobre, m'adono que he tornat amb una peça de fruita i tres barretes de més. D'això se'n diu ciclisme "low cost" (fins el dia en que agafaré una bona "pàjara"). Avui han estat 75 quilòmetres i uns 2150 metres de desnivell. Més o menys com els altres dies.
Pedalant pels carrers de Vielha
Amb les bicis desmuntades al cotxe fem una de les rutines més imprescindibles després d'una pedalada: una bona cervesa. Anem recordant anècdotes i vivències. Com em diu el Jordi "Sort que tan sols t'aguanto tres dies". Però sé que en el fons li agrada que el vagi burxant contínuament. Ara, a veure quina és la pròxima...


dimecres, 7 de setembre de 2011

Btt: 2n. dia de la Pedals d'Occitània. Lo Borg d'Oèlh-Aspet

Que bé que he dormit. Hi ha ajudat la quantitat i qualitat de l'activitat feta, l'excel·lent sopar i el confortable llit.

Lo Borg d'Oèlh-Aspet


Abans de que obrin el menjador ja estic voltant per baix. No serveixen l'esmorzar fins les 8 i aprofito per improvisar un cordill pel GPS (amb corda de bales de palla) i mirar la presió dels neumàtics.
Quan torno cap a l'hotel veig que som els primers però aviat es comença a omplir de matrimonis de jubilats (sort que estan de vacances). L'esmorzar a l'alçada del sopar. Comencem amb el salat per acabar amb el dolç. De no pedalar tornaríem a casa amb 5 quilos extra.
El Jordi pujant el port de Balés
Punt més alt del port de Balés
Surto de l'hotel i em trobo al Jordi desesperat. Fa estona que m'està esperant. El cert és que no estem molt coordinats. Ell surt més lentament del llit que jo, en canvi, els meus esmorzars són maratonians (menjo molt poc a poc i al matí, encara més). Li demano disculpes, li dono el bidó ple d'aigua que s'havia oblidat i comencem a pujar. Ni escalfament ni res que s'hi assembli. Comencem pit amunt, amb el cartell informatiu del Port de Balés a peu de carretera i les engrunes de l'últim croissant als llavis.
Fem una diagonal cap a l'est. Les vistes que tenim de la vall a cada metre es fan més majestuoses. Si fóssim de Barcelona segur que ens hagués sortit un "ca macu!" però repetim insistentment el "que xulo!" típic de Lleida.
Corders pasturant i al fons l'Aneto
Passat un quilòmetre deixem l'impecable asfalt i continuem pujant per pista durant 5 quilòmetres. Es pot dir que ja hem realitzat tota l'ascensió al port de Balés. El Jordi estava preocupat perquè encara no havia vist cap vaca i en canvi hi havia molts prats d'herba. Les veu en quantitat industrial als prats de dalt del port. Deuen de tenir assemblea que s'han reunit totes aquí. Parem 5 minuts a fer quatre fotos i gaudir del paisatge i continuem fent una última pujada per remuntar 70 metres més de desnivell (crèiem que ja ho havíem pujat tot). 
Ara sí que comencem el descens per camí entre algun nombrós ramat de corders. Baixem ràpid fins una cabana on s'acaba el camí. Compte en aquest punt que no seguiu el pas del bestiar. Passada la construcció heu d'entrar cap a baix al bosc. Baixada tècnica de 150 metres. Podreu comprovar si els frens van bé o no. Hi ha molta inclinació però el terreny, si no està molt mullat, agafa. En la seva part final, sortint del bosc, és important no col·locar la roda del davant dintre de la reguera. Al Jordi li ha passat i el seu camí i el de la bicicleta s'han separat sense cap conseqüència greu (a part d'embrutar el culot). A partir d'aquí el descens és per una pista vella on tan sols hi ha una traça i a efectes pràctics és com baixar per un viarany. Es van alternant trams bruts de pedres i més entretinguts, amb zones més netes i ràpides. Realment és una baixada llarga.
Conseqüències de la baixada
Un cop al fons de la vall el camí està molt millor. En una formatgeria abans d'arribar a Sost la pista es converteix en carretera. Alternem trams d'aquesta amb camins. Creuem el bonic poble de Mauléon-Barousse i enllacem una idíl·lica sendera que passa pel cantó d'un castell en ruïnes.
Viarany de Bramevaque
L'antic castell de Bramevaque. Aquests frondosos boscos plens de molsa em recorden els escenaris de la pel·lícula "Excalibur". Són de conte de fades.
Pugem per camí amb quitrà els menys de 4 quilòmetres al coll de Mortis i prenem una pista que surt a la dreta (N). Hi ha alguna rampeta però la tendència és de lleugera baixada. A prop del bonic poble de Saint-Bertrand-de-Comminges agafem un planer corriol que voreja uns extensos prats de pastura. Arribem als peus de la petita localitat després de baixar 500 metres per carretera. Davant nostre hi tenim un autèntic mur de poc més de cent metres però una pendent que déu rondar el 20%. Ens hem d'esprémer buscant les últimes restes del copiós esmorzar per superar-lo.
Saint-Bertrand-de-Comminges
Un poble medieval envolta el turó on s'alça la catedral que es pot veure a quilòmetres. Simplement fantàstic. El David ens havia recomanat un restaurant d'aquest poblet de 250 habitants però no l'hem trobat. Suposo que era la creperia de la plaça de la catedral però ens hem ficat en el carrer de les tendes de "souvenirs" i més que dinar allò ha estat un "pic-nic".
El Raül davant d'un gran arbre
Menjar molt escàs si portes 4 hores i mitja pedalant.
Acabem de visitar el poble i continuem la ruta per un tram força pla. Ens trobem amb alguna sorpresa pel que fa al traçat però amb un petit tomb recuperem l'itinerari. Es van alternant curtes senderes, trams de carretera i camins veïnals fins arribar a Barbazan. Aquí disposem de dues alternatives. La variant sud on hem llegit que hi ha hagut esllavissades o la variant nord, que sembla més planera i va resseguint diversos itineraris marcats. Finalment ens decantem per la variant sud amb més desnivell. Pugem els quasi 500 metres de desnivell per bona pista i afortunadament ens saltem el viarany que porta a Lourde pel GR. Hi arribem per pista i ens trobem amb dos nois que també estan fent la Pedals. Acaben de baixar pel corriol i porten fang fins a les orelles. Diuen que està molt malament. Sense voler-ho ens ha sortit bé la jugada tot i que el fet de baixar per camí li resta l'interès.

   
Bonics poblets de les Comminges

Sortint de Saint Pé d'Ardet comença el curt coll d'Ares. Hi ha una primera rampa força tècnica. Té unes enormes llambordes que sumades al pendent dificulten molt la progressió. Passats aquests primers metres es va pujant més progressivament però hi ha algun tram de camí que està molt descompost. A dalt del coll d'Ares encara hem d'acabar de pujar 80 metres de desnivell més i el fang que havíem evitat anteriorment ens el trobem aquí. No vull ni pensar com ha d'estar aquest tram en les èpoques humides. Tot i això, el descens per corriol està força bé.
A Izaut-de-l'Hotel s'han acabat les dificultats de la jornada i decidim pujar per camins fins a Soueich. Acabem amb tres quilòmetres de carretera a Le Bois Perche d'Aspet. El nostre allotjament. Avui han estat quasi 90 quilòmetres i 2000 metres de desnivell.
L'establiment queda una mica a les afores de la població. És com una residència d'estiu, molt enfocat al ciclisme. De fet, ens hi trobem un grup força nombrós de ciclistes que l'estan utilitzant com a camp base de les seves sortides per la zona. Abans que es faci fosc realitzem les rutines de cada dia (neteja de bicicletes, cervesetes i dutxa). L'allotjament no és com el del dia anterior (el preu tampoc) però l'abundós sopar ho compensa amb escreix. Després d'un dia d'activitat fa por veure el que es pot arribar a endrapar. Deixem els plats ben nets i acabem amb un bufet de formatges que ens serveix per acabar-nos el vi i repassar les anècdotes de la jornada. El Jordi proposa que s'hauria de canviar el nom a la ruta. Enlloc de Pedals d'Occitània anomenar-la "Me'n vaig a França que està molt millor". De moment l'itinerari està essent de 5 estrelles (a tots els nivells) i portem d'una meteorologia immillorable. Dos dies de sol amb 20 graus de temperatura. Per trobar-nos a aquesta banda de Pirineu, això és tot un èxit.