diumenge, 6 de juny de 2010

Btt: Balaguer - Erta. Cérvoles - Erta. Montalegre

Sona el despertador i als cinc segons un fort tro em fa pujar les pulsacions. No pot ser! La previsió del temps fa dos dies era bona. Són dos quarts de cinc i em fico ràpidament al canal 3/24 per veure la predicció meteorològica. Mentre van passant les notícies de política i amb la tronada com a banda sonora vaig endrapant com puc el bol de cereals. El titular del temps és eloqüent "Canvi inesperat del temps".
Porto molts mesos esperant aquest dia. L'any passat vaig estar donant la tabarra per anar a fer una pedalada popular de Balaguer. La ja mítica "Ermitanyos". Uns problemes de salut em van impedir anar-hi però l'Albert, l'Amadeu i el Jordi s'hi van aventurar. Pels dos primers va ser tot un calvari. Aquest any, ja havíem marcat el dia amb antelació perquè la gent s'anés preparant però aquest canvi meteorològic no el contemplàvem.
Surto de casa i comença a ploure. Recullo al Carlos, un gran aficionat del món de la bicicleta i el silenci s'apodera del viatge cap a Balaguer. Amb la cara, ja sigui per la son o la incredulitat, paguem.
Als pocs minuts per les 6 del matí arriben el Jordi, repetidor de l'Ermitanyos i el Joel, austeritat en persona. Decidim anar a fer un cafè mentre decidim què fem. Volíem matinar per evitar alguna hora de calor. No serà el cas. El Carlos, enamorat dels aparells electrònics treu el seu iPhone i consulta el radar meteorològic. L'evolució dels núvols marca que la tempesta ens haurà creuat en poc menys d'una hora. Ens en refiem i mentre encara cau alguna gota ens adrecem a l'aparcament per preparar-nos i iniciar la sortida.
Sortim una mica a l'expectativa, mirant el cel. És un quart de vuit. El Jordi, que porta el mòbil amb un GPS i els tracks descarregats ens va indicant els diferents trencalls que hem de seguir. Quasi no ens n'adonem i ja estem a Castelló de Farfanya. La gent està amb la moral ben alta.

Els 4 sortint des del teatre de Balaguer. A pocs quilòmetres de Balaguer. Davant de Castelló de Farfanya.

Després d'un tram de carretera agafem la primera trialera (la professora de català em recordaria que trialera és un barbarisme). Bonica i ràpida per fer el tastet. Aquesta serà la tònica de la sortida. Pujades per pistes en molt bon estat i espectaculars trams de baixada per corriols/trialeres/senderes/viaranys (què bonic aquest últim sinònim).
Poc a poc el terreny comença a pujar i ens agafem la primera pujada amb molta calma. Tant que quasi per sorpresa arribem a l'ermita de Cérvoles. Tots ens havíem agafat de referència uns repetidors i l'ermita queda molt per sota. L'eufòria s'apodera de nosaltres. Ja n'hem fet una!
El Joel, es comença a ressentir de la cuixa, el Jordi per precaució estira i el Carlos es posa cremeta (és de pell delicada).

Ermita de Cérvoles i el Carlos en primer pla ficant-se crema protectora.

En Yeti, bon amic de Castelló de Farfanya ens havia dit que la sendera cap a Os de Balaguer s'agafa justament un kilòmetre després de les taules de ciment de l'ermita. A mitja baixada allí està. A l'esquerra i marcada amb fites. Compte en no passar de llarg ja que ens agafa en plena baixada i la gent s'emociona pel descens i no pensa que ha de buscar el trencall!
Hi ha una primera part que planeja i puja fins que canvia de vessant. Tres ziga-zagues i cap a Os de Balaguer per un corriol molt pedregós en la seva part inicial. Aquest terreny fa punxar el Carlos d'un cop de llanta. Quan remunto a peu els 150m per veure que ha passat veig que ja quasi té enllestida la roda. Com es nota que en la seva joventut va competir en Btt. Continuem fent el descens per un terreny que cada cop és més franc i ens fa anar més ràpid. Compte que hi ha algun gir brusc. Primer el Joel i després el Jordi perden tracció de la roda davantera tot i que tan sols llepa el terra el Jordi. El Joel és un expert en treure els pedals de les cales en el últim moment i salvar "l'estarrossada". El corriol acaba saltant tot un seguit d'espones enmig dels ametllers.
A Os de Balaguer podem reposar aigua a la font de la plaça (té un gust especial). Continuem per una pista bona fins una granja amb una gran bassa de purins. Allí anem cap a l'esquerra per guanyar alçada i donar un tomb per acabar baixant pel viarany que tenim davant nostre. Molt divertit i complet que està indicat com a recorregut del centre BTT.
Acabem sortint a poc menys d'un quilòmetre del monestir de les Avellanes. El Joel que ja porta quilòmetres amb problemes musculars decideix no empitjorar les coses. Decisió sempre difícil de prendre. Hi ha cops en que ens oblidem que aquella ruta, aquelles muntanyes sempre ens estaran esperant i forcem el nostre cos per acabar i aconseguir allò que ens hem proposat. La gent més visceral ho pot confirmar. El Joel, assenyat com és, fa el descens cap a Balaguer per carretera. Nosaltres ens abastem d'aigua davant de la porta del monestir, uns metres de baixada en direcció est (E) i agafem un camí que baixa en pocs metres fins una fondalada i que ràpidament recupera altura. Als 50 metres d'iniciar la pujada tombem a l'esquerra per enfilar-nos per un corriol. Entretingut i divertit. Acabem sortint a la carretera que ens porta a Vilanova de la Sal. Nova font amb aigua de millor gust. D'aquí ja veiem l'ermita de Montalagre.
Anem seguint per bona pista els indicadors cap a l'ermita. Sortint de Vva. de la Sal, ens hem saltat un breu tram de corriol. A mig quilòmetre del poble puja una pista cap a la dreta (E). Passem dos trencalls, un a l'esquerra i l'altre a la dreta i a mig quilòmetre, abans d'una marcada corba de dretes, ens fiquem en un camp anant a buscar una zona boscosa (E). Arribem a la collada de Llorenç i continuem per la pista fins a dalt de tot de Montalegre.
El silenci, quina por el silenci quan no et responen després d'haver preguntat. El Carlos no puja com antany (tot i la que btt és la mateixa). Crec que porta un tortell de reis ben gran com diria el Roviretti. Tan sols veig pedalant el seu honor, l'honor d'algú que ha estat a dalt, l'honor que et fa avançar a cada metre per no patir la humiliació que és, pels que han assaborit l'èxit, ficar peus a terra. La deshonra que significa per algú que va amb un maillot de la copa Grundig (tan sols els iniciats saben el què significa) d'empentar la bicicleta i que et creuis amb una mama i una filla que baixen d'on tu estàs patint tant per arribar. De perdre la poca reputació que et queda dintre del món de la btt. Aquestes són les situacions on et trobes a tu mateix. On pots copçar allò del que estàs fet. Les situacions extremes. El Jordi ja no pot ni repetir que "no pesen els anys sinó els quilos". Ell si que va grogui. Pinten bastos. Com ja sé que és anar petat els deixo sols, en aquella intimitat que va naixent entre tu, la "pàjara", la bicicleta i el terreny pel que puges.
Les vistes de mitja Noguera mereixen l'esforç. Als peus de l'ermita ens queda Sant Llorenç de Montgai, Balaguer i la plana al fons. Arriben a Montalegre i quasi no poden ni gaudir d'aquest paisatge. Hi són però no hi són. El Carlos està maleint les classes d'spinning, cycling o com collons es diguin. Per mantenir sí, però per progressar a nivell de resistència física res de res. És un enganyat! Diu que ha menjat, que té l'energia que necessita però els seus músculs no l'acompanyen. Els intento convèncer de que tenim a tocar l'altra ermita. El Carlos no vol escoltar res, ja ha fet prou arribant a Montalegre. Ja fa estona que el cap li va per un cantó i el cos per on pot. El Jordi que no té aquella fredor que ha demostrat el Joel a les Avellanes, tot i tenir problemes musculars severs, està casi mig enredat però arriba un "uriundu" (persona autòctona, de la zona) i ens informa que la pista està molt bé per pujar (el Carlos insistia en que la pista estava malament) però que potser és un pel més dreta que la de Montalegre i més llarga. S'acaba el debat. Cap avall. De res serveix comentar que durant tot el dia hem anat evitant la pluja que va caient pels voltants. No es creuen que avui els Deus estan amb nosaltres. Que és el dia. Avui són ateus. El Carlos vol anar a Vva. de la Sal i agafar la carretera. Passa de més trialeres. Li fan molt mal les mans, els braços, les cuixes... però això és innegociable. Una cosa és no fer una ermita i l'altra fer una "retirada cobarde" en tota regla.

El Jordi i el Carlos, pujant cadascú amb el seu calvari personal i foto dels tres a l'ermita.

Amb el googlemaps havia vist un viarany que baixava fins a la collada de Llorenç. "L'uriundu" ho confirma i diu que si hi vaig ell m'acompanya, que sol no li agrada fer-la. Aquest últim comentari l'entenc en la primera part de descens. Molt pedregós i una mica tècnic. Els que us estimeu les bicis més que a la dona absteniu-vos o feu-lo a ritme de jubilat tot i que perd part del seu encant. El silenci es veu trencat pel soroll dels frens i els impactes dels rocs contra les llantes i el quadre. Tan sols penso en no punxar. I és que hi ha corriols que si no els fas al límit, millor no fer-los.
M'acomiado d'aquest veí de les Avellanes i remunto un altre cop cap amunt fins al trencall de la trialera de descens cap a St. Llorenç de Montgai. Allí m'estan esperant els ferits de guerra. Aquest nou corriol s'agafa baixant després d'un dipòsit metàl·lic que ens queda l'esquerra pel segon camí que surt en direcció Sud (S). Hi trobarem una fita de Btt. Aquest camí porta cap una construcció abandonada i gira de cop 180º per convertir-se en una sendera que ens portarà per un magnífic descens enmig del bosc. És ràpid, molt ràpid. Brutal. L'últim terç de descens va vorejant un barranc. Com diu l'Alfons, "es fácil pero no te caigas". Algun tram exposat.
Arribem a una ampla pista i continuem el descens creuant la via del tren de la Pobla fins sortir la paret de l'Òs, clàssica zona d'escalada de St. Llorenç de Montgai. En aquest punt l'Ermitanyos va cap a Camarasa i puja l'última ermita, la de Sant Jordi, per tornar a desfer camí i fer la tornada cap a Balaguer pel mateix itinerari que seguim nosaltres. Em cau la llagrimeta mirant cap a Camarasa perquè ho tenim aquí, a tocar, però ja els he demanat massa fent la trialera. Els pobres no l'han gaudit com es mereix. Tornarem a fer-la segur.
Passat St. Llorenç de Montgai creuem la presa de l'embassament i anem seguint les fletxes verdes, quasi sempre paral·leles al canal fins arribar planejant a Balaguer.

Les cares ho dieun tot. El Carlos, jo i el Jordi en la tradicional foto "Gaston".

Sortida d'uns 1750m de desnivell i uns 73 km. que a nosaltres ens va costar 8 hores (tot inclòs). Aquest horari no és de referència. Crec que ficar 6 hores seria més adient per un nivell normal. Normal amb el mínim d'entrenament que la sortida exigeix. Nosaltres ens ho havíem agafat com una sortida de tot el dia, amb la calma, a disfrutar de la bicicleta perquè érem coneixedors de la seva duresa i tot i això aquest cop no ha pogut ser. El Jordi ens ha passat l'enllaç amb la ruta sobre el mapa.
Btt en estat pur. Els hi dono la raó a tota la gent que la recomana i que m'ha estat insistint durant tant de temps. De les millors sortides que he fet mai. Un 11 pels exploradors que han trobat i netejat aquests corriols. Hi tornarem.