diumenge, 25 d’abril del 2010

Esquí de muntanya: Pico de Alba (3107m) PD, S4

Sona el despertador i em trobo la cara de l'Albert a menys d'un pam. Per sort no em veig envoltat pels seus braços! Hem dormit junts en el mateix llit (però cadascú dintre del seu sac). Ens activem força aviat. Sabem que avui serà un dia exigent si fa calor i tots intentem menjar força per agafar forces per l'última jornada d'esquí de la temporada. A mi, a l'igual que a molta gent, em costa moltíssim menjar després de llevar-me però s'ha de fer, no?
Sortim en negra nit de la casa del Jordi del tranquil poble de Castarné (Ribagorza). Últimament està esdevenint el nostre camp base per fer activitat. La seva localització ajuda. Ahir, vam descobrir un sector d'escalada esportiva ben aprop i sense accés! Com això continuï així haurà de muntar un hotelet.
A dos quarts de set estem a l'Hospital de Benasque. Entre pitos i flautes comencem a caminar una hora després del que ens haviem proposat. El nostre grup finalment és de set persones. L'Albert, que avui tindrà la seva primera experiència d'esquí de muntanya, en Jordi (més valent que un gos negre), l'Oriol (l'orientador), en Martí (el sherpa que li queden poques coses per experimentar), l'Adrià (l'home de la meteo), en Carles (el del físic privilegiat) i jo. Finalment "la Vedette" ha patit una dubtosa lesió. Espero i desitjo que hagi aprofitat el cap de setmana.
Coincidim amb un grup de 8 persones que també va al mateix cim. A part de nosaltres i aquests aragonesos més gent estarà per la zona. Això sembla El corte inglés! No vull ni pensar com déu estar l'Aneto.
Els primers metres ens avancen el que ens trobarem d'aquí unes hores. Neu transformada i encara no ha sortit el sol. Espero que els nombrosos núvols que van circulant per sobre no deixin pujar molt la temperatura i la cosa aguanti. Per contra, ja veig de quin mal moriré. Porto les pells amb cinta americana ja d'inici, perquè l'aigua de les últimes sortides ha fet que la cola quasi no s'enganxi i no he tingut temps de solventar aquest problema. Tan sols he fracassat en una sortida a causa de les pells i va ser precisament intentant aquest pic amb el Jordi. A ell li va anar bastant pitjor per això. Lligaments creuats i sis mesos de tele.
Si et proposes passar pels Tubos de Paderna és un clàssic encigalar-te pujant o baixant. Nosaltres ho vam fer pujant. Sense cap mena de dubte, és el tram més complicat de localitzar. On s'uneixen el camí que ve de l'Hospital amb la pista que va cap a Besurta hem de buscar cap a la dreta un tub o canal. Això està quasi per sobre de l'Hospital. Pràcticament no es foqueja per la pista. Passat el primer tub en pocs metres sortim a una zona més clara d'arbres des d'on farem una llarga diagonal en sentit Sud (cap a l'esquerra) i progressivament anirem pujant fins arribar al segon tub (o primer, segons ens ho mirem). Després sortim del bosc i ens trobem el Pico de Paderna a l'esquerra (Sud) i la Tuqueta Blanca a la dreta (Nord). Triem el millor itinerari i recte amunt.
L'Albert, a qui li he deixat uns esquís i "ja t'espavilaràs" ha començat a tastar això de la neu podrida, relliscades cap enrera, els bastons que s'esfonsen fins a l'infinit... i a sobre s'inicia pujant pels Tubos! Bon bateig! S'ha cansat d'escoltar "tranquil que això és el més complicat de la sortida" o "després del bosc s'acaben les dificultats". Ens quedem tots dos mentre els altres van pujant al seu ritme. Necessita un curs accelerat. Supera els Tubos amb matrícula d'honor. Pocs, molt pocs, tenen la capacitat de poder pujar una canal de 35º/40º en els primers 200 metres d'haver-se calçat uns esquís de muntanya. Penseu que aquest acostuma a ser el límit de l'esquiable o haver-se de ficar crampons. Doncs ell com si ho hagués fet tota la vida, amb pells i pit amunt.
Passades les dificultats d'aquest tub i a la pleta de Paderna comença a disfrutar. El paisatge acompanya. Tenim el nostre grup a una mitja hora. Els veiem. Aquí em toca agafar-li el relleu. La pell d'un esquí em salta. És irrecuperable. Veig que em tornaré a quedar sense cim un altre any. Carrego els esquís a la motxilla i vaig pujant a peu. Intento seguir la traça d'unes raquetes de neu per esfonsar-me menys. L'Albert va fent "paradinhas". Sembla que l'esforç dels primers metres li està passant factura. Té els bessons com a pedres i li fan molt mal (després descobriria que això li ha provocat el bloqueig posterior de la bota, walk/ski). El vaig esperonant. A mi se m'acaben les traces de raquetes al coll de Paderna i ara si que se m'esfonsen les botes.

Descens per la zona central passant entre la Tuqueta Blanca (esquerra) i el Pico de Paderna mig pelat de neu (dreta).

L'Albert diu que els seus bessons no poden més. Després d'intentar contactar amb el grup per telèfon (no els veiem ja) amablement m'ofereix els seus esquís per poder continuar. A bodes em convides Albert. Em calço els esquís amb alguna dificultat i cap amunt. Veig el Carles que va una mica endarrerit respecte als altres. Sembla que el seu físic privilegiat avui s'ha quedat a casa. Deixem els esquís 15 metres abans de superar un petit colladet per canviar de vessant i enfilar-nos per la pala final cap al cim (orientació Nord). Hi ha un altre collat més ample uns metres més avall. Crec que es puja igual per un que per l'altre. Allí em trobo el Carles calçant-se els crampons. A mi em sorprén el que encara em queda. Havia llegit que hi ha via 100 metres fins al cim però comprovo que el que vaig interpretar com a distància, és desnivell. M'ho prenc amb calma.
L'última hora he pujat més ràpid per atrapar al grup però no contava amb aquesta pujadeta final. De pendent hi déu haver com a màxim 50º durant uns 60 o 70 metres.

Pala final del Pico de Alba i últims metres fins "l'avantcim".

Com sempre hi ha el regalet de final d'etapa. S'ha de crestejar uns 20/30 metres bastant aeris fins al cim. Algú va qualificar aquest tram com més difícil que el veí pont de Mahoma. Jo diria que més que difícil, has de mirar on fiques mans i peus.
Arribo a temps per a la foto. En Carles però, va gravant i assaborint els últims metres d'ascensió. Han estat 4 hores i mitja de pujada.


Tram de cresta fins al cim (una mica aeri) i foto feta al cim per l'Adrià d'en Jordi, Raül, Oriol i Martí.

Per baixar tan sols hem de desfer camí. Arribem als esquís i m'adelanto per anar a trobar l'Albert prop del collado de Paderna. Allí està, tot pinxo, sobre un bloc de granit amb forma de "chaise longue". Ha tingut temps de fer una bona becaina i controlar la gent que anava passant. Ens canviem els esquís i a disfrutar de la neu primavera. M'oblido de dir-li que és molt habitual trobar-se diferents tipus de neu que fan que et frenis de cop. Ho experimenta ell solet al sortir per davant dels esquís. Que se n'esquia de bé a les estacions... Tot i això, s'adapta ràpidament al material i la neu i disfruta com un nen petit baixant pels Tubos. El superior és una mica més ample que l'inferior però en canvi té més inclinació. La dificultat del descens d'aquests tubs la graduaria puntualment d'S4. S3 en general. La resta de descens, al no ser obligat, permet escollir-ne la dificultat.

Vista del Tubo inferior. En Jordi i en Carles.

Llàstima que la neu no és òptima però l'Albert ja ha pogut fer el tastet d'això de l'esquí de travessa. L'Oriol i en Carles també es rebossen una mica i és que aquesta neu tant pesada traeix als millors (i juntament amb l'Adrià mira que baixen bé aquests pixapins!).
Ha estat un bon final de temporada i el temps, que en un principi ens feia patir tant, s'ha comportat. Ara toca fer el dinar de comiat i a pensar quina serà la pròxima sortida. En total uns 1350 m. de desnivell i 7 hores, parades i vídeos inclosos. En Jordi ens facilita el track del gps aquí.
He disfrutat moltíssim de la sortida. La companyia ha ajudat molt i de pas, al Jordi i a mi ens ha servit per treure'ns una espineta que teniem clavada. Albert, gràcies pels esquís, mig cim es teu!.

5 comentaris:

victor ha dit...

Osti, Carles, el del físic privilegiat? no serà el mateix que també es fa dir Spielberg? una mena de capità Haddok, tot el dia rondinant...

Fartet ha dit...

Jo diria que si. Tot i això, encara m'ha d'explicar la diferència entre físic i "fondu". Ho sento Carles però no em va quedar clar...
;)

Carles ha dit...

A veure, colla de trinxeraires:
Quan algú gaudeix d'unes condicions extraordinàries, s'ha d'habituar a patir tota mena d'atacs fruit - sens dubte- de l'enveja i la malvolença.
Fons i forma: per dir-ho ras i curt: el fons és als pulmons i la forma als músculs.
Un físic privilegiat -ho sento, és el meu cas- uneix les dues virtuts.
Una altra cosa és que un mal dia el pot tenir tothom (mira el Barça, el millor equip del món, i el guanya la misèria de l'Inter....) Carles

Anònim ha dit...

Heeeei¡¡¡¡¡
Aquest hivern has fet més metres que jo.
A veure quan ens honores amb la teva vista.
Roviretti.

Xavi ha dit...

Nooooi! Això del Roviretti no s'ho creu ni ell!
Bé, veig que el retorn a la Plana no t'ha impedit de seguir gaudint de les muntanyes. Doncs res, com diu lo noi de Talló, aviam si et deixes caure per aquí dalt algún dia.
Vagi bé!