dilluns, 20 d’agost de 2012

Btt: 3r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné) (56km i 2200m)

Pirines Epic Trail Extrem: Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné)

   

Sortint de casa Juan a Castejón de So

Sortim que encara es fosc. Anem a l'hotel Pirineos a esmorzar ja que el nostre allotjament, casa Juan, no obren fins les 8 del matí. Fem un entrepà de truita i un cafè amb llet. 
A les 8 del matí ja estem pedalant. Encara no portem ni deu minuts que una corba de dretes ens mostra les primeres rampes. Entre comentaris de que no és la pujada i que si que ho es, ja tenim la primera a la front. Les cames encara estan lleganyoses però han de començar a funcionar a l'instant perquè ens trobem davant de 3 kilòmetres molt durs. Desnivell considerable i una pista en molt mal estat. Això fa que sigui una pujada molt tècnica. Amb força patiment arribem al poble de Sos quan sembla que tot just acabin de ficar els carrers. Després de fer aquesta pujada em queda clar l'origen de la frase "Me cago en Sos". Arribar-hi per aquest camí no és empresa fàcil i més d'un renec hauran escoltat les vaques que hi pasturen.
El Carlos i sensacionals vistes del Forqueta
Si encara no ens havíem despertat la pujada ens ha servit per acabar de fer-ho. El Jordi diu que si els més de 20 kilòmetres que ens queden són així no acaba. Ho pensem tots. De Sos a Ramastué la pujada és molt més suau. De Ramastué a Eresué hem de baixar i ho fem pocs quilòmetres per carretera. Passat el poble agafem una pista cap a la dreta i fem una llarga i còmoda pujada cap a l’estació d’esquí de Cerler. 
Arribem a l'estació per l'oest (W), concretament un remuntador que es diu Rincón del Cielo. Parem a menjar una mica i gaudir de les vistes. El Jordi va escàs d'aigua però segons el mapa a l'estació podrem omplir els bidons. 
Reprenem la marxa descendint per pista fins quasi la carretera que puja a l’estació, a l'Ampriu. A una escassa desena de metres de l'asfalt hi trobem un indicador de color blau que hi fica Pico Cerler. El seguim i fem una pista no molt bona, amb herba. No és una pujada difícil perquè no hi ha un pendent exagerat però es fa molt pesada. Arribem a l’estació després de portar pujant unes 3 hores. Hi ha molts turistes per la zona. Alguns d'ells pugen per un telecadira que hi ha engegat i que els transporta fins a la part superior de l'estació. Sense cap mena de dubte és una altra manera d'accedir a la muntanya. Nosaltes tornem a menjar i beure. A l’edifici de l’estació hi ha una aixeta amb aigua on omplim els bidons. Quasi ho tenim fet però encara queda el plat fort de la jornada i de la ruta. La pujada de l'Ampriu fins al coll de Basibé (o de Castanesa). Aquests tres últims quilòmetres estan a prop de l’inhumà. 350m en 3 km. Una pista molt descomposta, inclinada i quasi, quasi, inciclable. Afegit als 1000 metres de desnivell i el fet que portes des de bon matí pujant, fan una combinació mortal. 
Pugem al nostre ritme com anem fent durant tota la ruta. Cadascú ho afronta al seu aire. Com diu un company meu de feina "que cada palo aguante su vela" ("o que cada perro se lame su cipo...). Són 20 minuts de penitència. Per purgar tots els nostres pecats. Per recordar que collons fem aquí. Per pensar en ficar a la venta la bici. Per maleir no haver muntat una coberta nova amb més "grip". Per comprovar el respecte que fan els mastins dels Pirineus. Per pujar de revolucions "la patata". Per assaborir la Epic Trail. Per rendir-se als peus dels grans massissos del Pirineu. Per repetir, un cop més, "QUE GUAPO NEN!".
Descansant al remuntador de les pistes de Cerler
Faig la última rampa i recordo perquè la gent tan sols parla d’aquest últim tram de pujada. El definiria tan sols amb una paraula però repetida tres cops. DUR, DUR, DUR. I aquest tram és comú tant al recorregut clàssic com a l'Extrem. O sigui que ningú es faci il·lusions.
Un cop al coll de Basibé fem un descens poc definit fins la cabana de la Roca del Turmo. Acabo, jo en particular i tots tres en general, fins als pebrots de carregar la bicicleta per superar els diferents rierols. El tram està indicat amb unes estaques vermelles. S’ha d’anar amb compte d’encertar el corriol ja que hi ha nombrosos passos de bestiar que ens poden confondre (més que probable). 
Un cop a la cabana de Pastors, ràpid descens per pista ampla fins a creuar el riu Baliera. El paisatge auster dels prats alpins caracteritzen aquesta vall orientada al sud. És inevitable pensar en la imatge hivernal d'aquests lloms pelats d'arbres. Vaig recordant el munt de vegades que el Jordi m'ha proposat venir a fer-ne un tast amb els esquís de travessa. Ara entenc perquè aquesta vall el té tan captivat. 
Arribada al coll de Basibé després d'estar tot el matí pujant
Un cop a la vessant esquerra anem alternant el descens per pista amb lleugers trams de pujada fins arribar a Fornachina. Com era d'esperar, hi ha tast d'aigua de la font mentre xerrem una estona amb quatre veïns del poble. Els veus i sembla que els seus dies tinguin més hores que els nostres. Quina enveja poder seure una estona a xerrar sense estar mirant el rellotge per fer-te el dinar o anar a algun lloc. Heu vist el programa de tv3, Caçadors de Bolets? Recordeu els tres avis que surten al final del programa? Doncs a Fornachina hi ha la versió ribagorçana amb quatre membres. 
Seguim fins a Castanesa i fem una petita pujada i sendera “ovejera” per un terreny esquistós i trencat. Molt ràpida i divertida, sense cap dificultat tècnica. Amb el Carlos veiem ja l’últim coll on es separa la ruta clàssica de la extrem. La pujada de la extrem és d’aquelles per a rebentar el pulsòmetre. El Carlos s’anima a fer-la i es queda als 20 metres. El Jordi directament baixa de la bicicleta. És gat vell. I sap que serà un esforç inútil. Jo dubto. No sé si fer-ho a peu o pegar-me el "calentón" de la temporada. M’animo i cap amunt. Supero la primera rampa i aprofito uns 20 metres de pujada més suau (però segur que passaven del 15%) per agafar una mica d’aire i fer el tram final. Per darrera em van esperonant el Carlos i el Jordi. Arribo a dalt que tinc la sensació de que el cor em surt per la boca. De les rampes més dures que recordo. Quasi, quasi, inhumana. A l'arribar a casa i comprovar les dades del GPS veig que el pendent volta pel 27% i el 28%. A les dues de la tarda, el tercer dia de ruta i després d'haver fet més de 30 km de pujada. Mmmmm, que bonic això de la bicicleta! Però com sempre em diuen "sarna con gusto no pica".

 
            Descens per la vall de Castanesa

A partir d’aquí descens fins a Montanui per sendera de pineda ràpid i devertit. Compte que algun cop creuem la pista i pot pasar algun vehicle. Després descens més pedregós per camí pedestre fins quasi el riu. El Jordi punxa quasi al final del sender però en 5 minuts ho tenim enllestit. 
Iniciant el descens cap a Montanuy
Parem, o millor dit, anem a dinar a ca Milieta, a Les Bordes. Molt recomanable desviar-se per anar-hi. El Jordi i la Blanca, els propietaris, ens agafen a dos quarts de quatre i mengem com sempre, de conya. Un deu sobre deu. A l'excel·lent cuina casolana que tenien s'hi ha afegit ara el nou local (ja fa mesos que està obert però jo encara no hi havia estat). Un exemple de simbiosi entre l'arquitectura i el disseny d'avantguarda i el medi rural. Un plaer per a tots els sentits. Jo ja porto dos dies pensant en la sopa de ceba que fan. El Carlos amb el "ternasco". Qui necessita més motivació per pedalar?
Sortim del menjador i ens trobem la roda del darrera desinflada. Ens apropem a la benzinera a ficar aire i aprofitem per netejar les bicicletes. El Jordi agafa un bon ritme pujant cap a Casterné. Sembla que tingui ganes d'acabar. El Carlos i jo anem fent i anem augmentant el ritme progressivament. Després del magnífic dinar costar engegar el motor. Ens desviem de la carretera que va cap a Castejón de Sos per agafar la de Bonansa quan  de cop sentim un pet descomunal. El Jordi ha rebentat la roda. Se li queda cara de circumstàncies i el Carlos i jo ens hem d'aturar per no caure del panxot de riure que ens fem. El pobre estava fent l'atac final, super motivat i té aquest contratemps. Desesperat per haver de tornar a canviar la càmera a escassos quilòmetres de l'arribada, aprofita que es troba a l'inici del sender que puja a Castarné i es carrega la bici al coll. Farà la Epic Trail Extrem plus. És un "jabalí" de "cuidao"! Els que encara podem pedalar pugem per la carretera i arribem quasi al mateix temps que el Jordi. Una ruta més al sac. Poder diria que la millor que he fet fins a la data. 

Les cares de tots tres després d'haver completat la Pirines Epic Trail Extrem
Ens dutxem ràpidament i cap a casa que el Jordi encara haurà d'anar cap a Barcelona. Crec que tots tenim ganes d'agafar el nostre llit.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Btt: 2n dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Salinas de Sin-Castejón de Sos (73km i 2400m)

Pirines Epic Trail Extrem: Salinas de Sin-Castejón de Sos


Ens despertem després d’haver descansat força. El fet de que no serveixin l’esmorzar fins a les 8 del matí ens ha permès poder descansar alguna hora més. Com ja és habitual, fem una copiosa menjada. Primer amb els sucs i el salat per acabar amb els dolços. Avui no trobarem cap poble on poder parar a menjar i per aquest motiu menjo una mica més del compte.
Abans de la partida, tots tres passem pel WC a treure una mica de pes. El cafè amb llet ha fet efecte. El Carlos i el Jordi aviat ho tenen tot enllestit i els dic que s’avancin, jo encara he de pujar a l’habitació a recollir la bossa i omplir els bidons.
El Carlos sentint-se com l'Obèlix!
Tot just sortir de l’hotel ja ens trobem el desviament cap a Plan. Per carretera poc transitada vaig pujant. Als pocs minuts em creuo amb un cotxe que passa tot moll. Miro cap al cel i veig un cel amenaçador. Comencen a caure gotes intermitents i en pocs segons està plovent. Recordo que en aquesta carretera hi havia galeries. Penso en parar en una d’elles. La pluja cada cop és més intensa però em fa mandra aturar-me per treure l’impermeable sabedor que és un núvol passatger. Finalment, quan veig que les galeries estan massa lluny i estic disposat a aturar-me veig que ja no val la pena perquè vaig mullat fins al moll de l’os. Per sort, pocs minuts després, la pluja cessa. Als deu minuts arribo a la zona de les galeries. Imprescindible portar llum, tan per senyalitzar als altres usuaris la nostra posició com per poder veure-hi.
La carretera no deixa de pujar i les vistes de les parets que ens envolten ens fan petits, molt petits. Just a dalt, on la carretera canvia de vessant agafem un camí paral·lel que passa pel cantó de l'embassament de Plan. Pregunto a un senyor que passeja un gos si ha vist a dos ciclistes. Em diu que els tinc aquí al davant, a escassos 3 minuts. Hem quedo més tranquil tot i que no et pots equivocar de molt ja que passis per on passis fas cap al mateix lloc.
Última rampa dura abans de Viadós i inici del GR de descens
A l'arribar a San Juan de Plan hem de remuntar unes dretes pendents que hi ha dins del poble per continuar per la carretera que va a Gistaín. Llàstima que siguin carrerons tan empinats perquè el poble es mereix un visita amb més deteniment.
Al sortir del poble telefono al Carlos, no sigui que estiguin esperant-me en alguna font i no els hagi vist. Em diu que estan 500 metres per davant meu o sigui que en menys de 10 minuts estem pedalant junts. Coincideix amb la fi de la carretera i l'inici d'un camí força estret, amb trànsit que va fins a les granges de Viadós. La pista va pujant d'una forma molt constant, llevat d'algun curt tram una mica més dret. En la seva part final, passat el càmping, les condicions del camí empitjoren i els últims metres són bastant durs. En aquest tram ens avança un cotxe amb algun aleró. Al Carlos li surt "Yo y mi coche hasta el fin del mundo!". Ens fiquem tots dos a riure. I es que després de veure l'estat de la pista i el cotxe, penses que la gent es fot per qualsevol lloc. 
 
    Refugi de Viadós, vistes del Posets i les granges de Viadós

Passant a la vessant esquerra
El Carlos tancant la porta pel bestiar
Després de 26 km de pujada i quasi 1000 metres de desnivell arribem al refugi de les Granges de Viadós. El marc és incomparable, majestuós. Davant nostre la vessant oest de l'imponent Posets, amb la cresta d'Espadas que el troba des del sud. Omplim els bidons d'aigua al refugi (molt important aprovisionar-nos perquè ja no trobarem aigua fins passat el coll de Sahún) i fem un curt descens entretingut per GR fins al càmping, on canviem de vessant i anem baixant còmodament pel marge esquerra. Iniciem una pujada d'escassos 350m de desnivell bastant ronyosa. El camí no està molt compactat i no fa que sigui una ascensió fàcil, no pots despistar-te i has de mantenir la concentració en tot moment. A sobre, hi trobem vaques que molts cops ens barren el pas i fa que haguem de utilitzar tots els recursos disponibles per foragitar-les temporalment i poder passar (compte si tenen algun jove vedell a la vora perquè ja no són tan manses com les coneixem).
La calor, un cop més, ens està matant però això no fa que se'ns passi desapercebut tot el que ens envolta. Els plans d'Escún, per on hem passat fa poques hores, ens queden petitets, als peus. Tot el massís del Bachimala sotja el Cotiella al sud i nosaltres, al mig de les dues muntanyes, ens sentim com insignificants insectes passejant-se pel llom d'algun animal. Quanta gent hauran vist passar aquests dos. 
Salt d'aigua passat el port de Sahún.
Després de beure una mica ens decidim a fer un còmode descens per pista i la última pujada del dia. Compte que en un marcat gir de dretes hem d'agafar un curt corriol fins al barranc de la Simierre. Remuntem amb la bicicleta a l'esquena un centenar de metres i iniciem la pujada cap al port de Sahún. Els primer tram pel mig del bosc es sobre herba, per una pista en desús que ens augura uns 550 metres de pujada infernals. Per sort, dos terços de la pujada els fem per una "autopista". És la pista que va de Plan a Sahún i està per a que hi pugui pujar un autocar (eufemisme). Com en totes les pujades tots anem al nostre ritme. El Carlos, sota els efectes d'un gel energètic, i esperonat per un tram que no pujava tant ha intentat atrapar-me. L'eufòria li ha durat cinc minuts, els suficients perquè el terreny es fiqués més dur i se li passessin els efectes "dopants". 
Enmig de cagallons de corder abans d'iniciar el PR
A la part alta hi ha el refugi de Marradetas on no disposen d'aigua. Amb el Carlos anem fins al collat per un tram cimentat pensant que hi trobarem aigua però no és així. Decidim esperar allí al Jordi, sota l'escassa ombra d'un vehicle. Estem tots dos assedegats. No vull imaginar com déu estar el Jordi. Als pocs minuts arriba, i com era d'esperar, ve sec del tot. Li pregunto si ha passat pel refugi però diu que no l'ha vist. Ja m'ho imaginava sinó de ben segur que hagués parat a fer un Aquarius.
Tirem avall. Uns excursionistes ens han dit que de camí cap a Sahún hi ha alguna font. En un espectacular salt d'aigua tots tres ens tirem de cap a beure. En condicions normals ningú dels tres ho hagués fet però estem massa assedegats. Continuem baixant per pista fins un corral d'ovelles i partír d'aquí comença el "showtime". Descens fins a Sahún per corriol força, força tècnic. És un PR. El Carlos després d'un curt tram de pedres grosses diu és aquí on li recupera terreny al Jordi i pot treure profit de la seva doble suspensió. Per desgràcia seva, a continuació ens trobem un tram de "bolos" llarg, exigent i espectacular i el Jordi s'encarrega de ficar els punts sobre les is. Arribes al final que no saps si tens les mans tancades o obertes d'agafar tan fort el manillar i els frens. A sobre vaig amb la coberta quasi llisa i això li dona una mica més d'ambient a la baixada (com si no en tingués prou). 

 Descens pel PR i arribant al bonic poble de Sahún

Després d'una bona estona i parar en una font que hi ha a mig camí, arribem a Sahún. El Jordi i el Carlos fan un entrepà i sort d'això. Ens queda el regalet de final de jornada. Una pujada per un rierol sec que fem íntegrament amb la bici a l'esquena. Com ja ens havien advertit al bar, no era molt ciclable però obtenim el premi del descens per un corriol força similar al que habiem baixat anteriorment (menys tècnic per això). Els ciclistes que fan la variant clàssica, a dalt del port de Sahún, baixen cap al sud (dreta) per camí fins a l'inici de la sendera que porta a Villanova, més o menys on nosaltres em pogut tornar a pujar damunt de les bicicletes. A baix, creuem la carretera i seguim cap a Castejon de Sos per la vessant esquerra del riu, per un sender planer força divertit. En pocs minuts arribem al nostre destí i fem els rituals de cada dia. Guardar bicicletes, dutxa i xampú.
El Jordi repeteix un cop més que el Carlos+la bicicleta+la motxilla pesen menys que ell despullat. I estic segur que és ben cert. Tot i aquest desavantatge en el pes, i sense pensar que això pugui ser un hàndicap, no perdonem el copiós sopar ni el bon vi de la zona. Dos dies completats. Ja ho tenim fet això.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Btt: 1r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin (104km i 3000m)

Pirines Epic Trail Extrem: El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin


El Raül, el Carlos i el Jordi a Castarné
Sona del despertador. Castarné. Despertar-se veient aquestes parets, aquest sostre, sempre és sinònim d’activitat pirenaica. Avui iniciarem la Pirines Epic Trail en la seva versió Extrem.
Poc a poc anem acudint al menjador per intentar omplir els dipòsits per a la que serà la jornada més llarga i dura de la ruta. Més de 100 km i 3000m de desnivell.
Iniciem el corriol que baixa de Casterné al càmping. La tarda anterior vam baixar un centenar de metres per comprovar-ne l’estat. El Jordi ens comentà que l’havien netejat i que es podia fer. No és molt complicat. Té algun tram més entretingut i quasi tot pedalable (llevat d'alguna zona aïllada). El Carlos, que té present el "fiasco" de l'última ruta que vam fer, s'ho agafa bastant conservador i evita exposar la "salut" de la bici innecessàriament. Al Jordi i a mi, per contra, ens pot l'impuls i intentem baixar el màxim de sendera damunt de la bici arriscant innecessàriament.
Superant les dures rampes i al fons Bonansa
Enllacem amb el track de l’última etapa per arribar fins a El Pont de Suert. Això ho hem de fer així perquè l'inici teòric de la ruta és des del Pont de Suert però nosaltres, al poder disposar de casa a Castarné, fem uns quilòmetres més. Arribem a la capital de l'Alta Ribagorça per un camí força planer i un corriol “extra” que no surt al track. Passem pel caixer a treure diners, ens fem les fotos de rigor i iniciem la pujada de Cirés, primer per camí, després creuem el riu, seguim per quitrà i posteriorment una pista amb algun tram de pedra descomposta.
Aquesta pujada suau ens porta fins a Bonansa. La variant clàssica de la ruta segueix per carretera fins al port homònim i per pista arriba a Espés. La variant extrem que fem nosaltres puja fins a Les Paüls. El primer tram de pista és força dur però de bona adherència. Creuem unes boniques pinedes (on s'hi han de fer força bolets) i trobem una rampa ben dreta i trencada que es fa molt dura. És el clàssic "Yuhuuu" (expressió que es crida quan estàs fent una rampa dura i de sobte, quan penses que s'acaba, apareix un tram encara pitjor).
Espectaculars vistes del Pirineu
Passem per Neril i després d'una curta sendera arribem a Les Paüls on omplim els bidons. Iniciem un descens per GR per un paratge espectacular. Es va creuant el riu i s’ha de carregar la bicicleta algun tram curt però aquestes pauses t'ajuden a contemplar el fantàstic entorn. L'últim cop que creuem el riu, hi ha una pujada per un "pedregal" d’uns 10 minuts. El Carlos diu que sembla que hagin agafat un camió i hagin tirat les pedres al mig de la sendera. "Bike tooling" total. Fins al moment tot era massa bonic. Arribem a Espés. Tornem a omplir bidons mentre comentem l'espectacular inici de ruta. Està sent brutal. 

Bar de Seira
Fem un breu descens per passar pel pont que creua el barranc d'Espés i iniciem la pujada de Selvaplana. En aquesta última baixada he punxat perquè em perd pressió la roda de darrera. Fico una mica d'aire i m'avanço per canviar-la més endavant, en alguna ombra. El sol ja està escalfant de valent. Bon camí i uns 300m (de desnivell) d’ascensió. Quan arribo a dalt, em trobo al Jordi sota l'ombra d'un pi i veig que ja comença a estar tocat. El sol no s'està apiadant de nosaltres. El Carlos té un principi d'insolació i ens canta una cançoneta d'un "melocotón". Insisiteix en que és boníssima però crec que no la veus igual amb el cansament que comencem a acumular que a altes hores de la nit amb un estat semi-etíl·lic. Fem un ràpid descens per camí i torno a punxar. Aquest cop ha estat un cop a la llanda. He de començar a fer conducció conservadora perquè ja m'he quedat sense càmeres en escassos set quilòmetres. Continuem el descens per pista molt descomposta cap a Seira. Tenim una petita errada pensant que el track ens portava fins a la Múria i hem de remuntar uns metres per agafar el camí correcte. A mesura que ens apropem al congost de Ventamillo ens venen glopades d’aire calent que sembla que et cremin. El Jordi comença a estar "inaniciano" (persona que té inanició). A escàs mig quilòmetre de Seira punxa la roda del darrera. Arriba al poble a peu i punxat. Té gana i set i la roda pot esperar. Fem parada a dinar al bar Centro on quedem tips com a bous.
 
Tram d'asfalt després de dinar


Després de canviar la càmera fem un tram de 10 km per la carretera N-260 fins quasi Campo. El Carlos té la sensació de que se li frenen les rodes. Comença a patir al·lucinacions. El dinar l’ha atipat massa. Ens desviem cap a Senz i Viu i a la primera ombra el trobem parat. El Jordi i jo continuem pujant per carretera. La sensació de calor és exagerada. Em preocupo pel Carlos. Tarda massa. Baixo a buscar-lo. Me'l trobo que no va ni amb rodes. El copiós dinar no el deixa pedalejar. Comença a divagar. Diu que les "fucking" mosques se li fiquen al damunt per a que les pugi fins dalt al coll. S'ha d'anar molt fotut per arribar a la conclusió de que estàs carregant una mosca!

Intentant recuperar-nos de la calor a Viu

Ens aturem a totes les fonts que trobem. Arribem a Viu on s'acaba la carretera i la parella no pot evitar ficar el cap sota la canella (aixeta) per refrescar-se. Fem l’últim tram fins al coll de Cullivert cadascú al seu ritme. Jo vaig fent i els espero a dalt. La pista puja en tot moment i té curtes rampes que a mesura que ens apropem al coll es fan més llargues i dretes. Alguns trams estan cimentats. El Carlos ha d’aturar-se a buidar. Té "el Wally aguaitant". El Jordi, que cubica gran cilindrada ha de parar a menjar. En principi havia entès que havia de parar a cagar (com el Carlos) però al coll em diu que no era cagar sinó menjar. Jo encara tinc el dinar a la boca de l'estómac i pensar en menjar em fa venir basca. Quan fa pujar de revolucions el seu potent motor el consum energètic se li dispara. Un cop al coll encara ens queda un curt tram de pujada. Tot i això és un bonic corriol que en la seva primera part puja i després baixa per ja iniciar l'últim descens.
Al coll de Cullivert
La baixada per pista és idèntica per la ruta clàssica i per la extrem. De fet, des del poble d'Espés tots dos itineraris coincideixen. En la seva part final però, la versió extrem va a buscar el riu per una sendera molt tècnica, directa i bonica. Creuem per un pont i amb l’ajuda d’uns passamans de cadena accedim al corriol de l’altra vessant. Tres ponts creuarem en total. Hi ha algun pas aïllat on hem de carregar la bici però el corriol és bastant tècnic, trenca-cames i a la vegada divertit. Un continu puja baixa que va planejant amb lleugera tendència de descens. El Carlos i el Jordi no opinen el mateix. Les curtes pujades explosives els sobren. Poder si no estigués al km 100 podrien gaudir-lo més. Ara tan sols esperen arribar a l’hotel. Curta sendera pedregosa fins a les portes de Badaín i ens reagrupem tots. El Jordi se'n va directe a la font del poble. Acabem l'etapa per carretera transitada. Passem per l'embassament de Lafortunada, un túnel sense il·luminació i fem els 5 quilòmetres finals fins a Salinas de Sin on hi tenim l'allotjament, el mesón de Salinas.
El Carlos ens dóna un primer exemple de dislèxia. A la recepció diu "tenemos una silla reservada, ai perdón, una mesa reservada, ai, quiero decir, una habitación!". La següent és dir "mira quin cabrón més colega" (aplicació de la propietat commutativa a la frase "mira quin colega més cabrón"). O el sol li ha socarrat els circuits o no som capaços d'interpretar el seu llenguatge binari (defecte professional).

  
Tram trenca-cames de la variant extrem

"Tu me das cremita, yo te doy cremita..."
Al magatzem on hi guardem les bicicletes hi ha un compressor per inflar neumàtics i una caixa d’eines. Es veu que en aquest establiment estan preparats per a rebre ciclistes. El Jordi aprofita per roscar la biela que li fa una mica de joc i a passar per la dutxa abans dels "xampus" i el sopar que ens hem ben guanyat.
El Jordi precisa de l'ajuda del Carlos per sucar-se de Radiosalil tota l'esquena. Ha estat una etapa llarga, dura i entretinguda. Més de 100 km i uns 3000m de desnivell, amb trams de corriol molt tècnics. 8h pedalant i més de 13 en total. Bon inici de ruta.

Els mesos de bicicleta del Carlos (tot i que ha estat quasi tot l'estiu en blanc) li han permès arribar més o menys bé però el que no deixa de sorprendrem, un cop més, és el Jordi. Sense quasi tenir temps per entrenar ni poder tocar la bicicleta ha acabat una etapa duríssima. És el clar exemple d'aquella famosa frase que diu que el poder està en la ment. En el món animal hi ha els "jabalís" i un individu evolucionat d'aquesta espècie que és el Jordi. Tothom al·lucina amb ell de la seva resistència i capacitat de portar el cos al límit (i jo crec que molts cops el supera).

divendres, 17 d’agost de 2012

Btt: Pirines Epic Trail Extrem

Pirines Epic Trail Extrem (3 etapes)
La Pirinés Epic Trail és una ruta que "l'organitza" l'empresa Aramon. És similar, en quant a filosofia, a les Pedals o Tracks. Ruta per etapes on acostuma a prevaldre més l’aspecte paisatgístic que no pas l’esportiu.
Són uns 240 km i cap a 7000m de desnivell pels llocs més emblemàtics de les comarques de l'Alta Ribagorça catalana i la Ribagorza i el Sobrarbe aragonès. 
Hi ha dos versions d'Epic Trail, la Clàssica i la Extrem. Com sempre, podem escollir entre pagar a l'empresa i fer-ho a través d'ells o fer-la per lliure que és com nosaltres ho hem fet. 
Granges de Viadós
Primer de tot hem de decidir en quants dies la farem i quina versió farem. Tindrem en compte el nostre nivell tècnic, físic i els dies disponibles.
La Pirines Epic Trail Clàssic són 235km i 6500m. És una ruta que no presenta moltes dificultats tècniques ja que la major part dels descensos es fan per pista però podríem dir que té la mateixa exigència física que la seva germana extrema. És dura però pel meu gust li manquen corriols. En canvi la versió Extrem, amb les seves senderes "heavy metal",  li dona aquest punt de dificultat tècnica. Això fa que invertim més temps en el recorregut a causa de les baixades força entretingudes i tècniques (territori per a bicicletes enduro). Millor fer-ho amb una bici de doble suspensió perquè hi ha trams bastants exigents.
La versió Extrem presenta uns descensos per corriol força tècnics, que no són fàcils. Per fer-ho en tres dies s'ha d'anar una mica rodat perquè com he dit, les variants "extrem" són molt entretingudes. Per gaudir de la ruta i anar amb temps de marge millor fer-ho en 4 etapes. A Seira hi ha allotjament, a Plan també i a Castejon de Sos la oferta és amplíssima.
Nosaltres, al no disposar de mes dies, hem dividit el recorregut en tres etapes:


El recorregut que tenim en la ruta és canviant. La zona propera al Turbón és molt pedregosa, seca, amb pistes i corriols descompostos. A mesura que anem cap a la vall de Bielsa la vegetació és més humida però sense arribar a les condicions que ens podriem trobar a la Vall d'Aran o el Pirineu francès. La predominància del clima mediterrani és ben patent, sobretot en les vessants sud.
El material utilitzat és el que podeu veure a la fotografia i que ressenyo a continuació:



  •  Xancles (si no voleu anar sense mitjons mireu que no siguin de les que separen el dit gros, que siguin obertes)
  • Impermeable
  • Pantalons paravent
  • Samarreta interior tèrmica
  • Malles tèrmiques
  • Mitjons d'hivern
  • Banyador
  • Maneguets
  • Buff
  • Llum vermella posterior
  • Càmera fotogràfica
  • GPS
  • Piles de recanvi (recarregables) i carregador de piles
  • Càmeres pel pneumàtic
  • Clau multi funcions
  • "Tronxacadenes"
  • Brides
  • Adaptador de valvula d'aire (per poder inflar a la benzinera)
  • Bomba d’aire
  • Kit de reparació de punxades
  • Cinta americana
  • Crema de protecció solar
  • Crema pel culet (importantíssima)
  • Raspall de dents i crema dental

  • Estat de la Hutchinson Cougar al finalitzar

    Noteu que o hi ha tovallola ni sac. A l'hora de buscar l'allotjament pregunteu que tinguin llençols i tovalloles per així estalviar-nos haver-ho de carregar.

    Resumint diria que és una ruta molt recomanable, sobretot en la seva versió Extrem que et dóna un plus d’entreteniment que no disposa la clàssica ni altres rutes més famoses. I si no heu visitat aquesta fantàstica zona del Pirineu, la Pirinés Epic Trail esdevé imprescindible!

    diumenge, 10 de juny de 2012

    Btt: Montserrat - Alcarràs pel camí de St. Jaume

    Sona el despertador i és fosca nit. Tinc la sensació que m'acabo de ficar al llit. Dos quarts de cinc. No tinc temps per ficar-me a pensar en la son que tinc. Faig el ritual de cada matí. Un cafè amb llet. Mentalment repasso el que m'espera. Excepcionalment tinc totes les coses de la sortida preparades. Bé, totes no, m'he oblidat de fer-me dos sandvitxos.

    Camí de Sant Jaume: Montserrat-Alcarràs

    Vaig cap al local de l'Aspardenya. Ens hi espera un mini bus que ens portarà a Montserrat. Avui farem el tram del camí de Sant Jaume que va del monestir de Montserrat fins a Alcarràs. Al no ser una volta circular la logística és més complexa però l'Antònio s'ha encarregat de tenir a punt tots els detalls. Pels que no el conegueu és “lo puto amo” en organitzar “tinglados”, chapeau un cop més!
    Poc a poc la gent va acudint. Ahir al vespre vam omplir el camió amb totes les bicicletes excepte una que no hi cabia i que portarem en el mini bus. Totes les places estan ocupades. La convocatòria i predisposició de la gent ha estat extraordinària. Som 30 persones, que es diu aviat. L'Avel·lí a l'hora de donar difusió dels actes i esdeveniments és un crack!
    El grup després d'haver segellat les credencials
    Iniciem el trajecte fins a Montserrat i com és d'esperar ningú dorm. N'hi ha que fa molt temps que no ens veiem i anem xerrant els uns amb els altres.
    L'arribada a Montserrat és magnífica. Ens trobem per sobre d'un mar de núvols. Tan sols sobresurt al fons Sant Llorenç del Munt. L'Antonio, que s'ha encarregat de recollir les "composteles" (o credencials) per tothom, les comença a repartir i anem a l'Hotel Abat Cisneros a segellar-les. Foto de rigor amb la càmera i el gran angular del "fotògraf" David i comencem a pedalar.
    La Santa Cova des del monestir
    Seguim la carretera que va cap al coll de Can Maçana (direcció Oest). No presenta cap dificultat tot i que va en lleuger ascens. En aquest punt volíem evitar continuar per la carretera que és per on et porta l'itinerari del camí de Sant Jaume per a bicicleta, però uns s'han avançat i, per no dividir el grup, em continuat per carretera.
    A la urbanització Montserrat park s'hauria d'agafar un camí que va cap al Puig de Francolí. Al track del Wikiloc que he penjat està ficada aquesta variant correctament, molt més fidel i propera al camí que es fa a peu. De fet, la variant ja l'agafem per camí des del coll de Can Maçana. Incomprensiblement, la ruta marcada per bicicletes et fa creuar l'autovia A-2 per un carril que es circula en direcció contrària. És un tram d'uns 400 metres. És la via que utilitzen els vehicles que van direcció Barcelona i volen passar pel coll del Bruc (majoritàriament mercaderies perilloses que no poden passar pel túnel). Amb el perill que pot suposar pels grups nombrosos com el nostre. D'aquí la variant proposada. A sobre, és per camí de terra i passa per Sant Pau de la Guàrdia com el camí per a vianants.
    A partir d'aquest punt continuem per carreteres secundàries fins a Igualada que creuem ben d'hora. El Santa, ens ha ofert una caiguda de les seves. Anava fent el cabra, com sempre, amb la bici i de sobte s'ha vist al terra cargolat amb la bici i unes bones rascades al braç. Aquest noi és indomable! Hem continuat pel centre de la capital de l'Anoia fins arribar a l'altre extrem de ciutat on hem parat a esmorzar a la bonica ermita de Sant Jaume de Sesoliveres, passat Igualada. Allí ens hi trobem a l'Enric i la seva dona que han portat el camionet, primer amb les bicicletes i ara amb l'avituallament. Agraïm al Joan de la ferreteria Llorenç que amablement ens ha cedit el vehicle d'Agromalla, a la Cooperativa del Camp la fruita i els sucs i al pub Music Jocs els Aquarius. Dóna gust tenir patrocinadors amb aquesta voluntat de col·laboració. No fa falta preguntar dos cops perquè t'ajudin d'alguna manera. Al Google+ els hi ficaria un +1!

    El Jaume i el Jordi més frescos que una rosa a la Panadella
    A Jorba agafem un carril bici que va paral·lel a l'autovia durant uns kilòmetres. Iniciem la pujada més llarga de tot el recorregut. La Panadella. No presenta cap dificultat especial. És asfalt tota l'estona (llevat d'uns centenars de metres passat Porquerisses). Recomanable parar una estona a Santa Maria del Camí abans d'afrontar els últims 4 quilòmetres que sense cap mena de dubte són els més durs de tota la jornada.
    Camps de cereals a la Segarra
    Anem segons l'horari previst tot i la punxada del Claudio. Cadascú ha pujat al seu ritme i a les 11 del matí ja hem passat el més dur.
    A la Panadella el camí deixa l'asfalt dominant en aquesta primera part de ruta i toquem els tan desitjats camins (que per això hem vingut en btt). Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells i corriol. Si, si, ho he dit bé. Corriol. "El corriol". Quasi que no m'ho puc creure! Escassos dos quilòmetres però que ens han fet gaudir a tots. Hi ha una primera part d'ascens dura i tècnica que ha fet tastar el terra al Xavi (més que el terreny ha estat un problema d’adaptació amb els pedals nous). Després un divertit descens molt ràpid i fàcil, per tornar a enllaçar amb camins de terra. Hi faig tan èmfasis en la sendera perquè aquesta és una ruta de btt atípica. És el Camí de Sant Jaume i l'objectiu és la peregrinació a Santiago de Compostela i no pas la vessant esportiva. Es prioritza el pas per diferents pobles vers un recorregut interessant a nivell de bicicleta. D’aquí que seccions com la que hem fet no siguin gens habituals.
    Després de reparar ràpidament la punxada de la roda del Julià continuem cap a Cervera per l’antiga carretera N-II. El Ferran, va xerrant despistat i es menja un senyal de trànsit. Aquestes caigudes que no t’esperes són les que fan més mal. Continuem i als 400 metres el Santa i el Ricard s’enganxen amb els manillars i aquest últim cau al terra en un vist i no vist!. Hi ha una juguesca i no me n’he assabentat? Si fos a primera hora pensaria que encara estem adormits però al migdia? Sort que anem caient sinó haguéssim arribat ben d’hora al restaurant.
    Murals de flors al terra per celebrar el Corpus Cristi a Cervera
    Pels carrers de la localitat hi trobem uns espectaculars murals de flors. Celebren el Corpus Cristi. La visita de tants ciclistes fa esfarair als autòctons preocupats per les flors que ho engalanen tot. A mi em preocupa més les mirades trapelles de la canalla que no pas algun accident nostre.
    Passat Cervera anem seguint un camí de terra polsós que sense adonar-nos ens porta a les portes de Tàrrega. D’allí cap al restaurant Tramuntana on ja hi ha les dones i familiars de molts que ens acompanyen per dinar plegats. En aquest restaurant no hi tenim problema per guardar les 30 bicicletes. En total som una taula amb 48 persones, quasi com si celebressim una communió!
    Després d’omplir la panxa ens tornem a ficar en marxa. Ara, suposo que per l’hora, els quilòmetres i el farts que estem, anem ben agrupats. Al davant hi va el Santa amb una radio i al darrera l’Antònio amb una altra per anar avisant sobre si el grup es va estirant o s’ha d’augmentar la velocitat.
    Rodant pel Pla d''Urgell
    Passat Castellnou de Seana arribem al Palau d’Anglesola, poble dels padrins del Marc, on hi tenim un altre cop a l’Enric i la seva dona amb el camionet i un avituallament que no esperàvem, el dels padrins del Marc. Orxata, refrescos, aigua ben fresca, xocolata, pastes variades, cireres... Més d'un arribarà amb més quilos dels que ha sortit. Entre el dinar i això arribarem rodolant. Ja es pot pedalar així, ja!
    Lleida ja ens queda al cantó i passat Bell-lloc pugem la suau pujada d’Alcoletge per entrar a la capital pel polígon del Segre. D’allí, cap a la mitjana que creuarem i anem seguint el riu Segre fins els Instituts on agafem el camí que va cap a la depuradora. Creuem el pont de fusta per seguir rodant pel marge dret del Segre, cap a Rufea.
    La Seu Vella al fons i esperant davant de la parada del bus de Butsènit (on ningú va pujar...)

    Aquest tram creua els poc coneguts aiguamolls de Rufea i arriba fins a Butsènit després de superar una curta rampa de 300 metres. Parem a refrescar-nos una mica i assaborir la imminent arribada a Alcarràs. Tan sols tenim 6 quilòmetres que els fem a ritme suau, assaborint el que em fet de ruta, l’èxit. Ritme d’entrada triomfal amb les vistes del poble a l’horitzó. Pedalem fins a la plaça del Triangle. Allí, rebuda d’amics i familiars a l’alçada de la ruta realitzada. Tan sols hi falten pancartes de benvinguda. Sembla que haguem guanyat algun títol! Igual ens proposen per a fer el pregó de les festes d’aquest any! Més d’un s’ha emocionat amb l’inoblidable rebuda. Jo que poder estic més avesat a fer aquest tipus de rutes més llargues també m’ha impactat la magnífica acollida.

    Aspardeny@s amb en Fransesc Macià a la plaça "del triangle"
    Fem una foto de grup amb en Macià (la seva estàtua) i a fer les merescudes cervesetes mentre anem rient tot repassant les anècdotes de la jornada.

    dijous, 17 de maig de 2012

    Esquí de muntanya: Maladeta Oriental (3308 m) F, S2

    Sona el despertador. Dos quarts de quatre. Em faig dos entrepans mentre em bec un cafè amb llet. Carrego tot el material que ja he deixat preparat i passo a recollir el Jordi.

    Maladeta Oriental (3308m)


    Feia molts dies que no feia una matinada d'aquestes per poder fer activitat. Quins records... i quines ganes!
    A la dreta de la imatge el cim de la Maladeta Oriental
    El Jordi, un cop més, m'ha enredat. Amb l'excusa que li quedaven dos dies de festa per gastar abans de finalitzar el mes, em va proposar fer una sortideta d'esquí de muntanya. Jo encara no havia començat la temporada (ni esperava fer-ho). Primer per la manca de neu. Després per la lesió a la ma. I quan hi havia neu perquè no volia arriscar-me a patir una altra lesió abans d'anar a Mallorca. Total, que al maig encara no m'havia calçat els esquis. Però com que sap que sóc dèbil, tan sols m'ha de fer una proposta perquè miri l'agenda d'obligacions domèstiques i familiars i m'hi llenci de cap.
    Així estem, a les 4 del matí, conduint cap a Benás (Huesca). Amb la calor que fa durant el dia és molt important matinar per poder fer el descens en unes condicions una mica dignes. La neu es transforma molt ràpidament i passa d'estat sòlid a líquid en poc temps. Per això compto en poder estar tirant amunt a les 7 del matí.
      
    Al fons la Renclusa i Besurta i en el glaciar de la Maladeta amb la evident canal del coll de Rimaia

    I com que la felicitat no dura per sempre, mentre ja estic fent les meves barrinades sobre els possibles horaris, ens trobem un cartell al mig de la carretera que diu que està tallada per obres. Decidim passar per la vora i continuar a veure que hi trobem. Donar el tomb significa anar fins quasi El Pont de Suert i com a mínim és una hora extra. Als pocs quilòmetres un senyor ens barra el pas i ens diu que està treballant la màquina, que aturem el motor del vehicle que ja ens avisarà. Com que la cosa va per llarg intento ficar-me còmode i descansar una mica. 
    Jordi i al fons el Montarto
    Superat el tram d'obres, el següent objectiu és trobar una benzinera i/o bar on el Jordi pugui comprar menjar. Me'l miro dos cops i m'ho està dient seriosament. Estem al Pirineu i vol trobar alguna cosa oberta... a les 6 del matí! Aquests de Barcelona no tenen remei! Tot i això anem mirant poble a poble no sigui el cas que soni la flauta. Res de res. A les 7 del matí estem a Llanos del Hospital, última oportunitat. El senyor de l'hotel ens obre. Quina rialla que fa el Jordi. Esmorzem i continuem amb cotxe fins al pla de Besurta.
    Em quedo astorat del munt de vehicles que hi ha a l'aparcament. Li pregunto al Jordi si es festa a algun lloc. La crisi es nota i ara hi ha més gent que està a l'atur. Això sumat als habituals funcionaris dóna com a resultat un aparcament ple. Estem comentant això quan arriba un conegut de Vielha amb la furgoneta. Un és funcionari i els altres dos estan a l'atur. 
    Canal del coll de Rimaia
    Abans que no agafem més fred comencem a tirar cap al refugi de la Renclusa. Avui farem la Maladeta Oriental, de 3308 metres. És un cim que ja fa anys que tinc ganes de fer però sempre n'acabo fent d'altres propers. Sortim de 1890 metres amb els esquís carregats a l'esquena fins al refugi de la Renclusa (2140m). Allí ens calcem els esquís. El Jordi opta per les ganivetes. La neu està molt gelada. Jo, mandrós de mena, prefereixo anar treballant la tècnica que no pas agafar-les del fons de la motxilla i col·locar-les. Després de 15 mesos aquesta dosi matinal de tècnica em fa ficar-hi els 5 sentits. La ruta no té cap tipus de complicació. És tirar recte amunt. Fins al Portillon Superior la ruta és comuna amb la gent que va a fer l'Aneto. Nosaltres anem superant zones de diferent inclinació fins que cap als 2800 metres, en el glaciar de la Maladeta, ja veiem un altre cop el nostre objectiu. La Maladeta Oriental. El cim amb una taca grisa que ens queda al davant.
    Arribem amb els esquís fins a peu de paret, la famosa zona de la rimaia. Ens equipem els grampons i mengem alguna cosa. El Jordi va sense barretes i li'n vaig donant de les meves. Tenim una interessant xerrada sobre les barretes. Ell diu que barretes són les Mars, Snickers, Twix... xocolata amb alguna cosa de bescuit. Les que gasto jo, la típica barreta energètica de cereals, diu que són de règim. A ell una barreta d'aquestes li dura mitja hora. No puc parar de riure. És una llima i avui va en "plan low cost" total. S'ha deixat el menjar. Crec que encara no havíem sortit del cotxe que ja estava pensant en el dinar.
    Valorem deixar els esquís aquí o carregar-los a l'esquena. La possibilitat de fer el pic Abadias ens atreu però no sabem com ho tindrem per enllaçar els dos cims. Finalment, carreguem els esquís. Hem de pujar uns 60 metres fins al coll de la Rimaia per una marcada canal que va en diagonal a la dreta. Déu tenir 45º amb algun tram aïllat de 50º-55º. Ens la trobem amb neu molt dura i amb les escales fetes pel pas de la gent. Tot i això, és força entretinguda. També notem que estem a més de 3000 metres i l'oxigen ja no és tan abundant.
    El Raül i el Jordi amb l'Aneto de fons
    Del coll al cim de la Maladeta tan sols anem seguint el camí més evident i en 10 minuts hi arribem. Les vistes del massís i del Pirieneu en conjunt són espectaculars. Quasi 4 hores des de l'aparcament. L'Ibon de Cregüeña al sud és imponent. Per sorpresa nostra amb força neu.
    Preparat per iniciar el descens
    Baixant anem a mirar com ho tenim per fer el pic Abadias. S'ha de "desgrimpar" una curta canal d'uns 20 metres i tornar a remuntar. Dubtem uns minuts però finalment fiquem seny i no ens emboliquem. Ja hi tornarem un altre dia. Avui que anem bé de temps ho hem d'aprofitar per baixar amb neu decent.
    Desfem camí un altre cop, fins al peu de la canal i ens calcem els esquís. A mi, les botes, em fan molt mal a la part anterior de les cames. Veig les estrelles amb la neu tan dura que hi ha els primers metres de descens. Poc a poc, així que baixem cota, la neu està més transformada i començo a gaudir de la baixada. Aviat ens trobem un altre cop a la Renclusa. Jo ja en tinc prou i ja fico els esquís a la motxilla. El Jordi vol apurar una mica més i va seguint el fil de neu tot el que pot. En 20 minuts arribem al cotxe. 6 hores entre pujar i baixar i uns 1400 metres de desnivell. La graduació que hi he ficat és Fàcil i S2. Queda exclosa la canal del coll de la Rimaia que no presenta molta dificultat però que segons les condicions s'han d'utilitzar piolet i grampons. 
    Bon inici/fi de temporada. 2 en 1. Tan sols ens espera el merescut "xampú" i un bon dinar a Benás.