diumenge, 19 d’agost de 2012

Btt: 2n dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Salinas de Sin-Castejón de Sos (73km i 2400m)

Pirines Epic Trail Extrem: Salinas de Sin-Castejón de Sos


Ens despertem després d’haver descansat força. El fet de que no serveixin l’esmorzar fins a les 8 del matí ens ha permès poder descansar alguna hora més. Com ja és habitual, fem una copiosa menjada. Primer amb els sucs i el salat per acabar amb els dolços. Avui no trobarem cap poble on poder parar a menjar i per aquest motiu menjo una mica més del compte.
Abans de la partida, tots tres passem pel WC a treure una mica de pes. El cafè amb llet ha fet efecte. El Carlos i el Jordi aviat ho tenen tot enllestit i els dic que s’avancin, jo encara he de pujar a l’habitació a recollir la bossa i omplir els bidons.
El Carlos sentint-se com l'Obèlix!
Tot just sortir de l’hotel ja ens trobem el desviament cap a Plan. Per carretera poc transitada vaig pujant. Als pocs minuts em creuo amb un cotxe que passa tot moll. Miro cap al cel i veig un cel amenaçador. Comencen a caure gotes intermitents i en pocs segons està plovent. Recordo que en aquesta carretera hi havia galeries. Penso en parar en una d’elles. La pluja cada cop és més intensa però em fa mandra aturar-me per treure l’impermeable sabedor que és un núvol passatger. Finalment, quan veig que les galeries estan massa lluny i estic disposat a aturar-me veig que ja no val la pena perquè vaig mullat fins al moll de l’os. Per sort, pocs minuts després, la pluja cessa. Als deu minuts arribo a la zona de les galeries. Imprescindible portar llum, tan per senyalitzar als altres usuaris la nostra posició com per poder veure-hi.
La carretera no deixa de pujar i les vistes de les parets que ens envolten ens fan petits, molt petits. Just a dalt, on la carretera canvia de vessant agafem un camí paral·lel que passa pel cantó de l'embassament de Plan. Pregunto a un senyor que passeja un gos si ha vist a dos ciclistes. Em diu que els tinc aquí al davant, a escassos 3 minuts. Hem quedo més tranquil tot i que no et pots equivocar de molt ja que passis per on passis fas cap al mateix lloc.
Última rampa dura abans de Viadós i inici del GR de descens
A l'arribar a San Juan de Plan hem de remuntar unes dretes pendents que hi ha dins del poble per continuar per la carretera que va a Gistaín. Llàstima que siguin carrerons tan empinats perquè el poble es mereix un visita amb més deteniment.
Al sortir del poble telefono al Carlos, no sigui que estiguin esperant-me en alguna font i no els hagi vist. Em diu que estan 500 metres per davant meu o sigui que en menys de 10 minuts estem pedalant junts. Coincideix amb la fi de la carretera i l'inici d'un camí força estret, amb trànsit que va fins a les granges de Viadós. La pista va pujant d'una forma molt constant, llevat d'algun curt tram una mica més dret. En la seva part final, passat el càmping, les condicions del camí empitjoren i els últims metres són bastant durs. En aquest tram ens avança un cotxe amb algun aleró. Al Carlos li surt "Yo y mi coche hasta el fin del mundo!". Ens fiquem tots dos a riure. I es que després de veure l'estat de la pista i el cotxe, penses que la gent es fot per qualsevol lloc. 
 
    Refugi de Viadós, vistes del Posets i les granges de Viadós

Passant a la vessant esquerra
El Carlos tancant la porta pel bestiar
Després de 26 km de pujada i quasi 1000 metres de desnivell arribem al refugi de les Granges de Viadós. El marc és incomparable, majestuós. Davant nostre la vessant oest de l'imponent Posets, amb la cresta d'Espadas que el troba des del sud. Omplim els bidons d'aigua al refugi (molt important aprovisionar-nos perquè ja no trobarem aigua fins passat el coll de Sahún) i fem un curt descens entretingut per GR fins al càmping, on canviem de vessant i anem baixant còmodament pel marge esquerra. Iniciem una pujada d'escassos 350m de desnivell bastant ronyosa. El camí no està molt compactat i no fa que sigui una ascensió fàcil, no pots despistar-te i has de mantenir la concentració en tot moment. A sobre, hi trobem vaques que molts cops ens barren el pas i fa que haguem de utilitzar tots els recursos disponibles per foragitar-les temporalment i poder passar (compte si tenen algun jove vedell a la vora perquè ja no són tan manses com les coneixem).
La calor, un cop més, ens està matant però això no fa que se'ns passi desapercebut tot el que ens envolta. Els plans d'Escún, per on hem passat fa poques hores, ens queden petitets, als peus. Tot el massís del Bachimala sotja el Cotiella al sud i nosaltres, al mig de les dues muntanyes, ens sentim com insignificants insectes passejant-se pel llom d'algun animal. Quanta gent hauran vist passar aquests dos. 
Salt d'aigua passat el port de Sahún.
Després de beure una mica ens decidim a fer un còmode descens per pista i la última pujada del dia. Compte que en un marcat gir de dretes hem d'agafar un curt corriol fins al barranc de la Simierre. Remuntem amb la bicicleta a l'esquena un centenar de metres i iniciem la pujada cap al port de Sahún. Els primer tram pel mig del bosc es sobre herba, per una pista en desús que ens augura uns 550 metres de pujada infernals. Per sort, dos terços de la pujada els fem per una "autopista". És la pista que va de Plan a Sahún i està per a que hi pugui pujar un autocar (eufemisme). Com en totes les pujades tots anem al nostre ritme. El Carlos, sota els efectes d'un gel energètic, i esperonat per un tram que no pujava tant ha intentat atrapar-me. L'eufòria li ha durat cinc minuts, els suficients perquè el terreny es fiqués més dur i se li passessin els efectes "dopants". 
Enmig de cagallons de corder abans d'iniciar el PR
A la part alta hi ha el refugi de Marradetas on no disposen d'aigua. Amb el Carlos anem fins al collat per un tram cimentat pensant que hi trobarem aigua però no és així. Decidim esperar allí al Jordi, sota l'escassa ombra d'un vehicle. Estem tots dos assedegats. No vull imaginar com déu estar el Jordi. Als pocs minuts arriba, i com era d'esperar, ve sec del tot. Li pregunto si ha passat pel refugi però diu que no l'ha vist. Ja m'ho imaginava sinó de ben segur que hagués parat a fer un Aquarius.
Tirem avall. Uns excursionistes ens han dit que de camí cap a Sahún hi ha alguna font. En un espectacular salt d'aigua tots tres ens tirem de cap a beure. En condicions normals ningú dels tres ho hagués fet però estem massa assedegats. Continuem baixant per pista fins un corral d'ovelles i partír d'aquí comença el "showtime". Descens fins a Sahún per corriol força, força tècnic. És un PR. El Carlos després d'un curt tram de pedres grosses diu és aquí on li recupera terreny al Jordi i pot treure profit de la seva doble suspensió. Per desgràcia seva, a continuació ens trobem un tram de "bolos" llarg, exigent i espectacular i el Jordi s'encarrega de ficar els punts sobre les is. Arribes al final que no saps si tens les mans tancades o obertes d'agafar tan fort el manillar i els frens. A sobre vaig amb la coberta quasi llisa i això li dona una mica més d'ambient a la baixada (com si no en tingués prou). 

 Descens pel PR i arribant al bonic poble de Sahún

Després d'una bona estona i parar en una font que hi ha a mig camí, arribem a Sahún. El Jordi i el Carlos fan un entrepà i sort d'això. Ens queda el regalet de final de jornada. Una pujada per un rierol sec que fem íntegrament amb la bici a l'esquena. Com ja ens havien advertit al bar, no era molt ciclable però obtenim el premi del descens per un corriol força similar al que habiem baixat anteriorment (menys tècnic per això). Els ciclistes que fan la variant clàssica, a dalt del port de Sahún, baixen cap al sud (dreta) per camí fins a l'inici de la sendera que porta a Villanova, més o menys on nosaltres em pogut tornar a pujar damunt de les bicicletes. A baix, creuem la carretera i seguim cap a Castejon de Sos per la vessant esquerra del riu, per un sender planer força divertit. En pocs minuts arribem al nostre destí i fem els rituals de cada dia. Guardar bicicletes, dutxa i xampú.
El Jordi repeteix un cop més que el Carlos+la bicicleta+la motxilla pesen menys que ell despullat. I estic segur que és ben cert. Tot i aquest desavantatge en el pes, i sense pensar que això pugui ser un hàndicap, no perdonem el copiós sopar ni el bon vi de la zona. Dos dies completats. Ja ho tenim fet això.