dilluns, 20 d’agost de 2012

Btt: 3r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné) (56km i 2200m)

Pirines Epic Trail Extrem: Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné)

   

Sortint de casa Juan a Castejón de So

Sortim que encara es fosc. Anem a l'hotel Pirineos a esmorzar ja que el nostre allotjament, casa Juan, no obren fins les 8 del matí. Fem un entrepà de truita i un cafè amb llet. 
A les 8 del matí ja estem pedalant. Encara no portem ni deu minuts que una corba de dretes ens mostra les primeres rampes. Entre comentaris de que no és la pujada i que si que ho es, ja tenim la primera a la front. Les cames encara estan lleganyoses però han de començar a funcionar a l'instant perquè ens trobem davant de 3 kilòmetres molt durs. Desnivell considerable i una pista en molt mal estat. Això fa que sigui una pujada molt tècnica. Amb força patiment arribem al poble de Sos quan sembla que tot just acabin de ficar els carrers. Després de fer aquesta pujada em queda clar l'origen de la frase "Me cago en Sos". Arribar-hi per aquest camí no és empresa fàcil i més d'un renec hauran escoltat les vaques que hi pasturen.
El Carlos i sensacionals vistes del Forqueta
Si encara no ens havíem despertat la pujada ens ha servit per acabar de fer-ho. El Jordi diu que si els més de 20 kilòmetres que ens queden són així no acaba. Ho pensem tots. De Sos a Ramastué la pujada és molt més suau. De Ramastué a Eresué hem de baixar i ho fem pocs quilòmetres per carretera. Passat el poble agafem una pista cap a la dreta i fem una llarga i còmoda pujada cap a l’estació d’esquí de Cerler. 
Arribem a l'estació per l'oest (W), concretament un remuntador que es diu Rincón del Cielo. Parem a menjar una mica i gaudir de les vistes. El Jordi va escàs d'aigua però segons el mapa a l'estació podrem omplir els bidons. 
Reprenem la marxa descendint per pista fins quasi la carretera que puja a l’estació, a l'Ampriu. A una escassa desena de metres de l'asfalt hi trobem un indicador de color blau que hi fica Pico Cerler. El seguim i fem una pista no molt bona, amb herba. No és una pujada difícil perquè no hi ha un pendent exagerat però es fa molt pesada. Arribem a l’estació després de portar pujant unes 3 hores. Hi ha molts turistes per la zona. Alguns d'ells pugen per un telecadira que hi ha engegat i que els transporta fins a la part superior de l'estació. Sense cap mena de dubte és una altra manera d'accedir a la muntanya. Nosaltes tornem a menjar i beure. A l’edifici de l’estació hi ha una aixeta amb aigua on omplim els bidons. Quasi ho tenim fet però encara queda el plat fort de la jornada i de la ruta. La pujada de l'Ampriu fins al coll de Basibé (o de Castanesa). Aquests tres últims quilòmetres estan a prop de l’inhumà. 350m en 3 km. Una pista molt descomposta, inclinada i quasi, quasi, inciclable. Afegit als 1000 metres de desnivell i el fet que portes des de bon matí pujant, fan una combinació mortal. 
Pugem al nostre ritme com anem fent durant tota la ruta. Cadascú ho afronta al seu aire. Com diu un company meu de feina "que cada palo aguante su vela" ("o que cada perro se lame su cipo...). Són 20 minuts de penitència. Per purgar tots els nostres pecats. Per recordar que collons fem aquí. Per pensar en ficar a la venta la bici. Per maleir no haver muntat una coberta nova amb més "grip". Per comprovar el respecte que fan els mastins dels Pirineus. Per pujar de revolucions "la patata". Per assaborir la Epic Trail. Per rendir-se als peus dels grans massissos del Pirineu. Per repetir, un cop més, "QUE GUAPO NEN!".
Descansant al remuntador de les pistes de Cerler
Faig la última rampa i recordo perquè la gent tan sols parla d’aquest últim tram de pujada. El definiria tan sols amb una paraula però repetida tres cops. DUR, DUR, DUR. I aquest tram és comú tant al recorregut clàssic com a l'Extrem. O sigui que ningú es faci il·lusions.
Un cop al coll de Basibé fem un descens poc definit fins la cabana de la Roca del Turmo. Acabo, jo en particular i tots tres en general, fins als pebrots de carregar la bicicleta per superar els diferents rierols. El tram està indicat amb unes estaques vermelles. S’ha d’anar amb compte d’encertar el corriol ja que hi ha nombrosos passos de bestiar que ens poden confondre (més que probable). 
Un cop a la cabana de Pastors, ràpid descens per pista ampla fins a creuar el riu Baliera. El paisatge auster dels prats alpins caracteritzen aquesta vall orientada al sud. És inevitable pensar en la imatge hivernal d'aquests lloms pelats d'arbres. Vaig recordant el munt de vegades que el Jordi m'ha proposat venir a fer-ne un tast amb els esquís de travessa. Ara entenc perquè aquesta vall el té tan captivat. 
Arribada al coll de Basibé després d'estar tot el matí pujant
Un cop a la vessant esquerra anem alternant el descens per pista amb lleugers trams de pujada fins arribar a Fornachina. Com era d'esperar, hi ha tast d'aigua de la font mentre xerrem una estona amb quatre veïns del poble. Els veus i sembla que els seus dies tinguin més hores que els nostres. Quina enveja poder seure una estona a xerrar sense estar mirant el rellotge per fer-te el dinar o anar a algun lloc. Heu vist el programa de tv3, Caçadors de Bolets? Recordeu els tres avis que surten al final del programa? Doncs a Fornachina hi ha la versió ribagorçana amb quatre membres. 
Seguim fins a Castanesa i fem una petita pujada i sendera “ovejera” per un terreny esquistós i trencat. Molt ràpida i divertida, sense cap dificultat tècnica. Amb el Carlos veiem ja l’últim coll on es separa la ruta clàssica de la extrem. La pujada de la extrem és d’aquelles per a rebentar el pulsòmetre. El Carlos s’anima a fer-la i es queda als 20 metres. El Jordi directament baixa de la bicicleta. És gat vell. I sap que serà un esforç inútil. Jo dubto. No sé si fer-ho a peu o pegar-me el "calentón" de la temporada. M’animo i cap amunt. Supero la primera rampa i aprofito uns 20 metres de pujada més suau (però segur que passaven del 15%) per agafar una mica d’aire i fer el tram final. Per darrera em van esperonant el Carlos i el Jordi. Arribo a dalt que tinc la sensació de que el cor em surt per la boca. De les rampes més dures que recordo. Quasi, quasi, inhumana. A l'arribar a casa i comprovar les dades del GPS veig que el pendent volta pel 27% i el 28%. A les dues de la tarda, el tercer dia de ruta i després d'haver fet més de 30 km de pujada. Mmmmm, que bonic això de la bicicleta! Però com sempre em diuen "sarna con gusto no pica".

 
            Descens per la vall de Castanesa

A partir d’aquí descens fins a Montanui per sendera de pineda ràpid i devertit. Compte que algun cop creuem la pista i pot pasar algun vehicle. Després descens més pedregós per camí pedestre fins quasi el riu. El Jordi punxa quasi al final del sender però en 5 minuts ho tenim enllestit. 
Iniciant el descens cap a Montanuy
Parem, o millor dit, anem a dinar a ca Milieta, a Les Bordes. Molt recomanable desviar-se per anar-hi. El Jordi i la Blanca, els propietaris, ens agafen a dos quarts de quatre i mengem com sempre, de conya. Un deu sobre deu. A l'excel·lent cuina casolana que tenien s'hi ha afegit ara el nou local (ja fa mesos que està obert però jo encara no hi havia estat). Un exemple de simbiosi entre l'arquitectura i el disseny d'avantguarda i el medi rural. Un plaer per a tots els sentits. Jo ja porto dos dies pensant en la sopa de ceba que fan. El Carlos amb el "ternasco". Qui necessita més motivació per pedalar?
Sortim del menjador i ens trobem la roda del darrera desinflada. Ens apropem a la benzinera a ficar aire i aprofitem per netejar les bicicletes. El Jordi agafa un bon ritme pujant cap a Casterné. Sembla que tingui ganes d'acabar. El Carlos i jo anem fent i anem augmentant el ritme progressivament. Després del magnífic dinar costar engegar el motor. Ens desviem de la carretera que va cap a Castejón de Sos per agafar la de Bonansa quan  de cop sentim un pet descomunal. El Jordi ha rebentat la roda. Se li queda cara de circumstàncies i el Carlos i jo ens hem d'aturar per no caure del panxot de riure que ens fem. El pobre estava fent l'atac final, super motivat i té aquest contratemps. Desesperat per haver de tornar a canviar la càmera a escassos quilòmetres de l'arribada, aprofita que es troba a l'inici del sender que puja a Castarné i es carrega la bici al coll. Farà la Epic Trail Extrem plus. És un "jabalí" de "cuidao"! Els que encara podem pedalar pugem per la carretera i arribem quasi al mateix temps que el Jordi. Una ruta més al sac. Poder diria que la millor que he fet fins a la data. 

Les cares de tots tres després d'haver completat la Pirines Epic Trail Extrem
Ens dutxem ràpidament i cap a casa que el Jordi encara haurà d'anar cap a Barcelona. Crec que tots tenim ganes d'agafar el nostre llit.