dimecres, 27 de febrer de 2013

Escalada en gel: Valle de Barrosa. Océano Pacífico


Sona el despertador i em trobo desorientat. En un primer moment no se perquè està sonant tant d’hora. Poc a poc vaig fent memòria. Avui anem a fer escalada amb gel. Quant temps sense fer muntanya!
El Xavi, el Pepe i l'Oriol ficant equipant-se.
Ben aviat el Pepe em ve a recollir per casa i ens trobem a Alpicat amb el Xavi i l’Oriol. Ens fiquem tots dintre d’un cotxe i cap a Bielsa.
Ens passem tot el viatge xerrant. Feia molt temps que no fèiem activitat junts i tenim moltes coses per contar-nos. Jo de fet, portava 4 anys sense tocar els piolets. Porto uns grampons nous per estrenar que havia comprat quasi 3 anys endarrere. 
Passat el petit poble de Parzán trobem l'antic pas fronterer entre Espanya i França. Abans de dues corbes de 180º molt característiques, a ma esquerra i ha un espai per estacionar-hi 5 o 6 vehicles. Davant nostre ens queda el valle de Barrosa (W).
Al pàrquing ens comencem a equipar quan el termòmetre està a 10 sota zero. L’Oriol intenta ficar-se dintre dels pantalons però sembla un torero. Ahir sense les malles encara es podia moure però avui la cosa ja està més complicada. Fem un canvi de pantalons i jo em fico els seus. No es que siguin la meva talla però millor que a ell li van. Veig que la majoria portem les mateixes peces de roba "que años a". Poder va sent hora de fer una renovació de vestuari.
Espectacular valle de Barrosa amb el Robiñera i la Munia al fons.
Ens repartim el material i l’Oriol s’adona de s’ha deixat els grampons. Quina putada! Per venir ha hagut de fer malabarismes amb la feina, porta uns quants dies planificant la sortida, seguint la meteo, avui s'ha pegat una bona matinada, ha hagut de fer la motxilla... i els grampons al replà de casa! Déu estar maleint els ossos.
Océano Pacífico
Això modifica una mica l'activitat ja que farem una cordada de 3 enlloc de dues. De material també ens en sobra la meitat. Tot i això, com sempre passa, en carreguem en excés.
Iniciem el camí cap a peu de via. Els primers metres són per pista forestal (coberta de neu des de la carretera) i l'Oriol es fica al davant del grup marcant el ritme. Després de dues corbes ens endinsem per la vall de Barrosa. El camí és evident, al fons a l'esquerra. Primer passa entre arbres no molt densos i ja cap al final per una vall oberta. Les 4 principals vies de la zona són molt evidents i estem sols.
A primer cop d'ull veiem que sembla en millors condicions la Océano Pacífico y no ens ho pensem dos cops. L'Oriol ens acompanya fins a peu de via i després anirà al fons de la petita vall a buscar el sol i fer un iglú.
Nosaltres ens comencem a repartir material i llargs. M'he demanat ser el primer en pujar.
Començo amb aquells moviments matussers propis d'algú que fa anys que no escala. El que porto pitjor són els peus. No acabo de trobar-li el punt. Aquesta falta de seguretat de baix fa que m'ajudi més de braços per compensar i "voilà" em comencen a cremar les mans! He estat equipant-me sense els guants. Si al pàrquing estàvem a 10 sota zero a peu de via una mica més. Les mans congelades. En pocs minuts han passat d'estar gelades a bullir per l'escalada. El resultat és que sembla que m'estiguin clavant agulles! Fico un clau de gel i baixo ràpidament. Arribo on estan el Xavi i el Pepe quasi plorant de dolor. Em trec ràpid els guants i per sort en 10 minuts ja estic recuperat. El Xavi m'ha agafat el relleu. Fem l'escalada sense cap més problema. 
 

A dalt el Xavi al 1r llarg i el Pepe al segon. A sota el Xavi arribant a la 2a reunió.
La primera reunió, equipada, ens queda a l'esquerra, abans d'un mur de pedra. Hi ha una argolla. El segon llarg el fem en diagonal cap a la dreta i la segona reunió, la munta el Pepe a la dreta en un petit arbre. 
El Pepe rapelant per l'Arapahoe.
Es pot dir que la via ja està acabada (com a mínim la seva part més interessant). Fem un tram en "ensamble" per anar a buscar la veïna Arapahoe que ens queda a la dreta. Està equipada per rapelar. Fins i tot hi ha reflectants per poder localitzar els ràpels de nit! Fem el descens en dos ràpels (l'últim just per una corda de 60). És una via molt bonica, amb un tram central molt encaixonat i una part final on quasi segur que has de fer algun pas en roca.
Recollim el material i les cordes i anem a veure l'iglú de l'Oriol i cap a Parzan a menjar un entrepà que ens l'hem guanyat.
La Océano Pacífico és una via d'uns 120m i de dificultat III/3+ (max. 80-85º). Acostuma a tenir força gel quan està formada amb la qual cosa tan sols necessitem claus de gel i alguna baga per la segona reunió. Recomanable visitar la zona per la seva còmoda aproximació (1h30') i la fàcil combinació amb les veïnes Arapahoe, Espluca i Bachetas

dimecres, 6 de febrer de 2013

Btt: Cervera. 4a. Hivernal 2012.

Sona el despertador i sento com el vent pica contra les persianes. Aquesta nit entrava un front d'aire fred i no donaven molt bones previsions per a la pràctica del ciclisme. Tot i això aixeco la persiana i veig que els carrers estan secs. Dos missatges al Miquel per assegurar-me que també es posa en marxa i vaig pedalant fins al lloc de trobada.

Hivernal de Cervera 2012


Com era d'esperar hi han hagut baixes d'última hora però la ruta i la companyia són prou atractives per pedalar amb un temps així. Ens fiquem camí de Cervera el Miquel, el Jordi (Charlio), el Gerard i jo.
Barrio Sesamo Total
A les 9 estem al lloc i amb molt de fred comencem a pedalar (el vent n'augmenta la sensació). Farem l'itinerari de la marxa de btt que fan cada hivern aquí a Cervera. La volíem fer el cap de setmana però com que ja comencen a haver-hi marxes la hem passat a dimecres.
El Charlio és el guia i la única persona que porta el track de la ruta. Té problemes amb el gps i el sentit del track. Algú l'hi ha tocat. Perdem més de mitja hora buscant la ruta. Fins i tot algú comenta de deixar de pedalar i anar "de cara al plat de callos". Finalment però, el Miquel es baixa la ruta al telèfon mòbil i podem iniciar-la com Déu mana.
La primera part va per la zona de Torrent Salat, al sud de Cervera (entre els pobles de Vergós, Sant Pere dels Arquells i Granyena de Segarra). Comencem per pista en lleuger ascens cap els Turons fins trobar una sendera una mica trenca-cames. És d'aquelles de pedalar i amb algun "cor de colomet" (tram explosiu). Arribem a una antiga torre de guaita (Corral del Monjo) i iniciem el descens cap a Vergós pel serrat de Montpaó. Són uns 12 km. de sendera bastant entretinguda i on tots estem al·lucinant de que pogués haver-hi això a tocar de Cervera. La zona de Montpaó té trams peraltats espectaculars! Ja ho coneixíem perquè el camí de Sant Jaume passa per allí però un cop més ho hem gaudit com a nens.
Lo Charlio i el Gerard
Creuem el petit poble i passem a l'altra banda de l'autovia per bona pista. Pugem als plans de Montpalau i després anem cap al Tossal de Comacalda per fer un fantàstic descens (aquest cop sense haver de pedalar) per una magnífica trialera. Es nota que per la zona s'hi pràctica l'enduro perquè la quantitat de corriols i trialeres és molt abundant.
El Miquel amb la nova equipació
Continuem per un altre tram de sendera puja i baixa fins el castell de Timor. Baixem al Mas Claret i fem una sendera que segueix la Rasa del Martí. Al tractar-se d'un rierol la vegetació és bastant abundant i vas tota l'estona enganxant-te amb esbarzers i/o branques. És la nota exòtica i salvatge de la ruta. El Charlio pateix algun petit entrebanc (les banyes de la bicicleta no són les millors companyes en aquests trams de densa vegetació).
Creuem un altre cop l'autovia i passem per Sant Pere dels Arquells. En un pati a l'entrada del poble hi ha estacionats 3 avions de combat. El Miquel no pot estar-se de parar a fer fotos. Realment impressiona veure'ls al natural i més al vell mig de la Segarra.
Fem una curta pujada fins al Corral del Monjo un altre cop (hi ha una drecera final d'uns 50 metres al 25%) i continuem cap al Tossal del Colom (SE). La ruta gira 180º i continua per corriol que ressegueix més o menys el Torrent Salat (que havíem resseguit en el primer corriol en sentit contrari i pel llom de la muntanya). Abans de tornar a agafar la pista tinc la clàssica caiguda per no poder desenganxar el pedal però amb l'inconvenient que vaig a parar damunt d'unes molestes argelagues. Necessito ajuda per poder treure'm la bicicleta de sobre i com a resultat tenim una extranya mutació entre Raül i un porc espí.


Fem la penúltima pujada passant per Mas Ramon, al serrat on hi ha Sant Ermengol. La part de dalt és tota de pedra solta, molt característica i s'acaba el descens amb una trialera bastant entretinguda. Sembla que la ruta ja està acabada però algú fa la petita observació de que els vehicles es troben a la part alta de Cervera i nosaltres estem a la seva part inferior.
Arribant al Castell de Cervera
El cul del Raül espí
Com diuen a Castella, "ande o no ande, caballo grande" Ens encarem cap al Castell de Cervera i el pugem per les dures rampes de la seva vessant sud (que encara es fan més dures pel vent en contra). És el clàssic regalet de final de jornada.
Bonica ruta d'uns 50 km. i 1300m pel sud de Cervera. Molt entretinguda i de nivell alt. Hi hem invertit encara no 4 hores sense comptar les parades. Altament recomanable.