dimecres, 27 de febrer de 2013

Escalada en gel: Valle de Barrosa. Océano Pacífico


Sona el despertador i em trobo desorientat. En un primer moment no se perquè està sonant tant d’hora. Poc a poc vaig fent memòria. Avui anem a fer escalada amb gel. Quant temps sense fer muntanya!
El Xavi, el Pepe i l'Oriol ficant equipant-se.
Ben aviat el Pepe em ve a recollir per casa i ens trobem a Alpicat amb el Xavi i l’Oriol. Ens fiquem tots dintre d’un cotxe i cap a Bielsa.
Ens passem tot el viatge xerrant. Feia molt temps que no fèiem activitat junts i tenim moltes coses per contar-nos. Jo de fet, portava 4 anys sense tocar els piolets. Porto uns grampons nous per estrenar que havia comprat quasi 3 anys endarrere. 
Passat el petit poble de Parzán trobem l'antic pas fronterer entre Espanya i França. Abans de dues corbes de 180º molt característiques, a ma esquerra i ha un espai per estacionar-hi 5 o 6 vehicles. Davant nostre ens queda el valle de Barrosa (W).
Al pàrquing ens comencem a equipar quan el termòmetre està a 10 sota zero. L’Oriol intenta ficar-se dintre dels pantalons però sembla un torero. Ahir sense les malles encara es podia moure però avui la cosa ja està més complicada. Fem un canvi de pantalons i jo em fico els seus. No es que siguin la meva talla però millor que a ell li van. Veig que la majoria portem les mateixes peces de roba "que años a". Poder va sent hora de fer una renovació de vestuari.
Espectacular valle de Barrosa amb el Robiñera i la Munia al fons.
Ens repartim el material i l’Oriol s’adona de s’ha deixat els grampons. Quina putada! Per venir ha hagut de fer malabarismes amb la feina, porta uns quants dies planificant la sortida, seguint la meteo, avui s'ha pegat una bona matinada, ha hagut de fer la motxilla... i els grampons al replà de casa! Déu estar maleint els ossos.
Océano Pacífico
Això modifica una mica l'activitat ja que farem una cordada de 3 enlloc de dues. De material també ens en sobra la meitat. Tot i això, com sempre passa, en carreguem en excés.
Iniciem el camí cap a peu de via. Els primers metres són per pista forestal (coberta de neu des de la carretera) i l'Oriol es fica al davant del grup marcant el ritme. Després de dues corbes ens endinsem per la vall de Barrosa. El camí és evident, al fons a l'esquerra. Primer passa entre arbres no molt densos i ja cap al final per una vall oberta. Les 4 principals vies de la zona són molt evidents i estem sols.
A primer cop d'ull veiem que sembla en millors condicions la Océano Pacífico y no ens ho pensem dos cops. L'Oriol ens acompanya fins a peu de via i després anirà al fons de la petita vall a buscar el sol i fer un iglú.
Nosaltres ens comencem a repartir material i llargs. M'he demanat ser el primer en pujar.
Començo amb aquells moviments matussers propis d'algú que fa anys que no escala. El que porto pitjor són els peus. No acabo de trobar-li el punt. Aquesta falta de seguretat de baix fa que m'ajudi més de braços per compensar i "voilà" em comencen a cremar les mans! He estat equipant-me sense els guants. Si al pàrquing estàvem a 10 sota zero a peu de via una mica més. Les mans congelades. En pocs minuts han passat d'estar gelades a bullir per l'escalada. El resultat és que sembla que m'estiguin clavant agulles! Fico un clau de gel i baixo ràpidament. Arribo on estan el Xavi i el Pepe quasi plorant de dolor. Em trec ràpid els guants i per sort en 10 minuts ja estic recuperat. El Xavi m'ha agafat el relleu. Fem l'escalada sense cap més problema. 
 

A dalt el Xavi al 1r llarg i el Pepe al segon. A sota el Xavi arribant a la 2a reunió.
La primera reunió, equipada, ens queda a l'esquerra, abans d'un mur de pedra. Hi ha una argolla. El segon llarg el fem en diagonal cap a la dreta i la segona reunió, la munta el Pepe a la dreta en un petit arbre. 
El Pepe rapelant per l'Arapahoe.
Es pot dir que la via ja està acabada (com a mínim la seva part més interessant). Fem un tram en "ensamble" per anar a buscar la veïna Arapahoe que ens queda a la dreta. Està equipada per rapelar. Fins i tot hi ha reflectants per poder localitzar els ràpels de nit! Fem el descens en dos ràpels (l'últim just per una corda de 60). És una via molt bonica, amb un tram central molt encaixonat i una part final on quasi segur que has de fer algun pas en roca.
Recollim el material i les cordes i anem a veure l'iglú de l'Oriol i cap a Parzan a menjar un entrepà que ens l'hem guanyat.
La Océano Pacífico és una via d'uns 120m i de dificultat III/3+ (max. 80-85º). Acostuma a tenir força gel quan està formada amb la qual cosa tan sols necessitem claus de gel i alguna baga per la segona reunió. Recomanable visitar la zona per la seva còmoda aproximació (1h30') i la fàcil combinació amb les veïnes Arapahoe, Espluca i Bachetas