Barranc: Oscuros del Balced (Guara)

Sona el despertador i em pregunto; "que passa ara?". Em situo, Lleida, dos quarts de 7, avui anem a fer barrancs a la Sierra de Guara (Huesca).
M'intento activar poc a poc. Mentre menjo una mica i em preparo els entrepans vaig escoltant de fons una nova jornada a Beijing 2008. Ja ho tinc tot carregat i sortim, amb el meu "cunyat" Xavi, en direcció a Huesca.
Hi ha hagut millores des de l'última vegada que vaig conduir per aquesta carretera. Les variants de Binéfar i Monzón són la glòria! A sobre empaites algun tram de la futura autovia i se n'avança molt.
No tenim pressa però. Fins a les 9 no obren la tenda per llogar el neopré del Xavi. Arribem a Alquézar a un quart de 10. El noi de la tenda ens informa que el Mascún (que era el nostre objectiu) baixa molt fluix d'aigua. El Gorgas Negras en porta més. Miro el rellotge. Dubto. No sé el nivell que té el Xavi, mai he fet res amb ell. Torno a mirar el rellotge i faig els meus càlculs mentals intentant sumar aproximació, barranc, retorn... Continuo dubtant. El cor em diu que té ganes d'activitat però el cap és qui mana. S'activa el "plan B".
Decidim anar cap als Oscuros del Balced. Fa uns 12 anys vaig intentar fer-lo però hi vam renunciar pel cabal. Aquest cop sembla que no serà el cas.
Agafem la carretera que va de Bierge a Rodellar. Al coll del barranc Fondo (senyalitzat i amb un parell de contenedors per la brossa) agafem una pista de terra i en uns 2'5 km arribem al pàrking (ho identificareu per dos indicadors d'itinerari que hi han a banda i banda del camí.

El Xavi al pàrquing

Ja equipats, continuem per la pista i en 5 minuts arribem a una curva molt tancada d'esquerres (180º). Una gran fita ens marca, per la dreta, el corriol trillat que ens portarà primer pujant una mica i després en descens pronunciat per una pedrera cap al riu Balced. Ja en el riu s'ha de continuar uns 15 minuts fins arribar al gran "caos" (aglomeració de roques per desprendiment que es troben al mig del riu i fan més entretinguda la progressió) que ens marca l'inici del barranc. En total hem estat encara no una horeta.
Quasi hem adelantat a tots els grups que portàvem al davant. Molt francés (com sempre en aquesta zona) i moltes empreses. La gent cridant, fent xivarri, menjant entrepans i espategats per tots els racons es va acumulant a l'esplanada anterior al caos. Realment estem a "isla fantasía". Quin canvi de fa 12 anys. No ha servit de res escapar-nos entre setmana. Aquí hi ha "la plaga". Els de ciutat que quan surten alteren les nostres rutines i la nostra tranquilitat. Però ja ho teniem assumit. És l'agost i la diversitat també ha arribat a la muntanya.
Anem a la nostra, passant de la multitut i entrem a riu just per darrere d'un grup. Cap problema, al caos segur que els adelantem.
Abans d'arribar al primer ràpel ens trobem el guia del grup que portàvem davant. Després de fer-se el perdona-vides... "Ens deixa passar!" JAJAJA. Però qui creu que és? Fem el ràpel i quan acabem arriben els primers del seu grup (sort que ens ha deixat passar...).
Nosaltres anem per feina. El Xavi s'ho està passant pipa. Que si ara passo per aquest foradet, que si ara faig aquest sifó...

El Xavi en un llarg passadís

Ens anem trobant altres grups que s'ho prenen "amb la calma" però una noia damunt d'una d'una llosa prenent el sol em diu que estem molt a prop de la sortida. I així és, fora el vestit i una última remullada a l'aigueta. Buahhh, sort del neopré perquè està tirant a freda.

Últim pou dels Oscuros de Balced

Ha estat 1h 30min de descens amb totes les instal·lacions amb químics. Se m'ha fet molt curt, massa. M'adono que el pot esstanc ja no és estanc. Tinc la tapa del pot esquerdada i la bossa que vaig comprar com estanca tampoc ha fet la seva funció. Resultat: un Motorola passat per aigua. A la càmera de fer fotos també li ha entrat molta aigua i s'ha mort.
Pugem per un camí que estan arreglant. Quina trialera més guapa per fer amb la BTT. Mentre pujo em vaig imaginant com agafaria cada corva amb la bici. M'estic flipant per moments i no veig al Xavi. Abaixo una mica el ritme (pero continuo a la meva bola amb el descens de BTT). Als pocs minuts sento uns esbafecs rera meu. És el Xavi.

Barranc: Palomeras del Fornocal (Guara)

Mentre ens canviem al cotxe despres dels 30min de pujadeta decidim fer un altre barranquet més curt per plenar el dia i amortitzar el vestit de neopré. El Xavi està pletòric, si bé la pujada l'ha deixat una mica més manso. És conscient que no hi ve cada dia a Guara (així com jo) i vol aprofitar.

Després d'hidratar-nos en un bar amb uns "xampús" mentre mirem l'accés al següent barranc i plenar el dipòsit del vehicle anem cap a Colungo, al cantó d'Alquézar.

El bonic poble d'Alquézar

Passat Colungo a uns 2 o 3 km. trobem un pont que hi diu "Bco de las Palomeras". Estacionem el vehicle i fem una primera ullada des de dalt. Realment té pinta de ser molt estret. Fem la motxilla i cap a baix.

En dos minuts estem al llit del rierol. Davant nostre les Palomeras del Fornocal. Corre una miqueta d'aigua. Justa per què no es quedi estancada. Està farcit de coloms amb els seus sons guturals. D'aquí el nom al barranc.

Passem el primer tram fent oposicions (el Xavi em maleeix perquè no hi ha aigua i a sobre fer "d'Spidermen") i alguna desgrimapada. Realemt hi ha trams molt estrets. Passem de cantó i rascant. Fem el primer ràpel i aprofitem per repassar alguns aspectes tècnics sobre els ràpels i les instal·lacions. Anem baixant i admirant la gorja. Quina passada! Quines formacions al conglomerat. Completament diferent als Oscuros de Balced que és calcari. Aviat arribem al Fornocal que remontem uns 300m fins sortir per l'esquerra abans d'arribar al pont. La sortida es dreta i com diu l'Alfons: "es fácil pero no te caigas". Veureu per la canonada de captació d'aigua que portem a l'esquerra una fita de pedres. Busqueu el camí més evident i fàcil per remontar els pocs metres que ens separen de la carretera que tenim a sobre nostre.

A partir d'aquí 10 minuts caminant per la carretera fins al cotxe.

Quan arribem comencem a treure coses de la motxilla i "tatxan!" sorpresa! No tenim clar on està el pot estanc on el Xavi havia ficat les claus del cotxe. Ja em veig petant el vidre. Abans de fer-ho m'apropo fins al pont i miro el barranc. Si, el veig als peus del primer ràpel. Allà baix està! I mira que quasi sempre acostumo a fer "la mirada del gitano" per evitar aquestes coses. Doncs rapelo directament del pont cap al 1r ràpel. Recupero el pot i quan em disposo a remuntar per la corda comencen a caure pedres. El fragament de la corda fa que saltin i es precipitin. He de tornar pel camí d'accés.

Ha estat molt curt, encara no una hora i mitja de cotxe a cotxe i tot equipat amb químics!. Les formacions molt recomanables i l'estretor... quina angoixa semblava el Serrat del Vent.

Anem a tornar el vestit de neopré, ens tornem a hidratar i cap a Lleida. En una horeta estic deixant al Xavi davant de casa seva i cap Alcarràs a preparar le decoració de la penya de la festa Major (JOGA BORRATXO).

Escalada: Dent d'Orlu "les enfants de la dalle" 700m, 6b (V+ obligat)

Sona el despertador i em desperto a les 5 del matí una mica desorientat sense saber ben bé on sóc. Em situo, Sanavastre, la Cerdanya, primers d'agost. Els turistes ja han envaït aquesta magnífica vall. S'hi estan encara no els dos mesos d'estiu i després... un altre cop la Cerdanya genuïna.

Estic a casa del meu amic "Ramonet". Un café amb llet i "xino xano" ens adrecem cap a la vall francesa d'Orlú encara amb les lleganyes als ulls. A les 7:15 estem al 1r pàrking. Mengem un entrepà de tonyina i cap amunt.

Enfilem un camí dret que surt direcció a la paret 10m abans de l'esplanada del pàrking, on hi ha un torrent que baixa de la Dent. El fort pendent ens desperta en 5 minuts i la fresca que teniem en sortir del cotxe desapareix en pocs segons. Trobo un cep gran, bastant gran, però no el puc carregar. Porto la motxilla plena i segur que se m'acabaria trencant. Em cau la llagrimeta però el deixo allà, a la vora del camí, sol i desprotegit (l'acabarien recollint uns d'Alacant que van abandonar a la segona tirada).

Cep trobat durant l'aproximació a la cara sudest

Arribem a peu de via en 35 minuts i ens trobem dues cordades al davant, els d'Alacant que van 3 i una cordada de 2 que ja està a la 1a reunió. Ens plantegem optar per altres vies alternatives però em vingut a fer "les enfants de la dalle" 700m, 6b (V+ obligat) i esperem.

A les 9:30 comencem a escalar. Els d'Alacant pleguen al 2n llarg. Van mooolt lents (lo "Ramonet" es comença a encendre perquè no ens han deixat passar i em perdut 45 minuts ben bons). Els primers llargs ens mostren com seran les 18 tirades de via. Placa i més placa. Equipada com si es tractés d'una via d'esportiva. Més fe que Gandhi en els nostres peus de gat. Impossible perdre l'itinerari. Si els ancoratges allarguen vol dir que el terreny es fàcil (com quasi en totes les vies).

Anem per feina, però crec que hem empaitat un dels dies més calorosos de l'any. Portem 1'5 litres d'aigua cadascú i s'ha de dosificar. A la R6 noto que m'ha tocat el sol. S'apodera de mi una d'aquelles "pájares" de campionat, de Champions League. Intento menjar una barreta (i ho aconsegueixo), però tinc la boca tan seca que em costa empassar la bola que se m'ha fet. No puc malbaratar l'aigua o sigui que serà l'última cosa sòlida que menjaré en 26 hores. Ni en la pitjor de les ressaques havia tingut la boca tant pastosa. Sembla una formigonera. La sensació és horrible.

I més calor. Ja vaig contant els llargs que ens queden per arribar. R11 i encara no 3 hores. Portem bon ritme. Van caient les tirades. Em ensamblat la de III+ i la següent de IV+. Anem per feina. En els trams més fins no mirem més de 5 segons el pas. Al mínim dubte A0 i amunt. S'han de fer metres i abandonar el forn en que s'ha convertit la paret. Jo porto un "globo de cuidao". No sabia que la calor podia ser tan narcòtica. No paro de repetir al "Ramonet" que vaig fos. Em falta aire i físicament em trobo molt cansat. Però vaig pujant, queixant-me, però vaig pujant. Tan sols veig la sortida fent cim, a això em vingut.

Mirant l'itinerari per les plaques de V

Arribem a la R18. Tinc els peus llagats, em costa donar corda i més recuperar-la. En aquest punt em de decidir si rapelar els 18 llargs i baixar pel camí de pujada o empalmar a la meitat de la via que va per l'aresta E (600m, MD) i fer cim. A mi em fa il·lusió arribar a dalt dels 2222m de la Dent d'Orlú i tot i que ja vaig amb la reserva ben encesa continuem escalant sabent que les reunions de l'aresta no estan equipades per rapelar i tan si com si haurem d'arribar al cim.

Lo "Ramonet" es fica al davant, ja no puc ni passar-li al relleu, vaig "grogui". Si no n'hi ha prou amb l'estat amb que em trobo, ara se'ns fica a ploure i ho fa en tres tongades. No es una pluja intensa però és suficient com per mullar les plaques de III i IV i fer que un terreny fàcil d'adherència es converteixi en un calvari. Com a mínim aquesta pluja ha servit per plenar petits forats en el granit que ens aporten uns quants glops d'aigua (rotllo Laurence d'Arabia vagant pel desert).

Progressar és molt pesat, la corda s'enganxa cada 2 per 3, lo "Ramonet" s'està encenent per moments. Ens aturem a pocs metres del cim i desfem les cordes. Teòricament s'han acabat els llargs però no veiem clarament fins on hem d'arribar. Continuem amb una corda i el cim el teniem a 50m. Han passat 8 hores desde que ens hem encordat.

Ens hem guanyat beure els dos dits d'aigua que ens queden. Davant nostre un altre nuvol que està descarregant a pocs kilòmetres. Ràpid cap avall que hi ha una bona estona de descens. En 15 minuts arribem al 1r coll i anem a buscar un coll marcat a la cara E. Darrera mentre li faig una foto al "Ramonet" veig com aguaita un nuvol de boira! Això es per flipar! Estem a l'agost i hi ha boira! Ho haveu vist això? Ho haveu vist? La mare que em va parir! (se'm va aparéixer l'aficionat del Barça que sempre surt al programa d'Alguna Pregunta Mes ).

Doncs baixada i pujada al collet de la cara E. Continuem pel camí marcat que surt a l'esquerra resseguint la carena. No baixeu seguint la paret pq us podeu "encigalar" fàcilment (està "trillat" perquè en aquesta cara també hi ha vies). Uns 20 minuts de pujada (si, si, pujada) enmig de la boira i continuem flanquejant en direcció una cabana de pastors (la 3a fondalada que baixa a la vall). Abans ens hem trobat un rierol amb aigua. Portava moltes hores sommiant aquest moment. Bec i bec. M'agafa fred, molt fred. Realment estic molt fotut. Em fico el GORE. Continuem la penosa marxa, ara una mica millor després d'hidratar-nos.

Darrera collat de la cara E, carena a seguir i la boira que puja

Així com ha arribat la boira se'n va. Just en el moment que sota nostre trobem la cabana de pastors. No em mirat el rellotge però diria que hem caminat molta estona. Anem baixant i 100m abans d'arribar-hi surten 5 gossos bordant. Estic tant cansat que passo olimpicament d'ells. M'és igual si em mosseguen. Alerten al pastor i la seva muller que surten a veure que provoca tant enrrenou. Preguntem pel camí de baixada i ens envien 300m enrera, direcció la Dent per un camí molt marcat. Ens diu que trobarem un pal clavat al terra que indica el camí de baixada per la fageda. Desfem camí i trobem el pal. Ens diem; ara ja està!

Comencem a baixar per la fageda. Baixem i baixem, flanquegem, pugem una mica i tornem a baixar i baixar. Estic fins a la... de tan caminar. Camino per esma. Trobo un altre cep, un "trabuquito" que diria l'Alfons o el Ricard. Aquest si que el carrego a la motxilla, li faig un raconet. Lo "Ramonet" que ha passat pel davant i no l'ha vist enxufa el radar boletaire però no en trobem cap altre.

Després de la llarga baixada arribem a la carretera, entre el 1r i el 2n pàrking. Després de quasi 13 hores arribem al cotxe i ara si Ramon; "hem fet la via i el cim, tot i que un altre cop rapelaré els 18 llargs!". Hem estat 3 hores baixant sense entretindre'ns.

Estic tan baldat que em fa mal l'esquena sol de recolzar-me al seient del cotxe. Una hora fins a Sanvastre i dues i quart fins al meu poble, Alcarràs. Arribo passada la una del matí i no tinc forces ni per menjar. Demà serà un altre dia, estic de vacances!