dijous, 11 de novembre de 2010

Graduació de l'esquí de muntanya

Les graduacions de dificultat de les diferents activitats ens serveixen per fer-nos una idea del nivell que ens trobarem o se'ns exigirà. Són habituals, quasi imprescindibles, en l'escalada o l'alpinisme. Quan es tracta de fer altres activitats no s'acostumem a utilitzar tant però això no vol dir que no siguin necessàries. En l'esquí de muntanya també existeixen graduacions o diferents sistemes per poder transmetre la dificultat d'un itinerari o una sortida. Jo us deixo un resum de l'escala alpina que he trobat a la web camptocamp.

ESCALA ALPINA

Desenvolupat pel Club Alpí Suís i popularitzat per François Labande, inclou dues informacions: una que avalua el conjunt de les dificultats d'un itinerari (acotació global) i una altra que avalua les dificultats màximes trobades en el descens (acotació puntual).

Acotació global esquí 

El grau global estima el nivell general de les dificultats (i si aquestes es mantenen) proposades per un itinerari. Es té en compte també l'altitud i la durada de l'itinerari. L'escala utilitza les mateixes denominacions que la acotació global alpina utilitzada en alpinisme però NO tenen correspondència.

  • F (Fàcil): Relativament pla, sense obstacles. No hi ha perill de relliscar o perdre el control durant la pujada i no hi ha pendents forts a la baixada (aprox. 25 °).
  • PD (Poc Difícil): Vessants obertes amb trams costeruts i alguns obstacles però els trams amb pendent són curts a la pujada i no costeruts en la baixada (aprox. 30 °). Es matisa en PD-, PD i PD +.
  • AD (Alguna cosa Difícil): L'ascens requereix fer ziga-zaga i hi ha passos costeruts que no poden evitar-se. Els trams de pendent són llargs i amb risc de ferides en cas de relliscar. A la baixada, els "crux" (punts obligats on hi ha la màxima dificultat) són curts però costeruts (girs curts necessaris, aprox 35 º). Es matisa en AD-, AD i AD +.
  • D (Difícil): Ascens costerut amb obstacles. La baixada ofereix trams costeruts llargs, entre roques i/o arbres amb risc fatal en cas de gel. Els "crux" són curts i estrets o llargs i costeruts (aprox 40 °). Es matisa en D-, D i D +.
  • TD o MD (Molt Difícil): Ascens amb fort pendent, precipicis i molts obstacles. Hi ha trams amb passos molt costeruts (aprox. 45 °) i congostos amb risc fatal en cas de caiguda. La baixada proposa "crux" llargs i costeruts on els girs en salts i el derrapatge són necessaris. Es matisa en TD-, TD i TD +.
  • ED (Extremadament difícil): Pendent summament empinada sense punts segurs de detenció. Itinerari molt exposat. "Crux" llargs i molt empinats a la baixada (aprox. 50 °). Només és possible fer girs en salt i derrapatge. Es matisa en ED-, ED i ED +.
És important recordar que és una acotació global per l'esquí i no per l'alpinisme. Un corredor pot fàcilment merèixer un D en esquí sense superar l'AD o PD en alpinisme.

Acotació puntual esquí

És complementari de la acotació global. Avalua la dificultat del pas més difícil de la baixada esquiant. És principalment funció del pendent però presa també en compte l'exposició.
Els seus nivells són:

  • S1: itinerari fàcil que no requereix tècniques particulars. Un camí per a vehicles per exemple.
  • S2: Pendents una mica costeruts (25 º) però àmplis (hi ha molt lloc per girar).
  • S3: Pendents fins a 35 ° (igual que les pistes negres més costerudes de les pistes d'esquí). L'esquiador ha de poder baixar per qualsevol tipus de neu sense dificultat tècnica.
  • S4: Pendents fins 45 ° si l'exposició no és elevada. A partir de 30 ° i fins a 40 ° si l'exposició és forta o el tram estret. Una molt bona tècnica d'esquí és indispensable.
  • S5: Pendents de 45 a 50 ° o més si l'exposició és baixa. A partir de 40 º si és elevada. A més d'una tècnica perfecta, requereix molta concentració i control emocional.
  • S6: Més enllà dels 50 ° de pendent si l'exposició és forta (sol ser!). Si no, a partir de 50 ° en trams curts i poc exposats.
  • S7: Trams de 60 ° o més o salts de penya-segats rocosos en terreny molt costerut i/o exposat.

    divendres, 22 d’octubre de 2010

    Btt: Volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

    El Jordi pedalant per la zona de los Verdes
    La volta a Lanzarote (ruta 9) o Pedales de Lava en la seva versió organitzada i de pagament, és una ruta circular a l'illa de Lanzarote i l'illa de la Graciosa (una etapa opcional).
    El Cabildo de Lanzarote, que és l'òrgan de govern d'aquesta illa, té senyalitzada aquesta volta circular com a ruta 9.  Podeu trobar informació de la ruta per Lanzarote aquí o a la pàgina de l'empresa que en fa l'explotació turística com a Pedales de Lava. Alguns trams estan millor senyalitzats que d'altres o sigui que us recomano portar un GPS o un plànol de l'illa amb la ruta prèviament marcada.
    Podeu consultar altres informacions per organitzar el viatge a www.cabildodelanzarote.com

    Les 6 etapes de la volta a Lanzarote

    La ruta és d'uns 250 quilòmetres i 3500 metres de desnivell que nosaltres hem dividit en 5 etapes (més una matinal extra):
    Camí de la Graciosa
    Arribant a Famara
    El plantejament que ens hem fet de la ruta ha estat diferent a la Pedals de Foc. En la Pedals fèiem tota la ruta seguida, sense parar a dinar, condicionats per l'escassetat d'establiments i la durada de les etapes. Aquí però, el gran condicionant per dividir la ruta ha estat l'allotjament. Hem contactat amb el servei d'informació turística de l'illa i ens han passat un extens llistat de tots els allotjaments. Per la web, molts d'aquests, són difícils de trobar, sobretot a Órzola i Famara. Ens ha estat de gran ajuda.
    Arribant a Timanfaya
    Les etapes en si, llevat de la tercera, no representen cap repte extraordinari a nivell físic. La curta distància, tot el dia per endavant i el poc desnivell afavoreixen el ritme calmat i les parades turístiques. Hem tingut temps de banyar-nos a la platja quasi cada dia. I anant amb qui anava, el més importat de tot: entaular-nos a l'hora del dinar com Déu mana. L'Albert i el Jordi no perdonen (tot i que no s'han queixat gens).
    Una altra cosa és l'aspecte psicològic. Important més que no pas l'aspecte físic. Costa adaptar-se al terreny. Sobretot el dels primers dies. Les últimes etapes són més similars al que ens podem trobar per aquí Catalunya. Els corriols plens de rocs, els impactes a les llandes, els cops a les bieles, pedalar per la sorra, l'escassetat d'aigua...costa, sort que el paisatge volcànic, diferent a tot el que tenim a casa, compensa amb escreix.

    Algunes dades sobre la sortida:
    • Altura mínima: 0 metres, nivell del mar
    • Altura màxima: 620 metres (Peñas del Chache)
    • Tipus de camins: Carril bici, carretera, pista forestal compacta i característica sendera de roca volcànica.
    • Sortida i arribada: Puerto del Carmen
    • Nombre d'etapes: 5. La etapa per l'illa de la Graciosa és opcional.
    • Es visita quasi totes les poblacions de l'illa.
    • Recomanable visitar la zona de vinyes i bodegues de la Geria, per on no passa aquesta volta a Lanzarote.
    Dura rampa pels Ajaches

    Un dels problemes d'organització ha estat les bicicletes. Les pròpies o les lloguem a l'illa?. Ens hem decantat per llogar-la a l'illa. Arribar a l'aeroport i que et diguin que una bicicleta arribarà en un altre vol pot suposar un greu contratemps, tot i tenir un dia de marge (excloent el dia d'arribada i el de partida). Hem assegurat el tret i les hem llogat a Lanzarote, concretament a Tommy's Bikes. Ho porta un noi estranger que es diu Andreas i ens ha tractat d'allò més bé. Tot i estar a Costa Teguise ens les ha portat a l'hotel i va fer tots els canvis mecànics que li havíem demanat que fes (suport per a les alforges, frens de disc, pedals automàtics...). La recollida també ha estat a l'hotel o sigui que un 10 per l'Andreas.
    En l'allotjament hem tingut un petit problema. A l'hotel no ens guarden l'equipatge mentre estem de ruta. No ens ho podem acabar. Argumenten que no tenen cap habitació on deixar-ho i això que l'hotel, petit, petit no és. Comencem bé. Al Jordi li ha faltat temps per trucar a l'Andrea, la seva novia/dona/parella/amor. En poques hores tenim un nou i molt millor allotjament. Quina eficiència Andrea. Ole, ole ole!
    Pujant a la Montaña Tinasoria
    Aprofitant que anem a sopar deixem les maletes al nou hotel, d'on encara no en som clients, i aquests, sense cap tipus de problema, ens permeten deixar les maletes en una habitació que tenen habilitada. Quina diferència d'atenció. Són els apartaments Lanzaplaya. Piscina, apartaments ben situats i bastant nous. Bona elecció Andrea!
    Hem decidit deixar les maletes avui perquè així demà, de bon matí, podem començar a fer ruta sense perdre el temps anant carregats amunt i avall.

    dimecres, 20 d’octubre de 2010

    Btt: La Geria (Lanzarote)

    Vinyes característiques de la Geria
    Sona el despertador i encara estic a Lanzarote. Demà ja tornem cap a casa però encara ens queda un dia de bicicleta. El Jordi i jo decidim fer una sortideta matinal, aprofitant que encara tenim un dia de lloguer de les bicis. L'Albert, que amb el que ha fet aquests dies ja en té prou, farà de "guiri". Piscina i platja. Visitarem la zona vinícola de La Geria.

    La Geria (Lanzarote)


    El Jordi pujant cap Tías
    Metres finals de Montaña Tinasoria
    Baixant entre les vinyes
    El Jordi i jo sortim de Puerto del Carmen cap al nord (N). L'objectiu és arribar a la Montaña Tinasoria (503m). Després de vorejar un camp de golf i anar un centenar de metres paral·lels a la carretera que puja cap a Tías, creuem una rotonda i fem mig quilòmetre direcció oest (W) per tornar a seguir un camí cap al nord fins a un quilòmetre abans d'arribar a Tías, on hi arribem per carretera. L'asfalt ens deixa aviat i després d'un lleuger descens tornem a pujar per camí fins a la LZ-502, on recuperem l'asfalt i les fortes rampes fins a l'Asomada. El camí té una pendent constant que ens fa guanyar metres ràpidament. La Montaña Tinasoria ens fa treure la "carbonilla" però arribem a dalt. Les vistes cap a la banda oest de l'illa mereixen l'apretada. Aquí m'adono que vaig amb la coberta trencada. Hi tinc un forat i la càmera aguaita com si fos un petit globus. La cosa no està per fer molt el cabra. Intentem fer una retirada digna i tirem cap avall, cap a l'oest (W), quasi fins a Uga (al cantó de Yaiza, 4a etapa de la volta a l'illa). 
    El Jordi pedalant per camí
    Per sobre de Conil
    Pugem per carretera en direcció La Geria (NE) i passades les bodegues, a un quilòmetre, ens fiquem per camí cap a l'est (E) pel Camino Bilbao. Abans de la població de Conil pugem la muntanyeta que queda al nord. Després d'un breu descens per corriol fem un tram de la carretera LZ-503 per donar el tomb a la Montaña Tersa, des d'on iniciem el descens cap a Tías. D'aquí sense cap altra complicació i per camins arribem a Puerto del Carmen.
    S'ha acabat la bicicleta per les Canàries. Avui quaranta quilòmetres i encara no vuit-cents metres de desnivell. Bon comiat del viatge tot i l'avaria de la coberta. Pocs llocs de l'illa ens han quedat per visitar.
    Aquesta nit fem l'últim sopar (ja tenim localitzats uns "T-Bone" i un restaurant) i a pensar quina és la pròxima que muntem. Setmana ben aprofitada i recomanable, per fer bicicleta per paratges molt diferents als de Catalunya.

    Els "pitbulls" en plena "carnisseria" lluitant contra els T-Bone

    dimarts, 19 d’octubre de 2010

    Btt: 5è. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

    La son no impedeix als "pitbulls" endrapar
    Sona el despertador i m'estiro com un gat. Avui acabem la ruta, la pedales de Lava. L'última etapa. Sembla que aquesta jornada no tenim gaire "turisme" i farem bicicleta de debò! això espero. Són encara no 40 quilòmetres i uns 800 metres. El mateix desnivell que la jornada d'ahir però amb menys de la meitat dels quilòmetres.
    Decidim fer l'esmorzar de buffet a l'hotel. No veurem cap població fins al migdia i pel que hem experimentat aquests dies, fer un cafè amb llet pel matí està car. Quasi tan difícil com veure pingüins a l'illa. Així doncs, esmorzar "a muerte" de dolç i salat. S'ha de menjar sempre com si fos l'últim cop. Mai se sap com acabarem la jornada (tampoc us passeu que després no us podreu remenar!).

    5a etapa Playa Blanca-Puerto del Carmen



    Sortim pedalant suaument pel port esportiu de Playa Blanca, en direcció cap a l'est/sud-est (E/SE). Seguint els corriols que van paral·lels a la costa creuem dues platges abans d'arribar a la famosa Playa del Papagayo. El petit bar qui hi ha al capdamunt d'aquesta platja serà l'última cosa civilitzada fins la petita població de Playa Quemada.



       
    Primers trams de sendera de baixada, de pujada per la sorra i la bonica Playa del Papagayo

    A Playa Mujeres, la primera de les platges que hem creuat, hem entrat en una àrea qualificada amb el nom de Monumento Natural de los Ajaches. No us confongueu amb els apatxes d'Amèrica. Tot i que el terreny podria fer pensar que en qualsevol moment apareixeran, res de res, aquí no n'hi ha (i si n'hagués encara cobrarien entrada per poder-los visitar). He estat llegint la descripció d'aquest paratge i crec que exageren bastant en els adjectius. Tant, que he hagut de revisar les fotografies nostres per contrastar els records de la meva memòria. Muntanyes ermes on les hagin res mes. No espereu trobar res excepcional. Com a molt algun ramat de cabres.
    Pujada "100% ciclable"
    Però bé, continuem amb la bicicleta. Tota l'etapa fins a Playa Quemada és igual. Aquesta zona ha patit una forta erosió fluvial per tractar-se de materials tous. El camí va baixant a les rieres, amb materials molt fins, que dificulten la marxa i es puja per pistes pedregoses o senders, bastant exigents a nivell físic i tècnic. És un puja i baixa constant.
    El pitjor tram és el Barranco de la Casia. La mínima inclinació de la bicicleta fa que la roda del davant perdi tracció i acte seguit la bicicleta caigui al terra (i si no estem atents nosaltres també caurem).
    L'Albert baixant "a fondo"
    De les últimes apretadetes de l'Albert
    Quasi al cantó, hi tenim una platja amb un nom bastant original, Playa de la Arena (com s'ho han "currat"). Durant aquests dies, hem pogut comprovar que molta llum a l'hora de ficar nom als accidents topogràfics no tenen. El topònim Montaña Bermeja te'l trobes a tots els llocs. És cert que les muntanyes amb aquest nom presenten un color vermellós però una mica d'imaginació si us plau. No dic que li fiquin noms estrambòtics. No. Montaña Bermellona, Montaña Roja, Montaña Colorada, Montaña Carmesí, Montaña Grana serien altres possibilitats per referir-se al color. Però bé, el cas és que a la Playa de la Arena (negra) ens banyem una bona estona fent de "sirenitas". Hi ha un descens en ziga-zaga espectacular que porta a la platja pel sud. Sendera bastant tècnica i dreta. Pel nord hi tenim un altre descens interessant. L'Albert ha fet el nord, el Jordi el sud i jo tots dos.  
    Foto de grup a la Playa de Arena (negra o oscura)
    Encara amb el cul mullat del bany arribem a Playa Quemada on mengem en el restaurant 7 islas. El propietari és una persona molt simpàtica que xerra pels descosits. Aprofita qualsevol comentari per ficar-se a parlar amb tu. Hem menjat un menú bastant correcte, asseguts a la terrassa davant de la platja.
    Continuem cap a l'exclusiu Puerto Calero i resseguint el passeig marítim arribem al destí final i lloc d'inici. Puerto del Carmen. Anem al nou hotel i després de deixar les bicicletes a l'habitació on ens tenien guardades les maletes, ens fiquem el banyador, avui sí, i a jugar com a nens a la piscina. Feia anys que no em llençava en bomba! Una sessió de fotos aquàtiques i a pensar que fem demà.

     
    Diverses fotos dels protagonistes d'aquesta ruta, el Raül, L'Albert i el Jordi (ara veig que sempre estem en el mateix ordre a les fotos de grup, curiós no?)


    dilluns, 18 d’octubre de 2010

    Btt: 4t. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

    Sona el despertador i com tots els dies ens comencem a moure ben aviat, a primeríssima hora. Entre lleganya i lleganya anem mirant el primer tram de l'etapa d'avui. Hem d'esperar una estona a que obrin la botiga de queviures perquè n'hi ha que necessiten alguna cosa a l'estómac per funcionar. Jo, ja que hi estem ficats, també menjo pa amb xocolata, no sigui que em deixin enrere.

    4a. etapa: Caleta de Famara-Playa Blanca


    L'Albert pel "tole ondulée" i al fons Famara
    Sortim de la població en direcció oest (W) per la carretera principal.  Nosaltres, com intuíem, ens hem "encigalat". Quasi diria que era un triple a la quiniela. Era, sense cap mena de dubte, el tram que ens quedava menys clar de tota la ruta. De Caleta de Famara a Caleta de Caballo. I així ha estat.  Un petit calvari amb els llençols encara marcats a la cara.
    "Lo carro pel pedregal" direcció Caleta de Caballo
    Ens hem ficat per una pista amb "tole ondulée" fins una petita urbanització (no busqueu una urbanització com les d'aquí). Hem anat seguint un corriol i després una pista una mica més ampla per superar la Montaña Cavera pel nord. Error! Supereu-la pel sud, passant entre aquesta y la Montaña Chica. Després recte cap al nord (N), a buscar la línia de costa i d'allí resseguint-la fins a Caleta de Caballo. Això és el camí que toca i més fàcil. Nosaltres hem fet una mica el calamar. Mare de Déu per on ens hem ficat. Hem fet el mateix però per un camí que va un quilòmetre en paral·lel per l'interior. Pot semblar bastant bo perquè està trillat pel pas d'òvids (cabres i corders) però el terreny arenós està ple de rocs provinents d'alguna de les moltes erupcions volcàniques que hi ha hagut a l'illa. He acabat carregant la bicicleta al coll. No es pot torturar d'aquesta manera a la bicicleta, la companya de viatge amb qui hem compartit tantes experiències. Recordeu, després de Montaña Cavera, cap al nord, cap a la platja. Aquest camí està molt millor que qualsevol altre.
    El nostre particular via crucis amb les habituals dosis de renecs d'aquestes ocasions ens ha portat quasi a Sóo (collons amb el nom del poble). Per carretera hem baixat cap a Caleta de Caballo. Si agafeu el camí bo, que ja he modificat en el track, entrareu a la població per l'est, per camí. Aquí no hi ha cap bar. Nosaltres confiàvem fer un cafè amb llet però res de res, tan sols una màquina de "vending". 
    Continuem fins un complex turístic que es diu la Isleta. Les úniques persones que no tenen edat de jubilació són els empleats. Ens impacta bastant escoltar música electrònica a tot drap, de bon matí. Però veure a 30 jubilats/des anglesos, que tot just es poden moure, intentant fer una cosa similar a l'aeròbic... és colpidor. Nosaltres acabarem així?
    En pocs minuts estem a La Santa. Això sembla més civilitzat. Colonitzat per anglesos, però civilitzat. Es respira un cert aire a Ironman (aquesta triatló de Lanzarote és molt famosa). Passem per una tenda de bicicletes. El Jordi vol comprar-se uns pedals automàtics. El caminet del matí ("encigalation track") li ha passat factura i ha trencat una peça d'un dels pedals. El pedal que ha trencat és seu, l'ha portat de Barcelona. Com que utilitza els Crank Brothers i les "cales" són diferents a les que s'utilitzen en els pedals Shimano ha hagut d'incloure en l'equipatge els pedals de la seva bicicleta.
    L'Albert per la sendera del penya-segat i al fons la montaña Bermeja
    L'informen que van vendre els últims pedals ahir. Algú altre que també es devia equivocar de camí. Fem el desitjat cafè amb llet. Tot i ser mig matí encara estan obrint el bar. Però hi ha bar! Seiem a la terrassa mentre comentem la jugada. No me'n sé avenir. Hem fet un "lo carro pel pedregal" en tota regla. Esperem que les experiències siguin millors a partir d'ara. Anem cap al Parc Nacional de Timanfaya.
    Sortint de La Santa ens fiquem en direcció oest (W) per un seguit de pistes fins a la Montaña Bermeja (el mateix nom que la citada a l'etapa de l'illa de la Graciosa). Passada aquesta elevació, on juguem a veure qui puja més amunt sense baixar de la bicicleta, hi tenim un tram de corriol pels penya-segats força bonic.
    El Jordi pel mig del mantell de lava
    Entre camps de cultiu (versió Lanzarote) passem per l'oest de Tinajo i ens fiquem dintre del Parque Natural de los Volcanes, que està al voltant del Parc Nacional de Timanfaya.
    Sabrem que hi entrem perquè la colada de lava, de color fosc, és molt característica. Sembla com si un immens mantell de lava hagi tapat aquesta zona (que de fet, és el que devia passar). Simplement, espectacular.
    Terreny similar al de les vies
    El camí, ple de pedra poc compactada (similar a la de les vies ferroviàries), va pujant, lentament. Alguns ho passem millor que els altres. L'Albert, no està per tirar coets. Arribem, encara bocabadats per aquest paisatge volcànic, a la carretera LZ-67, que va a Yaiza. A un centenar de metres hi tenim l'entrada al Parc Nacional. Ens diuen que per entrar al Parc s'ha de pagar 10€. Nosaltres els responem que no volem agafar l'autocar que agafen els turistes, que volem fer la volta damunt la bicicleta. La resposta és que l'import de l'entrada és per persona, independentment de la utilització de l'autobús (obligatòria). Ens indignem profundament. Evidentment, no entrem. Tan sols era fer una ruta d'uns 5 quilòmetres, per carretera alquitranada, passant pel mig de cràters i volcans. Sense possibilitat de res més. El Jordi ha dit molt encertadament que "la Natura va ficar volcans a Lanzarote i l'home hi ha ficat les taquilles".
    Sort que ha estat un matí tapat
    La sensació que et queda és que t'estan intentat robar, aprofitant que per trons ho has de visitar (perquè poca cosa més hi ha a fer a l'illa). Si heu viatjat una mica, als països en vies de desenvolupament, això és bastant comú. Bàsicament perquè no tenen res més i fan del reclam turístic el motor econòmic de la zona. Mai hagués pensat que a Espanya pogués passar això. Ja sé que geogràficament les illes Canàries són Àfrica però continuen pertanyent a l'estat espanyol. Us imagineu que a Ordesa, Sant Maurici o Picos de Europa, passés això? Que tan sols pots donar un tomb en un autocar i no pots passejar per cap altre lloc? Pagar entrada per entrar al Parc? Impensable oi? Doncs imagineu-vos com et quedes amb les exigències d'aquest Parc. Parc Nacional de segona categoria, dit de passada. Clarament de rang inferior per mida i diversitat de flora i fauna. Tan sols té pedres (i algun liquen) i el seu interès "nacional" és purament geològic.


    L'escletja del mantell de lava i al cantó el penós espectacle dels camells dins del Parc Nacional

    Continuem, amb els ànims ben calents cap a Yaiza. Hem de fer una curta pujada per la carretera fins a la zona on hi els passejos a sobre de dromedaris per als turistes. Des d'aquí, al fons de la llarga recta ja es veu la població de Yaiza.
    Tot i això, encara faltava la cirereta del pastís. A l'est (E), hi ha una bonica esquerda de la colada. Bé, no se si és esquerda o els vestigis d'un riu de lava però és molt evident. Doncs he deixat la bicicleta al terra i he fet 20 metres per fer-ne una fotografia. Per sorpresa meva un empleat del Parc, ha començat a cridar des de l'altra banda on hi ha els camells. Jo me l'he quedat mirant i he fet les fotos que havia de fer. Quan he tornat a la bicicleta ha començat a cridar-me com un boig (per caminar 20 metres per fer unes fotos, per un lloc on hi havia passat moltíssima més gent) dient que allò no es podia fer, que era un Parc Nacional. L'he rectificat i li he indicat on hi havia els límits del Parc Nacional, 100 metres més amunt. Després, una mica més calmat, m'ha dit que el veritable motiu era la meva seguretat. Allò era perillós. Molt bé home, que atents els del Parc. I allí al davant, per dintre del Parc Nacional, hi tenen una ruta per passejar els turistes, on hi ha més de 100 camells (perdó dromedaris) que omplen aquell trajecte d'excrements. Però tu no pots caminar 20 metres per un Parc Natural per fer una fotografia. I m'ho diu una persona que està explotant turísticament un sender de merda (mai millor dit). Cada cop que hi penso m'escalfo. Tinc pensaments molt dolents però el millor és deixar-los pentinant les seves pedres volcàniques i anar a dinar.
    Per carretera arribem a Yaiza. Al track hi he marcat un camí que va paral·lel. Hi ha bastant trànsit a la carretera i és preferible passar pel camí, de descens i sense cap complicació.
    Interior del bar típic de poble
    Busquem restaurant i després de voltar una mica ens fiquem en un bar típic de poble. Ens hem assegut en una taula molt petita (el bar no és molt gran) i hem començat a demanar tapes fins a rebentar. La frase ha estat "un poco de todo". Aquest bar no sé si té nom, suposo que sí, però es caracteritza per tenir dues entrades. Està a la Calle de la Cuesta de los Molinos (LZ-701), davant de l'església i una petita plaça. Molt recomanable per la qualitat del menjar (influeix la gana que portem, de ben segur) i pel preu.
    Com que passem a prop de dues de les cinc atraccions turístiques de l'illa ens desviem una mica de la ruta i anem direcció a el Golfo. Un quilòmetre i mig per la LZ-704 i ens desviem per camí cap a la dreta (N/NE) per donar el tomb al Pico Redondo. Hi veiem les vinyes tant característiques de l'illa, amb la seva paret de pedra per protegir-les del vent. Dos quilòmetres més de carretera i tornem a agafar un camí que surt a la dreta, per arribar als peus de la Montaña Quemada i després anar cap al petit poble de el Golfo.
    És recomanable creuar la Playa de los Ciclos (al sud del poble) y veure el Charco de los Ciclos (present a moltes postals). Llacuna de color verd delimitada per una corda en forma de barana de color blanc (obstacle físic com podem trobar en qualsevol museus per evitar la proximitat del visitant a les obres d'art).
    Corriol cap a Playa Blanca
    Continuant cap al sud (S) per carretera visitem Los Hervideros. Són forats en el mig del penya-segat per on els dies de mar moguda hi puja violentament l'aigua. Avui no és un d'aquests dies. Contràriament al que hem vist fins ara, aquestes dues atraccions no són de pagament. Suposo que l'administració insular aviat hi veurà una evasió d'ingressos i hi ficaran remei.
    Arribant al far de Pechigera
    Ens unim amb la ruta original, després de la nostra variant turística, a la Laguna de Janubio. Hi ha unes grans salines. Tot i que un caminet hi enllaça per la costa decidim donar tot el tomb per contemplar millor aquesta llacuna. La senyalització de la ruta 9 torna a fer acte de presència i aquest tram és molt divertit i rodador. Quasi sempre pedalem per sendera i paral·lels a la costa. El Jordi ens diu que anem malament de temps i no ens podem entretenir gaire. O sigui que no ens aturem per bajanades i continuem pedalant mirant de reüll el descens del Sol. Fins a l'arribada al far de Pechiguera (sud de l'illa) que és l'inici de la població turística de Playa Blanca no cantem victòria. Tan sols ens queda pedalar relaxadament pel passeig marítim, veient caure les últimes llums del dia, fins al nostre hotel, l'H10 Bahía Blanca Rock. Un hotel força correcte. Comprem alguna cosa per menjar al supermercat (el Jordi necessita fruita), mullem les cames a la piscina i a dormir després de fer-la petar una bona estona. Avui ha estat una etapa molt bonica a nivell esportiu i paisatgístic. 80 quilòmetres i 800 metres de desnivell. Per mi la millor de tota la ruta.

    diumenge, 17 d’octubre de 2010

    Btt: 3r. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

    Sona el despertador i el primer que em ve al cap és: "Avui dia D, l'etapa reina". 



    Tot i la poca distància, encara no 50 quilòmetres, hi ha 1300 metres de desnivell. Això no seria cap cosa excepcional si estiguéssim a Catalunya, però pel que portem de ruta, el terreny per on passi l'etapa pot condicionar, i molt, la duresa. És una incògnita el que ens trobarem. Segons les gràfiques un puja i baixa continu, però aviat ho sabrem.

    Órzola a trenc d'alba
    Caçadors amb gossos i bastons
    Deixem el poble d'Órzola que ens ha acollit aquests dos últims dies. Només sortir de la població, el track que portem es fica per una riera plena d'arena i blocs de pedra. Per allí tan sols s'hi pot pedalar a estones i passem la major part de l'estona empentant la bicicleta. Jo ja estic sulfurat. Començo a renegar contra el que va dissenyar la ruta. Finalment, decidim abandonar la riera i agafar la carretera asfaltada que passa a uns centenars de metres. Veiem que ens quedava poc per finalitzar aquest tram més dolent i ens hi tornem a ficar. Al track he modificat el primer tram més dolent per estalviar-vos un martiri innecessari.
    L'entretingut corriol es comença a ficar dret per superar el Lomo Blanco i tornar a fer cap a la carretera. En aquest tram hi hem trobat caçadors. Avui és diumenge i per sorpresa meva aquí també s'hi fan pràctiques cinegètiques. No hagués dit mai que hi podia viure cap animal en aquesta illa. El tipus de caça mai l'havia vist. No es fa amb armes de foc. Jo tan sols hi he vist un munt de gossos, majoritàriament de la raça Podenc Canari i molts homes amb llargs pals. El Jordi diu que estaven caçant conills amb fura. Hi veig massa gent a repartir.
    El Jordi fent la 1a suadeta del dia
    Tornem a la bicicleta. Mig quilòmetre d'asfalt i ens fiquem en una pista força exigent. La primera "apretada" del dia. Després el camí planeja una mica però sense cap més complicació arribem a Ye. Intentem trobar un bar per fer un cafè amb llet però avui és diumenge i fins a les 11 no obren EL bar. Em quedo sense cafè amb llet. El pròxim poble és Haría i encara ens queda bastant per arribar-hi. Pugem fins al Mirador del Rio. La part elevada més septentrional de l'illa (482m.). Les vistes que hi tenim de l'illa de la Graciosa i la Badia de Penedo són espectaculars. Fem un descens per carretera asfaltada fins quasi a l'altura de Ye. Ens em desviat uns metres per veure un caminet que baixa en ziga-zaga pels Riscos de Famara fins una platja. Continuant arribem a una cruïlla de dues carreteres (LZ-201 amb LZ-202). Aquí el track es desvia per una empinada pista poc compactada que si voleu us podeu estalviar. És un quilòmetre que tan sols et serveix per fer "bike 'mpugen" (empentar la bicicleta) i enrecordar-te'n dels familiars del que va dissenyar la ruta. El millor és continuar per carretera fins a Guinate.
    "Bike 'mpugen"  "de gratis"
    En aquest llogaret hi trobem, pel meu gust, un dels llocs més bonics de l'illa. Potser no és molt espectacular però tens la sensació de ficar-te a l'interior d'un petit volcà. Al fons d'aquesta petita vall hi ha un curt sender que ens porta a la part més elevada. Un altre cop, les vistes cap a l'oest són magnífiques. L'Albert, que quan la cosa es fica molt dreta no està per aquestes "exploracions", ha continuat pujant. Als pocs minuts el veiem en un altre sortint de roca que hi ha més endavant, amb els braços ben oberts en forma de creu, com la Kate Winslet a Titànic. Segur que després de la suada de la pujada i amb 500 metres als seus peus s'ha de sentir com el "king of the world". Aquest són els moments que fan màgics els viatges. Perquè per molt bé que ho escriguis, per moltes fotos que en facis, mai seràs capaç d'explicar i transmetre el que està vivint l'Albert allà dalt. Aquestes són les sensacions, els records del viatge, que ens quedaran tan sols per nosaltres.
    Arriba el Sergi, el noi que està fent la mateixa ruta que nosaltres. Ell va dormir a l'illa de la Graciosa i estava condicionat pels horaris dels vaixells cap a Órzola, per això no ha pogut començar més aviat. Abans d'arribar a Màguez fem un petit descens on jo tinc per primer cop, des de que estic a Lanzarote, la sensació de fet bicicleta de muntanya. Ha estat encara no un minut però de moment ja em serveix.
    Aviat arribem a Haría, un petit oasi. Aprofitant que el Sergi ha de segellar la seva targeta de control, prenem alguna cosa en una terrassa amb preus de passeig de Gràcia. Amb el tiquet de caixa sobre la taula assaborim encara més les nostres consumicions. En aquest poble s'hi veu força gent si ho comparem amb totes les poblacions que hem visitat avui.
    Primeres rampes cap al mirador d'Haría
    Pugem per dues valls cap al mirador del Haría des d'on veiem la banda est de l'illa (Arrieta i Punta Mujeres). La part final es fa per la carretera asfaltada fins a la part més alta d'aquesta, on agafem una pista que surt per la dreta i va en lleugera pujada fins quasi las Peñas del Chache (672m.), el punt més elevat de tota la ruta. Quasi ho tenim això.  
    El Raül, el Jordi i l'Albert. Al fons Famara
    Ja en descens, passem per l'ermita de las Nieves, i als pocs quilòmetres ens desviem de la pista principal per anar al Pico de Maramajo. D'aquí baixa una sendera molt directa i una mica tècnica abans d'encarar l'última pujada del dia, cap al Cerro Terroso, on hi ha unes visibles antenes. Un parell de cops empentem la bicicleta (once again) i ja ho tenim. Teguise està aquí sota. Ja oloro el dinar!
    Descens una mica tècnic abans de l'última pujadeta
    Avui és dia de mercat. Crec que tota l'illa està en aquest poble. Quin munt de gent. Tot i això, ens podem moure amb les bicicletes mentre veiem com comencen a desmuntar les paradetes. El Sergi es troba el responsable de la Pedales de Lava. Qui l'ha dissenyada, que també és qui s'encarrega de tots els temes logístics pels que contracten els serveis. Ens pregunta que ens està semblant la ruta i jo li expresso, potser amb massa sinceritat, el que en penso de la ruta. Com a btt no arriba a l'aprovat. A nivell turístic i paisatgístic li ficaria un notable alt, però com a ruta de bicicleta deixa molt que desitjar. Massa asfalt i terreny difícil de pedalar. Ens diu que moltes alternatives més no n'hi ha però que els dos dies que falten seran molt millors a nivell esportiu. Això espero. Feia temps que no carregava tant la bici al coll.
    Pedalant per la platja cap a Famara
    Amb la feina feta dinem ben entaulats en un restaurant de Teguise i després tan sols ens hem de deixar caure cap a Caleta de Famara. Passem primer per la urbanització per poder-nos banyar i fer una mica de temps.
    La platja és molt llarga i ampla. Deixem les bicicletes ben plantades i cap al merescut banyet. Després de reposar una mica, anem pedalant per la sorra mentre el sol comença a caure davant nostre.
    Caleta de Famara és poble que gira al voltant del surf. Sembla ser que en aquesta zona les condicions per a aquesta pràctica esportiva són idònies. Ens fiquem amb contacte amb un senyor italià que ha muntat fa poc un alberg. Es diu Famara and Friends. Ens l'obre per nosaltres. Quin luxe.
    Després d'una bona dutxa anem a sopar una mica. Amb els dinars que fem poca cosa necessitem. Avui fem uns entrepans, molt econòmics, en un bar proper mentre anem comentant anècdotes. Demà passarem pel Parc Nacional de Timanfaya.

    dissabte, 16 d’octubre de 2010

    Btt: 2n. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

    Avui hem matinat més del compte i, com que no teniem res més a fer fins la sortida del vaixell, ens hem apropat a la Playa de la Cantería, a l'oest d'Órzola. Després de fer una mica d'exploradors hem tornat cap al port per agafar un vaixell direcció l'illa veïna de la Graciosa.
    Hi ha dues companyies que fan viatges regulars cap a l'illa, Biosfera Express i Líneas Romero, les tarifes són idèntiques, 20€ l'anada i la tornada, i els horaris quasi idèntics. Trieu el que us vagi millor. El trajecte són 20 minuts i no hi ha cap tipus d'inconvenient per pujar amb les bicicletes.



    A l'illa de la Graciosa tan sols hi ha dos nuclis de població. Pedro Barba, al nord-est, és un nucli amb població estacional. Deshabitat la major part de l'any. L'altre nucli, on es concentra la població regular de l'illa, és Caleta del Sebo, bonic poble amb carrers de terra i cases de color blanc.
    Caleta del Sebo
    L'illa té encara no 9 km de diagonal. Hi ha un camí circular a la part nord de l'illa i un altre al sud que queda tallat per la Montaña Amarilla. Moltes combinacions no tenim i ens ho hem d'agafar com un dia per estirar les cames. Són uns 35 quilòmetres i poc més de 400 metres de desnivell (pujant a la Montaña Bermeja).
    Al moll, que vindria a ser com la plaça del poble hi ha com un centre d'informació. Allí tenen tríptics de l'illa sobre per on es pot circular. Com dic, no hi ha molt a triar però després de fer un cafè amb llet anem cap a "la cruïlla" de camins que hi ha al mig de l'illa. Es tracta d'una pista força ampla i compacta. Decidim fer la part nord (N), circular. És la més llarga i la que pot omplir més el matí. Anem cap a la Playa de las Conchas, al nord-oest (NW) de l'illa. Davant hi ha la Montaña Bermeja, amb un caminet molt marcat fins al cim.
    Vistes des del cim de Montaña Bermeja
    Ou yeah!
    Que a ningú se li passi pel cap pujar-hi amb la bicicleta al coll per després fer-ne el descens. Una guarda del parc ens va dir que no es pot fer. Avisats esteu. Les bicicletes es poden deixar sense cap tipus de problema (les tenim sempre controlades) i en 10 minuts fem cim. Les vistes són espectaculars. S'hi veuen totes les illetes deshabitades que formen el Parque Natural del Archipiélago Chinijo, i a sota nostre, la Playa de las Conchas i a l'altra banda la Playa de Lambra.  
    Ja em fet quasi la meitat del recorregut que volíem fer aquest matí i decidim fer platja (ho sento Carmina, ho havia de fer, em van obligar). Totes dues platges es veuen força boniques, potser la de las Conchas més que la de Lambra però està massificada (10 persones) i com que hem de fer nudisme millor anar a l'altra.
    Quan agafem l'altra pista, direcció nord pel mig d'un arenal, sorpresa! hi ha unes petites ondulacions al terra provocades pel pas dels tot terrenys. L'Adrià, em va dir que a Islàndia són molt comuns (ho tindré en compte) i que reben el nom de "tole ondulée" (uralita en francès, això també és de l'Adrià). Aquestes ondulacions transversals del terra es formen en terrenys arenosos, poc compactats (en els deserts o zones desèrtiques bàsicament) i pedalar és molt emprenyador. Afortunadament no hi ha molts quilòmetres per pedalar en aquesta illa.
     
    Playa de Lambra. Sessió de nudisme 

     
    El "tole ondulée" característic de les zones arenoses

    Arribem a la Playa de Lambra, els despullem i fem un banyet dins l'aigua de color turquesa. Si em veiés la dona que estic banyant-me a la platja! Ens estirem sobre la tovallola i deixem que el sol ens assequi lentament. Això és vida! I a casa nostra patint (o no!) pel fart de pedalar que ens havíem de fer. Doncs avui no serà així.   
    Tornem a agafar les bicicletes i continuem la pista arenosa amb el "tole ondulée" dels trons. Baixem fins a Pedro Barba i en un minut hem donat la volta al poble. No hi ha ni mosques en aquest poblet de quatre cases. Fem una lleugera pujada fins a "la cruïlla" i cap a Órzola a dinar.

       
    Montaña Amarilla i baixant cap a Caleta del Sebo

    Mentre busquem restaurant ens trobem el Sergi, un noi de la Bisbal, que està fent la ruta en la seva versió organitzada (de "paganini"). Dinem tots quatre més o menys el menú d'ahir, peix a la planxa amb "papas arrugas" però avui ens surt més car. Després de fer una bona sobretaula ens animem a visitar la zona sud de l'illa. Tornem a "la cruïlla" i pel sud-oest (SW) arribem a la Montaña Amarilla, una elevació de color groc situada a la zona més meridional de l'illa. Quatre fotos i cap a Caleta de Sebo a embarcar-nos cap a Órzola que avui juga el Barça. El veiem en un petit bar fent unes cervesetes i rient amb tota la clientela de l'espectacle d'un conegut senyor semi-rodamón que en porta bastantes més que nosaltres. 
    Demà toca l'etapa "reina" i s'ha de descansar.