diumenge, 17 d’octubre de 2010

Btt: 3r. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

Sona el despertador i el primer que em ve al cap és: "Avui dia D, l'etapa reina". 



Tot i la poca distància, encara no 50 quilòmetres, hi ha 1300 metres de desnivell. Això no seria cap cosa excepcional si estiguéssim a Catalunya, però pel que portem de ruta, el terreny per on passi l'etapa pot condicionar, i molt, la duresa. És una incògnita el que ens trobarem. Segons les gràfiques un puja i baixa continu, però aviat ho sabrem.

Órzola a trenc d'alba
Caçadors amb gossos i bastons
Deixem el poble d'Órzola que ens ha acollit aquests dos últims dies. Només sortir de la població, el track que portem es fica per una riera plena d'arena i blocs de pedra. Per allí tan sols s'hi pot pedalar a estones i passem la major part de l'estona empentant la bicicleta. Jo ja estic sulfurat. Començo a renegar contra el que va dissenyar la ruta. Finalment, decidim abandonar la riera i agafar la carretera asfaltada que passa a uns centenars de metres. Veiem que ens quedava poc per finalitzar aquest tram més dolent i ens hi tornem a ficar. Al track he modificat el primer tram més dolent per estalviar-vos un martiri innecessari.
L'entretingut corriol es comença a ficar dret per superar el Lomo Blanco i tornar a fer cap a la carretera. En aquest tram hi hem trobat caçadors. Avui és diumenge i per sorpresa meva aquí també s'hi fan pràctiques cinegètiques. No hagués dit mai que hi podia viure cap animal en aquesta illa. El tipus de caça mai l'havia vist. No es fa amb armes de foc. Jo tan sols hi he vist un munt de gossos, majoritàriament de la raça Podenc Canari i molts homes amb llargs pals. El Jordi diu que estaven caçant conills amb fura. Hi veig massa gent a repartir.
El Jordi fent la 1a suadeta del dia
Tornem a la bicicleta. Mig quilòmetre d'asfalt i ens fiquem en una pista força exigent. La primera "apretada" del dia. Després el camí planeja una mica però sense cap més complicació arribem a Ye. Intentem trobar un bar per fer un cafè amb llet però avui és diumenge i fins a les 11 no obren EL bar. Em quedo sense cafè amb llet. El pròxim poble és Haría i encara ens queda bastant per arribar-hi. Pugem fins al Mirador del Rio. La part elevada més septentrional de l'illa (482m.). Les vistes que hi tenim de l'illa de la Graciosa i la Badia de Penedo són espectaculars. Fem un descens per carretera asfaltada fins quasi a l'altura de Ye. Ens em desviat uns metres per veure un caminet que baixa en ziga-zaga pels Riscos de Famara fins una platja. Continuant arribem a una cruïlla de dues carreteres (LZ-201 amb LZ-202). Aquí el track es desvia per una empinada pista poc compactada que si voleu us podeu estalviar. És un quilòmetre que tan sols et serveix per fer "bike 'mpugen" (empentar la bicicleta) i enrecordar-te'n dels familiars del que va dissenyar la ruta. El millor és continuar per carretera fins a Guinate.
"Bike 'mpugen"  "de gratis"
En aquest llogaret hi trobem, pel meu gust, un dels llocs més bonics de l'illa. Potser no és molt espectacular però tens la sensació de ficar-te a l'interior d'un petit volcà. Al fons d'aquesta petita vall hi ha un curt sender que ens porta a la part més elevada. Un altre cop, les vistes cap a l'oest són magnífiques. L'Albert, que quan la cosa es fica molt dreta no està per aquestes "exploracions", ha continuat pujant. Als pocs minuts el veiem en un altre sortint de roca que hi ha més endavant, amb els braços ben oberts en forma de creu, com la Kate Winslet a Titànic. Segur que després de la suada de la pujada i amb 500 metres als seus peus s'ha de sentir com el "king of the world". Aquest són els moments que fan màgics els viatges. Perquè per molt bé que ho escriguis, per moltes fotos que en facis, mai seràs capaç d'explicar i transmetre el que està vivint l'Albert allà dalt. Aquestes són les sensacions, els records del viatge, que ens quedaran tan sols per nosaltres.
Arriba el Sergi, el noi que està fent la mateixa ruta que nosaltres. Ell va dormir a l'illa de la Graciosa i estava condicionat pels horaris dels vaixells cap a Órzola, per això no ha pogut començar més aviat. Abans d'arribar a Màguez fem un petit descens on jo tinc per primer cop, des de que estic a Lanzarote, la sensació de fet bicicleta de muntanya. Ha estat encara no un minut però de moment ja em serveix.
Aviat arribem a Haría, un petit oasi. Aprofitant que el Sergi ha de segellar la seva targeta de control, prenem alguna cosa en una terrassa amb preus de passeig de Gràcia. Amb el tiquet de caixa sobre la taula assaborim encara més les nostres consumicions. En aquest poble s'hi veu força gent si ho comparem amb totes les poblacions que hem visitat avui.
Primeres rampes cap al mirador d'Haría
Pugem per dues valls cap al mirador del Haría des d'on veiem la banda est de l'illa (Arrieta i Punta Mujeres). La part final es fa per la carretera asfaltada fins a la part més alta d'aquesta, on agafem una pista que surt per la dreta i va en lleugera pujada fins quasi las Peñas del Chache (672m.), el punt més elevat de tota la ruta. Quasi ho tenim això.  
El Raül, el Jordi i l'Albert. Al fons Famara
Ja en descens, passem per l'ermita de las Nieves, i als pocs quilòmetres ens desviem de la pista principal per anar al Pico de Maramajo. D'aquí baixa una sendera molt directa i una mica tècnica abans d'encarar l'última pujada del dia, cap al Cerro Terroso, on hi ha unes visibles antenes. Un parell de cops empentem la bicicleta (once again) i ja ho tenim. Teguise està aquí sota. Ja oloro el dinar!
Descens una mica tècnic abans de l'última pujadeta
Avui és dia de mercat. Crec que tota l'illa està en aquest poble. Quin munt de gent. Tot i això, ens podem moure amb les bicicletes mentre veiem com comencen a desmuntar les paradetes. El Sergi es troba el responsable de la Pedales de Lava. Qui l'ha dissenyada, que també és qui s'encarrega de tots els temes logístics pels que contracten els serveis. Ens pregunta que ens està semblant la ruta i jo li expresso, potser amb massa sinceritat, el que en penso de la ruta. Com a btt no arriba a l'aprovat. A nivell turístic i paisatgístic li ficaria un notable alt, però com a ruta de bicicleta deixa molt que desitjar. Massa asfalt i terreny difícil de pedalar. Ens diu que moltes alternatives més no n'hi ha però que els dos dies que falten seran molt millors a nivell esportiu. Això espero. Feia temps que no carregava tant la bici al coll.
Pedalant per la platja cap a Famara
Amb la feina feta dinem ben entaulats en un restaurant de Teguise i després tan sols ens hem de deixar caure cap a Caleta de Famara. Passem primer per la urbanització per poder-nos banyar i fer una mica de temps.
La platja és molt llarga i ampla. Deixem les bicicletes ben plantades i cap al merescut banyet. Després de reposar una mica, anem pedalant per la sorra mentre el sol comença a caure davant nostre.
Caleta de Famara és poble que gira al voltant del surf. Sembla ser que en aquesta zona les condicions per a aquesta pràctica esportiva són idònies. Ens fiquem amb contacte amb un senyor italià que ha muntat fa poc un alberg. Es diu Famara and Friends. Ens l'obre per nosaltres. Quin luxe.
Després d'una bona dutxa anem a sopar una mica. Amb els dinars que fem poca cosa necessitem. Avui fem uns entrepans, molt econòmics, en un bar proper mentre anem comentant anècdotes. Demà passarem pel Parc Nacional de Timanfaya.

1 comentari:

Jordi Jové ha dit...

Quins records!! Quan penso el les suades amb la bici al coll, ja torno a esbufegar. Però quines vistes, això sí.