dilluns, 20 d’agost de 2012

Btt: 3r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné) (56km i 2200m)

Pirines Epic Trail Extrem: Castejón de Sos-El Pont de Suert (Castarné)

   

Sortint de casa Juan a Castejón de So

Sortim que encara es fosc. Anem a l'hotel Pirineos a esmorzar ja que el nostre allotjament, casa Juan, no obren fins les 8 del matí. Fem un entrepà de truita i un cafè amb llet. 
A les 8 del matí ja estem pedalant. Encara no portem ni deu minuts que una corba de dretes ens mostra les primeres rampes. Entre comentaris de que no és la pujada i que si que ho es, ja tenim la primera a la front. Les cames encara estan lleganyoses però han de començar a funcionar a l'instant perquè ens trobem davant de 3 kilòmetres molt durs. Desnivell considerable i una pista en molt mal estat. Això fa que sigui una pujada molt tècnica. Amb força patiment arribem al poble de Sos quan sembla que tot just acabin de ficar els carrers. Després de fer aquesta pujada em queda clar l'origen de la frase "Me cago en Sos". Arribar-hi per aquest camí no és empresa fàcil i més d'un renec hauran escoltat les vaques que hi pasturen.
El Carlos i sensacionals vistes del Forqueta
Si encara no ens havíem despertat la pujada ens ha servit per acabar de fer-ho. El Jordi diu que si els més de 20 kilòmetres que ens queden són així no acaba. Ho pensem tots. De Sos a Ramastué la pujada és molt més suau. De Ramastué a Eresué hem de baixar i ho fem pocs quilòmetres per carretera. Passat el poble agafem una pista cap a la dreta i fem una llarga i còmoda pujada cap a l’estació d’esquí de Cerler. 
Arribem a l'estació per l'oest (W), concretament un remuntador que es diu Rincón del Cielo. Parem a menjar una mica i gaudir de les vistes. El Jordi va escàs d'aigua però segons el mapa a l'estació podrem omplir els bidons. 
Reprenem la marxa descendint per pista fins quasi la carretera que puja a l’estació, a l'Ampriu. A una escassa desena de metres de l'asfalt hi trobem un indicador de color blau que hi fica Pico Cerler. El seguim i fem una pista no molt bona, amb herba. No és una pujada difícil perquè no hi ha un pendent exagerat però es fa molt pesada. Arribem a l’estació després de portar pujant unes 3 hores. Hi ha molts turistes per la zona. Alguns d'ells pugen per un telecadira que hi ha engegat i que els transporta fins a la part superior de l'estació. Sense cap mena de dubte és una altra manera d'accedir a la muntanya. Nosaltes tornem a menjar i beure. A l’edifici de l’estació hi ha una aixeta amb aigua on omplim els bidons. Quasi ho tenim fet però encara queda el plat fort de la jornada i de la ruta. La pujada de l'Ampriu fins al coll de Basibé (o de Castanesa). Aquests tres últims quilòmetres estan a prop de l’inhumà. 350m en 3 km. Una pista molt descomposta, inclinada i quasi, quasi, inciclable. Afegit als 1000 metres de desnivell i el fet que portes des de bon matí pujant, fan una combinació mortal. 
Pugem al nostre ritme com anem fent durant tota la ruta. Cadascú ho afronta al seu aire. Com diu un company meu de feina "que cada palo aguante su vela" ("o que cada perro se lame su cipo...). Són 20 minuts de penitència. Per purgar tots els nostres pecats. Per recordar que collons fem aquí. Per pensar en ficar a la venta la bici. Per maleir no haver muntat una coberta nova amb més "grip". Per comprovar el respecte que fan els mastins dels Pirineus. Per pujar de revolucions "la patata". Per assaborir la Epic Trail. Per rendir-se als peus dels grans massissos del Pirineu. Per repetir, un cop més, "QUE GUAPO NEN!".
Descansant al remuntador de les pistes de Cerler
Faig la última rampa i recordo perquè la gent tan sols parla d’aquest últim tram de pujada. El definiria tan sols amb una paraula però repetida tres cops. DUR, DUR, DUR. I aquest tram és comú tant al recorregut clàssic com a l'Extrem. O sigui que ningú es faci il·lusions.
Un cop al coll de Basibé fem un descens poc definit fins la cabana de la Roca del Turmo. Acabo, jo en particular i tots tres en general, fins als pebrots de carregar la bicicleta per superar els diferents rierols. El tram està indicat amb unes estaques vermelles. S’ha d’anar amb compte d’encertar el corriol ja que hi ha nombrosos passos de bestiar que ens poden confondre (més que probable). 
Un cop a la cabana de Pastors, ràpid descens per pista ampla fins a creuar el riu Baliera. El paisatge auster dels prats alpins caracteritzen aquesta vall orientada al sud. És inevitable pensar en la imatge hivernal d'aquests lloms pelats d'arbres. Vaig recordant el munt de vegades que el Jordi m'ha proposat venir a fer-ne un tast amb els esquís de travessa. Ara entenc perquè aquesta vall el té tan captivat. 
Arribada al coll de Basibé després d'estar tot el matí pujant
Un cop a la vessant esquerra anem alternant el descens per pista amb lleugers trams de pujada fins arribar a Fornachina. Com era d'esperar, hi ha tast d'aigua de la font mentre xerrem una estona amb quatre veïns del poble. Els veus i sembla que els seus dies tinguin més hores que els nostres. Quina enveja poder seure una estona a xerrar sense estar mirant el rellotge per fer-te el dinar o anar a algun lloc. Heu vist el programa de tv3, Caçadors de Bolets? Recordeu els tres avis que surten al final del programa? Doncs a Fornachina hi ha la versió ribagorçana amb quatre membres. 
Seguim fins a Castanesa i fem una petita pujada i sendera “ovejera” per un terreny esquistós i trencat. Molt ràpida i divertida, sense cap dificultat tècnica. Amb el Carlos veiem ja l’últim coll on es separa la ruta clàssica de la extrem. La pujada de la extrem és d’aquelles per a rebentar el pulsòmetre. El Carlos s’anima a fer-la i es queda als 20 metres. El Jordi directament baixa de la bicicleta. És gat vell. I sap que serà un esforç inútil. Jo dubto. No sé si fer-ho a peu o pegar-me el "calentón" de la temporada. M’animo i cap amunt. Supero la primera rampa i aprofito uns 20 metres de pujada més suau (però segur que passaven del 15%) per agafar una mica d’aire i fer el tram final. Per darrera em van esperonant el Carlos i el Jordi. Arribo a dalt que tinc la sensació de que el cor em surt per la boca. De les rampes més dures que recordo. Quasi, quasi, inhumana. A l'arribar a casa i comprovar les dades del GPS veig que el pendent volta pel 27% i el 28%. A les dues de la tarda, el tercer dia de ruta i després d'haver fet més de 30 km de pujada. Mmmmm, que bonic això de la bicicleta! Però com sempre em diuen "sarna con gusto no pica".

 
            Descens per la vall de Castanesa

A partir d’aquí descens fins a Montanui per sendera de pineda ràpid i devertit. Compte que algun cop creuem la pista i pot pasar algun vehicle. Després descens més pedregós per camí pedestre fins quasi el riu. El Jordi punxa quasi al final del sender però en 5 minuts ho tenim enllestit. 
Iniciant el descens cap a Montanuy
Parem, o millor dit, anem a dinar a ca Milieta, a Les Bordes. Molt recomanable desviar-se per anar-hi. El Jordi i la Blanca, els propietaris, ens agafen a dos quarts de quatre i mengem com sempre, de conya. Un deu sobre deu. A l'excel·lent cuina casolana que tenien s'hi ha afegit ara el nou local (ja fa mesos que està obert però jo encara no hi havia estat). Un exemple de simbiosi entre l'arquitectura i el disseny d'avantguarda i el medi rural. Un plaer per a tots els sentits. Jo ja porto dos dies pensant en la sopa de ceba que fan. El Carlos amb el "ternasco". Qui necessita més motivació per pedalar?
Sortim del menjador i ens trobem la roda del darrera desinflada. Ens apropem a la benzinera a ficar aire i aprofitem per netejar les bicicletes. El Jordi agafa un bon ritme pujant cap a Casterné. Sembla que tingui ganes d'acabar. El Carlos i jo anem fent i anem augmentant el ritme progressivament. Després del magnífic dinar costar engegar el motor. Ens desviem de la carretera que va cap a Castejón de Sos per agafar la de Bonansa quan  de cop sentim un pet descomunal. El Jordi ha rebentat la roda. Se li queda cara de circumstàncies i el Carlos i jo ens hem d'aturar per no caure del panxot de riure que ens fem. El pobre estava fent l'atac final, super motivat i té aquest contratemps. Desesperat per haver de tornar a canviar la càmera a escassos quilòmetres de l'arribada, aprofita que es troba a l'inici del sender que puja a Castarné i es carrega la bici al coll. Farà la Epic Trail Extrem plus. És un "jabalí" de "cuidao"! Els que encara podem pedalar pugem per la carretera i arribem quasi al mateix temps que el Jordi. Una ruta més al sac. Poder diria que la millor que he fet fins a la data. 

Les cares de tots tres després d'haver completat la Pirines Epic Trail Extrem
Ens dutxem ràpidament i cap a casa que el Jordi encara haurà d'anar cap a Barcelona. Crec que tots tenim ganes d'agafar el nostre llit.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Btt: 2n dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Salinas de Sin-Castejón de Sos (73km i 2400m)

Pirines Epic Trail Extrem: Salinas de Sin-Castejón de Sos


Ens despertem després d’haver descansat força. El fet de que no serveixin l’esmorzar fins a les 8 del matí ens ha permès poder descansar alguna hora més. Com ja és habitual, fem una copiosa menjada. Primer amb els sucs i el salat per acabar amb els dolços. Avui no trobarem cap poble on poder parar a menjar i per aquest motiu menjo una mica més del compte.
Abans de la partida, tots tres passem pel WC a treure una mica de pes. El cafè amb llet ha fet efecte. El Carlos i el Jordi aviat ho tenen tot enllestit i els dic que s’avancin, jo encara he de pujar a l’habitació a recollir la bossa i omplir els bidons.
El Carlos sentint-se com l'Obèlix!
Tot just sortir de l’hotel ja ens trobem el desviament cap a Plan. Per carretera poc transitada vaig pujant. Als pocs minuts em creuo amb un cotxe que passa tot moll. Miro cap al cel i veig un cel amenaçador. Comencen a caure gotes intermitents i en pocs segons està plovent. Recordo que en aquesta carretera hi havia galeries. Penso en parar en una d’elles. La pluja cada cop és més intensa però em fa mandra aturar-me per treure l’impermeable sabedor que és un núvol passatger. Finalment, quan veig que les galeries estan massa lluny i estic disposat a aturar-me veig que ja no val la pena perquè vaig mullat fins al moll de l’os. Per sort, pocs minuts després, la pluja cessa. Als deu minuts arribo a la zona de les galeries. Imprescindible portar llum, tan per senyalitzar als altres usuaris la nostra posició com per poder veure-hi.
La carretera no deixa de pujar i les vistes de les parets que ens envolten ens fan petits, molt petits. Just a dalt, on la carretera canvia de vessant agafem un camí paral·lel que passa pel cantó de l'embassament de Plan. Pregunto a un senyor que passeja un gos si ha vist a dos ciclistes. Em diu que els tinc aquí al davant, a escassos 3 minuts. Hem quedo més tranquil tot i que no et pots equivocar de molt ja que passis per on passis fas cap al mateix lloc.
Última rampa dura abans de Viadós i inici del GR de descens
A l'arribar a San Juan de Plan hem de remuntar unes dretes pendents que hi ha dins del poble per continuar per la carretera que va a Gistaín. Llàstima que siguin carrerons tan empinats perquè el poble es mereix un visita amb més deteniment.
Al sortir del poble telefono al Carlos, no sigui que estiguin esperant-me en alguna font i no els hagi vist. Em diu que estan 500 metres per davant meu o sigui que en menys de 10 minuts estem pedalant junts. Coincideix amb la fi de la carretera i l'inici d'un camí força estret, amb trànsit que va fins a les granges de Viadós. La pista va pujant d'una forma molt constant, llevat d'algun curt tram una mica més dret. En la seva part final, passat el càmping, les condicions del camí empitjoren i els últims metres són bastant durs. En aquest tram ens avança un cotxe amb algun aleró. Al Carlos li surt "Yo y mi coche hasta el fin del mundo!". Ens fiquem tots dos a riure. I es que després de veure l'estat de la pista i el cotxe, penses que la gent es fot per qualsevol lloc. 
 
    Refugi de Viadós, vistes del Posets i les granges de Viadós

Passant a la vessant esquerra
El Carlos tancant la porta pel bestiar
Després de 26 km de pujada i quasi 1000 metres de desnivell arribem al refugi de les Granges de Viadós. El marc és incomparable, majestuós. Davant nostre la vessant oest de l'imponent Posets, amb la cresta d'Espadas que el troba des del sud. Omplim els bidons d'aigua al refugi (molt important aprovisionar-nos perquè ja no trobarem aigua fins passat el coll de Sahún) i fem un curt descens entretingut per GR fins al càmping, on canviem de vessant i anem baixant còmodament pel marge esquerra. Iniciem una pujada d'escassos 350m de desnivell bastant ronyosa. El camí no està molt compactat i no fa que sigui una ascensió fàcil, no pots despistar-te i has de mantenir la concentració en tot moment. A sobre, hi trobem vaques que molts cops ens barren el pas i fa que haguem de utilitzar tots els recursos disponibles per foragitar-les temporalment i poder passar (compte si tenen algun jove vedell a la vora perquè ja no són tan manses com les coneixem).
La calor, un cop més, ens està matant però això no fa que se'ns passi desapercebut tot el que ens envolta. Els plans d'Escún, per on hem passat fa poques hores, ens queden petitets, als peus. Tot el massís del Bachimala sotja el Cotiella al sud i nosaltres, al mig de les dues muntanyes, ens sentim com insignificants insectes passejant-se pel llom d'algun animal. Quanta gent hauran vist passar aquests dos. 
Salt d'aigua passat el port de Sahún.
Després de beure una mica ens decidim a fer un còmode descens per pista i la última pujada del dia. Compte que en un marcat gir de dretes hem d'agafar un curt corriol fins al barranc de la Simierre. Remuntem amb la bicicleta a l'esquena un centenar de metres i iniciem la pujada cap al port de Sahún. Els primer tram pel mig del bosc es sobre herba, per una pista en desús que ens augura uns 550 metres de pujada infernals. Per sort, dos terços de la pujada els fem per una "autopista". És la pista que va de Plan a Sahún i està per a que hi pugui pujar un autocar (eufemisme). Com en totes les pujades tots anem al nostre ritme. El Carlos, sota els efectes d'un gel energètic, i esperonat per un tram que no pujava tant ha intentat atrapar-me. L'eufòria li ha durat cinc minuts, els suficients perquè el terreny es fiqués més dur i se li passessin els efectes "dopants". 
Enmig de cagallons de corder abans d'iniciar el PR
A la part alta hi ha el refugi de Marradetas on no disposen d'aigua. Amb el Carlos anem fins al collat per un tram cimentat pensant que hi trobarem aigua però no és així. Decidim esperar allí al Jordi, sota l'escassa ombra d'un vehicle. Estem tots dos assedegats. No vull imaginar com déu estar el Jordi. Als pocs minuts arriba, i com era d'esperar, ve sec del tot. Li pregunto si ha passat pel refugi però diu que no l'ha vist. Ja m'ho imaginava sinó de ben segur que hagués parat a fer un Aquarius.
Tirem avall. Uns excursionistes ens han dit que de camí cap a Sahún hi ha alguna font. En un espectacular salt d'aigua tots tres ens tirem de cap a beure. En condicions normals ningú dels tres ho hagués fet però estem massa assedegats. Continuem baixant per pista fins un corral d'ovelles i partír d'aquí comença el "showtime". Descens fins a Sahún per corriol força, força tècnic. És un PR. El Carlos després d'un curt tram de pedres grosses diu és aquí on li recupera terreny al Jordi i pot treure profit de la seva doble suspensió. Per desgràcia seva, a continuació ens trobem un tram de "bolos" llarg, exigent i espectacular i el Jordi s'encarrega de ficar els punts sobre les is. Arribes al final que no saps si tens les mans tancades o obertes d'agafar tan fort el manillar i els frens. A sobre vaig amb la coberta quasi llisa i això li dona una mica més d'ambient a la baixada (com si no en tingués prou). 

 Descens pel PR i arribant al bonic poble de Sahún

Després d'una bona estona i parar en una font que hi ha a mig camí, arribem a Sahún. El Jordi i el Carlos fan un entrepà i sort d'això. Ens queda el regalet de final de jornada. Una pujada per un rierol sec que fem íntegrament amb la bici a l'esquena. Com ja ens havien advertit al bar, no era molt ciclable però obtenim el premi del descens per un corriol força similar al que habiem baixat anteriorment (menys tècnic per això). Els ciclistes que fan la variant clàssica, a dalt del port de Sahún, baixen cap al sud (dreta) per camí fins a l'inici de la sendera que porta a Villanova, més o menys on nosaltres em pogut tornar a pujar damunt de les bicicletes. A baix, creuem la carretera i seguim cap a Castejon de Sos per la vessant esquerra del riu, per un sender planer força divertit. En pocs minuts arribem al nostre destí i fem els rituals de cada dia. Guardar bicicletes, dutxa i xampú.
El Jordi repeteix un cop més que el Carlos+la bicicleta+la motxilla pesen menys que ell despullat. I estic segur que és ben cert. Tot i aquest desavantatge en el pes, i sense pensar que això pugui ser un hàndicap, no perdonem el copiós sopar ni el bon vi de la zona. Dos dies completats. Ja ho tenim fet això.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Btt: 1r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin (104km i 3000m)

Pirines Epic Trail Extrem: El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin


El Raül, el Carlos i el Jordi a Castarné
Sona del despertador. Castarné. Despertar-se veient aquestes parets, aquest sostre, sempre és sinònim d’activitat pirenaica. Avui iniciarem la Pirines Epic Trail en la seva versió Extrem.
Poc a poc anem acudint al menjador per intentar omplir els dipòsits per a la que serà la jornada més llarga i dura de la ruta. Més de 100 km i 3000m de desnivell.
Iniciem el corriol que baixa de Casterné al càmping. La tarda anterior vam baixar un centenar de metres per comprovar-ne l’estat. El Jordi ens comentà que l’havien netejat i que es podia fer. No és molt complicat. Té algun tram més entretingut i quasi tot pedalable (llevat d'alguna zona aïllada). El Carlos, que té present el "fiasco" de l'última ruta que vam fer, s'ho agafa bastant conservador i evita exposar la "salut" de la bici innecessàriament. Al Jordi i a mi, per contra, ens pot l'impuls i intentem baixar el màxim de sendera damunt de la bici arriscant innecessàriament.
Superant les dures rampes i al fons Bonansa
Enllacem amb el track de l’última etapa per arribar fins a El Pont de Suert. Això ho hem de fer així perquè l'inici teòric de la ruta és des del Pont de Suert però nosaltres, al poder disposar de casa a Castarné, fem uns quilòmetres més. Arribem a la capital de l'Alta Ribagorça per un camí força planer i un corriol “extra” que no surt al track. Passem pel caixer a treure diners, ens fem les fotos de rigor i iniciem la pujada de Cirés, primer per camí, després creuem el riu, seguim per quitrà i posteriorment una pista amb algun tram de pedra descomposta.
Aquesta pujada suau ens porta fins a Bonansa. La variant clàssica de la ruta segueix per carretera fins al port homònim i per pista arriba a Espés. La variant extrem que fem nosaltres puja fins a Les Paüls. El primer tram de pista és força dur però de bona adherència. Creuem unes boniques pinedes (on s'hi han de fer força bolets) i trobem una rampa ben dreta i trencada que es fa molt dura. És el clàssic "Yuhuuu" (expressió que es crida quan estàs fent una rampa dura i de sobte, quan penses que s'acaba, apareix un tram encara pitjor).
Espectaculars vistes del Pirineu
Passem per Neril i després d'una curta sendera arribem a Les Paüls on omplim els bidons. Iniciem un descens per GR per un paratge espectacular. Es va creuant el riu i s’ha de carregar la bicicleta algun tram curt però aquestes pauses t'ajuden a contemplar el fantàstic entorn. L'últim cop que creuem el riu, hi ha una pujada per un "pedregal" d’uns 10 minuts. El Carlos diu que sembla que hagin agafat un camió i hagin tirat les pedres al mig de la sendera. "Bike tooling" total. Fins al moment tot era massa bonic. Arribem a Espés. Tornem a omplir bidons mentre comentem l'espectacular inici de ruta. Està sent brutal. 

Bar de Seira
Fem un breu descens per passar pel pont que creua el barranc d'Espés i iniciem la pujada de Selvaplana. En aquesta última baixada he punxat perquè em perd pressió la roda de darrera. Fico una mica d'aire i m'avanço per canviar-la més endavant, en alguna ombra. El sol ja està escalfant de valent. Bon camí i uns 300m (de desnivell) d’ascensió. Quan arribo a dalt, em trobo al Jordi sota l'ombra d'un pi i veig que ja comença a estar tocat. El sol no s'està apiadant de nosaltres. El Carlos té un principi d'insolació i ens canta una cançoneta d'un "melocotón". Insisiteix en que és boníssima però crec que no la veus igual amb el cansament que comencem a acumular que a altes hores de la nit amb un estat semi-etíl·lic. Fem un ràpid descens per camí i torno a punxar. Aquest cop ha estat un cop a la llanda. He de començar a fer conducció conservadora perquè ja m'he quedat sense càmeres en escassos set quilòmetres. Continuem el descens per pista molt descomposta cap a Seira. Tenim una petita errada pensant que el track ens portava fins a la Múria i hem de remuntar uns metres per agafar el camí correcte. A mesura que ens apropem al congost de Ventamillo ens venen glopades d’aire calent que sembla que et cremin. El Jordi comença a estar "inaniciano" (persona que té inanició). A escàs mig quilòmetre de Seira punxa la roda del darrera. Arriba al poble a peu i punxat. Té gana i set i la roda pot esperar. Fem parada a dinar al bar Centro on quedem tips com a bous.
 
Tram d'asfalt després de dinar


Després de canviar la càmera fem un tram de 10 km per la carretera N-260 fins quasi Campo. El Carlos té la sensació de que se li frenen les rodes. Comença a patir al·lucinacions. El dinar l’ha atipat massa. Ens desviem cap a Senz i Viu i a la primera ombra el trobem parat. El Jordi i jo continuem pujant per carretera. La sensació de calor és exagerada. Em preocupo pel Carlos. Tarda massa. Baixo a buscar-lo. Me'l trobo que no va ni amb rodes. El copiós dinar no el deixa pedalejar. Comença a divagar. Diu que les "fucking" mosques se li fiquen al damunt per a que les pugi fins dalt al coll. S'ha d'anar molt fotut per arribar a la conclusió de que estàs carregant una mosca!

Intentant recuperar-nos de la calor a Viu

Ens aturem a totes les fonts que trobem. Arribem a Viu on s'acaba la carretera i la parella no pot evitar ficar el cap sota la canella (aixeta) per refrescar-se. Fem l’últim tram fins al coll de Cullivert cadascú al seu ritme. Jo vaig fent i els espero a dalt. La pista puja en tot moment i té curtes rampes que a mesura que ens apropem al coll es fan més llargues i dretes. Alguns trams estan cimentats. El Carlos ha d’aturar-se a buidar. Té "el Wally aguaitant". El Jordi, que cubica gran cilindrada ha de parar a menjar. En principi havia entès que havia de parar a cagar (com el Carlos) però al coll em diu que no era cagar sinó menjar. Jo encara tinc el dinar a la boca de l'estómac i pensar en menjar em fa venir basca. Quan fa pujar de revolucions el seu potent motor el consum energètic se li dispara. Un cop al coll encara ens queda un curt tram de pujada. Tot i això és un bonic corriol que en la seva primera part puja i després baixa per ja iniciar l'últim descens.
Al coll de Cullivert
La baixada per pista és idèntica per la ruta clàssica i per la extrem. De fet, des del poble d'Espés tots dos itineraris coincideixen. En la seva part final però, la versió extrem va a buscar el riu per una sendera molt tècnica, directa i bonica. Creuem per un pont i amb l’ajuda d’uns passamans de cadena accedim al corriol de l’altra vessant. Tres ponts creuarem en total. Hi ha algun pas aïllat on hem de carregar la bici però el corriol és bastant tècnic, trenca-cames i a la vegada divertit. Un continu puja baixa que va planejant amb lleugera tendència de descens. El Carlos i el Jordi no opinen el mateix. Les curtes pujades explosives els sobren. Poder si no estigués al km 100 podrien gaudir-lo més. Ara tan sols esperen arribar a l’hotel. Curta sendera pedregosa fins a les portes de Badaín i ens reagrupem tots. El Jordi se'n va directe a la font del poble. Acabem l'etapa per carretera transitada. Passem per l'embassament de Lafortunada, un túnel sense il·luminació i fem els 5 quilòmetres finals fins a Salinas de Sin on hi tenim l'allotjament, el mesón de Salinas.
El Carlos ens dóna un primer exemple de dislèxia. A la recepció diu "tenemos una silla reservada, ai perdón, una mesa reservada, ai, quiero decir, una habitación!". La següent és dir "mira quin cabrón més colega" (aplicació de la propietat commutativa a la frase "mira quin colega més cabrón"). O el sol li ha socarrat els circuits o no som capaços d'interpretar el seu llenguatge binari (defecte professional).

  
Tram trenca-cames de la variant extrem

"Tu me das cremita, yo te doy cremita..."
Al magatzem on hi guardem les bicicletes hi ha un compressor per inflar neumàtics i una caixa d’eines. Es veu que en aquest establiment estan preparats per a rebre ciclistes. El Jordi aprofita per roscar la biela que li fa una mica de joc i a passar per la dutxa abans dels "xampus" i el sopar que ens hem ben guanyat.
El Jordi precisa de l'ajuda del Carlos per sucar-se de Radiosalil tota l'esquena. Ha estat una etapa llarga, dura i entretinguda. Més de 100 km i uns 3000m de desnivell, amb trams de corriol molt tècnics. 8h pedalant i més de 13 en total. Bon inici de ruta.

Els mesos de bicicleta del Carlos (tot i que ha estat quasi tot l'estiu en blanc) li han permès arribar més o menys bé però el que no deixa de sorprendrem, un cop més, és el Jordi. Sense quasi tenir temps per entrenar ni poder tocar la bicicleta ha acabat una etapa duríssima. És el clar exemple d'aquella famosa frase que diu que el poder està en la ment. En el món animal hi ha els "jabalís" i un individu evolucionat d'aquesta espècie que és el Jordi. Tothom al·lucina amb ell de la seva resistència i capacitat de portar el cos al límit (i jo crec que molts cops el supera).

divendres, 17 d’agost de 2012

Btt: Pirines Epic Trail Extrem

Pirines Epic Trail Extrem (3 etapes)
La Pirinés Epic Trail és una ruta que "l'organitza" l'empresa Aramon. És similar, en quant a filosofia, a les Pedals o Tracks. Ruta per etapes on acostuma a prevaldre més l’aspecte paisatgístic que no pas l’esportiu.
Són uns 240 km i cap a 7000m de desnivell pels llocs més emblemàtics de les comarques de l'Alta Ribagorça catalana i la Ribagorza i el Sobrarbe aragonès. 
Hi ha dos versions d'Epic Trail, la Clàssica i la Extrem. Com sempre, podem escollir entre pagar a l'empresa i fer-ho a través d'ells o fer-la per lliure que és com nosaltres ho hem fet. 
Granges de Viadós
Primer de tot hem de decidir en quants dies la farem i quina versió farem. Tindrem en compte el nostre nivell tècnic, físic i els dies disponibles.
La Pirines Epic Trail Clàssic són 235km i 6500m. És una ruta que no presenta moltes dificultats tècniques ja que la major part dels descensos es fan per pista però podríem dir que té la mateixa exigència física que la seva germana extrema. És dura però pel meu gust li manquen corriols. En canvi la versió Extrem, amb les seves senderes "heavy metal",  li dona aquest punt de dificultat tècnica. Això fa que invertim més temps en el recorregut a causa de les baixades força entretingudes i tècniques (territori per a bicicletes enduro). Millor fer-ho amb una bici de doble suspensió perquè hi ha trams bastants exigents.
La versió Extrem presenta uns descensos per corriol força tècnics, que no són fàcils. Per fer-ho en tres dies s'ha d'anar una mica rodat perquè com he dit, les variants "extrem" són molt entretingudes. Per gaudir de la ruta i anar amb temps de marge millor fer-ho en 4 etapes. A Seira hi ha allotjament, a Plan també i a Castejon de Sos la oferta és amplíssima.
Nosaltres, al no disposar de mes dies, hem dividit el recorregut en tres etapes:


El recorregut que tenim en la ruta és canviant. La zona propera al Turbón és molt pedregosa, seca, amb pistes i corriols descompostos. A mesura que anem cap a la vall de Bielsa la vegetació és més humida però sense arribar a les condicions que ens podriem trobar a la Vall d'Aran o el Pirineu francès. La predominància del clima mediterrani és ben patent, sobretot en les vessants sud.
El material utilitzat és el que podeu veure a la fotografia i que ressenyo a continuació:



  •  Xancles (si no voleu anar sense mitjons mireu que no siguin de les que separen el dit gros, que siguin obertes)
  • Impermeable
  • Pantalons paravent
  • Samarreta interior tèrmica
  • Malles tèrmiques
  • Mitjons d'hivern
  • Banyador
  • Maneguets
  • Buff
  • Llum vermella posterior
  • Càmera fotogràfica
  • GPS
  • Piles de recanvi (recarregables) i carregador de piles
  • Càmeres pel pneumàtic
  • Clau multi funcions
  • "Tronxacadenes"
  • Brides
  • Adaptador de valvula d'aire (per poder inflar a la benzinera)
  • Bomba d’aire
  • Kit de reparació de punxades
  • Cinta americana
  • Crema de protecció solar
  • Crema pel culet (importantíssima)
  • Raspall de dents i crema dental

  • Estat de la Hutchinson Cougar al finalitzar

    Noteu que o hi ha tovallola ni sac. A l'hora de buscar l'allotjament pregunteu que tinguin llençols i tovalloles per així estalviar-nos haver-ho de carregar.

    Resumint diria que és una ruta molt recomanable, sobretot en la seva versió Extrem que et dóna un plus d’entreteniment que no disposa la clàssica ni altres rutes més famoses. I si no heu visitat aquesta fantàstica zona del Pirineu, la Pirinés Epic Trail esdevé imprescindible!