dissabte, 18 d’agost de 2012

Btt: 1r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin (104km i 3000m)

Pirines Epic Trail Extrem: El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin


El Raül, el Carlos i el Jordi a Castarné
Sona del despertador. Castarné. Despertar-se veient aquestes parets, aquest sostre, sempre és sinònim d’activitat pirenaica. Avui iniciarem la Pirines Epic Trail en la seva versió Extrem.
Poc a poc anem acudint al menjador per intentar omplir els dipòsits per a la que serà la jornada més llarga i dura de la ruta. Més de 100 km i 3000m de desnivell.
Iniciem el corriol que baixa de Casterné al càmping. La tarda anterior vam baixar un centenar de metres per comprovar-ne l’estat. El Jordi ens comentà que l’havien netejat i que es podia fer. No és molt complicat. Té algun tram més entretingut i quasi tot pedalable (llevat d'alguna zona aïllada). El Carlos, que té present el "fiasco" de l'última ruta que vam fer, s'ho agafa bastant conservador i evita exposar la "salut" de la bici innecessàriament. Al Jordi i a mi, per contra, ens pot l'impuls i intentem baixar el màxim de sendera damunt de la bici arriscant innecessàriament.
Superant les dures rampes i al fons Bonansa
Enllacem amb el track de l’última etapa per arribar fins a El Pont de Suert. Això ho hem de fer així perquè l'inici teòric de la ruta és des del Pont de Suert però nosaltres, al poder disposar de casa a Castarné, fem uns quilòmetres més. Arribem a la capital de l'Alta Ribagorça per un camí força planer i un corriol “extra” que no surt al track. Passem pel caixer a treure diners, ens fem les fotos de rigor i iniciem la pujada de Cirés, primer per camí, després creuem el riu, seguim per quitrà i posteriorment una pista amb algun tram de pedra descomposta.
Aquesta pujada suau ens porta fins a Bonansa. La variant clàssica de la ruta segueix per carretera fins al port homònim i per pista arriba a Espés. La variant extrem que fem nosaltres puja fins a Les Paüls. El primer tram de pista és força dur però de bona adherència. Creuem unes boniques pinedes (on s'hi han de fer força bolets) i trobem una rampa ben dreta i trencada que es fa molt dura. És el clàssic "Yuhuuu" (expressió que es crida quan estàs fent una rampa dura i de sobte, quan penses que s'acaba, apareix un tram encara pitjor).
Espectaculars vistes del Pirineu
Passem per Neril i després d'una curta sendera arribem a Les Paüls on omplim els bidons. Iniciem un descens per GR per un paratge espectacular. Es va creuant el riu i s’ha de carregar la bicicleta algun tram curt però aquestes pauses t'ajuden a contemplar el fantàstic entorn. L'últim cop que creuem el riu, hi ha una pujada per un "pedregal" d’uns 10 minuts. El Carlos diu que sembla que hagin agafat un camió i hagin tirat les pedres al mig de la sendera. "Bike tooling" total. Fins al moment tot era massa bonic. Arribem a Espés. Tornem a omplir bidons mentre comentem l'espectacular inici de ruta. Està sent brutal. 

Bar de Seira
Fem un breu descens per passar pel pont que creua el barranc d'Espés i iniciem la pujada de Selvaplana. En aquesta última baixada he punxat perquè em perd pressió la roda de darrera. Fico una mica d'aire i m'avanço per canviar-la més endavant, en alguna ombra. El sol ja està escalfant de valent. Bon camí i uns 300m (de desnivell) d’ascensió. Quan arribo a dalt, em trobo al Jordi sota l'ombra d'un pi i veig que ja comença a estar tocat. El sol no s'està apiadant de nosaltres. El Carlos té un principi d'insolació i ens canta una cançoneta d'un "melocotón". Insisiteix en que és boníssima però crec que no la veus igual amb el cansament que comencem a acumular que a altes hores de la nit amb un estat semi-etíl·lic. Fem un ràpid descens per camí i torno a punxar. Aquest cop ha estat un cop a la llanda. He de començar a fer conducció conservadora perquè ja m'he quedat sense càmeres en escassos set quilòmetres. Continuem el descens per pista molt descomposta cap a Seira. Tenim una petita errada pensant que el track ens portava fins a la Múria i hem de remuntar uns metres per agafar el camí correcte. A mesura que ens apropem al congost de Ventamillo ens venen glopades d’aire calent que sembla que et cremin. El Jordi comença a estar "inaniciano" (persona que té inanició). A escàs mig quilòmetre de Seira punxa la roda del darrera. Arriba al poble a peu i punxat. Té gana i set i la roda pot esperar. Fem parada a dinar al bar Centro on quedem tips com a bous.
 
Tram d'asfalt després de dinar


Després de canviar la càmera fem un tram de 10 km per la carretera N-260 fins quasi Campo. El Carlos té la sensació de que se li frenen les rodes. Comença a patir al·lucinacions. El dinar l’ha atipat massa. Ens desviem cap a Senz i Viu i a la primera ombra el trobem parat. El Jordi i jo continuem pujant per carretera. La sensació de calor és exagerada. Em preocupo pel Carlos. Tarda massa. Baixo a buscar-lo. Me'l trobo que no va ni amb rodes. El copiós dinar no el deixa pedalejar. Comença a divagar. Diu que les "fucking" mosques se li fiquen al damunt per a que les pugi fins dalt al coll. S'ha d'anar molt fotut per arribar a la conclusió de que estàs carregant una mosca!

Intentant recuperar-nos de la calor a Viu

Ens aturem a totes les fonts que trobem. Arribem a Viu on s'acaba la carretera i la parella no pot evitar ficar el cap sota la canella (aixeta) per refrescar-se. Fem l’últim tram fins al coll de Cullivert cadascú al seu ritme. Jo vaig fent i els espero a dalt. La pista puja en tot moment i té curtes rampes que a mesura que ens apropem al coll es fan més llargues i dretes. Alguns trams estan cimentats. El Carlos ha d’aturar-se a buidar. Té "el Wally aguaitant". El Jordi, que cubica gran cilindrada ha de parar a menjar. En principi havia entès que havia de parar a cagar (com el Carlos) però al coll em diu que no era cagar sinó menjar. Jo encara tinc el dinar a la boca de l'estómac i pensar en menjar em fa venir basca. Quan fa pujar de revolucions el seu potent motor el consum energètic se li dispara. Un cop al coll encara ens queda un curt tram de pujada. Tot i això és un bonic corriol que en la seva primera part puja i després baixa per ja iniciar l'últim descens.
Al coll de Cullivert
La baixada per pista és idèntica per la ruta clàssica i per la extrem. De fet, des del poble d'Espés tots dos itineraris coincideixen. En la seva part final però, la versió extrem va a buscar el riu per una sendera molt tècnica, directa i bonica. Creuem per un pont i amb l’ajuda d’uns passamans de cadena accedim al corriol de l’altra vessant. Tres ponts creuarem en total. Hi ha algun pas aïllat on hem de carregar la bici però el corriol és bastant tècnic, trenca-cames i a la vegada divertit. Un continu puja baixa que va planejant amb lleugera tendència de descens. El Carlos i el Jordi no opinen el mateix. Les curtes pujades explosives els sobren. Poder si no estigués al km 100 podrien gaudir-lo més. Ara tan sols esperen arribar a l’hotel. Curta sendera pedregosa fins a les portes de Badaín i ens reagrupem tots. El Jordi se'n va directe a la font del poble. Acabem l'etapa per carretera transitada. Passem per l'embassament de Lafortunada, un túnel sense il·luminació i fem els 5 quilòmetres finals fins a Salinas de Sin on hi tenim l'allotjament, el mesón de Salinas.
El Carlos ens dóna un primer exemple de dislèxia. A la recepció diu "tenemos una silla reservada, ai perdón, una mesa reservada, ai, quiero decir, una habitación!". La següent és dir "mira quin cabrón més colega" (aplicació de la propietat commutativa a la frase "mira quin colega més cabrón"). O el sol li ha socarrat els circuits o no som capaços d'interpretar el seu llenguatge binari (defecte professional).

  
Tram trenca-cames de la variant extrem

"Tu me das cremita, yo te doy cremita..."
Al magatzem on hi guardem les bicicletes hi ha un compressor per inflar neumàtics i una caixa d’eines. Es veu que en aquest establiment estan preparats per a rebre ciclistes. El Jordi aprofita per roscar la biela que li fa una mica de joc i a passar per la dutxa abans dels "xampus" i el sopar que ens hem ben guanyat.
El Jordi precisa de l'ajuda del Carlos per sucar-se de Radiosalil tota l'esquena. Ha estat una etapa llarga, dura i entretinguda. Més de 100 km i uns 3000m de desnivell, amb trams de corriol molt tècnics. 8h pedalant i més de 13 en total. Bon inici de ruta.

Els mesos de bicicleta del Carlos (tot i que ha estat quasi tot l'estiu en blanc) li han permès arribar més o menys bé però el que no deixa de sorprendrem, un cop més, és el Jordi. Sense quasi tenir temps per entrenar ni poder tocar la bicicleta ha acabat una etapa duríssima. És el clar exemple d'aquella famosa frase que diu que el poder està en la ment. En el món animal hi ha els "jabalís" i un individu evolucionat d'aquesta espècie que és el Jordi. Tothom al·lucina amb ell de la seva resistència i capacitat de portar el cos al límit (i jo crec que molts cops el supera).