dilluns, 18 d’octubre de 2010

Btt: 4t. dia de la volta a Lanzarote o Pedales de Lava (ruta 9)

Sona el despertador i com tots els dies ens comencem a moure ben aviat, a primeríssima hora. Entre lleganya i lleganya anem mirant el primer tram de l'etapa d'avui. Hem d'esperar una estona a que obrin la botiga de queviures perquè n'hi ha que necessiten alguna cosa a l'estómac per funcionar. Jo, ja que hi estem ficats, també menjo pa amb xocolata, no sigui que em deixin enrere.

4a. etapa: Caleta de Famara-Playa Blanca


L'Albert pel "tole ondulée" i al fons Famara
Sortim de la població en direcció oest (W) per la carretera principal.  Nosaltres, com intuíem, ens hem "encigalat". Quasi diria que era un triple a la quiniela. Era, sense cap mena de dubte, el tram que ens quedava menys clar de tota la ruta. De Caleta de Famara a Caleta de Caballo. I així ha estat.  Un petit calvari amb els llençols encara marcats a la cara.
"Lo carro pel pedregal" direcció Caleta de Caballo
Ens hem ficat per una pista amb "tole ondulée" fins una petita urbanització (no busqueu una urbanització com les d'aquí). Hem anat seguint un corriol i després una pista una mica més ampla per superar la Montaña Cavera pel nord. Error! Supereu-la pel sud, passant entre aquesta y la Montaña Chica. Després recte cap al nord (N), a buscar la línia de costa i d'allí resseguint-la fins a Caleta de Caballo. Això és el camí que toca i més fàcil. Nosaltres hem fet una mica el calamar. Mare de Déu per on ens hem ficat. Hem fet el mateix però per un camí que va un quilòmetre en paral·lel per l'interior. Pot semblar bastant bo perquè està trillat pel pas d'òvids (cabres i corders) però el terreny arenós està ple de rocs provinents d'alguna de les moltes erupcions volcàniques que hi ha hagut a l'illa. He acabat carregant la bicicleta al coll. No es pot torturar d'aquesta manera a la bicicleta, la companya de viatge amb qui hem compartit tantes experiències. Recordeu, després de Montaña Cavera, cap al nord, cap a la platja. Aquest camí està molt millor que qualsevol altre.
El nostre particular via crucis amb les habituals dosis de renecs d'aquestes ocasions ens ha portat quasi a Sóo (collons amb el nom del poble). Per carretera hem baixat cap a Caleta de Caballo. Si agafeu el camí bo, que ja he modificat en el track, entrareu a la població per l'est, per camí. Aquí no hi ha cap bar. Nosaltres confiàvem fer un cafè amb llet però res de res, tan sols una màquina de "vending". 
Continuem fins un complex turístic que es diu la Isleta. Les úniques persones que no tenen edat de jubilació són els empleats. Ens impacta bastant escoltar música electrònica a tot drap, de bon matí. Però veure a 30 jubilats/des anglesos, que tot just es poden moure, intentant fer una cosa similar a l'aeròbic... és colpidor. Nosaltres acabarem així?
En pocs minuts estem a La Santa. Això sembla més civilitzat. Colonitzat per anglesos, però civilitzat. Es respira un cert aire a Ironman (aquesta triatló de Lanzarote és molt famosa). Passem per una tenda de bicicletes. El Jordi vol comprar-se uns pedals automàtics. El caminet del matí ("encigalation track") li ha passat factura i ha trencat una peça d'un dels pedals. El pedal que ha trencat és seu, l'ha portat de Barcelona. Com que utilitza els Crank Brothers i les "cales" són diferents a les que s'utilitzen en els pedals Shimano ha hagut d'incloure en l'equipatge els pedals de la seva bicicleta.
L'Albert per la sendera del penya-segat i al fons la montaña Bermeja
L'informen que van vendre els últims pedals ahir. Algú altre que també es devia equivocar de camí. Fem el desitjat cafè amb llet. Tot i ser mig matí encara estan obrint el bar. Però hi ha bar! Seiem a la terrassa mentre comentem la jugada. No me'n sé avenir. Hem fet un "lo carro pel pedregal" en tota regla. Esperem que les experiències siguin millors a partir d'ara. Anem cap al Parc Nacional de Timanfaya.
Sortint de La Santa ens fiquem en direcció oest (W) per un seguit de pistes fins a la Montaña Bermeja (el mateix nom que la citada a l'etapa de l'illa de la Graciosa). Passada aquesta elevació, on juguem a veure qui puja més amunt sense baixar de la bicicleta, hi tenim un tram de corriol pels penya-segats força bonic.
El Jordi pel mig del mantell de lava
Entre camps de cultiu (versió Lanzarote) passem per l'oest de Tinajo i ens fiquem dintre del Parque Natural de los Volcanes, que està al voltant del Parc Nacional de Timanfaya.
Sabrem que hi entrem perquè la colada de lava, de color fosc, és molt característica. Sembla com si un immens mantell de lava hagi tapat aquesta zona (que de fet, és el que devia passar). Simplement, espectacular.
Terreny similar al de les vies
El camí, ple de pedra poc compactada (similar a la de les vies ferroviàries), va pujant, lentament. Alguns ho passem millor que els altres. L'Albert, no està per tirar coets. Arribem, encara bocabadats per aquest paisatge volcànic, a la carretera LZ-67, que va a Yaiza. A un centenar de metres hi tenim l'entrada al Parc Nacional. Ens diuen que per entrar al Parc s'ha de pagar 10€. Nosaltres els responem que no volem agafar l'autocar que agafen els turistes, que volem fer la volta damunt la bicicleta. La resposta és que l'import de l'entrada és per persona, independentment de la utilització de l'autobús (obligatòria). Ens indignem profundament. Evidentment, no entrem. Tan sols era fer una ruta d'uns 5 quilòmetres, per carretera alquitranada, passant pel mig de cràters i volcans. Sense possibilitat de res més. El Jordi ha dit molt encertadament que "la Natura va ficar volcans a Lanzarote i l'home hi ha ficat les taquilles".
Sort que ha estat un matí tapat
La sensació que et queda és que t'estan intentat robar, aprofitant que per trons ho has de visitar (perquè poca cosa més hi ha a fer a l'illa). Si heu viatjat una mica, als països en vies de desenvolupament, això és bastant comú. Bàsicament perquè no tenen res més i fan del reclam turístic el motor econòmic de la zona. Mai hagués pensat que a Espanya pogués passar això. Ja sé que geogràficament les illes Canàries són Àfrica però continuen pertanyent a l'estat espanyol. Us imagineu que a Ordesa, Sant Maurici o Picos de Europa, passés això? Que tan sols pots donar un tomb en un autocar i no pots passejar per cap altre lloc? Pagar entrada per entrar al Parc? Impensable oi? Doncs imagineu-vos com et quedes amb les exigències d'aquest Parc. Parc Nacional de segona categoria, dit de passada. Clarament de rang inferior per mida i diversitat de flora i fauna. Tan sols té pedres (i algun liquen) i el seu interès "nacional" és purament geològic.


L'escletja del mantell de lava i al cantó el penós espectacle dels camells dins del Parc Nacional

Continuem, amb els ànims ben calents cap a Yaiza. Hem de fer una curta pujada per la carretera fins a la zona on hi els passejos a sobre de dromedaris per als turistes. Des d'aquí, al fons de la llarga recta ja es veu la població de Yaiza.
Tot i això, encara faltava la cirereta del pastís. A l'est (E), hi ha una bonica esquerda de la colada. Bé, no se si és esquerda o els vestigis d'un riu de lava però és molt evident. Doncs he deixat la bicicleta al terra i he fet 20 metres per fer-ne una fotografia. Per sorpresa meva un empleat del Parc, ha començat a cridar des de l'altra banda on hi ha els camells. Jo me l'he quedat mirant i he fet les fotos que havia de fer. Quan he tornat a la bicicleta ha començat a cridar-me com un boig (per caminar 20 metres per fer unes fotos, per un lloc on hi havia passat moltíssima més gent) dient que allò no es podia fer, que era un Parc Nacional. L'he rectificat i li he indicat on hi havia els límits del Parc Nacional, 100 metres més amunt. Després, una mica més calmat, m'ha dit que el veritable motiu era la meva seguretat. Allò era perillós. Molt bé home, que atents els del Parc. I allí al davant, per dintre del Parc Nacional, hi tenen una ruta per passejar els turistes, on hi ha més de 100 camells (perdó dromedaris) que omplen aquell trajecte d'excrements. Però tu no pots caminar 20 metres per un Parc Natural per fer una fotografia. I m'ho diu una persona que està explotant turísticament un sender de merda (mai millor dit). Cada cop que hi penso m'escalfo. Tinc pensaments molt dolents però el millor és deixar-los pentinant les seves pedres volcàniques i anar a dinar.
Per carretera arribem a Yaiza. Al track hi he marcat un camí que va paral·lel. Hi ha bastant trànsit a la carretera i és preferible passar pel camí, de descens i sense cap complicació.
Interior del bar típic de poble
Busquem restaurant i després de voltar una mica ens fiquem en un bar típic de poble. Ens hem assegut en una taula molt petita (el bar no és molt gran) i hem començat a demanar tapes fins a rebentar. La frase ha estat "un poco de todo". Aquest bar no sé si té nom, suposo que sí, però es caracteritza per tenir dues entrades. Està a la Calle de la Cuesta de los Molinos (LZ-701), davant de l'església i una petita plaça. Molt recomanable per la qualitat del menjar (influeix la gana que portem, de ben segur) i pel preu.
Com que passem a prop de dues de les cinc atraccions turístiques de l'illa ens desviem una mica de la ruta i anem direcció a el Golfo. Un quilòmetre i mig per la LZ-704 i ens desviem per camí cap a la dreta (N/NE) per donar el tomb al Pico Redondo. Hi veiem les vinyes tant característiques de l'illa, amb la seva paret de pedra per protegir-les del vent. Dos quilòmetres més de carretera i tornem a agafar un camí que surt a la dreta, per arribar als peus de la Montaña Quemada i després anar cap al petit poble de el Golfo.
És recomanable creuar la Playa de los Ciclos (al sud del poble) y veure el Charco de los Ciclos (present a moltes postals). Llacuna de color verd delimitada per una corda en forma de barana de color blanc (obstacle físic com podem trobar en qualsevol museus per evitar la proximitat del visitant a les obres d'art).
Corriol cap a Playa Blanca
Continuant cap al sud (S) per carretera visitem Los Hervideros. Són forats en el mig del penya-segat per on els dies de mar moguda hi puja violentament l'aigua. Avui no és un d'aquests dies. Contràriament al que hem vist fins ara, aquestes dues atraccions no són de pagament. Suposo que l'administració insular aviat hi veurà una evasió d'ingressos i hi ficaran remei.
Arribant al far de Pechigera
Ens unim amb la ruta original, després de la nostra variant turística, a la Laguna de Janubio. Hi ha unes grans salines. Tot i que un caminet hi enllaça per la costa decidim donar tot el tomb per contemplar millor aquesta llacuna. La senyalització de la ruta 9 torna a fer acte de presència i aquest tram és molt divertit i rodador. Quasi sempre pedalem per sendera i paral·lels a la costa. El Jordi ens diu que anem malament de temps i no ens podem entretenir gaire. O sigui que no ens aturem per bajanades i continuem pedalant mirant de reüll el descens del Sol. Fins a l'arribada al far de Pechiguera (sud de l'illa) que és l'inici de la població turística de Playa Blanca no cantem victòria. Tan sols ens queda pedalar relaxadament pel passeig marítim, veient caure les últimes llums del dia, fins al nostre hotel, l'H10 Bahía Blanca Rock. Un hotel força correcte. Comprem alguna cosa per menjar al supermercat (el Jordi necessita fruita), mullem les cames a la piscina i a dormir després de fer-la petar una bona estona. Avui ha estat una etapa molt bonica a nivell esportiu i paisatgístic. 80 quilòmetres i 800 metres de desnivell. Per mi la millor de tota la ruta.