dimecres, 7 de setembre de 2011

Btt: 2n. dia de la Pedals d'Occitània. Lo Borg d'Oèlh-Aspet

Que bé que he dormit. Hi ha ajudat la quantitat i qualitat de l'activitat feta, l'excel·lent sopar i el confortable llit.

Lo Borg d'Oèlh-Aspet


Abans de que obrin el menjador ja estic voltant per baix. No serveixen l'esmorzar fins les 8 i aprofito per improvisar un cordill pel GPS (amb corda de bales de palla) i mirar la presió dels neumàtics.
Quan torno cap a l'hotel veig que som els primers però aviat es comença a omplir de matrimonis de jubilats (sort que estan de vacances). L'esmorzar a l'alçada del sopar. Comencem amb el salat per acabar amb el dolç. De no pedalar tornaríem a casa amb 5 quilos extra.
El Jordi pujant el port de Balés
Punt més alt del port de Balés
Surto de l'hotel i em trobo al Jordi desesperat. Fa estona que m'està esperant. El cert és que no estem molt coordinats. Ell surt més lentament del llit que jo, en canvi, els meus esmorzars són maratonians (menjo molt poc a poc i al matí, encara més). Li demano disculpes, li dono el bidó ple d'aigua que s'havia oblidat i comencem a pujar. Ni escalfament ni res que s'hi assembli. Comencem pit amunt, amb el cartell informatiu del Port de Balés a peu de carretera i les engrunes de l'últim croissant als llavis.
Fem una diagonal cap a l'est. Les vistes que tenim de la vall a cada metre es fan més majestuoses. Si fóssim de Barcelona segur que ens hagués sortit un "ca macu!" però repetim insistentment el "que xulo!" típic de Lleida.
Corders pasturant i al fons l'Aneto
Passat un quilòmetre deixem l'impecable asfalt i continuem pujant per pista durant 5 quilòmetres. Es pot dir que ja hem realitzat tota l'ascensió al port de Balés. El Jordi estava preocupat perquè encara no havia vist cap vaca i en canvi hi havia molts prats d'herba. Les veu en quantitat industrial als prats de dalt del port. Deuen de tenir assemblea que s'han reunit totes aquí. Parem 5 minuts a fer quatre fotos i gaudir del paisatge i continuem fent una última pujada per remuntar 70 metres més de desnivell (crèiem que ja ho havíem pujat tot). 
Ara sí que comencem el descens per camí entre algun nombrós ramat de corders. Baixem ràpid fins una cabana on s'acaba el camí. Compte en aquest punt que no seguiu el pas del bestiar. Passada la construcció heu d'entrar cap a baix al bosc. Baixada tècnica de 150 metres. Podreu comprovar si els frens van bé o no. Hi ha molta inclinació però el terreny, si no està molt mullat, agafa. En la seva part final, sortint del bosc, és important no col·locar la roda del davant dintre de la reguera. Al Jordi li ha passat i el seu camí i el de la bicicleta s'han separat sense cap conseqüència greu (a part d'embrutar el culot). A partir d'aquí el descens és per una pista vella on tan sols hi ha una traça i a efectes pràctics és com baixar per un viarany. Es van alternant trams bruts de pedres i més entretinguts, amb zones més netes i ràpides. Realment és una baixada llarga.
Conseqüències de la baixada
Un cop al fons de la vall el camí està molt millor. En una formatgeria abans d'arribar a Sost la pista es converteix en carretera. Alternem trams d'aquesta amb camins. Creuem el bonic poble de Mauléon-Barousse i enllacem una idíl·lica sendera que passa pel cantó d'un castell en ruïnes.
Viarany de Bramevaque
L'antic castell de Bramevaque. Aquests frondosos boscos plens de molsa em recorden els escenaris de la pel·lícula "Excalibur". Són de conte de fades.
Pugem per camí amb quitrà els menys de 4 quilòmetres al coll de Mortis i prenem una pista que surt a la dreta (N). Hi ha alguna rampeta però la tendència és de lleugera baixada. A prop del bonic poble de Saint-Bertrand-de-Comminges agafem un planer corriol que voreja uns extensos prats de pastura. Arribem als peus de la petita localitat després de baixar 500 metres per carretera. Davant nostre hi tenim un autèntic mur de poc més de cent metres però una pendent que déu rondar el 20%. Ens hem d'esprémer buscant les últimes restes del copiós esmorzar per superar-lo.
Saint-Bertrand-de-Comminges
Un poble medieval envolta el turó on s'alça la catedral que es pot veure a quilòmetres. Simplement fantàstic. El David ens havia recomanat un restaurant d'aquest poblet de 250 habitants però no l'hem trobat. Suposo que era la creperia de la plaça de la catedral però ens hem ficat en el carrer de les tendes de "souvenirs" i més que dinar allò ha estat un "pic-nic".
El Raül davant d'un gran arbre
Menjar molt escàs si portes 4 hores i mitja pedalant.
Acabem de visitar el poble i continuem la ruta per un tram força pla. Ens trobem amb alguna sorpresa pel que fa al traçat però amb un petit tomb recuperem l'itinerari. Es van alternant curtes senderes, trams de carretera i camins veïnals fins arribar a Barbazan. Aquí disposem de dues alternatives. La variant sud on hem llegit que hi ha hagut esllavissades o la variant nord, que sembla més planera i va resseguint diversos itineraris marcats. Finalment ens decantem per la variant sud amb més desnivell. Pugem els quasi 500 metres de desnivell per bona pista i afortunadament ens saltem el viarany que porta a Lourde pel GR. Hi arribem per pista i ens trobem amb dos nois que també estan fent la Pedals. Acaben de baixar pel corriol i porten fang fins a les orelles. Diuen que està molt malament. Sense voler-ho ens ha sortit bé la jugada tot i que el fet de baixar per camí li resta l'interès.

   
Bonics poblets de les Comminges

Sortint de Saint Pé d'Ardet comença el curt coll d'Ares. Hi ha una primera rampa força tècnica. Té unes enormes llambordes que sumades al pendent dificulten molt la progressió. Passats aquests primers metres es va pujant més progressivament però hi ha algun tram de camí que està molt descompost. A dalt del coll d'Ares encara hem d'acabar de pujar 80 metres de desnivell més i el fang que havíem evitat anteriorment ens el trobem aquí. No vull ni pensar com ha d'estar aquest tram en les èpoques humides. Tot i això, el descens per corriol està força bé.
A Izaut-de-l'Hotel s'han acabat les dificultats de la jornada i decidim pujar per camins fins a Soueich. Acabem amb tres quilòmetres de carretera a Le Bois Perche d'Aspet. El nostre allotjament. Avui han estat quasi 90 quilòmetres i 2000 metres de desnivell.
L'establiment queda una mica a les afores de la població. És com una residència d'estiu, molt enfocat al ciclisme. De fet, ens hi trobem un grup força nombrós de ciclistes que l'estan utilitzant com a camp base de les seves sortides per la zona. Abans que es faci fosc realitzem les rutines de cada dia (neteja de bicicletes, cervesetes i dutxa). L'allotjament no és com el del dia anterior (el preu tampoc) però l'abundós sopar ho compensa amb escreix. Després d'un dia d'activitat fa por veure el que es pot arribar a endrapar. Deixem els plats ben nets i acabem amb un bufet de formatges que ens serveix per acabar-nos el vi i repassar les anècdotes de la jornada. El Jordi proposa que s'hauria de canviar el nom a la ruta. Enlloc de Pedals d'Occitània anomenar-la "Me'n vaig a França que està molt millor". De moment l'itinerari està essent de 5 estrelles (a tots els nivells) i portem d'una meteorologia immillorable. Dos dies de sol amb 20 graus de temperatura. Per trobar-nos a aquesta banda de Pirineu, això és tot un èxit.