dijous, 8 de setembre de 2011

Btt: 3r. dia de la Pedals d'Occitània. Aspet-Vielha

Avui és l'últim dia de la nostra ruta per terres occitanes. Mig endormiscats anem cap al menjador i hi ha un bufet que fa por. Dolç, salat, formatges... i et pots preparar el pícnic! Ho tenen tot disposat perquè et puguis emportar menjar per fer l'activitat. És el primer cop que m'hi trobo. No és qüestió de rebutjar-ho doncs. Agafo tres barretes energètiques, per gola més que res, ja que encara no n'he tastat cap en tota la ruta. Però com sempre dic, mai se sap. Igual avui agafem un bon tortell de reis i em fa falta tot. Em preparo un petit sandvitx per menjar a mig matí (que finalment menjaré a l'hora de dinar) i no n'agafo un segon perquè no sé on ficar-lo, no m'hi cap.

Aspet-Vielha

El Jordi, mentre estic atabalat amb la logística, es mira la gràfica del portet que ens toca avui i m'avisa que la cosa comença dreta. Jo li responc que aquí a la gràfica és molt difícil veure-ho però ell m'insisteix que ja s'ho ha mirat del dret i del revés i que la cosa puja. 
Després de les primeres rampes
Als pocs minuts ho comprovem. Quines rampes més dures. No sé si és perquè són les primeres o de veritat és empinat (ara veig en el track un tram d'uns 200 metres a quasi el 20%) però gràcies a Déu la pujada està amb quitrà i ho fa més fàcil -dintre de la dificultat que suposa pujar aquestes pendents de bon mati i amb la panxa plena-.
Primera suada del dia sense haver començat el famós coll de Menté. Després d'aquesta primera part, el quitrà passa a camí però la inclinació disminueix. El descens fins a Juzet d'Izaut es fa per un bonic corriol. En la seva part inicial hi ha bastants rocs grans i dispersos que fan el descens més entretingut. Compte amb els quadres de les bicicletes! Mig quilòmetre més de sendera, creuem el col de Buret passant pel cantó de Juzet d'Izaut i ara sí que comença el coll de Menté (per camí, el trajecte per carretera ens queda més al sud, en perpendicular).
Descens cap a Menté
Els primers quatre quilòmetres cap al coll són d'asfalt vell, però pugen de veritat. De tant en tant ens trobem algun descanset de 20 o 30 metres que ajuda a relaxar la musculatura. Tots dos agafem el nostre ritme i anem fent. La pendent mitjana és del 10%, o sigui que ascendim quasi 400 metres. En aquestes pujades sempre dic que és qüestió de que passin els minuts. Anem sempre per dintre el bosc, a l'ombra.
Passat un marcat revolt d'esquerres finalitza aquest asfalt trencat i continuem per pista. Es planeja una estona i es van alternant trams amb més pendent i trams més planers. Havent fet els primers quilòmetres això no ens sembla gens dur. Els últims dos quilòmetres fins al coll són una mica entretinguts. Costa agafar el ritme de pedalada pel terreny però afortunadament la cosa més aviat planeja i és curta.
Al coll, el Jordi va directament cap al bar/alberg a prendre una Coca-cola. Hi ha gent que ja està dinant a la concorreguda terrasseta. Motoristes, excursionistes, gent amb bicicletes de carretera, btt... Mentre reposa energies jo em miro un panell informatiu que hi ha a l'altra banda de la carretera. És una ruta de btt que puja cap a la muntanya que queda al nord. Són tres quilòmetres i mig i 250 metres de desnivell. Li comento al Jordi que mentre ell descansa jo pujo i baixo. Amb mitja hora en tinc prou. El Jordi diu que si jo hi vaig ell també. No està disposat a que pugui escriure aquí, al blog, que s'ha quedat al bar descansant. Realment és d'admirar. Sempre dic que és més valent que un gos negre. Un altre m'hagués enviat a pastar fang però ell, després de mirar-se el panell informatiu de la ruta diu: "AMUNT". La pujadeta és de les boniques, dos quilòmetres i mig al 10%. Després d'haver fet el coll de Menté això és la "puntilla". Però com diuen per les Espanyes, "no hay mal que por bién no venga". A dalt, les vistes que tenim del Pirineu són, un cop més, sublims. I si la panoràmica es mereix la pujada, el corriol de baixada no defrauda. Bonic de debò. Com canvia arribar al coll després d'haver fet la llarga pujada o d'haver baixat aquest viarany.

 
Les tres part de descens cap a Fos

Seiem a la terrassa uns minuts i continuem la ruta per asfalt cap a les pistes d'esquí de Mourtis, que tenim a tocar. Després d'una petita ascensió el recorregut passa per sota d'un telecadira. Aquí comença un llarg descens de 900 metres de desnivell. Hi ha 3 parts molt ben diferenciades. La superior, que passa pel mig d'un bosc de pins, és molt ràpida i ampla. La intermèdia baixa un estret i costerut camí fins el bonic poble d'Argut-Dessus (compte que un vehicle ocupa tota l'amplada de la pista). La part final va enllaçant diferents senderes fins arribar a Fos. El Jordi, es fica al davant marcant el ritme. Com es nota que li agrada més el plat gran que el molinet.
Seguint el Camin Reiau
Arribats a Fos, un pel tard per l'horari francès, no trobem cap restaurant obert i a la vora d'un rierol mengem els sandvitxos que ens havíem preparat pel matí. El Jordi aprofita per ficar els peus en remull i baixar la temperatura de les seves "bieles".
La ruta continua per carretera, la que creua la frontera cap a la Val d'Aran. Aquest tram és bastant lleig però no el podem evitar. Cinc quilòmetres i mig de trànsit fins a ficar-nos pel marge dret del riu Garona. Creuem Les, Bossost i després d'uns quilòmetres canviem de marge i seguim el camin Reiau. El recorregut va pujant progressivament, sense dificultats, fins arribar al clàssic "regalito" de final de jornada. Passat Aubert fem un centenar de metres per la carretera N-230 (la que va de França a Vielha) i pugem a Vilac. Són tan sols cent metres de desnivell però ja fa estona que tenim ganes d'arribar i ens empaita per sorpresa. Afortunadament, el descens fins a Vielha és molt recomanable. Un corriol molt divertit. D'aquells que quan els coneixes gaudeixes com un nen fent-los, anant al límit.  Hem acabat amb una sensacional cirereta pel pastís que ha estat la Pedals d'Occitània.

 
Aspet, Argut-Dessus i Les
  
Quan vàrem sortir portava varies peces de fruita i barretes energètiques. Mentre vaig traient-me les coses de sobre, m'adono que he tornat amb una peça de fruita i tres barretes de més. D'això se'n diu ciclisme "low cost" (fins el dia en que agafaré una bona "pàjara"). Avui han estat 75 quilòmetres i uns 2150 metres de desnivell. Més o menys com els altres dies.
Pedalant pels carrers de Vielha
Amb les bicis desmuntades al cotxe fem una de les rutines més imprescindibles després d'una pedalada: una bona cervesa. Anem recordant anècdotes i vivències. Com em diu el Jordi "Sort que tan sols t'aguanto tres dies". Però sé que en el fons li agrada que el vagi burxant contínuament. Ara, a veure quina és la pròxima...