dissabte, 14 d’agost de 2010

Senderisme: Massís del Turbón (2492m)

Sona el despertador i estic en un llit que no és el meu. Tot i això l'habitació m'és molt familiar. Torno a estar a Castarné, a casa del Jordi.
Porto uns dies anant amunt i avall pels ports de muntanya del Pirineu lleidatà i sembla que encara no s'ha acabat. Avui anirem a Vilas del Turbón (Huesca).
Feia molt de temps que em mirava el Turbón amb el desig de poder-hi fer alguna cosa, ja sigui escalar o esquí de travessa. Especialment aquest hivern que l'hem vist en condicions diversos cops quan baixàvem de Benasque però com que el Jordi està fanàtic i la vessant de l'escalada en via llarga encara la té per descobrir, hem fet una primera inspecció a peu. Excursioneta de jubilats però que m'ha sorprès molt gratament.


El massís del Turbón des de Villacarlí.

No hem fet una gran matinada però tampoc hem abusat dels confortables llits. Amb la calma hem menjat i xino xano, en escassa mitja hora hem arribat al balneari de Vilas del Turbón. El Jordi, portava el GPS i el mapa. Impossible perdre'ns.



Itinerari
Agafem una sendera que baixa al riu i en cinc minuts estem al poble de Vilas del Turbón. Hi ha indicadors que ens senyalen en tot moment la direcció del Turbón. Per una pista arribem a una granja en un parell de minuts i ja canviem de vessant passant perl llom una bona estona. Quan el camí no és prou evident hi ha unes estaques pintades de color vermell, però la nostra direcció ha de ser sempre cap al nord (N). Ens endinsem per una zona boscosa fins a sortir al barranc de Canals. Compte que el pas dels animals fa que hi hagin molts senderets marcats. Un cop estem al barranc, fora del bosc, anem a buscar-ne la part de l'esquerra més planera (direcció SW) que sembla un collat.


Buscant senyal al mòbil a la font de Canals mentre les vaques s'ho miren.

Es comença a tapar el cel i una boira espessa s'enganxa a la muntanya. Seguim les fites que anem trobant i poc a poc ens anem ficant als budells d'aquesta imponent mola calcària (direcció W). Des de sota, no sembla que el camí pugui anar per on estem pujant, però el cert és que és més còmode del que ens haguéssim imaginat. Arribem a un punt que dubtem en tirar a la dreta o a l'esquerra. La boira ens impedeix veure molta cosa o sigui que després de pujar uns metres per l'esquerra veiem que el camí es fa més ample i l'encertem. Per sorpresa nostra, ens trobem a pocs metres d'un ramat d'isards despistats. La boira ens els ha deixat veure en aquestes anades i vingudes capritxoses, on passem de no veure'ns entre nosaltres a embadalir-nos amb la magnitud del paisatge.


Collada de Porroduño i la bonica vall de San Adrián al bell mig del massís.

Després d'un lleuger descens arribem a la collada de Porroduño. Tan sols ens queda anar seguint el llom en forma de U que envolta la vall de San Adrián (orientada a N). Aviat arribem al cim del Turbón o, tal i com està indicat, al Castillo del Turbón (2492m).


Mirant el mapa dalt del cim, enmig de la boira.

Decidim no tornar per on hem vingut i anar crestejant la muntanyeta de Sant Feliu (cap al N). La boira fa que a estones ens haguem d'aturar per esperar a tenir una mica de visibilitat. Per sort, de tant en quant s'obre una mica i ens deixa veure l'itinerari més immediat. Uns centenars de metres abans que les aigües de la vall de San Adrián baixin cap a l'oest (W) anem a trobar-les. Nosaltres no hem empaitat el camí bo però tot i això hem baixat per un lloc que es deixa fer. A 50m hi ha el camí més evident i més planer.


El Jordi en un bonic forat i arribant al fons de la vall (a la dreta es veu el pas més fàcil).


Flor de neu o Edelweiss i muntanyeta de Sant Feliu per on vam fer el descens.

Un cop al fons de la vall remuntem l'altre vessant i flanquejant anem a buscar la collada de Pasaturbiello (que hores abans veiem des de l'altra banda, des del barranc de Canals).
Des d'aquest punt, i veient que no ens ha plogut en tot el dia, decidim anar seguint la carena fins al port de las Aras (o Ares) per després seguir el PR fins al balneari. Així queda una sortida més mudada. Però com diuen per les Espanyes "tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe" i la pluja comença a fer acte de presència quan estem arribant al port. Per sort és feble però fa que haguem de treure els impermeables. Tot i això, no impedeix gaudir del magnífic bosc de pi que hi ha baixant, una zona que surt al mapa amb el topònim del Ratés.

Mirant cap al Turbón prop del port de las Aras i sendera dintre del magnífic bosc.

Nou hores i mitja de sortida i la pau que es troba en aquests indrets poc visitats. La pròxima visita espero que sigui amb material "bèl·lic".

2 comentaris:

Jordi Jové ha dit...

Ei Raül,
Reconec que sóc un tio amb un equilibri privilegiat. Fins i tot, puc jurar que sóc capa´d'aguantar-me amb un sol peu durant més de cinc segons en condicions extremes de temperatura (entre 20 i 22ºC) i de vent (entre 5 i 6 m/s). Però, vols dir que en la penúltima foto no se't va girar una mica la càmera? ;P

Raül Solís ha dit...

Vols dir Jordi? Si s'ha girat és que una aranya venenosa m'estava pujant per la cama...