Btt: 2n dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

2a. etapa. Les Esglésies (Pallars Jussà) - Son del Pi (Pallars Sobirà) 

Ahir vaig netejar el mallot. Tenia els meus dubtes de si  estaria aixut pel matí i així ha estat. Quasi però no. Estava un pel humit. Tingueu-ho en compte. Si us decidiu a netejar les malles i no en teniu de recanvi penseu-s'ho dos cops. És bastant diferent anar amb el mallot o les malles humides. El fregament pot provocar que se us escaldin les cuixes. Valoreu-ho. 

Aviat estem al menjador intentant subministrar el major nombre de calories possibles al nostre cos. A mi em costa moltíssim menjar pel matí però sóc conscient que fins a l'hora de sopar tan sols tindré barretes de menú. O sigui que m'atipo de dolç i salat tot el que puc.

Sortim amb dos nois més que estan fent la mateixa ruta però mitjançant l'organització. Al·lucinen una mica quan veuen el nostre equipatge. Ells van amb maletes, que l'organització els trasllada cada dia a l'establiment on pernocten, i nosaltres ho portem tot a sobre, però quasi ningú sabria veure'n la diferència. Són diferents filosofies de fer una mateixa activitat.

En un parell de minuts de xerrameca arribem a la Mola d'Amunt (direcció N) i recuperem la ruta original. Hi ha bastantes variants que van al mateix lloc però com que no disposem de la informació per saber quina pista està millor (varia molt d'any en any, per la meteorologia que ha fet, el trànsit...) fem la que intuïm més directa. Agafem direcció nord-est (NE) cap a Castellnou d'Avellanos. El primer tram paral·lel al riu està asfaltat però quan comencem a pujar desnivell ens trobem amb una pista arreglada de fa molt poc. Evidentment que el desnivell és el mateix (uns 500m des de les Esglésies) però jo la recordava de fa anys amb pedra molt solta i de difícil tracció. Per sort això ja no és així. Fins i tot en la seva part superior ens trobem operaris (tres persones) acabant de compactar el terreny. 

Últim tram arribant al coll de l'Oli

No s'ha d'arribar al poble de Castellnou. Hi ha un cartell de fusta, a uns 300 metres, passada l'última corba d'esquerres abans del poble que ens indica "Aguiró, coll d'Oli, Espui". Nosaltres agafem aquest camí que ens porta pel mig d'un prat (direcció E). Tindreu la sensació que us esteu equivocant perquè el camí cada cop es fa més estret i esdevé corriol. Però el coll de l'Oli amb el seu pal indicador és ben visible, i veiem que ens hi anem acostant. A mesura que ens anem apropant al coll, hi ha algun tram en el què hem de baixar de la bicicleta més sovint, però són uns escassos centenars de metres.

Un cop al coll les vistes de la vall Fosca són espectaculars. No ens hi entretenim molta estona i continuem per la sendera amb la "desgràcia" de trobar trànsit animal i el conseqüent camp de mines deixat al seu pas. Tot i això, hi ha algun tram molt tècnic on és millor baixar de la bicicleta, i més tenint en compte que estem de ruta i que s'ha de conservar el material per evitar avaries innecessàries (a sobre portem el "portabultos" al darrera). 

Arribant a Aguiró.

Bonica sendera de baixada.

A Aguiró, agafem la carretera i continuem un descens vertiginós fins a Molinos, on ens fiquem a la L-503 direcció nord. Aquesta carretera és la que va pel fons de la vall i n'és l'artèria principal. Segons l'època pot haver-hi força trànsit (res exagerat pels que són de ciutat) però disposa d'un bon voral i els cotxes de turistes no acostumen a anar gaire ràpid.

Primeres rampes del Triador.

Arribant a Espui surt cap a la dreta (direcció E) la pista que puja cap al coll del Triador. Són una mica més de 900m de desnivell o sigui que poc a poc i bona lletra. Són unes dues hores de pujada. Millor gaudir del paisatge, i més sabent que a la banda oposada s'hi construirà una estació d'esquí alpí i quedarà tot transformat. Al Jordi se li fa una mica llarg. El seu metabolisme d'esprintador no pot funcionar a base de barretes de cereals: necessita un bon plat. Però on som no hi ha ni aigua (un petit rajolí d'una pedra que regalimava sí que el vam trobar). La pista es fa força bé, hi ha alguna rampa més dreta en la seva segona part però es deixa pujar. A dalt al coll, la temperatura i sobretot l'aire fan que agafis fred ràpidament. Si heu d'esperar a la gent per reagrupar-vos millor fer-ho mig quilòmetre abans, protegits de l'aire. Tingueu en compte que estareu suats i als colls acostuma a córrer l'aire.

Pista a Espot i el Montsent de Pallars.

Descansant abans de baixar a Espot.

Les vistes del Pallars Sobirà són també espectaculars. No ens entretenim molta estona tot i que el Jordi, amb tota la raó del món, em demana 5 minuts per poder reposar una estona. Diu que s'ho mereix amb escreix. Jo, que porto uns minuts a dalt, estic gelat com un pardalet i no em noto les mans. Finalment, continuem la pista de baixada on a menys d'un quilòmetre trobem la pista que va de Llessui a Espot. L'agafem en direcció nord (esquerra). Es un camí molt marcat, que sembla que talli horitzontalment la muntanya, visible des de diferents punts de la comarca i que va planejant sense perdre o guanyar molta altura. Superem el coll de la Portella (de Baix), punt més alt de tota la ruta i el Jordi diu que ha de parar. Realment va grogui i jo no l'he ajudat a poder-se recuperar (tot i que quan arribes a aquest estat, amb barretes no et recuperes ni de conya). Intento animar-lo a continuar endavant, ni que sigui a ritme més baix per no estar parats tanta estona. Cada cop que t'has de ficar en marxa costa més però entenc que porta un "tortell" dels grossos i no li puc exigir més. Tot i això, es més valent que un gos negre i es torna a ficar a pedalar fins al refugi forestal dels Quatrepins. Allí agafem aigua però compte! Estava en mal estat. Ell en va veure i al dia següent va tenir seriosos dolors estomacals.

Després d'aquest refugi hi ha una rampa molt guapa (i dura), d'uns dos-cents metres que ens porta a la part alta de l'estació d'Espot Esquí. El Jordi ni s'ha aturat. Descens directe fins la part baixa de l'estació i després fins Espot.

El Jordi, fa un entrepà de llom amb formatge. Sap que encara ens queda una última pujada però el seu cos està al límit. Jo me'l miro i també en faria un però prefereixo estar-me'n, no sigui que se'm faci llarga l'arribada a Son.

Quanta gent que hi ha al poble. Espot és la Rambla. A la Boqueria segur que no hi ha tanta gent. M'entristeix veure-hi tanta massificació però aquesta sembla ser la voluntat dels pocs habitants d'aquesta comarca. Bé, puntualitzo. No crec que sigui la seva voluntat. Ells no hi volen tanta gent a les seves boniques muntanyes. El que volen són els € euros d'aquesta gent. El què fins fa pocs anys tan sols visitàvem una minoria d'excursionistes ara ho visita més gent. La televisió, el Coronel Tapioca, el Decathlon... tot hi ha ajudat i de fet tothom en té el mateix dret, no? Però les aglomeracions li fan perdre aquell encant a les muntanyes, aquell punt de tranquil·litat, de relaxació, de solitud...

Pantà de la Torrassa al fons.

Nosaltres continuem carretera avall direcció est i agafem el trencall cap a Estaís, Jou i Son, per una carretera ben asfaltada. Superem diferents fondalades amb lleus pujades i baixades però molt còmodes i gaudint del paisatge. Qui arribi més just de forces segur que hi veurà autèntics ports però com a molt es pugen 100m de desnivell seguits. Aquí quasi no es veu ningú per la carretera, i ja anem assaborint el xampú que ens beurem a l'arribar a Son.

Pernoctem a casa Masover. Disposen d'un edifici tipus refugi de muntanya però al mig del poble. Hi han lliteres, mànega per netejar les bicicletes, amplis banys comunitaris i es poden llogar llençols (d'haver-ho sabut ens haguéssim estalviat carregar el sac de dormir). El tracte és exquisit i el seu responsable, l'Eduard, aprofita qualsevol moment per petar la xerrada amb la clientela. Transmet la seva passió per la zona en tot el que fa i t'explica. Realment et sents com a casa. Se'ns dubte una opció molt més tranquil·la i interessant que qualsevol establiment del concorregut Espot.

Arribada a Son.

Els xampús en la tranquil·la terrassa de davant de l'església, fan que poc a poc ens anem recuperant de l'esforç i assaborim aquesta pau típica dels poblets del Pirineu. El Jordi, com ahir va fer, no desaprofita l'oportunitat de perdre's pels carrerons amb la seva càmera fotogràfica. A part de relaxar la musculatura, de ben segur que aconsegueix abstreure's de la fatiga mental de la jornada. Han estat quasi 9 hores..Demà és l'última etapa, la més curta i amb menys desnivell. Quasi podem dir "blat"...

Més fotos del Jordi aquí.