dimecres, 25 d’agost de 2010

Btt: 3r dia de la Pedals de foc. Volta al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de St. Maurici en bicicleta .

3a. etapa. Son del Pi (Pallars Sobirà) - Vielha (Val d'Aran)


El Jordi no s'aixeca gaire fi. Potser li falta combustible a aquest motor de gran cilindrada. Esmorzem força, com cada dia, però el Jordi té problemes estomacals. No li "baixa" el que ha esmorzat.
Avetosa de València d'Àneu
Com que no hi ha més remei que continuar, iniciem la jornada per un caminet que surt del darrera de l'església (N). És una sendera molt ràpida i bonica amb algun graó inesperat. El llom de la muntanya i un pal indicador ens informen que entrem a la zona perifèrica del Parc Nacional. La sendera ara continua pel vessant nord de la muntanya i s'endinsa en un bosc de coníferes, la famosa avetosa de València d'Àneu. Ens trobem una cruïlla de corriols. Nosaltres agafem el de l'esquerra, cap amunt, empentant la bicicleta, seguint els indicadors del refugi del Gerdar. En pocs minuts arribem a una ampla pista (esquerra) per pujar encara no, 100 metres de desnivell. Va en direcció oest (W) mantenint l'altura durant uns 2 o 3 quilòmetres fins que trobem, abans d'un rierol, un caminet que baixa. Entrem en un tram de Parc Nacional i la normativa específica d'aquest espai protegit no permet circular amb la bicicleta. Pel meu gust, aquest tram a peu és dels més bonics de tota la ruta.
Refugi del Gerdar, a l'antiga carretera de la Boanigua
Sortim a l'antiga carretera del Port de la Bonaigua, a escassos metres de l'antic refugi del Gerdar. Tram de carretera en descens fins l'hotel els Avets i enllacem amb la C-28 que recorrerem durant 4 quilòmetres fins el trencall que va cap a Sorpe, on també hi arribem per carretera.
Arribant a Borén pels "bolos"
Per trobar el camí que baixa a Borén hem de creuar tot el poble. Realment és molt recomanable i més veient la baixada que ens espera. Tornem a tenir la sensació que estem fent bicicleta de muntanya! Aquest camí queda dividit o tallat per la carretera. Si estem atents no ens suposarà cap problema enllaçar-los un cop arribats a la carretera. La segona part té molts "bolos". O sigui que conducció conservadora i penseu que aneu amb el portaequipatges! (o no!).
A Borén tornem a agafar una carretera asfaltada, durant uns 7 o 8 quilòmetres. Anem pujant metres lentament en direcció nord (N). Creuem els bonics pobles d'Isil i Alòs d'Isil, que comencen a patir la pressió turística i, com a conseqüència, a perdre part del seu encant.
Son, Isil, Alòs, Montgarri, Vielha...
Abans d'arribar al refugi del Fornet, antiga estació d'esquí de fons de Bonabé, la carretera asfaltada esdevé pista forestal. Hi ha força vehicles a motor per trobar-nos on ens trobem. Durant 9 mesos a l'any per aquí tan sols hi trobes els pastors que hi tenen el ramat o algun excursionista nostàlgic, però el període estiuenc i la temporada de bolets atreuen un alt nombre de visitants.
A partir de borda Perosa, el camí comença a alternar trams més drets amb trams més planers. Estan condicionant la pista i encara no està molt compactada, fet que augmenta el desgast del Jordi, al que, tot i no dir res, la panxa l'està martiritzant.
Mossegada del gos
En una petita pujada d'un centenar de metres, el Jordi ha patit l'atac d'un gos. Se li ha llençat a la cama i li ha clavat una queixalada. Ha estat un atac a traïdoria, buscant el rival més dèbil. Com fan els lleons amb les seves preses. No n'hi ha prou amb els dolors estomacals, el cansament dels tres dies, la gana i la pujada? No. Ara ens ataca un gos. Però el que ha fet esclatar al Jordi ha estat l'actitud dels propietaris de l'animal. No el portaven lligat i l'han alliçonat com si es tractés d'un nen petit, dient-li que el que ha fet estava molt mal fet, que el pròxim cop no ho fes. Tan sols faltava que li fessin demanar perdó. M'he quedat astorat! No creia el que veien els meus ulls. Us podeu imaginar com s'ha ficat el Jordi. No li han demanat ni disculpes. Jo no crec que ell volgués escoltar un "perdona, som uns babaus i no sabem com reacciona el nostre gos davant de persones amb bicicleta". Amb tan sols preguntar si li havia fet mal n'hi havia prou, no? Doncs res, han continuat baixant per la pista com si allò fos el més normal del món. Mare de Déu! Realment hi ha actituds que generen violència i qualsevol altre li hagués clavat una puntada al gos que hagués creuat el Port de Salau. Tot i això, continuem pedalant encesos com llumins. Seguim amb el nostre calvari particular. El Jordi em demostra una vegada més que "el poder está en la mente". Qualsevol altre hagués dit "prou, ja n'estic fart de tot i tots. N'estic fins als pebrots!". Ell però, continua endavant, pedalant, amb els seus problemes físics i una emprenyada de campionat. Vol acabar la Pedals de Foc i ho farà, n'estic convençut.  
Passat el migdia estem a Montgarri. En principi no es necessari desviar-se i passar-hi però el Jordi ho necessita pels problemes de la seva panxa. Està fotut i avui no és per la bicicleta. No m'hi puc negar després de tot.
Em cau una llàgrima al veure l'espectacle. Més cotxes que a la Diagonal. Tot terrenys que van amb pressa, sense respectar res. No sigui que quan arribin no trobin lloc! Embussos, clàxons, gent espetegada per tots els llocs amb els seus para-sols inclosos, com si de la platja es tractés... hi he trobat a faltar una gran pancarta que ens donés la benvinguda al territori Coronel Tapioca. Com us podeu imaginar, nosaltres som els estranys. La gent ens mira com si ens haguem perdut.
El Jordi, no s'acaba de refer. Suposo que amb la cara pago i veu les meves inspiracions profundes d'autocontrol i els esforços per no fer-ne mala sang. Sap que anem justos de temps. Avui comença la festa major del poble i un servidor, té les claus del magatzem on està tot el beure de la "penya". Com no arribem a l'hora flagel·laran algú.
El Jordi obrint-se pas entre el ramat de vaques
Tornem a ficar-nos en camí i fugim d'una de les experiències més desagradables d'aquesta ruta (amb el permís de l'incident del gos). La massificació que vaig veure a Espot no arriba ni a la sola de la sabata a això. Quina llàstima, de veritat.
Li proposo una drecera. Pujar una sendera ben pronunciada . Hem d'empentar la bicicleta per trobar la pista que passa per sobre. Així evitem el transitat camí i de pas, deixem d'engolir la pols i el fum que provoquen els vehicles. El Jordi demostra un cop més que és un "paio de raça", difícil de tombar, i accepta la proposta tot i trobar-se en unes condicions pèssimes. Reconec que tant graó és emprenyador, però tot sigui per escapar d'aquest Montgarri desvirtuat.  
Després d'aquests 10 minuts de pujada a peu, tornem a la Gran Via, perdó, a la pista forestal. És l'hora de dinar i el trànsit ha disminuït una mica. Tot i això trobem una excursió de "buggys" i gent que surt de tots els racons del bosc. Em ve al cap La Rambla d'en Quimi Portet. Si li hagués de ficar banda sonora al que estic vivint aquesta cançó hi seria sense cap mena de dubte.
Descens a Bagergue
Afortunadament això s'acaba i fem els últims quilòmetres fins al pla de Beret sense més entrebancs. Aquí enllacem amb el GR 211 i fem el tram més divertit de la sortida. Btt del bo! Llàstima que portem a sobre tot el material de la sortida però el descens fins a Bagergue és vertiginós. Gaudim com a nens petits i exprimim al màxim els frens de disc.
Gaudint del camin Reiau
A Bagergue omplim aigua i tornem a seguir el GR 211 fins Gessa. A partir d'aquí el camin Reiau, que és com s'anomena aquest tram de GR, va per tots dos vessants de riu Garona. Desconec quina de les dues bandes està millor per fer-ho amb bicicleta. Nosaltres prenem el marge dret a partir de Garós. S'hi veuen restes de trànsit equí i el corriol està bastant trillat pel pas dels animals.
I com en cada sortida no pot faltar el regal de final d'etapa. Pateixo la primera i única punxada de tota la ruta. A un quilòmetre de Vielha! El Jordi encara renega. Un cop a la llanta amb l'únic roc en cent metres.
Finalment arribem a Vielha, després de tres dies, per darrera de l'antiga Elurra, molt a prop del palai de geu. La cara d'emoció del Jordi està més que justificada. S'ho ha guanyat. Avui especialment. Després de diverses trucades, ens hem trobat amb l'Andrea i la seva família que han aprofitat que venien a la vall a buscar-nos per fer muntanya (moltes gràcies a tots quatre!).
El Jordi celebrant l'arribada a Vielha

Nosaltres avui anàvem amb un petard al cul per arribar a la Festa del poble. El Jordi ja sap com puc ser de pesat quan se'm fica al cap que no podem parar! I excepcionalment no han caigut els típics "xampús" de final de jornada. Han estat unes quantes cerveses al poble, amb els amics de la "colla". Els hem fet dentetes explicant les vivències, que han estat moltes i intenses. Com li dic al Jordi, "tothom pot acabar una Pedals de Foc, però ben pocs poden dir que l'han empalmat amb 5 dies Festa Major!".

Més fotos del Jordi aquí.


2 comentaris:

Ovellota ha dit...

Molt molt guapo!!

Raül Solís ha dit...

Ja ho saps Carlitos, n'hi ha que fan spinning... ;)