Btt: Benavarri. III ruta dels Salvatges 2012.

Sona el despertador i el fico en silenci. Necessito dormir una mica més. He passat molt mala nit. Em faig el "ronso" quasi mitja hora, fins a dos quarts de set. Ja no puc estar-me més estona al llit. Tinc tot el dinar d'ahir a la panxa, no em puc remenar. La sensació és de que no m'hi cap res més. Intento fer el clàssic cafè amb llet de cada matí però tampoc m'entra.

Benavarri. III Ruta dels Salvatges.

El Jordi i l'Ivan encara no saben el que els espera...

Avui, amb la gent de l'A. E. l'Aspardenya d'Alcarràs fem una sortida popular de btt (popular més pel ritme que es porta que per la quantitat de gent). És la ruta dels Salvatges de Benavarri (Huesca). Encara no 60 km i uns 1200m de desnivell. Obro l'ordinador per mirar-me amb deteniment el track de la sortida, no s'hi veu res estrany. Faig una ullada d'última hora al Facebook. Havíem creat un esdeveniment. Sorpresa! El Carles és desmarca a l'últim minut! Com es nota que es Festa Major a Lleida. Fa encara no dues hores que ha decidit no venir. Això vol dir que la nit li ha anat bé ;)

L'Ivan a la primera sendera

Vaig cap a l'Aspardenya i m'hi trobo el Jordi "pubilla" i l'Ivan. Puntuals. Els hi comento "l'espantá" del Carles i em diuen que el Morell tampoc vindrà. Va intentar contactar amb l'Ivan passada la una per dir-li que no venia (ja ho diuen que "tiran mas dos tetas que una bicicleta..."). Mentre estem parlant sobre el Julià si vindrà o no, apareix amb el cotxe. Som 4 i el Jordi que vindrà del Pont de Suert. Estem carregant les bicis quan passa el Pepe amb la bicicleta de carretera. Molt a contracor ha decidit anar amb els del Terraferma. No pot fer tard al migdia i quan fas rutes de btt sempre estàs exposat als imprevistos. Avui no es pot arriscar.

El Julià fent el cabra

Amb tota la calma del mon anem fent ruta fins a Benavarri. Arribem i el Jordi ja fa uns minuts que hi és. Ha aprofitat per "buidar" una mica i desfer-se de matèria orgànica que no necessitarà.

Comencem a pedalar entre camps de sembrat, alzines i roures i en lleuger ascens. La pujada és molt progressiva i llarga. Abans d'una forta rampa hi ha un corriol cap a la dreta. L'entrada està tapada amb branques i no es veu. Sortim un altre cop a un camí que puja molt directe i enllacem amb la pista per la que anàvem anteriorment. Arribem fins quasi al Cugulló. Estem a uns 1000m d'altura. Agafem un corriol molt ràpid que ens serveix per fer el tastet. Aquí comença un llarg tram de baixada. Després d'un centenar de metres de camí hem d'agafar-ne un que surt avall per la dreta. És un camí en desús que va pel fons de la petita vall. Cada cop es va estretint més i arriba un punt en que ens trobem passant pel llit del barranc. El barranquisme i la btt. Curiosa combinació. El tram és espectacular, brutal. Fem una curta i explosiva pujada per sendera que fa exprimir-nos al màxim abans de baixar l'última zona. Aquest primer descens ha estat increïble. El Pubilla que no ha fet moltes sortides per terreny btt, està flipant. Crec que mai havia tocat tanta estona seguida els frens. Avui farà una bona "curtida".

Aixoplugats sota el pont veient com plou

El Pubilla...

Creuem per sota de la carretera que va de Lleida a la Val d'Aran i seguim un quilòmetre per la riera de Calladrons. Comença a tronar i a ploure amb intensitat. Tirem enrere i ens aixopluguem a sota d'un pont. Avui el temps es veu inestable i les precipitacions seran molt localitzades. En deu minuts ja podem continuar. Pugem paral·lels a la N-230 (la de Lleida-Vielha) fins al poble de Pilzà. Al Pubilla les pujades cada cop se li fan més llargues. Fem un descens molt bonic i ràpid pel llom de la muntanya fins quasi Calladrons. En aquest punt la ruta fa un bucle. Aconsello al Jordi "pubilla" que ens esperi aquí. Tot i que el seu cor diu que vol continuar, no està per tirar coets. Es preferible que descansi i ens esperi aquí que no pas segueixi. Amb el que ha fet pot estar més que satisfet. El Julià, el Jordi, l'Ivan i jo iniciem el camí cap a Estanya. Encara veiem al Pubilla que el camí es fica dret i exigent. Pujada bastant tècnica, amb molta pedra solta que dificulta encara més la progressió. Després d'una rampa inicial contundent, el camí et va enganyant. Alterna trams més suaus amb rampes ben dretes. Això si, sempre pit amunt. Cadascú puja al seu ritme. Ens trobem a dos ciclistes que venen en sentit contrari. El segon porta un bon "tortell". També se li està fent llarga la sortida. A dalt de tot, a pocs quilòmetres d'Estanya, fem una petita pausa al mateix temps que ens agrupem. Tots anem escassos d'aigua. És d'admirar l'Ivan, que amb els seus 98kg es capaç de pujar tot el que li fiquis al davant. Fica la seva marxeta i com si fos un tractoret, sense pausa cap amunt. 

El Raül creuant un camp sembrat. Magnífica foto feta pel Julià.

El Julià saludant

A l'ermita de Terrés ens hem de desviar del camí per agafar una curta sendera, compte que no és molt evident l'inici. Arribem a Estanya on trobem dos veïns a la plaça que molt amablement ens omplen les ampolles d'aigua. En aquests poblets d'interior, les hores sembla que tinguin més minuts. Com diu el Julià, aquí segur que no els ha arribat això de la crisi.

Passem pels estanys i seguim per camí fins al poble semi abandonat de Caserres del Castell. Compte que en el descens de la pista hem d'agafar un PR (Petit Recorregut amb línies blanques i grogues) que surt a l'esquerra. Arribem per un corriol molt pedregós a l'ermita de Santa Sofia. L'últim tram de descens per la gran llosa inclinada és espectacular.

La ruta ens porta fins al camí que va per la llera del riu Guart i anem a veure si encara està viu el Pubilla. Allí el trobem, avorrit de tot. Ens comenta que més de 100 voltors han començat a donar voltes damunt seu. Poder l'han vist apurat ;)!

Aquí ningú regala res. Últimes rampes prop de l'ermita de Terrés

Pugem fins a Calladrons. Les rampes són molt curtes però dures. Un senyor del poble ens omple un altre cop els bidons. Ens explica que les fonts estan tancades perquè han d'aixecar un tram de carrer i que l'aigua que té la va a buscar al Turbon, que és molt més natural i bona que la del poble. Tot això mentre ens està omplint els bidons amb una garrafa que abans havia contingut detergent. Però ningú dels cinc li fa el lleig, al contrari. Agraïts.

A la sortida del poble, el clàssic regalet de final de ruta. El Jordi ja sap de que parlo. Una rampa de 40 metres de desnivell que ens torna a exprimir al màxim. El Julià, al que no havia sentit (queixar-se) en tota la sortida diu que les cuixes li punxen. Es pot dir que és el primer dia que toca la bici i també ha fet una bona "curtida" avui. El Jordi em va comentant que tot i no tocar la bici en mesos, li ha anat bé les moltes sortides d'esquí de muntanya que ha fet durant l'hivern. No em sorprèn gens. Ja sé que anar amb ell és una assegurança. Li fiquis el que li fiquis al davant sempre ho dona tot. Sempre respon.

 

Estanya i els seus estanys

El Jordi superant l'última dificultat a la sortida de Calladrons.

Fem una darrera sendera abans de veure el poble de Benavarri que se'ns amaga fins a l'últim moment. L'ascens de la localitat és per quitrà i la gent arriba amb les forces justes. Tiro enrere per localitzar al Pubilla, que s'ha despenjat. Me'l trobo damunt de la bici i recolzat en una senyal de trànsit. Això a 30 metres del poble. Sembla que estigui esperant el bus. L'Ivan arriba al cotxe amb la llum de la reserva encesa. I el que més  admiro d'ell és que el seu ritme sempre és el mateix, amb el dipòsit ple o sense combustible. El Julià porta unes hores pensant en els entrepans que ha deixat al cotxe, li duren dues mossegades. I el Jordi ha tingut un bon inici de temporada de btt. Com a mínim el viatge s'ho ha valgut.

Arribada a Benavarri. L'Ivan, el Jordi "Pubilla", l'altre Jordi, el Julià i el Raül. Les cares ho diuen tot.

Com que és tard, tots comencem a trucar a casa per dir que ens quedem a dinar a Benavarri. Però abans farem la clàssica i merescuda cervesa amb llimonada. El Jordi ja fa estona que l'està somiant.

Hem estat encara no 5 hores pedalant. Amb les parades i descansos n'han sortit una mica més de 6. Crec que sense la pluja i anant una mica rodats és una ruta per fer en 5 horetes (tot inclòs). La ruta és molt recomanable. El primer descens ja mereix la sortida. Poder el tram més "lleig" a nivell de btt és el d'Estanya, però queda sobradament compensat pel pas pels seus famosos estanys. Jo evitaria fer aquesta ruta a l'estiu. No té molts punts per omplir aigua (Estanya i Calladrons) i les zones d'ombres no són molt abundants. Però en general la ruta, tal com ens havia dit la gent que l'havia feta, és recomanable.

Running per Alcarràs

Ja fa temps que tinc ganes de penjar diferents sortides de carrera a peu. Els que conegueu Alcarràs sabreu que és molt difícil trobar-hi itineraris per camí de terra donat que la pràctica totalitat es troben amb quitrà. Si la cursa a peu sempre és una activitat agressiva per les articulacions fer-ho per paviment dur encara més. D'aquí l'interès d'aquesta entrada ja que la gran majoria de les sortides que hi ha són sobre terra (en gran part del seu recorregut).

Les rutes surten de davant de l'Institut d'Alcarràs si transcorren pel sud de la carretera N-IIa o del local de l'Associació Excursionista l'Aspardenya d'Alcarràs si els itineraris van pel nord. Poc a poc aniré actualitzant aquesta entrada afegint-hi itineraris nous.
Ja sé que la majoria ho sabeu però si cliqueu al "play" del mapa de la ruta se us obre automàticament l'enllaç del wikiloc on hi ha informació adicional. I si en la pantalla del wikiloc cliqueu al títol de la ruta us envia un altre cop aquí al blog.

Xops del Matges-La Mitjana (8'2 km)

Sortim de l'Institut i anem cap al darrera del "Pota" per agafar la sèquia de Noguera. La seguim fins darrera del Panamà on tirem cap als xops del Matges.
A la torre dels Canonges (en ruïnes) girem a l'esquerra i anem seguint el camí fins al riu. Seguim aigües amunt (E) quasi dos quilòmetres. Abans d'un canyís característic, on s'acaba el camí ample, girem cap a l'esquerra per enllaçar amb un camí de terra que seguirem per donar el tomb.
A l'arribar al camí del riu (amb quitrà) tornem cap a la vila (passem per davant de la depuradora d'aigües) i per l'avinguda 11 de setembre i el 1r passeig de Ronda/Ernest Lluch arribem un altre cop a l'Institut.

Xops del Matges-Mitjana-sèquia Major (10'1 km)

Seguim la ruta anterior (xops del Matges-Mitjana) fins al canyís característic. Sembla que ens barra el pas. El camí per a vehicles s'ha acabat. Però per la dreta hi ha un estret pas que ens permet superar aquests 20 metres de canyes. A partir d'aquí seguim una estreta sendera que continua paral·lela al riu durant quasi un quilòmetre fins arribar a la riera dels Reguers que seguim aigües amunt (única possibilitat). Podem evitar l'asfalt del camí pel passeig que trobem a l'altura dels indicadors del camí de sant Jaume (escassos 100 metres). Finalitzat aquest passeig, quan hem passat unes torres i abans de creuar pel pont la riera, em de ficar-nos cap  a l'esquerra, anant del dret cap al lateral d'un hivernacle. Tot i que en un principi ens pot donar la sensació que ens equivoquem de camí, hi ha pas entre l'hivernacle i la tanca. Superem un petit desnivell i seguim les aigües de la sèquia Major cap a l'esquerra.
Finalitzat aquest tram de quilòmetre i mig anem a buscar el parc de la via i l'avinguda 11 de setembre per tornar al punt de partida, l'institut (en el track hi ha una variant per sendera dels últims metres).

Masets-Polvorí-Saladar (12'4 km)

Iniciem la marxa cap a les Piscines Municipals del Saladar. Per un caminet creuem el circuit del Saladar i a l'alberg agafem el camí de quitrà fins al pont de l'autovia. Passat aquest pont seguim per la dreta cap als Masets, sempre en direcció al Cap de la Vall (NW) fins al mas del "Sosero" (característic per un petit molí de vent que recorda el far west). D'aquí a la dreta quasi un quilòmetre, on passada una horta solar i abans d'una granja hi ha una camí que va cap a l'esquerra (W) i ens porta al camí asfaltat d'arners. El seguim un centenar de metres amunt fins el primer camí de terra, on trenquem per donar el tomb al pantà de Ximelis. Fem 100 metres més d'asfalt del camí que ve del polvorí i continuem cap a la dreta, per terra, pel camí de Vilanova i després pel camí de Cabanyera. Anem drets cap a l'autovia que superem pel pont visible a la nostra esquerra. Tot just passat al pont a la nostra esquerra hi veiem un llarg camí que surt en diagonal. El seguim fins al Matges i fem ens últims metres fins al punt d'inici. Compte que aquests últims metres són pel voral de la carretera NIIa.

Xops del Matges-Mitjana-sèquia Major-Clamor (14'1 km)

Aquesta ruta surt de l'Institut i segueix la sèquia de Noguera fins darrera del Panamà on baixa un camí cap als xops del Matges (creuem el camí de la via). Enmig de la xopera hi trobem la torre dels canonges (en ruïnes) i girem a l'esquerra per arribar despres de 3 corbes de 90 graus al camí que va paral·lel al riu. El seguim aigua amunt creuant tota la mitjana. Hi trobarem un tram d'uns 20 o 30 metres on creuem un canyissar i després el camí es converteix durant mig quilòmetre en una sendera. Arribem al torrent d'Alcarràs que seguim amunt en direcció nord. Abans de la depuradora ens hem de ficar per un estret pas cap a l'esquerra (W) i passem pel cantó d'un hivernacle per pujar al camí que va segueix la sèquia de Noguerola. Arribem al parc de la Via i enlloc de continuar cap a l'Institut (com en la ruta Xops del Matges-Mitjana-Sèquia Major) seguim avall passant per davant de les granges del "Gallinero". A uns 300 metres agafem el camí de l'esquerra i el seguim 300 metres més abans de tornar a girar cap amunt. Quan arribem al camí de quitrà girem a la dreta i agafem el segon camí de quitrà que baixa cap a la Torre de Bureu. Passada aquesta, trenquem a la dreta i seguim paral·lels a la sèquia de Remolins fins al camí del Riu. Ens dirigim cap al poble i passada la depuradora agafem el primer camí a l'esquerra. Creuem pel pas del Molí de Jaumetó i cap amunt cap a l'Institut. (millor fer una ullada al track en aquest tram).

Masets-Cap de la Vall-Saladar (15'8 km)

Aquesta és una ampliació de la ruta dels Masets-Polvorí-Saladar. Seguim aquesta ruta i enlloc de girar cap a l'esquerra després de l'horta solar (km 6 més o menys) continuem cap amunt pel mateix camí. A cent metres d'un camí asfaltat (el de Cap de la Vall) girem a l'esquerra i uns 200 metres més un altre cop a l'esquerra per fer el tomb i enllaçar un altre cop amb l'altra ruta al pantà de "Ximelis".
La següent ampliació de la ruta la trobem a la part baixa del camí de Cabanyera (abans de la bassa del Pla de les Trotes). En la cruïlla anem cap a la dreta per agafar un camí mig abandonat després de 300 metres i seguir-lo fins al lateral de l'autovia on enllacem amb l'altra ruta.
L'última extensió la fem al corral de corders. Enlloc d'anar cap a la fàbrica del Matges anem cap al circuit de "cross" del Saladar (N) i seguim la sèquia per la banda contrària a l'anada. En el pont que trobarem en un centenar de metres creuem i seguim la sendera que va cap al tanatori per acabar a l'Aspardenya.

Masets-Vilanova-Polvorí (18 km)

Ruta per acumular una mica de desnivell (difícil en aquesta zona). Seguim l'itinerari clàssic fins a Cap de la Vall. El tenim explicat en altres rutes. Seguim un marcat camí que va dret cap a la serra que ens queda al davant. Són les serres de Vilanova. Passem una bassa i el camí gira cap a la dreta per arribar a la zona alta d'aquest petit altiplà. Seguim cap a l'esquerra sense deixar en cap moment l'altiplà. Anem vorejant tota la elevació. Passem per un pantà, una alta antena i 500 metres després d'aquesta, hem d'agafar un camí que baixa. Compte que l'entrada no es veu. Això ho fem perquè si seguim no tenim continuïtat (per dos-cents metres) i hem  de baixar per tornar a pujar uns centenars de metres després. Passem una petita bassa i un senderó ens torna a pujar a dalt, cap a la torre elèctrica. Seguim vorejant per sobre del Polvorí encara no un quilòmetre. Agafem el camí que baixa pel cantó d'una bassa i seguim la llarga recta en lleuger descens per enllaçar amb el camí de Cabanyera. Superem el pont de l'autovia i cap a la fàbrica del Matges per fer els últims metres pel voral de la carretera fins a l'Aspardenya.

Alcarràs-Torres de Segre-Butsènit (21'4 km)

Una mica més d'una mitja marató. Sortim de l'institut cap a l'avinguda Pinyana i ens dirigim recte avall cap a la Clamor. Quan s'acaba el camí de quitrà girem encara no 100 metres a l'esquerra i anem a buscar el pas de la sèquia. Continuem fins el pròxim camí de quitrà i l'agafem fins al camí del Riu. Passem la depuradora i un cop al riu Segre anem seguint-lo aigües avall. Passat un camí que ve dels xops del Matges (per la dreta), després de 300 metres seguim cap a baix per l'esquerra. En camí es va fent cada cop més estret fins que esdevé corriol i va paral·lel a la sèquia. Hi trobarem un precari pas fet amb troncs que la creua. Compte no caigueu! Seguim fins a sota l'autopista i continuem per un vell camí pel cantó del riu i d'una sèquia després. Pugem uns metres per arribar al pont de Torres i tot just passar-lo cap a l'esquerra.
Mantenim la direcció (NE) durant una mica més de 5 quilòmetres i a l'altura de Sudanell, en una pista de quitrà, continuem cap a l'esquerra en direcció al riu. Després d'una mica més de 300 metres, en una torre amb plaques solars, seguim per la dreta i agafem el primer camí a l'esquerra. Ja no el deixem fins arribar a la vora del riu, en una presa ben característica.
Seguim aigües amunt un parell de quilòmetres fins el pas que creua el Segre. Un cop a l'altra banda, cap a l'esquerra i tornada cap a Alcarràs. Arribem a Butsènit després d'una rampa dreta. Hi tenim una font per beure. Continuem cap a l'esquerra seguint els indicadors de BTT fins arribar al camí lateral de la sèquia Major. La seguim fins a Alcarràs (després del polígon evitem les escales seguint pel camí de quitrà i enllaçant amb la ruta Xops del Matges-Mitjana-Sèquia Major).

Btt: Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Sona el despertador i encara es negra nit. Amb tota la calma vaig menjant lentament el bol de cereals. Com em costa menjar a primera hora del matí! Després d’aquest petit tràngol em vesteixo ràpidament i trec a passejar a la gossa així faig una mica de temps fins que no es fa l’hora d’anar a buscar el Pepe a Soses.
Hem quedat a tres quarts de vuit. Cinc minuts abans ja estic plantat davant de la porta de casa seva. Estranyament al que és habitual, no està esperant. Avui s’ha adormit! No m’ho puc creure. Ja li he dit que un fet excepcional com aquest s’havia d’immortalitzar i que ho reflectiria a l’entrada del blog. El Pepe fent tard! Increïble.
 
Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Amb les primeres clarors del dia, sorprenentment sense boira, conduïm fins a Almatret. Farem el recorregut de la 2a. Xallenge David Duaigües. Ja feia molts dies que tenia ganes de fer aquesta sortida. Molta gent me n’havia parlat molt bé però sempre m’ha tirat enrere el tractar-se d’un recorregut curt (40km). Avui, aprofitant que estem a l’hivern, els dies són més curts i al migdia tenim compromisos familiars, ens hem decidit a anar-hi. Finalment tan sols el Pepe i jo, “mano a mano”. La cosa  promet.

Corriol del barranc de Coll de Vaques

Aparquem prop de la plaça de l’església, muntem les bicicletes, carreguem els tracks i en marxa.
La primera part és un petit bucle d’uns quatre o cinc quilòmetres que surt en direcció est (i després sud). Una lleugera baixada i una curta pujada que et retorna un altre cop al poble. Aquest tram no té cap mena d’interés però és necessari el dia de la marxa. Així la organització aconsegueix estirar una mica el grup de ciclistes per iniciar, després d’un quilòmetre de la sortida del poble, un descens pel barranc de Coll de Vaques. És un corriol molt net i revirat. El Pepe em comenta que aquest tram és nou respecte a edicions anteriors. De moment la cosa pinta bé.

Monument en memòria d'en David

Després d’una cruïlla de camins arribem al mirador on hi ha el monument en memòria d’en David Duaigües (president i fundador del Club Ciclista i Excursionista Almatret), un dels cinc bombers que van deixar la vida en el tristament famós incendi d’Horta. Les vistes de l’embassament de Riba-roja simplement espectaculars. Sense cap mena de dubte l’emplaçament del monument mereix una visita.

 Superant un arbre i fent una ullada a la mina del Ricard

Continuem la ruta amb un corriol, molt llarg, que en la seva part inicial puja i baixa i després va flanquejant la muntanya, pel mig del bosc, amb contínues pujades i baixades (de dos o tres metres). Ens trobem a l'Omec del Canar i baixem en direcció oest (W). Passem un tram més pedregós pel llom per girar 180 graus i continuar el recorregut, que va flanquejant, cap a la mina del Ricard. Ara anem en direcció est (E). Compte que hi ha algun arbre al mig de la sendera que bloqueja el pas. Després de tres quilòmetres i mig de descens fem cap a una pista que hi ha per sobre dels xalets de la fàbrica. Llarg i bonic viarany amb poques complicacions tècniques (alguna escaleta aïllada) i molta exposició. L’Alfons té una frase molt bona (tot i que sempre la diu en referència a l’escalada) que és: “Es fácil, pero no te caigas”. Si mires el pendent i les possibilitats que tens d’aturar-te en cas de caiguda, t’adones que et pots fer mal de veritat. Millor tenir pensaments positius i no caure (com a mínim en aquest tram).

Els xalets de la fàbrica abandonats

1a pujada per bona pista

Seguim la pista fins a baix de tot, arran de l’embassament. Quasi no tenim temps de planejar i assaborir la magnífica baixada que iniciem la primera pujada per pista molt bona. Amb el Pepe anem xerra que xerraràs. No hem parat ni baixant pels corriols (després diem de les dones). L'ascens es fa molt amè. Estem ben entretinguts parlant de present, passat, futur, família, projectes… fins que trobem l’inici del segon corriol. A 410 metres d'altura, en un revolt de dretes cap a l'esquerra (direcció nord). Compte que no és evident. Estigueu pendents del track. Com ja l’ha fet li deixo fer els honors i que sigui ell qui obri via. Per mi, és el més tècnic de tota la sortida. Les corbes són justes, molt tancades, "consagrades" que diria ma padrina. Hi ha molta pedra i no és el millor terreny per les nostres bicicletes de fibra de carboni. Jo tinc una petita caiguda en un d’aquests revolts però res d’importància. Tram, com he dit, bastant tècnic.

El Pepe sense xerrar?

El Pepe m'indica que entrem a "territori Comanche". Jo em pregunto per on hem estat fins ara, "territori Sioux"? Perquè de moment tot és "pata negra". 
Continuem per una zona poc definida amb alguna pujada curta, camps d'oliveres, vall de Llena, barranc de les Canotes i un altre tram de sendera per la zona d'Àlies (que el Pepe diu que això també és nou). Seguim baixant per una ampla pista i compte en no agafar molta velocitat que ens hem de desviar cap a l'esquerra (direcció sud). Pugem per un camí revirat enmig d'oliveres, de rampes dretes. Arribem al mas de Pere Joanet (a la dreta, cap a l'oest) i després de planejar una mica per la part alta de l’altiplà, arribem a la sendera del "malacate de la mina d'en Manuel". L'altre plat fort de la sortida. Un "malacate" és una màquina que s'utilitzava molt a les mines per treure minerals i aigua. Aquesta zona minera (cada cop menys) té molts topònims que en fan referència i aquest camí n'és un exemple. Quasi dos quilòmetres de viarany, molt ràpid en la seva part inicial, on planeja bastant i hi ha algun esglaó però que amb un una mica de velocitat es fa sense cap problema.  

Indicador de la sendera del "malacate", el Pepe i al fons la part final del corriol i a sota iniciant el descens

Al passar una rampa que s’ha de pujar a peu, el viarany comença a perdre metres ràpidament. El Pepe m’ha comentat quan veníem que en la part baixa de la "Malacate" hi havia un rampa molt dreta que no havia baixat mai. Vaig primer fent el descens i trobo una ampla i entretinguda rampa. Guapa. Molt guapa. Paro per fer una foto al Pepe i deixar-lo passar perquè ens apropem a la part baixa i escolto que arriba renegant: “Me l’has fet baixar!”, “el què” li dic. “El tram que no havia baixat mai”. “No fotis Pepe! Si ara m’havia apartat per deixar-te passar! Però no m’havies dit que aquest tram més difícil estava al final de tot?...”. Total, que aquest bonic tram era el difícil. Ja he notat que en un graó, quan baixava amb el cul endarrere, m’ha tocat el seient al pit i he pensat que la roda del darrera estava "levitant" uns quants metres però com que anava amb la idea que el tram difícil estava més avall, doncs no n’he donat la major importància. De totes formes, amb bons frens i una mica d’intuïció per escollir la millor traçada es deixa fer. El Pepe diu que l’han arreglada i que no la recordava així però de totes formes és un tram bonic a nivell tècnic. Et deixa un bon regust de boca quan la baixes (damunt de la bicicleta, es clar). Finalitzem amb un seguit de zetes (compte amb la velocitat perquè la primera te la trobes de sobte). A diferència de les que havíem fet amb anterioritat, aquestes es tracen perfectament i són agraïdes. Fem cap un altre cop a la pista que voreja l’embassament.

Sota la mirada dels molins

S’ha acabat baixar i hem de remuntar uns centenars de metres de desnivell (encara no 400) per tornar a Almatret. Aprofitem per continuar la conversa que havíem deixat abans d’iniciar la "Malacate". Un altre cop, quasi sense adonar-nos-en, arribem a la part alta. Aquesta part del Tossal d’Almatret (espai protegit) té nous veïns. Uns enormes molins de vent que són visibles a desenes de quilòmetres. Com ha canviat “l’sky line” del poble amb aquests monstres blancs que ens han envaït. Sempre dic que en Quixot, de viure en aquest segle XXI renovable, es tornaria deu cops més boig del que ho va fer a la Manxa.

Aquesta ruta és el millor homenatge que se li ha pogut fer al veí d’Almatret, en David Duaigües. És una ruta cinc estrelles pel qui va ser un esportista cinc estrelles. BTT en estat pur. Pujades agraïdes i descensos per gaudir. Com diu el Pepe, poder li falten 20 quilòmetres més. Completament d'acord. Tot i això la recomano totalment, és més, crec que és imprescindible per qualsevol ciclista de Lleida. La millor de la comarca amb diferència (amb el permís de Montmaneu).
Han estat quasi 40 quilòmetres i una mica més de 1000 metres de desnivell. Tres horetes i mitja amb parades, fotos, vídeos i tertúlia. El dia magnífic (després de dues setmanes he vist el sol), la companyia del Pepe excepcional i el recorregut simplement BRUTAL. 

No podíem acabar sense la clàssica foto "tipus Gaston"