Btt: Volta al Bages. Terra de Maquis.

Sona el despertador. Falten pocs minuts per les 4 del matí. M'he despertat uns quants cops aquesta nit. Són els típics nervis abans de les grans cites.

Estranyament al que és habitual ho tinc tot preparat. Intento menjar una mica de cereals però em costa mitja hora. Que difícil llevar-te i començar a menjar! Tot i això tinc temps fins i tot per treure la gossa a passejar. Carrego la bicicleta i la motxilla al cotxe i cap a Lleida a buscar el Carlos que ja m'està esperant. Cinc minuts després ja estem camí de Santpedor, a la comarca del Bages. Aquest cap de setmana toca fer la Terra de Maquis, 235km i 6500m donant la volta a tota la comarca en bicicleta de muntanya.

Encara no hem arribat i el Jordi diu que ja és al lloc però que necessita buidar una mica (com fa cada matí). Després de diversos intents aparquem el vehicle en un bon lloc i molt a prop de la nova furgo del Jordi. Ens l'ensenya en 5 segons perquè no ens sobra temps i cap a recollir la bossa de benvinguda, deixar la motxilla, ficar l'original dorsal de fusta (que pesa més que el meu bidó) i anar fins a la sortida que està situada a la plaça del poble.

Ens fem les fotos els tres amb mallot de Benimoto i quasi que m'acomiado fins a la nit. Lamentant-ho molt no aniré amb ells. Per bé o per mal vull fer la cursa sol, al meu ritme (que no és molt) i tornant a experimentar aquella sensació de la competició que tant trobo a faltar.

El Jordi, el Raül i el Carlos abans de començar la Terra de Maquis 2013

Comencem amb una mica de retard ja que ens van donant un localitzador gps per saber en tot moment on som i si seguim el camí que toca. En principi aquest seguiment també es pot fer online però després resultarà que la web s'ha saturat de tanta gent que hi volia accedir. Jo de moment ja li he dit a la meva dona que estigui tranquil·la que em podrà tenir controlat tot el cap de setmana.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 1a etapa.

Minuts abans de dos quarts de vuit llencen un petard que marca la sortida. Gps amb el track carregat i a fer quilòmetres. En totes les curses, ja siguin de dues hores o de més de 10 com aquesta, hi ha nervis a la sortida. La gran majoria sortim fort per agafar posicions i després a mesura que passen els quilòmetres els ritmes es van estabilitzant. Vaig amb un grupet on hi ha l'Albert Massana, una bèstia "parda" que ha vingut amb un grup de Puigverd de Lleida. Els primers quilòmetres són relativament còmodes perquè vas resseguint una sendera paral·lela a un canal. La gent va molt ràpid fins a la zona de Rajadell on uns senders molt divertits i més tècnics ja fan que alguns baixin de les bicicletes per superar-los. No tardo en adonar-me de com anirà la cosa. No hi ha res marcat del recorregut i has de seguir en tot moment el gps. Els errors de camins són continus. Bàsicament perquè la gent no portem el mapa amb molta definició per estalviar bateria i això fa que tan sols ens aparegui una línia que és el track, sense cap altra referència, i com que aquesta cursa presumeix d'un alt percentatge de corriols, doncs no veus moltes de les entrades a les senderes. Exemple. Vas amb un grup d'uns 5 o 6. Intentes apretar una mica pel camí per ser el primer en agafar la sendera. En el meu cas el motiu és que acostumo a guanyar temps baixant i aquesta temporada ho necessito encara més per la manca d'entrenament i el sobrepès respecte l'any passat (10kg!!!). Amb l'ànsia d'agafar uns metres per iniciar el primer la baixada, et passes el corriol i fins que no sents xiular el gps advertint-te que no segueixes el camí que toca (n'hi ha mots que no piten), rectifiques i trobes l'entrada, ja estàs veient com tot el grupet passa per davant teu i et quedes l'últim. I com acostuma a passar, sempre hi ha algú que no baixa bé i tu et vas ratllant pensant en els minuts que se t'estan escapant.

Un tram de "bici-armario"

Després d'aquests bonics primers 20-25 km iniciem un tram molt lleig. Corriols de pujada, bruts i pedregosos. Camins amb un sol pas que et fan pensar que és millor pujar per corriol. Descensos bruts, molt bruts. Amb molta vegetació de secà que sembla que t'arrenqui la pell. A sobre no pots baixar ràpid perquè vas tota l'estona tocant amb el manillar a les branques i això fa que se't giri la roda. I si encara no en tens prou els corriols que creus que són de baixada, baixen 10 metres i després en remunten 5 (això és del Carlos). I algun ciclista dels que està fort pujant però que no es que baixi malament, literalment, NO BAIXA! A sobre sempre intenta ficar la roda per entrar dels primers en el sender! Li auguro un "Manolete" en tota regla (Manolete, manolete, si no sabes torear pa' que te mete!). Trencada de cames total! I la cirereta és la pujada a Castelltallat. Si, molt bonic l'indret i les vistes, però que et facin pujar entre matolls mentre veus com vas paral·lel a un camí (brut a collons però camí al cap i a la fi) fa pensar que simplement l'objectiu és que la prova sigui dura, perquè si. Jo puc estar d'acord en que segons quin tram no hi ha més remei que haver de carregar la bici al coll per poder arribar a determinat sender però fer-ho "de gratis"? I a sobre amb el sol que ens estava caient al migdia! 40º! 

Arribada de la primera etapa

Continuo una mica bastant fins als pebrots de la ruta. Molt "pestosa". Se'm passa pel cap preguntar quan arribi si coneixen una eina anomenada desbrossadora. I de cop, m'aparto d'aquests pensaments foscos quan se'm fica una abella entre el casc i les ulleres. Noto una aguda fiblada. Estic baixant un corriol i no puc aturar-me de cop ni treure les mans del manillar. Quina picada! He d'aturar-me de qualsevol manera per treure'm l'agulló. Quin mal! Espero que no s'infli molt. Tan sols em faltaria això...
Ni un llarg col·lector d'aigua de 250 metres m'anima. És com pedalar per les clavegueres (però en net). S'ho han currat fincant-hi tants leds (tot i que no serveixin per il·luminar massa) però en un punt on hi han ficat palets i hi tenim menys altura per passar, rasco el meu casc dels diumenges! Torno a recordar-me dels familiars de molta gent de la organització. Per primer cop estic d'acord amb la meva dona. Fer això és de bojos. Segur que ens obliguen a fer-ho i no ho fem. Avui, a sobre, paguem.

Arribo al penúltim avituallament, el d'Antius, i pregunto si tenen alguna cosa salada. Estic cansat dels dos tipus de rebosteria, les dues llaminaures, l'snack dolç i la fruita. En tots els avituallaments el mateix. Encara hi ha una noia que em respon que el salat fa venir set. Me la quedo mirant i tot i estar encès i cansat encara em queda el suficient seny per no contestar-li. Al cap i al fi és una voluntària que per la resposta la única bicicleta que ha vist és la d'ET. Però de bon gust li hagués dit que amb la calda que estava caient, la ruta pestosa per la que ens feien circular, les hores que portàvem pedalant i el desnivell acumulat de les nostres cames arriba un punt que et ve de gust alguna cosa diferent als 6 productes que portàvem veient tot el dia. 

Als pocs minuts arriba un grupet de 7 o 8 però m'ho agafo amb la calma. Surt tothom, vaig cap a la bicicleta i sorpresa! M'he quedat sense bateria al gps. Miro l'avituallament i li pregunto a l'únic ciclista que hi ha si encara te bateria. Em diu que si però m'adverteix que està fos i que no anirà a un ritme gaire alt. Li comento que no tinc alternativa així que continuem la ruta per un altre tram lleig que va per la llera d'un riu. El pobre noi baixa a quasi totes les pujades i anem avançant a participants que estan groguis. Aprofitant que ens agafa un altre corredor em diu que es queda sota l'ombra d'un arbre a menjar una mica i fer-li companyia a un participant que està assegut sense saber ben bé on és. Continuo amb l'altre noi però als vint minuts veig que cada cop anem més lents. Li miro la cara i veig que porta un tortell de reis acollonant. Em diu que li ha agafat una "pájara". Crec que més que una en porta una dotzena. Li dic que intentem arribar com sigui fins al pròxim avituallament.

El Carlos a l'arribada de la 1a etapa

Casualment al minut arriben 5 o 6 participants més. Entre ells el Masana. Estem a 5 quilòmetres de meta i en aquest avituallament hi tenen cervesa i fuet! Fem festa major. L'Albert es veu la cervesa d'un glop! Aprofito que surten uns quants per seguir-los. Un comença a apretar i em fico darrera d'ell. Fem un petit corriol i de sobte para. Li pregunto si li passa res i em respon que va sense gps (igual que jo) i que anava seguint les roderes de la gent que ha passat davant nostre. Bé, com que els altres no poden tardar molt comencem a xerrar. Passen els minuts i li comento que ja havien d'haver passat. Comencem a tirar camí amunt, camí avall i veiem l'encreuament on ens hem equivocat. Tornem a baixar i de cop les marques desapareixen. Tornem a remuntar i veig a dalt a 100 metres al Masana que ha sortit molt més tard que jo de l'avituallament. Li pregunto si veu per on continua el camí em diu que li sembla que és per on està ell. Per sort, encara li queda bateria al gps i podem acabar l'etapa junts. Una mica més d'onze hores d'etapa.

A l'arribada ens fem la foto de rigor, cerveseta, neteja de bicicleta, recollida de motxilla i dutxa. Mentre espero el torn per un massatge porto la bici al taller per un soroll a la caixa de pedalier i a esperar el Carlos i el Jordi.
Comencem el sopar amb la gent de Puigverd i sense el Jordi que encara pedala. Ens han informat que continua en carrera i com que ja sabem que és un "jabalí", doncs no patim gaire. Tot i això encara estem menjant quan apareix! El Carlos m'havia comentat que s'ha acomiadat d'ell al quilòmetre 90. L'habitual repertori del Jordi. Avaries mecàniques, rampes a les cames, més gana que el gos de l'afilador... però tot i així amb una rialla ben gran a la cara.

Volta al Bages. Terra de Maquis 2013. 2a etapa.

Sóna "mosa, mosa, assim vc me mata..." Són dos quarts de 6. Algú va oblidar treure el despertador. Ens havien advertit que ja ens despertarien ells a les 6. Tot i això als 5 segons continuo dormint. Fem un petit esmorzar, deixem les motxilles i a recollir un altre cop el localitzador gps.

Jordi, Carlos i Raül a la sortida del 2n dia

Sortim i tothom s'ho agafa amb més calma. Suposo que el cansament del dia anterior i les hores de bicicleta ens han deixat els nostres apreciats culets com la bandera del Japó. Una pujada i a dalt de tot gent parada. La mare que ho va parir! Sempre em passa el mateix! Un tap espectacular en el primer corriol. Intento avançar posicions per evitar els taps matiners però als pocs quilòmetres la cosa s'estabilitza. Avui la ruta sembla que sigui de btt mentre que la d'ahir era de senglars. Bon recorregut i baixades més agraïdes que ahir. En un lloc on em perdo i he de tornar a enrere em trobo amb el Masana un altre cop. Creia que el portava per endavant. Anem en un grup d'uns 10 ciclistes i com sempre passa, no tots portem el mateix ritme. Fem un tram bastant brut d'esbarzers per creuar el Cardener (torno a recordar-me de familiars de gent de l'organització) i en una de les pujades intento apretar per entrar el primer al corriol. Bingo. El segon baixa més lent que jo amb la qual cosa fa endarrerir a la resta. Sé que el Masana a la pròxima pujada m'empaitarà i així és. Sortim els dos de l'avituallament a bon ritme i baixant com a bojos. Avui si que gaudim de la bicicleta i de les magnífiques vistes. Estem passant per llocs que com diu l'Alfons "es fácil pero no te caigas". L'Albert comenta que si caus et pots fer mal. Veient la caiguda de la paret crec que et faries mal del tot.

Primeres pujades

Agafem un ciclista que no va molt bé amb el gps i els tres fiquem una marxeta més. Veig clarament que em pesa el cul i els lloms els tinc destrossats. Com que desconec el terreny em fa por pujar el puntet que puc donar de més i fer un pet físicament. Intento dosificar el màxim a les pujades, deixant que fins i tot s'escapin uns metres per recuperar a les baixades. Així arribem fins al quilòmetre 100 on en una petita rampa el ciclista que havíem atrapat apreta. El Masana a darrera i jo m'ho miro fredament. Els porto a menys d'un minut quan arribo a l'avituallament de la cervesa (l'últim a 4 quilòmetres de meta) i no hi son! Pregunto si han parat i diuen que han estat, encara no, 10 segons! Jo menjo fuet (allò salat que se'ns ha negat en tots els avituallaments anteriors) i faig una cervesa. Estic a punt d'acabar-la quan arriba un grup de 6. Fa hores que no veig a tants ciclistes. Surto abans que ells per un tram de fals pla sabent que si s'ho proposem m'atrapen i no els faig ni suar. Segueixo unes roderes equivocades i em salto l'entrada a un corriol. M'adverteixen de l'error i ja em treuen 100 metres que no em molesto ni a intentar recuperar. Xino-xano vaig fent aquest últim sender trenca-cames fins a l'arribada. Assaborint la bonica ruta d'avui (quasi, quasi de les que qualifico pata negra). Hi he estat encara no 8 hores i mitja.
A l'arribada, suposo que el cap de l'organització, ens fa entrega d'un trofeu acreditatiu de que som uns Finisher. He acabat la Terra de Maquis. Al final en la posició 43 de la general amb 19 hores i mitja totals.

Fantàstiques vistes del Bàges

El Carlos arriba una hora i quart després. Avui bastant més trinxat que ahir. Dinem junts i esperem al Jordi que pel que diuen els amics de Puigverd, ha superat pels pels l'últim tall. Els hi comento que al Jordi segur que li poden dir missa. Ell continua peti qui peti, ni que sigui fora de cursa. És d'aquelles persones que no necessita un trofeu per saber el que ha fet i tampoc ha de demostrar res a ningú. Els que el coneixem ho sabem. El Carlos diu que com acabi la cursa serà el seu ídol. Ni Kilians, ni Ajram, ni Tomás Roncero. A partir d'ara un pòster del Jordi al capçal del seu llit.

Dures rampes de pujada

I a dos quarts de vuit i amb una rialla de pam entra el Jordi per la meta. Quan anem a rebre'l el primer que ens diu que aquell trofeu de fusta li dona com màxim fins a la foguera de St. Joan. I es que conyes a part, molts cops sembla que necessitis un premi per obtenir el reconeixement dels altres però oblidem com moltes coses sense premi ens omplen tant o més. El Jordi és dels que es queda amb les intenses vivències d'aquest cap de setmana i no necessita cap tros de fusta per demostrar del que és capaç a ningú.

En resum dir que la prova és dura a collons. No hi ha pujades llargues i tots els desnivells es fan en rampes curtes i explosives. El primer dia 130 km i 3800m i el segon dia 107km i 2700m. No és una ruta per descobrir el Bages. M'explico. Si bé donem la volta al Bages, anem enllaçant infinitat de corriols. Crec que el recorregut es podria fer amb la meitat de quilòmetres però un dels atractius és la quantitat de corriol que hi ha (entre el 70% i el 80%). El primer dia transcorre per zones molt brutes. Una bona neteja de vegetació alleujaria la penositat d'una ruta tant exigent i donaria una mica de plaer. És allò d'aquell refrany español de "sarna con gusto no pica". Doncs el primer dia és exageradament sarnós i picant!

El segon dia és més "normal". Amb algun tram brut però que no són la regla general. Per gaudir del recorregut i sobretot del paisatge.
Els avituallaments justos. Molt limitats i poc variats. Tot i això ben distribuïts al llarg de la ruta. En canvi, tota l'organització un 10. Llàstima que no hagi funcionat el localitzador per satèl·lit però hi han hagut detalls molt interessants. Des de la enganxina amb la gràfica de cada dia per ficar-la al quadre (el Carlos patia perquè li arrenqués la pintura de la seva bici) a l'original dorsal. El factor humà d'excel·lent també. Des de l'atenció de les fisios, a la noia que organitzava l'allotjament, pasant pels encarregats de les motxilles, el taller de les bicicletes i altra gent amb la que els participants no hem tingut tant contacte... un plaer de persones que han fet que aquesta cursa no se'ns fes tant dura.

Petit trofeu de Finisher amb la cara del famós maqui en "Caracremada"

Sense cap mena de dubte, a tots aquells que els hi agradi el fuet (el "latigo", no pas el fuet de menjar) aquesta és la seva prova. Sado total per a massoques.

Btt: Mequinensa salvatge

Mequinensa salvatge

Sona el despertador i veig que ja entra llum pels forats de la persiana. No son encara les 6 del matí i es nota que el dies comencen a ser llargs. Un café amb llet mentre acabo de treure’m les lleganyes, carrego el cotxe i passo a recollir el Jordi.

Una trucada el dia anterior m’interroga si ha de baixar la bicicleta de Barcelona. Li responc que alguna cosa farem i tot just penjar em fico a buscar per internet si hi ha algun track interessant. Em ve de gust anar a la zona de Mequinensa. Mai hi he anat en btt i ara encara no fa el calor sufocant de l’estiu. Trobo alguna cosa interessant i faig un mix sense saber-ne ben bé el resultat final. 78 km i 1400 metres de desnivell. D’aquí poc ho sabrem.

El Jordi arribant a la presa de Mequinensa.

Abans de les 8 ja estem pedalant, direcció Casp (W). Creuem el pont i ens fiquem pel camí que va a la presa. En els primers centenars de metres és alquitranat però aviat apareix la senyalització de GR99 Camino del Ebro i comença una pista de terra. Poc a poc anem guanyant metres resseguint el sinuós contorn del pantà per una pista cómoda. L’olor a maquis que diu el Remy ens invaeix. Al voltant la vegetació dominant és el romaní, aromàtica i tan familiar pels que som de la zona. Arribem a una cruïlla on el Camí de l’Ebre tira a l’esquerra i el nostre itinerari va cap a la dreta. Comença una tram de camí semi-abandonat, salvatge i ideal per fer un pilling de cames. Tot per anar a buscar una de les pujades més exigents que es poden fer per aquí. Hardcore total. Un quilòmetre per a reventar el pulsòmetre. Rampa senzillament brutal.

Últim tram de la rampa inhumana.

A l’arribar a dalt la pista millora i en quilòmetres tornem a enllaçar amb el GR99. El seguim uns quilòmetres més direcció (W) fins iniciar el descens del riu Gallo. Havia llegit que estava brut però més que brut sembla verge. Ideal per decapar la bicicleta i pintar-la de nou. Compte en seguir el track per no equivocar-vos i haber de fer alguna excursió amb la bici al coll. El Jordi està flipant i jo també. Tot i això li comento que aquest sender té potencial però com apunta ell, hi ha més d’una setmana de feina. I és que a la vegetació autòctona de la zona se li ha de sumar la vegetació temporal que creix després de les pluges primaverals. Com una selva però de secà. Descens tan sols per a col·leccionistes.

Arribem a la carretera de Casp i baixem un quilòmetre per agafar una pista que puja en diagonal per la dreta. 5 minuts i fem un sender curt però en condicions i net, que després del que hem baixat, és com l’aigua al desert.

30 metres de "bici-armario"

Tornem a seguir un camí en pujades intermitents que segueixen una línia d’alta tensió. L’últim tram és molt exigent i quan creus que has arribat a la seva part superior, al cantó d’una torre elèctrica, veus que encara et queden 30 metres descompostos que ja ni intentem (perquè senzillament es fer un “apretón” per acabar ficant el peu a terra).

Seguim planejant per la part superior de la serra. El Jordi comenta que després de la Chemis du Soleil se li fa extrany això de rodar. Després d’un petit camp a través per continuar la ruta arribem a un sender estil bike-park amb corves peraltades i rampes de fustes. Se’ns fa curt, la veritat. Mentre continuem baixant per camí anem comentant que pebrots fa un sender així al mig del no res. Lluny de tot.

Gir cap a la dreta i encarem un suau ascens per una bonica vall (d'Esmolinas) fins arribar a la seva part superior on fem un sender puja i baixa bastant tècnic. Representatiu dels de la zona. Molta pedra descomposta amb alguna escala interessant. El Jordi va amb les cales que continuament li salten i no pot acabar de gaudir del descens com es mereix. Continuem per pista trenca-cames i un altre descens tècnic seguint una carena que ens alegra l’ànima.
Hem fet més de la meitat de la ruta i tornem direcció est (E) en paral·lel a la carretera de Fabara. Aquest tram és el que es va fer a la transebre del 2012 i en algun punt el recorregut ens fa fer algun bucle (de gratis) sense cap interès esportiu. Recomano seguir sempre en paral·lel a la carretera fins que l’itirenari gira en direcció sud, direcció els molins de vent d’Almatret, a l’altra banda d’Ebre. Arribem directes a una bonica i llarga sendera, el famos descens del GR99. La primera part és molt ràpida i hi ha poder un parell d’escales a tenir en compte, bastant tècniques. Atenció amb la velocitat que s’agafa i la caiguda del barranc.  La part inferior és més revirada i pedregosa, amb corves de 180 graus que es negocien amb facilitat i que mantenen el caràcter veloç d’aquest bonic descens.

Tram de sendera.

Un cop a peu de riu Ebre girem a l’esquerra i per camí ondulat d’uns 8 o 9 quilòmetres i arribem a Mequinensa gaudint de la ruta feta.

El Jordi, un cop més, s’ha portat com un jabalí i ha anat molt bé tota l’estona en aquesta interessant ruta. Per descobrir Mequinensa. Aquesta zona salvatge, en tots els aspectes, on poques persones veurem pel camí. La primera part seria poder més verge mentre que la segona part és més agraïda però amb el punt en contra dels llargs trams rodadords per enllaçar els senders. Llevat d’això i la primera part, la resta mereix una visita. No oblideu evitar els dies calorosos ja que no hi ha cap punt d’aigua en tot el trajecte.

Btt: Alfarràs-Camporrells

El Raül i el Carles

Sona el despertador i em faig una mica el "ronso" al llit. He quedat per anar en bicicleta amb el Carles però a les 10 del matí. Les seves obligacions familiars provoquen aquest horari de marquesos. Tan sols m'he de descarregar el track i carregar la bicicleta al cotxe.
La ruta d'avui és el recorregut de la Santa Pedalada d'Almenar 2013. Jo no hi vaig poder assistir per lesió i amics que hi van anar em van dir que m'agradaria (sinònim de que la cosa no serà fàcil). He suprimit el tram d'Almenar a Alfarràs, tant d'anada com de tornada. No té cap tipus d'interès esportiu i ens estalviem 10 quilòmetres. La ruta queda doncs en 53km i 1100m de desnivell positiu.

 D'Alfarràs a Camporrells pels Màrtirs i tornant pel congost de Valldellou

És el primer cop que surto a pedalar amb el Carles però com que fa enduro suposo que no tindrà cap problema per afrontar els trams més tècnics que espero trobar. Una altra cosa serà la resistència física perquè intueixo que ens hi estarem unes quantes hores però bé, ja veurem com va la cosa.

A Alfarràs, passat un curt tram de la carretera que porta a Tamarite de Litera (Huesca) trobem un petit sender puja/baixa i iniciem una suau pujada per anar guanyant metres. En un lleuger descens hem d'agafar un corriol de pujada, una mica tècnic pels còdols que hi ha però que es deixa fer. El Carles ja comença a tastar l'exigència de la ruta. Arribem a la part superior de la muntanya i aquí el recorregut fa un bucle per poder enllaçar diferents corriols de la zona. No presenten cap dificultat tècnica i es poden fer molt ràpid. La pujada de retorn a l'inici del bucle no té cap complicació llevat d'alguna part més inclinada on les pendents estan pròximes al 20%. 

Superant un petit rierol.

Fem un tram ondulat per acabar baixant per un camí de corders cap a la carretera N-230 que creuem per sota. Amb Castellonroi a sobre nostre iniciem un llarg tram de pujada, irregular i per diferents terrenys però que ens porta fins a l'ermita dels Màrtirs. Tot i que la ruta no arriba a l'ermita és molt recomanable pujar per gaudir d'unes vistes espectaculars. En un primer moment la ascensió per formigó espanta una mica però és un tram curt i la recompensa és gran. El Carles ja comença anar fos i les pujades cada cop se li fan més llargues.
Abans del tram de formigó que puja a l'ermita hi trobem un PR que va a Camporrells, és el PR dels Màrtirs. Zona extremadament tècnica. Compte amb algun tram d'escales on s'ha d'escollir bé la traçada (sempre pensant en els que portem bicicletes rígides). Passada la part superior més pedregosa i arribant a Camporrells trobem una altre sender però pel mig d'una roureda. Una mica trenca-cames però divertit. Compte que en la seva part final s'ha de creuar un rierol i no ho veus fins que te'l trobes a sobre!

Congost de Valldellou

Arribem a la carretera que va de Camporrells a Valldellou i la seguim un quilòmetre mentre passem pel bonic congost i l'apreciada zona d'escalada. Uns pals indicadors ens fiquen per una sendera que va quasi pel llit del congost. S'ha de baixar de la bicicleta algun curt tram però trobar-se a l'interior del congost compensa amb escreix. El Carles i jo estem bocabadats.

Passat Valldellou iniciem la segona pujada però no tant llarga com l'anterior. Miro al Carles i veig ocellets al voltant del seu cap. A petat junta de culata però es nota que està "curtit" i no para de pedalar pit amunt. Creuem la serra de Sant Salvador i agafem el corriol del "escupitajo". Molt ràpid i divertit. Continuem per sender tècnic trenca-cames per agafar el GR 23 que va a Castellonroi. Si be aquest descens no és tant tècnic com el dels Màrtirs s'ha de prestar molta atenció a les grans pedres que trobem. "Marrano, marrano" que diria el Pepe. Pel Carles aquesta baixada tant exigent ja és la "puntilla" però continua damunt de la bici que és el compta en aquests casos.

Tan sols ens queda continuar per camí fins a Alfarràs on hi arribem seguint la Noguera Ribagorçana.

Fantàstica ruta tècnica. Per a gent que li agradi baixar i on una bicicleta all mountain o enduro són ideals. D'un matí ben complet per uns paratges molt bonics.