Btt: Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Sona el despertador i encara es negra nit. Amb tota la calma vaig menjant lentament el bol de cereals. Com em costa menjar a primera hora del matí! Després d’aquest petit tràngol em vesteixo ràpidament i trec a passejar a la gossa així faig una mica de temps fins que no es fa l’hora d’anar a buscar el Pepe a Soses.
Hem quedat a tres quarts de vuit. Cinc minuts abans ja estic plantat davant de la porta de casa seva. Estranyament al que és habitual, no està esperant. Avui s’ha adormit! No m’ho puc creure. Ja li he dit que un fet excepcional com aquest s’havia d’immortalitzar i que ho reflectiria a l’entrada del blog. El Pepe fent tard! Increïble.
 
Almatret. 2a Xallenge David Duaigües 2011

Amb les primeres clarors del dia, sorprenentment sense boira, conduïm fins a Almatret. Farem el recorregut de la 2a. Xallenge David Duaigües. Ja feia molts dies que tenia ganes de fer aquesta sortida. Molta gent me n’havia parlat molt bé però sempre m’ha tirat enrere el tractar-se d’un recorregut curt (40km). Avui, aprofitant que estem a l’hivern, els dies són més curts i al migdia tenim compromisos familiars, ens hem decidit a anar-hi. Finalment tan sols el Pepe i jo, “mano a mano”. La cosa  promet.

Corriol del barranc de Coll de Vaques

Aparquem prop de la plaça de l’església, muntem les bicicletes, carreguem els tracks i en marxa.
La primera part és un petit bucle d’uns quatre o cinc quilòmetres que surt en direcció est (i després sud). Una lleugera baixada i una curta pujada que et retorna un altre cop al poble. Aquest tram no té cap mena d’interés però és necessari el dia de la marxa. Així la organització aconsegueix estirar una mica el grup de ciclistes per iniciar, després d’un quilòmetre de la sortida del poble, un descens pel barranc de Coll de Vaques. És un corriol molt net i revirat. El Pepe em comenta que aquest tram és nou respecte a edicions anteriors. De moment la cosa pinta bé.

Monument en memòria d'en David

Després d’una cruïlla de camins arribem al mirador on hi ha el monument en memòria d’en David Duaigües (president i fundador del Club Ciclista i Excursionista Almatret), un dels cinc bombers que van deixar la vida en el tristament famós incendi d’Horta. Les vistes de l’embassament de Riba-roja simplement espectaculars. Sense cap mena de dubte l’emplaçament del monument mereix una visita.

 Superant un arbre i fent una ullada a la mina del Ricard

Continuem la ruta amb un corriol, molt llarg, que en la seva part inicial puja i baixa i després va flanquejant la muntanya, pel mig del bosc, amb contínues pujades i baixades (de dos o tres metres). Ens trobem a l'Omec del Canar i baixem en direcció oest (W). Passem un tram més pedregós pel llom per girar 180 graus i continuar el recorregut, que va flanquejant, cap a la mina del Ricard. Ara anem en direcció est (E). Compte que hi ha algun arbre al mig de la sendera que bloqueja el pas. Després de tres quilòmetres i mig de descens fem cap a una pista que hi ha per sobre dels xalets de la fàbrica. Llarg i bonic viarany amb poques complicacions tècniques (alguna escaleta aïllada) i molta exposició. L’Alfons té una frase molt bona (tot i que sempre la diu en referència a l’escalada) que és: “Es fácil, pero no te caigas”. Si mires el pendent i les possibilitats que tens d’aturar-te en cas de caiguda, t’adones que et pots fer mal de veritat. Millor tenir pensaments positius i no caure (com a mínim en aquest tram).

Els xalets de la fàbrica abandonats

1a pujada per bona pista

Seguim la pista fins a baix de tot, arran de l’embassament. Quasi no tenim temps de planejar i assaborir la magnífica baixada que iniciem la primera pujada per pista molt bona. Amb el Pepe anem xerra que xerraràs. No hem parat ni baixant pels corriols (després diem de les dones). L'ascens es fa molt amè. Estem ben entretinguts parlant de present, passat, futur, família, projectes… fins que trobem l’inici del segon corriol. A 410 metres d'altura, en un revolt de dretes cap a l'esquerra (direcció nord). Compte que no és evident. Estigueu pendents del track. Com ja l’ha fet li deixo fer els honors i que sigui ell qui obri via. Per mi, és el més tècnic de tota la sortida. Les corbes són justes, molt tancades, "consagrades" que diria ma padrina. Hi ha molta pedra i no és el millor terreny per les nostres bicicletes de fibra de carboni. Jo tinc una petita caiguda en un d’aquests revolts però res d’importància. Tram, com he dit, bastant tècnic.

El Pepe sense xerrar?

El Pepe m'indica que entrem a "territori Comanche". Jo em pregunto per on hem estat fins ara, "territori Sioux"? Perquè de moment tot és "pata negra". 
Continuem per una zona poc definida amb alguna pujada curta, camps d'oliveres, vall de Llena, barranc de les Canotes i un altre tram de sendera per la zona d'Àlies (que el Pepe diu que això també és nou). Seguim baixant per una ampla pista i compte en no agafar molta velocitat que ens hem de desviar cap a l'esquerra (direcció sud). Pugem per un camí revirat enmig d'oliveres, de rampes dretes. Arribem al mas de Pere Joanet (a la dreta, cap a l'oest) i després de planejar una mica per la part alta de l’altiplà, arribem a la sendera del "malacate de la mina d'en Manuel". L'altre plat fort de la sortida. Un "malacate" és una màquina que s'utilitzava molt a les mines per treure minerals i aigua. Aquesta zona minera (cada cop menys) té molts topònims que en fan referència i aquest camí n'és un exemple. Quasi dos quilòmetres de viarany, molt ràpid en la seva part inicial, on planeja bastant i hi ha algun esglaó però que amb un una mica de velocitat es fa sense cap problema.  

Indicador de la sendera del "malacate", el Pepe i al fons la part final del corriol i a sota iniciant el descens

Al passar una rampa que s’ha de pujar a peu, el viarany comença a perdre metres ràpidament. El Pepe m’ha comentat quan veníem que en la part baixa de la "Malacate" hi havia un rampa molt dreta que no havia baixat mai. Vaig primer fent el descens i trobo una ampla i entretinguda rampa. Guapa. Molt guapa. Paro per fer una foto al Pepe i deixar-lo passar perquè ens apropem a la part baixa i escolto que arriba renegant: “Me l’has fet baixar!”, “el què” li dic. “El tram que no havia baixat mai”. “No fotis Pepe! Si ara m’havia apartat per deixar-te passar! Però no m’havies dit que aquest tram més difícil estava al final de tot?...”. Total, que aquest bonic tram era el difícil. Ja he notat que en un graó, quan baixava amb el cul endarrere, m’ha tocat el seient al pit i he pensat que la roda del darrera estava "levitant" uns quants metres però com que anava amb la idea que el tram difícil estava més avall, doncs no n’he donat la major importància. De totes formes, amb bons frens i una mica d’intuïció per escollir la millor traçada es deixa fer. El Pepe diu que l’han arreglada i que no la recordava així però de totes formes és un tram bonic a nivell tècnic. Et deixa un bon regust de boca quan la baixes (damunt de la bicicleta, es clar). Finalitzem amb un seguit de zetes (compte amb la velocitat perquè la primera te la trobes de sobte). A diferència de les que havíem fet amb anterioritat, aquestes es tracen perfectament i són agraïdes. Fem cap un altre cop a la pista que voreja l’embassament.

Sota la mirada dels molins

S’ha acabat baixar i hem de remuntar uns centenars de metres de desnivell (encara no 400) per tornar a Almatret. Aprofitem per continuar la conversa que havíem deixat abans d’iniciar la "Malacate". Un altre cop, quasi sense adonar-nos-en, arribem a la part alta. Aquesta part del Tossal d’Almatret (espai protegit) té nous veïns. Uns enormes molins de vent que són visibles a desenes de quilòmetres. Com ha canviat “l’sky line” del poble amb aquests monstres blancs que ens han envaït. Sempre dic que en Quixot, de viure en aquest segle XXI renovable, es tornaria deu cops més boig del que ho va fer a la Manxa.

Aquesta ruta és el millor homenatge que se li ha pogut fer al veí d’Almatret, en David Duaigües. És una ruta cinc estrelles pel qui va ser un esportista cinc estrelles. BTT en estat pur. Pujades agraïdes i descensos per gaudir. Com diu el Pepe, poder li falten 20 quilòmetres més. Completament d'acord. Tot i això la recomano totalment, és més, crec que és imprescindible per qualsevol ciclista de Lleida. La millor de la comarca amb diferència (amb el permís de Montmaneu).
Han estat quasi 40 quilòmetres i una mica més de 1000 metres de desnivell. Tres horetes i mitja amb parades, fotos, vídeos i tertúlia. El dia magnífic (després de dues setmanes he vist el sol), la companyia del Pepe excepcional i el recorregut simplement BRUTAL. 

No podíem acabar sense la clàssica foto "tipus Gaston"