Btt: Mequinensa salvatge

Mequinensa salvatge

Sona el despertador i veig que ja entra llum pels forats de la persiana. No son encara les 6 del matí i es nota que el dies comencen a ser llargs. Un café amb llet mentre acabo de treure’m les lleganyes, carrego el cotxe i passo a recollir el Jordi.

Una trucada el dia anterior m’interroga si ha de baixar la bicicleta de Barcelona. Li responc que alguna cosa farem i tot just penjar em fico a buscar per internet si hi ha algun track interessant. Em ve de gust anar a la zona de Mequinensa. Mai hi he anat en btt i ara encara no fa el calor sufocant de l’estiu. Trobo alguna cosa interessant i faig un mix sense saber-ne ben bé el resultat final. 78 km i 1400 metres de desnivell. D’aquí poc ho sabrem.

El Jordi arribant a la presa de Mequinensa.

Abans de les 8 ja estem pedalant, direcció Casp (W). Creuem el pont i ens fiquem pel camí que va a la presa. En els primers centenars de metres és alquitranat però aviat apareix la senyalització de GR99 Camino del Ebro i comença una pista de terra. Poc a poc anem guanyant metres resseguint el sinuós contorn del pantà per una pista cómoda. L’olor a maquis que diu el Remy ens invaeix. Al voltant la vegetació dominant és el romaní, aromàtica i tan familiar pels que som de la zona. Arribem a una cruïlla on el Camí de l’Ebre tira a l’esquerra i el nostre itinerari va cap a la dreta. Comença una tram de camí semi-abandonat, salvatge i ideal per fer un pilling de cames. Tot per anar a buscar una de les pujades més exigents que es poden fer per aquí. Hardcore total. Un quilòmetre per a reventar el pulsòmetre. Rampa senzillament brutal.

Últim tram de la rampa inhumana.

A l’arribar a dalt la pista millora i en quilòmetres tornem a enllaçar amb el GR99. El seguim uns quilòmetres més direcció (W) fins iniciar el descens del riu Gallo. Havia llegit que estava brut però més que brut sembla verge. Ideal per decapar la bicicleta i pintar-la de nou. Compte en seguir el track per no equivocar-vos i haber de fer alguna excursió amb la bici al coll. El Jordi està flipant i jo també. Tot i això li comento que aquest sender té potencial però com apunta ell, hi ha més d’una setmana de feina. I és que a la vegetació autòctona de la zona se li ha de sumar la vegetació temporal que creix després de les pluges primaverals. Com una selva però de secà. Descens tan sols per a col·leccionistes.

Arribem a la carretera de Casp i baixem un quilòmetre per agafar una pista que puja en diagonal per la dreta. 5 minuts i fem un sender curt però en condicions i net, que després del que hem baixat, és com l’aigua al desert.

30 metres de "bici-armario"

Tornem a seguir un camí en pujades intermitents que segueixen una línia d’alta tensió. L’últim tram és molt exigent i quan creus que has arribat a la seva part superior, al cantó d’una torre elèctrica, veus que encara et queden 30 metres descompostos que ja ni intentem (perquè senzillament es fer un “apretón” per acabar ficant el peu a terra).

Seguim planejant per la part superior de la serra. El Jordi comenta que després de la Chemis du Soleil se li fa extrany això de rodar. Després d’un petit camp a través per continuar la ruta arribem a un sender estil bike-park amb corves peraltades i rampes de fustes. Se’ns fa curt, la veritat. Mentre continuem baixant per camí anem comentant que pebrots fa un sender així al mig del no res. Lluny de tot.

Gir cap a la dreta i encarem un suau ascens per una bonica vall (d'Esmolinas) fins arribar a la seva part superior on fem un sender puja i baixa bastant tècnic. Representatiu dels de la zona. Molta pedra descomposta amb alguna escala interessant. El Jordi va amb les cales que continuament li salten i no pot acabar de gaudir del descens com es mereix. Continuem per pista trenca-cames i un altre descens tècnic seguint una carena que ens alegra l’ànima.
Hem fet més de la meitat de la ruta i tornem direcció est (E) en paral·lel a la carretera de Fabara. Aquest tram és el que es va fer a la transebre del 2012 i en algun punt el recorregut ens fa fer algun bucle (de gratis) sense cap interès esportiu. Recomano seguir sempre en paral·lel a la carretera fins que l’itirenari gira en direcció sud, direcció els molins de vent d’Almatret, a l’altra banda d’Ebre. Arribem directes a una bonica i llarga sendera, el famos descens del GR99. La primera part és molt ràpida i hi ha poder un parell d’escales a tenir en compte, bastant tècniques. Atenció amb la velocitat que s’agafa i la caiguda del barranc.  La part inferior és més revirada i pedregosa, amb corves de 180 graus que es negocien amb facilitat i que mantenen el caràcter veloç d’aquest bonic descens.

Tram de sendera.

Un cop a peu de riu Ebre girem a l’esquerra i per camí ondulat d’uns 8 o 9 quilòmetres i arribem a Mequinensa gaudint de la ruta feta.

El Jordi, un cop més, s’ha portat com un jabalí i ha anat molt bé tota l’estona en aquesta interessant ruta. Per descobrir Mequinensa. Aquesta zona salvatge, en tots els aspectes, on poques persones veurem pel camí. La primera part seria poder més verge mentre que la segona part és més agraïda però amb el punt en contra dels llargs trams rodadords per enllaçar els senders. Llevat d’això i la primera part, la resta mereix una visita. No oblideu evitar els dies calorosos ja que no hi ha cap punt d’aigua en tot el trajecte.