Btt: Montserrat - Alcarràs pel camí de St. Jaume

Sona el despertador i és fosca nit. Tinc la sensació que m'acabo de ficar al llit. Dos quarts de cinc. No tinc temps per ficar-me a pensar en la son que tinc. Faig el ritual de cada matí. Un cafè amb llet. Mentalment repasso el que m'espera. Excepcionalment tinc totes les coses de la sortida preparades. Bé, totes no, m'he oblidat de fer-me dos sandvitxos.

Camí de Sant Jaume: Montserrat-Alcarràs

Vaig cap al local de l'Aspardenya. Ens hi espera un mini bus que ens portarà a Montserrat. Avui farem el tram del camí de Sant Jaume que va del monestir de Montserrat fins a Alcarràs. Al no ser una volta circular la logística és més complexa però l'Antònio s'ha encarregat de tenir a punt tots els detalls. Pels que no el conegueu és “lo puto amo” en organitzar “tinglados”, chapeau un cop més!

Poc a poc la gent va acudint. Ahir al vespre vam omplir el camió amb totes les bicicletes excepte una que no hi cabia i que portarem en el mini bus. Totes les places estan ocupades. La convocatòria i predisposició de la gent ha estat extraordinària. Som 30 persones, que es diu aviat. L'Avel·lí a l'hora de donar difusió dels actes i esdeveniments és un crack!

El grup després d'haver segellat les credencials

Iniciem el trajecte fins a Montserrat i com és d'esperar ningú dorm. N'hi ha que fa molt temps que no ens veiem i anem xerrant els uns amb els altres.

L'arribada a Montserrat és magnífica. Ens trobem per sobre d'un mar de núvols. Tan sols sobresurt al fons Sant Llorenç del Munt. L'Antonio, que s'ha encarregat de recollir les "composteles" (o credencials) per tothom, les comença a repartir i anem a l'Hotel Abat Cisneros a segellar-les. Foto de rigor amb la càmera i el gran angular del "fotògraf" David i comencem a pedalar.

La Santa Cova des del monestir

Seguim la carretera que va cap al coll de Can Maçana (direcció Oest). No presenta cap dificultat tot i que va en lleuger ascens. En aquest punt volíem evitar continuar per la carretera que és per on et porta l'itinerari del camí de Sant Jaume per a bicicleta, però uns s'han avançat i, per no dividir el grup, em continuat per carretera.

A la urbanització Montserrat park s'hauria d'agafar un camí que va cap al Puig de Francolí. Al track del Wikiloc que he penjat està ficada aquesta variant correctament, molt més fidel i propera al camí que es fa a peu. De fet, la variant ja l'agafem per camí des del coll de Can Maçana. Incomprensiblement, la ruta marcada per bicicletes et fa creuar l'autovia A-2 per un carril que es circula en direcció contrària. És un tram d'uns 400 metres. És la via que utilitzen els vehicles que van direcció Barcelona i volen passar pel coll del Bruc (majoritàriament mercaderies perilloses que no poden passar pel túnel). Amb el perill que pot suposar pels grups nombrosos com el nostre. D'aquí la variant proposada. A sobre, és per camí de terra i passa per Sant Pau de la Guàrdia com el camí per a vianants.

A partir d'aquest punt continuem per carreteres secundàries fins a Igualada que creuem ben d'hora. El Santa, ens ha ofert una caiguda de les seves. Anava fent el cabra, com sempre, amb la bici i de sobte s'ha vist al terra cargolat amb la bici i unes bones rascades al braç. Aquest noi és indomable! Hem continuat pel centre de la capital de l'Anoia fins arribar a l'altre extrem de ciutat on hem parat a esmorzar a la bonica ermita de Sant Jaume de Sesoliveres, passat Igualada. Allí ens hi trobem a l'Enric i la seva dona que han portat el camionet, primer amb les bicicletes i ara amb l'avituallament. Agraïm al Joan de la ferreteria Llorenç que amablement ens ha cedit el vehicle d'Agromalla, a la Cooperativa del Camp la fruita i els sucs i al pub Music Jocs els Aquarius. Dóna gust tenir patrocinadors amb aquesta voluntat de col·laboració. No fa falta preguntar dos cops perquè t'ajudin d'alguna manera. Al Google+ els hi ficaria un +1!

El Jaume i el Jordi més frescos que una rosa a la Panadella

A Jorba agafem un carril bici que va paral·lel a l'autovia durant uns kilòmetres. Iniciem la pujada més llarga de tot el recorregut. La Panadella. No presenta cap dificultat especial. És asfalt tota l'estona (llevat d'uns centenars de metres passat Porquerisses). Recomanable parar una estona a Santa Maria del Camí abans d'afrontar els últims 4 quilòmetres que sense cap mena de dubte són els més durs de tota la jornada.

Camps de cereals a la Segarra

Anem segons l'horari previst tot i la punxada del Claudio. Cadascú ha pujat al seu ritme i a les 11 del matí ja hem passat el més dur.

A la Panadella el camí deixa l'asfalt dominant en aquesta primera part de ruta i toquem els tan desitjats camins (que per això hem vingut en btt). Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells i corriol. Si, si, ho he dit bé. Corriol. "El corriol". Quasi que no m'ho puc creure! Escassos dos quilòmetres però que ens han fet gaudir a tots. Hi ha una primera part d'ascens dura i tècnica que ha fet tastar el terra al Xavi (més que el terreny ha estat un problema d’adaptació amb els pedals nous). Després un divertit descens molt ràpid i fàcil, per tornar a enllaçar amb camins de terra. Hi faig tan èmfasis en la sendera perquè aquesta és una ruta de btt atípica. És el Camí de Sant Jaume i l'objectiu és la peregrinació a Santiago de Compostela i no pas la vessant esportiva. Es prioritza el pas per diferents pobles vers un recorregut interessant a nivell de bicicleta. D’aquí que seccions com la que hem fet no siguin gens habituals.

Després de reparar ràpidament la punxada de la roda del Julià continuem cap a Cervera per l’antiga carretera N-II. El Ferran, va xerrant despistat i es menja un senyal de trànsit. Aquestes caigudes que no t’esperes són les que fan més mal. Continuem i als 400 metres el Santa i el Ricard s’enganxen amb els manillars i aquest últim cau al terra en un vist i no vist!. Hi ha una juguesca i no me n’he assabentat? Si fos a primera hora pensaria que encara estem adormits però al migdia? Sort que anem caient sinó haguéssim arribat ben d’hora al restaurant.

Murals de flors al terra per celebrar el Corpus Cristi a Cervera

Pels carrers de la localitat hi trobem uns espectaculars murals de flors. Celebren el Corpus Cristi. La visita de tants ciclistes fa esfarair als autòctons preocupats per les flors que ho engalanen tot. A mi em preocupa més les mirades trapelles de la canalla que no pas algun accident nostre.
Passat Cervera anem seguint un camí de terra polsós que sense adonar-nos ens porta a les portes de Tàrrega. D’allí cap al restaurant Tramuntana on ja hi ha les dones i familiars de molts que ens acompanyen per dinar plegats. En aquest restaurant no hi tenim problema per guardar les 30 bicicletes. En total som una taula amb 48 persones, quasi com si celebressim una communió!

Després d’omplir la panxa ens tornem a ficar en marxa. Ara, suposo que per l’hora, els quilòmetres i el farts que estem, anem ben agrupats. Al davant hi va el Santa amb una radio i al darrera l’Antònio amb una altra per anar avisant sobre si el grup es va estirant o s’ha d’augmentar la velocitat.

Rodant pel Pla d''Urgell

Passat Castellnou de Seana arribem al Palau d’Anglesola, poble dels padrins del Marc, on hi tenim un altre cop a l’Enric i la seva dona amb el camionet i un avituallament que no esperàvem, el dels padrins del Marc. Orxata, refrescos, aigua ben fresca, xocolata, pastes variades, cireres... Més d'un arribarà amb més quilos dels que ha sortit. Entre el dinar i això arribarem rodolant. Ja es pot pedalar així, ja!

Lleida ja ens queda al cantó i passat Bell-lloc pugem la suau pujada d’Alcoletge per entrar a la capital pel polígon del Segre. D’allí, cap a la mitjana que creuarem i anem seguint el riu Segre fins els Instituts on agafem el camí que va cap a la depuradora. Creuem el pont de fusta per seguir rodant pel marge dret del Segre, cap a Rufea.

La Seu Vella al fons i esperant davant de la parada del bus de Butsènit (on ningú va pujar...)

Aquest tram creua els poc coneguts aiguamolls de Rufea i arriba fins a Butsènit després de superar una curta rampa de 300 metres. Parem a refrescar-nos una mica i assaborir la imminent arribada a Alcarràs. Tan sols tenim 6 quilòmetres que els fem a ritme suau, assaborint el que em fet de ruta, l’èxit. Ritme d’entrada triomfal amb les vistes del poble a l’horitzó. Pedalem fins a la plaça del Triangle. Allí, rebuda d’amics i familiars a l’alçada de la ruta realitzada. Tan sols hi falten pancartes de benvinguda. Sembla que haguem guanyat algun títol! Igual ens proposen per a fer el pregó de les festes d’aquest any! Més d’un s’ha emocionat amb l’inoblidable rebuda. Jo que poder estic més avesat a fer aquest tipus de rutes més llargues també m’ha impactat la magnífica acollida.

Aspardeny@s amb en Fransesc Macià a la plaça "del triangle"

Fem una foto de grup amb en Macià (la seva estàtua) i a fer les merescudes cervesetes mentre anem rient tot repassant les anècdotes de la jornada.

Esquí de muntanya: Maladeta Oriental (3308 m) F, S2

Sona el despertador. Dos quarts de quatre. Em faig dos entrepans mentre em bec un cafè amb llet. Carrego tot el material que ja he deixat preparat i passo a recollir el Jordi.

Maladeta Oriental (3308m)

Feia molts dies que no feia una matinada d'aquestes per poder fer activitat. Quins records... i quines ganes!

A la dreta de la imatge el cim de la Maladeta Oriental

El Jordi, un cop més, m'ha enredat. Amb l'excusa que li quedaven dos dies de festa per gastar abans de finalitzar el mes, em va proposar fer una sortideta d'esquí de muntanya. Jo encara no havia començat la temporada (ni esperava fer-ho). Primer per la manca de neu. Després per la lesió a la ma. I quan hi havia neu perquè no volia arriscar-me a patir una altra lesió abans d'anar a Mallorca. Total, que al maig encara no m'havia calçat els esquis. Però com que sap que sóc dèbil, tan sols m'ha de fer una proposta perquè miri l'agenda d'obligacions domèstiques i familiars i m'hi llenci de cap.
Així estem, a les 4 del matí, conduint cap a Benás (Huesca). Amb la calor que fa durant el dia és molt important matinar per poder fer el descens en unes condicions una mica dignes. La neu es transforma molt ràpidament i passa d'estat sòlid a líquid en poc temps. Per això compto en poder estar tirant amunt a les 7 del matí.

  

Al fons la Renclusa i Besurta i en el glaciar de la Maladeta amb la evident canal del coll de Rimaia

I com que la felicitat no dura per sempre, mentre ja estic fent les meves barrinades sobre els possibles horaris, ens trobem un cartell al mig de la carretera que diu que està tallada per obres. Decidim passar per la vora i continuar a veure que hi trobem. Donar el tomb significa anar fins quasi El Pont de Suert i com a mínim és una hora extra. Als pocs quilòmetres un senyor ens barra el pas i ens diu que està treballant la màquina, que aturem el motor del vehicle que ja ens avisarà. Com que la cosa va per llarg intento ficar-me còmode i descansar una mica. 

Jordi i al fons el Montarto

Superat el tram d'obres, el següent objectiu és trobar una benzinera i/o bar on el Jordi pugui comprar menjar. Me'l miro dos cops i m'ho està dient seriosament. Estem al Pirineu i vol trobar alguna cosa oberta... a les 6 del matí! Aquests de Barcelona no tenen remei! Tot i això anem mirant poble a poble no sigui el cas que soni la flauta. Res de res. A les 7 del matí estem a Llanos del Hospital, última oportunitat. El senyor de l'hotel ens obre. Quina rialla que fa el Jordi. Esmorzem i continuem amb cotxe fins al pla de Besurta.
Em quedo astorat del munt de vehicles que hi ha a l'aparcament. Li pregunto al Jordi si es festa a algun lloc. La crisi es nota i ara hi ha més gent que està a l'atur. Això sumat als habituals funcionaris dóna com a resultat un aparcament ple. Estem comentant això quan arriba un conegut de Vielha amb la furgoneta. Un és funcionari i els altres dos estan a l'atur. 

Canal del coll de Rimaia

Abans que no agafem més fred comencem a tirar cap al refugi de la Renclusa. Avui farem la Maladeta Oriental, de 3308 metres. És un cim que ja fa anys que tinc ganes de fer però sempre n'acabo fent d'altres propers. Sortim de 1890 metres amb els esquís carregats a l'esquena fins al refugi de la Renclusa (2140m). Allí ens calcem els esquís. El Jordi opta per les ganivetes. La neu està molt gelada. Jo, mandrós de mena, prefereixo anar treballant la tècnica que no pas agafar-les del fons de la motxilla i col·locar-les. Després de 15 mesos aquesta dosi matinal de tècnica em fa ficar-hi els 5 sentits. La ruta no té cap tipus de complicació. És tirar recte amunt. Fins al Portillon Superior la ruta és comuna amb la gent que va a fer l'Aneto. Nosaltres anem superant zones de diferent inclinació fins que cap als 2800 metres, en el glaciar de la Maladeta, ja veiem un altre cop el nostre objectiu. La Maladeta Oriental. El cim amb una taca grisa que ens queda al davant.

Arribem amb els esquís fins a peu de paret, la famosa zona de la rimaia. Ens equipem els grampons i mengem alguna cosa. El Jordi va sense barretes i li'n vaig donant de les meves. Tenim una interessant xerrada sobre les barretes. Ell diu que barretes són les Mars, Snickers, Twix... xocolata amb alguna cosa de bescuit. Les que gasto jo, la típica barreta energètica de cereals, diu que són de règim. A ell una barreta d'aquestes li dura mitja hora. No puc parar de riure. És una llima i avui va en "plan low cost" total. S'ha deixat el menjar. Crec que encara no havíem sortit del cotxe que ja estava pensant en el dinar.
Valorem deixar els esquís aquí o carregar-los a l'esquena. La possibilitat de fer el pic Abadias ens atreu però no sabem com ho tindrem per enllaçar els dos cims. Finalment, carreguem els esquís. Hem de pujar uns 60 metres fins al coll de la Rimaia per una marcada canal que va en diagonal a la dreta. Déu tenir 45º amb algun tram aïllat de 50º-55º. Ens la trobem amb neu molt dura i amb les escales fetes pel pas de la gent. Tot i això, és força entretinguda. També notem que estem a més de 3000 metres i l'oxigen ja no és tan abundant.

El Raül i el Jordi amb l'Aneto de fons

Del coll al cim de la Maladeta tan sols anem seguint el camí més evident i en 10 minuts hi arribem. Les vistes del massís i del Pirieneu en conjunt són espectaculars. Quasi 4 hores des de l'aparcament. L'Ibon de Cregüeña al sud és imponent. Per sorpresa nostra amb força neu.

Preparat per iniciar el descens

Baixant anem a mirar com ho tenim per fer el pic Abadias. S'ha de "desgrimpar" una curta canal d'uns 20 metres i tornar a remuntar. Dubtem uns minuts però finalment fiquem seny i no ens emboliquem. Ja hi tornarem un altre dia. Avui que anem bé de temps ho hem d'aprofitar per baixar amb neu decent.

Desfem camí un altre cop, fins al peu de la canal i ens calcem els esquís. A mi, les botes, em fan molt mal a la part anterior de les cames. Veig les estrelles amb la neu tan dura que hi ha els primers metres de descens. Poc a poc, així que baixem cota, la neu està més transformada i començo a gaudir de la baixada. Aviat ens trobem un altre cop a la Renclusa. Jo ja en tinc prou i ja fico els esquís a la motxilla. El Jordi vol apurar una mica més i va seguint el fil de neu tot el que pot. En 20 minuts arribem al cotxe. 6 hores entre pujar i baixar i uns 1400 metres de desnivell. La graduació que hi he ficat és Fàcil i S2. Queda exclosa la canal del coll de la Rimaia que no presenta molta dificultat però que segons les condicions s'han d'utilitzar piolet i grampons. 

Bon inici/fi de temporada. 2 en 1. Tan sols ens espera el merescut "xampú" i un bon dinar a Benás.

Btt: Benavarri. III ruta dels Salvatges 2012.

Sona el despertador i el fico en silenci. Necessito dormir una mica més. He passat molt mala nit. Em faig el "ronso" quasi mitja hora, fins a dos quarts de set. Ja no puc estar-me més estona al llit. Tinc tot el dinar d'ahir a la panxa, no em puc remenar. La sensació és de que no m'hi cap res més. Intento fer el clàssic cafè amb llet de cada matí però tampoc m'entra.

Benavarri. III Ruta dels Salvatges.

El Jordi i l'Ivan encara no saben el que els espera...

Avui, amb la gent de l'A. E. l'Aspardenya d'Alcarràs fem una sortida popular de btt (popular més pel ritme que es porta que per la quantitat de gent). És la ruta dels Salvatges de Benavarri (Huesca). Encara no 60 km i uns 1200m de desnivell. Obro l'ordinador per mirar-me amb deteniment el track de la sortida, no s'hi veu res estrany. Faig una ullada d'última hora al Facebook. Havíem creat un esdeveniment. Sorpresa! El Carles és desmarca a l'últim minut! Com es nota que es Festa Major a Lleida. Fa encara no dues hores que ha decidit no venir. Això vol dir que la nit li ha anat bé ;)

L'Ivan a la primera sendera

Vaig cap a l'Aspardenya i m'hi trobo el Jordi "pubilla" i l'Ivan. Puntuals. Els hi comento "l'espantá" del Carles i em diuen que el Morell tampoc vindrà. Va intentar contactar amb l'Ivan passada la una per dir-li que no venia (ja ho diuen que "tiran mas dos tetas que una bicicleta..."). Mentre estem parlant sobre el Julià si vindrà o no, apareix amb el cotxe. Som 4 i el Jordi que vindrà del Pont de Suert. Estem carregant les bicis quan passa el Pepe amb la bicicleta de carretera. Molt a contracor ha decidit anar amb els del Terraferma. No pot fer tard al migdia i quan fas rutes de btt sempre estàs exposat als imprevistos. Avui no es pot arriscar.

El Julià fent el cabra

Amb tota la calma del mon anem fent ruta fins a Benavarri. Arribem i el Jordi ja fa uns minuts que hi és. Ha aprofitat per "buidar" una mica i desfer-se de matèria orgànica que no necessitarà.

Comencem a pedalar entre camps de sembrat, alzines i roures i en lleuger ascens. La pujada és molt progressiva i llarga. Abans d'una forta rampa hi ha un corriol cap a la dreta. L'entrada està tapada amb branques i no es veu. Sortim un altre cop a un camí que puja molt directe i enllacem amb la pista per la que anàvem anteriorment. Arribem fins quasi al Cugulló. Estem a uns 1000m d'altura. Agafem un corriol molt ràpid que ens serveix per fer el tastet. Aquí comença un llarg tram de baixada. Després d'un centenar de metres de camí hem d'agafar-ne un que surt avall per la dreta. És un camí en desús que va pel fons de la petita vall. Cada cop es va estretint més i arriba un punt en que ens trobem passant pel llit del barranc. El barranquisme i la btt. Curiosa combinació. El tram és espectacular, brutal. Fem una curta i explosiva pujada per sendera que fa exprimir-nos al màxim abans de baixar l'última zona. Aquest primer descens ha estat increïble. El Pubilla que no ha fet moltes sortides per terreny btt, està flipant. Crec que mai havia tocat tanta estona seguida els frens. Avui farà una bona "curtida".

Aixoplugats sota el pont veient com plou

El Pubilla...

Creuem per sota de la carretera que va de Lleida a la Val d'Aran i seguim un quilòmetre per la riera de Calladrons. Comença a tronar i a ploure amb intensitat. Tirem enrere i ens aixopluguem a sota d'un pont. Avui el temps es veu inestable i les precipitacions seran molt localitzades. En deu minuts ja podem continuar. Pugem paral·lels a la N-230 (la de Lleida-Vielha) fins al poble de Pilzà. Al Pubilla les pujades cada cop se li fan més llargues. Fem un descens molt bonic i ràpid pel llom de la muntanya fins quasi Calladrons. En aquest punt la ruta fa un bucle. Aconsello al Jordi "pubilla" que ens esperi aquí. Tot i que el seu cor diu que vol continuar, no està per tirar coets. Es preferible que descansi i ens esperi aquí que no pas segueixi. Amb el que ha fet pot estar més que satisfet. El Julià, el Jordi, l'Ivan i jo iniciem el camí cap a Estanya. Encara veiem al Pubilla que el camí es fica dret i exigent. Pujada bastant tècnica, amb molta pedra solta que dificulta encara més la progressió. Després d'una rampa inicial contundent, el camí et va enganyant. Alterna trams més suaus amb rampes ben dretes. Això si, sempre pit amunt. Cadascú puja al seu ritme. Ens trobem a dos ciclistes que venen en sentit contrari. El segon porta un bon "tortell". També se li està fent llarga la sortida. A dalt de tot, a pocs quilòmetres d'Estanya, fem una petita pausa al mateix temps que ens agrupem. Tots anem escassos d'aigua. És d'admirar l'Ivan, que amb els seus 98kg es capaç de pujar tot el que li fiquis al davant. Fica la seva marxeta i com si fos un tractoret, sense pausa cap amunt. 

El Raül creuant un camp sembrat. Magnífica foto feta pel Julià.

El Julià saludant

A l'ermita de Terrés ens hem de desviar del camí per agafar una curta sendera, compte que no és molt evident l'inici. Arribem a Estanya on trobem dos veïns a la plaça que molt amablement ens omplen les ampolles d'aigua. En aquests poblets d'interior, les hores sembla que tinguin més minuts. Com diu el Julià, aquí segur que no els ha arribat això de la crisi.

Passem pels estanys i seguim per camí fins al poble semi abandonat de Caserres del Castell. Compte que en el descens de la pista hem d'agafar un PR (Petit Recorregut amb línies blanques i grogues) que surt a l'esquerra. Arribem per un corriol molt pedregós a l'ermita de Santa Sofia. L'últim tram de descens per la gran llosa inclinada és espectacular.

La ruta ens porta fins al camí que va per la llera del riu Guart i anem a veure si encara està viu el Pubilla. Allí el trobem, avorrit de tot. Ens comenta que més de 100 voltors han començat a donar voltes damunt seu. Poder l'han vist apurat ;)!

Aquí ningú regala res. Últimes rampes prop de l'ermita de Terrés

Pugem fins a Calladrons. Les rampes són molt curtes però dures. Un senyor del poble ens omple un altre cop els bidons. Ens explica que les fonts estan tancades perquè han d'aixecar un tram de carrer i que l'aigua que té la va a buscar al Turbon, que és molt més natural i bona que la del poble. Tot això mentre ens està omplint els bidons amb una garrafa que abans havia contingut detergent. Però ningú dels cinc li fa el lleig, al contrari. Agraïts.

A la sortida del poble, el clàssic regalet de final de ruta. El Jordi ja sap de que parlo. Una rampa de 40 metres de desnivell que ens torna a exprimir al màxim. El Julià, al que no havia sentit (queixar-se) en tota la sortida diu que les cuixes li punxen. Es pot dir que és el primer dia que toca la bici i també ha fet una bona "curtida" avui. El Jordi em va comentant que tot i no tocar la bici en mesos, li ha anat bé les moltes sortides d'esquí de muntanya que ha fet durant l'hivern. No em sorprèn gens. Ja sé que anar amb ell és una assegurança. Li fiquis el que li fiquis al davant sempre ho dona tot. Sempre respon.

 

Estanya i els seus estanys

El Jordi superant l'última dificultat a la sortida de Calladrons.

Fem una darrera sendera abans de veure el poble de Benavarri que se'ns amaga fins a l'últim moment. L'ascens de la localitat és per quitrà i la gent arriba amb les forces justes. Tiro enrere per localitzar al Pubilla, que s'ha despenjat. Me'l trobo damunt de la bici i recolzat en una senyal de trànsit. Això a 30 metres del poble. Sembla que estigui esperant el bus. L'Ivan arriba al cotxe amb la llum de la reserva encesa. I el que més  admiro d'ell és que el seu ritme sempre és el mateix, amb el dipòsit ple o sense combustible. El Julià porta unes hores pensant en els entrepans que ha deixat al cotxe, li duren dues mossegades. I el Jordi ha tingut un bon inici de temporada de btt. Com a mínim el viatge s'ho ha valgut.

Arribada a Benavarri. L'Ivan, el Jordi "Pubilla", l'altre Jordi, el Julià i el Raül. Les cares ho diuen tot.

Com que és tard, tots comencem a trucar a casa per dir que ens quedem a dinar a Benavarri. Però abans farem la clàssica i merescuda cervesa amb llimonada. El Jordi ja fa estona que l'està somiant.

Hem estat encara no 5 hores pedalant. Amb les parades i descansos n'han sortit una mica més de 6. Crec que sense la pluja i anant una mica rodats és una ruta per fer en 5 horetes (tot inclòs). La ruta és molt recomanable. El primer descens ja mereix la sortida. Poder el tram més "lleig" a nivell de btt és el d'Estanya, però queda sobradament compensat pel pas pels seus famosos estanys. Jo evitaria fer aquesta ruta a l'estiu. No té molts punts per omplir aigua (Estanya i Calladrons) i les zones d'ombres no són molt abundants. Però en general la ruta, tal com ens havia dit la gent que l'havia feta, és recomanable.