Esquí de muntanya: 4t dia de l'Esquís de foc. Travessa pel PN d'Aigüestortes i St. Maurici.

4a etapa

Ens llevem com cada dia i afrontem "l'etapa" d'aquesta volta al Parc batejada per nosaltres com l'Esquís de Foc. Sense cap mena de dubte, el Contraix és a la Carros de Foc, el que el Triadó és a la Pedals, o Alpe d'Huez al Tour. Per despertar-te 800m de desnivell quasi sense escalfar.

L'Amadeu sortint del Llong.

Esmorzem tot el poc menjar que ens donen. El Jordi treu foc pels queixals. Ell té metabolisme d'esprinter i necessita més aliment que una persona normal ;), però bromes apart, tant el sopar com l'esmorzar molt pobre. Pobre com les instal·lacions. Els serveis estan a l'exterior, o sigui que a l'hivern t'ho penses bastant abans de sortir del refugi. I com a cirereta, el personal. Quina llàstima. Però com que per trons has de pernoctar aquí... doncs com diu ma germà: "ajo i agua (a joderse y aguantarse)". Tant bé que havíem estat a Amitges i al Blanc :(

Al fons la collada de Delhui.

La "vedette" a les raspes de Contraix.

Per sort, ràpidament fiquem les pells als esquís. Tan sols hem baixat per un caminet uns 500m fins arribar a un petit pont de fusta. La pujada va seguint un ample barranc per la zona amb menys vegetació. Poc a poc, aquesta ens anirà abandonant així com es suavitza la pendent, tan sols interromput per un petit llom que ens porta a una bonica pala tota gelada (N/NE). Segons el mapa d'Alpina es tracta de les Raspes de Contraix. La pujada, delicada, ens fa guanyar metres ràpidament i ens deixa a tocar del colladet de Contraix.

Últims metres del collet de Contraix.

Planegem per l'estany de Contraix i acabem els 150m. que ens falten fins al collet (2790m).

El Jordi baixant el collet.

Els primers metres del descens tenen bastant inclinació però progressivament va minvant. El descens sense cap història fins l'últim estanyet abans de l'estany Negre on fiquem pells per pujar els encara no 100m. de desnivell fins al refugi Ventosa i Calvell (2420m).

L'Amadeu calçant-se els esquis.

 Un cop al refugi, intento tornar a ficar les pells als esquís. Les tinc mullades i he fet l'última pujada gràcies a la cinta americana. L'Oriol, es troba amb la seva amiga Aracel·li dintre al refugi. Després d'una bona estona surt amb llaunes de refresc i recompensa la nostra espera ;)

El Jordi deixant-se anar.

Comencem a pujar, superant diferents lloms i jo l'hi he de demanar les ganivetes al Jordi, una pell se m'ha desenganxat. El temps comença a empitjorar i el vent augmenta. Intento fer conversions amb poca inclinació perquè l'esquí sense pell, tot i la ganiveta, marxa enrere fàcilment.
Al coll Oelhacresta ens refugiem en uns blocs de granit i iniciem el descens fins al refugi de la Renclusa. La neu s'ha fos molt ràpidament en els 3 dies que hem estat fora.

La "vedette" enfonsada fins la cintura.

Els 4.

Al refugi fiquem esquís a la motxilla i cap a baix al cotxe sense algun ensurt típic de les neus fondes de final de temporada.
Ens hem guanyat unes bones cerveses que fem al bar Manolo de Pont de Suert on ens atipem de tot allò que no hem pogut gaudir durant la ruta. El Jordi, actua com amfitrió i ens paga el sopar. Merci Jordi.

Han estat 4 jornades molt boniques, amb una companyia immillorable, on hem invertit entre 7 i 9 hores per fer cada jornada amb parades, fotos, vídeos... tot inclòs. Els metres de desnivell que surten, molt aproximadament, són uns 4400m (1600, 800, 800, 1200) bastant assequibles llevat d'algum tram aïllat.

El Jordi va fer un muntatge de la sortida molt bonic, el podeu veure aquí.

Esquí de muntanya: Pico Bonneco (2659m) PD, S2

Em sona el despertador i NOOOOOO! Quina son!
Mentre m'acabo de fer la bossa i passejar la gossa (s'ha de tenir ganes de passejar-la a les 6 del matí!) vaig repassant que no m'estigui deixant res. Tot sembla en ordre. El Jordi i l'Andrea no tarden en recollir-me per casa. Un salt dins del cotxe i cap a Benasque (Huesca).
Arribem a una hora prou decent per fer activitat. Tot i això, és dissabte i no ens deixen aparcar als Llanos del Hospital, està ple. Ho fem un quilòmetre abans, en un aparcament de terra/neu. Amb la calma ens anem canviant. Fa un fred que pela. Mirem per últim cop la ressenya i cap amunt. Avui volem fer el Sacroux, centinella etern de la Maladeta nord.
Segons la ressenya que tenim hem de baixar fins als Llanos i després tombar a ma esquerra, en direcció nord directe cap al cim. Nosaltres, per no perdre altura, tracem una diagonal imaginària fins on s'acaba el bosc i serpentejant una mica ens en sortim prou bé.

Ja ens trobem per sobre de la zona més "complicada". Però aquí ve la primera cagada (o no!). Li dic al Jordi que segons el que hem llegit la ruta sorteja un petit tossal per la dreta (E). Hi veiem massa flanqueig i seguim la vall cap a l'esquerra. Primer dubte. El que veiem no ens quadra amb el mapa. Ni els cims ni les dues canals. Tirem per la més ampla (N) i més coherent fent cap a l'Ibón de Gorgutes.
Des d'aquest punt ens falta una mica de perspectiva de tota la vall però ens fiquem per una canaleta una mica delicada que ens fa acabar de suar la cansalada. Més de 30 voltes maria!
Ara si que es veu bé la vall i tota la Maladeta. Treiem el mapa i continuem flipant. De tots els cims que hi ha a la carena no sabem quin és el nostre. Mentre esperem a l'Andrea que està curtint-se a marxes forçades en això del "randonee" li comento al Jordi que davant del fracàs en la lectura de mapes anem a fer el més esquiable (que ara ja sé que és el Sacroux).

El Bonneco (pedregós) i a la dreta el Sacroux (el més esquiable).

De fet, no es que el volguessim fer per res especial, però l'orgull baronil i la imatge mental que ens hem format ens diu que aquell cim que li indico al Jordi no és el Sacroux i ens comencem a encarar cap a la tradicional encigalada que ens acompanya a totes les sortides. Continuem cap a l'oest (W). La cosa es va ficant dreta i s'ha de decidir per on pugem o estem disposats a fer-ho. Aquí no decideixo jo.
L'andrea va justa de forces i ens recorda que això és motiu més que suficient com per no equivocar-nos més en el nostre itirenari. Quan s'ha d'equipar amb els crampons la sortida per ella adquireix una altra dimensió fins ara desconeguda. "Com us podeu divertir fent això..." va dir. En vista del moment íntim que els unia als dos continuo pujant per la canal més assequible. Vaig escoltant estires i arronces per baix però no estic per intimitats. El meu cap continua donant voltes. No es normal que fiquis un cim així en un llibre d'itineraris de muntanya. Jo estic en una zona de déu fer 55º. Aconsello al Jordi anar a buscar directament la collada. Jo m'he fotut en un "berenjenal" brutal pel fet de voler arribar directament al cim. Desgrimpo uns metres i ja estic a la colladeta on estan la parella. Amb el Jordi coincidim que aquell no és el Sacroux. Intentem crestejar cap a l'est (E) però ens esfonsem fins els genolls i continuar és anar a buscar el que no tenim.

El Jordi, l'Andrea i jo arribant al cim.

Treiem pells i cap avall. El Jordi i l'Andrea no veuen molt clar això de baixar esquiant el que has pujat amb crampons però s'hi fiquen.
Baixem direcció el puerto de la Glera i després entenem la cagada que hem fet pujant. El descens l'hem fet per on haviem de pujar. Que calamars!
I si us penseu que s'acaba la sortida encara falta la cirereta del pastís, el bosc. Busqueu la zona més clara de l'esquerra (E). No us farà falta treure els esquis com a nosaltres. Si haguéssim sortit dels Llanos no haguéssim tingut "l'emboscada" que hem tingut però que serien les sortides sense aquestes encigalades?

L'Andrea en el descens del tram de bosc.

En total l'horari seria d'unes 6 hores i 1000m de desnivell. La dificultat seria Poc Difícil i S2 (la canal de descens del pic S4). Aquesta dificultat és evitable amb el descens amb crampons. Si voleu veure-ho al wikiloc en Jordi ho té penjat aquí.

Esquí de muntanya: Tuc del Port de Vielha (2605m) PD, S2

Sona el despertador i no m'ho crec. Un quart de 6!!! Quasi no m'enrecordava d'aquesta sensació. Matinar i llevar-te a contracor per anar a fer activitat! Sort que aquest últim mes he anat fent tastets i poc a poc intentem recuperar "algo" de forma. Però un any en blanc (com el reial madrid però per diferents motius) pesa molt i sense cap mena de dubte que encara em costarà un temps.
Doncs aquest any que jo no he fet res ha servit per e que molts de la colla s'iniciessin en diferents activitats a la natura (coses d'en Murphy). He de reconéixer que em feien dentetes però ara toca recuperar el temps perdut (o no!). Un dels que s'ho ha agafat últimament amb més entussiasme és el Jordi (suposo que part d'aquest entusiasme és per trencar-te el creuat el dia que estrenes les teves flamants SCARPA F3). A sobre és dels que fàcilment es deixa enganyar tot i que remarco, que en té una predisposició enorme.
Fins a dia d'avui tan sols haviem fet colls i collades però això sí, tornant de nit al cotxe. Avui ha estat diferent. Hem fet cim, no és important quin haguem fet, l'important és que n'hem fet un. Segurament hi ha ajudat que venia l'Antònio (un paio fort, fort, fort, encara que mai ho reconegui). Que un dia d'aquests aparegués amb l'equip d'esquí de muntanya era qüestió de temps. Fanàtic de l'esquí + boig pel senderisme = freerider TOTAL. Avui era la seva 4a sortida amb pells però bé, comencem a explicar el que us interessa.

La sortida té 1120m de desnivell que es fan en unes 5h, entre pujar i baixar. Ja sabeu que els horaris en l'esquí de muntanya són molt aproximats, ja que depenem molt de les condicions de la neu que ens trobem. Aquí teniu el track de la sortida (GPS).
Aparquem a la boca nord del túnel (túnel que té un dels noms més ordinaris i rancis que se li puguin donar a una infraestructura). Sortint a mà esquerra, direcció Vielha, a uns 300m hi ha l'entrada a una deixalleria. Deixem el vehicle on molesti menys. D'allí surt una pista que en direcció E passa per sobre de les dues boques nord dels túnels. És molt planera i curta. Quan arribem a un mirador de la vall, a pocs metres ja veurem un pal vertical que ens indica el GR del port de Vielha. Tirem amunt. Hi ha una pista una mica més ampla que va tallant la drecera però tot i la inclinació, es deixa pujar amb pells. Avui hi havia trams d'"ski-tooling" (sota els grans arbres s'ha desfet la neu i avui estaven pelats).
Arribem a una cabana i el paisatge s'obre. El bosc cada cop és menys dens i la inclinació és molt poca. Seguim la vall uns centanars de metres i poc a poc anem a buscar el torrent i el pont que el creua (hi ha una creu vermella).

Asseguts al mirador abans de deixar la pista inicial.


Tot just passat el petit pontet.

La nostra vall és la del fons a la dreta (igual que els lavabos del bar). Al creuar aquest pontet hem d'anar a buscar un bosquet molt clar que ens queda a uns 500m. No us encegueu per la llomada que teniu davant i que sembla que guanyi més altura. Es veu un pal indicador de ruta de senderisme però es millor passar per sota i després girar a la dreta per l'altra banda. Si anem a buscar la llomada ens trobarem amb una zona més exposada i posteriorment s'ha de fer un flanqueig que, segons les condicions, pot ser igualment exposat a part de passar per sota de dues canals d'on sempre hi baixen allaus. Això ens ho estalviem si anem seguint el fons de vall sense intentar retallar el nostre recorregut (no com nosaltres que ens hi hem ficat tot seguint uns altres esquiadors francesos). Per sota seguint la llomada ja vas pujant en direcció W.

Accedint al coll per la llomada que NO s'ha d'agafar.

D'aquest punt en endavant ja veiem

el Port de Vielha.

Unes petites rampes més dretes per guanyar altura i ja veiem el port/coll al fons al qual hi arribem després de fer unes voltes maria en la part final. Fins aquí crec que no s'ha de tenir cap problema per arribar. Potser en anys ventats el coll pot estar delicat però no hi havia cap cornisa de l'altre món. Ara toca decidir, a la dreta (N) el Tuc de Montanero amb un corredor molt atractiu i a l'esquerra el Tuc del Port de Vielha. Ens decantem per aquest últim perquè el corredor l'hem vist una mica delicat. Pugem uns metres i entrem a la pala (àmplia extensió de neu) que ens porta al cim. Aquesta té orientació NW i avui ens l'hem trobat tota gelada. Aquest tram així com els últims metres abans d'arribar al coll són els de major pendent però sense passar d'una graduació PD (Poc Difícil) en l'ascens i S2 en el descens en l'escala de Labande.

Vistes al sud. Pantà de Senet.

L'Antonio, el Jordi i al fons el

Montanero (2500m).

La millor opció, ganivetes i fins al cim. Jo apurant, apurant, a 20m m'he hagut de treure els esquis i pujar amb els crampons (això em passa per no ficar les ganivetes on s'havien d'haver ficat).
Però a dalt ens hem trobat un aire fred de collons, tant, que no hem fet ni 30m per aguaitar i veure el Lac Redon.
Fem un descens ràpid d'uns metres per evitar aquest aire i que s'emportés volant alguna cosa del material (al Jordi li ha volat la bossa de les pells que els amables francesos ens ha recuperat).
En tota aquesta estona no els he pogut convèncer de baixar per un "tub"/canal que es veu a mà esquerra durant la part final de la pujada. S'ha de reconèixer que tenia una pinta molt bona però ja caurà un altre cop.
Ens fiquem els esquís i cap avall. Que gelada la rampa! A partir del coll la cosa ja ha estat diferent. Per primer cop aquesta temporada m'he divertit baixant.
La neu a l'hora de la baixada era bastant acceptable. Per l'Antonio, arribava el moment de gaudir d'aquells grams de més que suposa portar material més concebut pel descens, i el cert és que ha pogut permetre's algun salt i tot. La resta del descens sense més comentaris. Tots anàvem buscant les millors zones per baixar fins arribar a meitat de bosc, on després d'empaitar unes quantes pedres, hem decidit carregar els esquis a l'esquena.
És el primer cop que arribo a una hora raonable amb el Jordi. No sé si ha estat perquè avui venia l'Antonio, però el cas és que ens ha donat temps d'anar a dinar a Les Bordes (no les d'Aran sinó les properes a Vilaller). I quin dinar!