Senderisme: Cresta de Bachimala

Sona el despertador i als deu segons en sona un altre i un altre i un altre... En 30 segons han sonat sis despertadors. Els de la totalitat de grups que estem dormint al refugi de Tabernés. Sembla que tots hem decidit començar la jornada a la mateixa hora. Per sort no haurem d'anar de puntetes intentant no despertar als que quedin dormint mentre escalfem el cafè al fogonet.

Vam arribar ahir a mitja tarda. Seguint els indicadors de França pel túnel de Bielsa, a uns 20km del límit fronterer hi ha un desviament a la dreta que hi fica valle de Chistau. Anem direcció San Juan de Plan. Passat aquest poble, abans d'una corba de 180º que puja cap a Gistain, nosaltres continuem recte, pel fons de la vall, en direcció nord. Hi ha indicadors del refugi de Viadós. Són uns 10 km de pista transitable amb turisme. 2 km abans del nostre destí arribem a un càmping. Passat aquest, en una altra corba de 180º de dretes, surt una pista cap a l'esquerra que es fica per la vall que ve de nord. L'agafem i en pocs minuts arribem al refugi lliure de Tabernés.

Falta una estona perquè es faci fosc. El bonic bosc que tenim a la vora ens invita a fer una inspecció per si cau algun bolet. A l'Andreu i a mi ens falta temps per perdre'ns-hi però finalment qui triomfa és el "cunyau". Rossinyols i peus de rata com aquell qui no veu la cosa.

Comença a ser hora de ficar-se a fer el sopar i ràpidament amb la foscor la temperatura baixa. A dormir aviat que demà a les 5 toca diana.

Itinerari

Falten 10 minuts per les 6 i ens fiquem en marxa. Els altres grups que dormien amb nosaltres al refugi, tot i llevar-se a la mateixa hora, van a diferent ritme. Encara tenen ens fogonets encesos. De nit, comencem a caminar cap al nord, paral·lels al riu en direcció al vado de Bachimala. El camí creua el riu Cinqueta per un pont i es comença a enfilar pel marge dret (O) un centenar de metres fins agafar un ample sender que planeja o va en lleuger descens. La falta de llum ens fa agafar una petita sendera que en algun moment ens fa dubtar, però als 15 minuts estem creuant pel pont de fusta del barranc de Culrueba. Les senyals blanques i grogues del PR ens acompanyen un quart d'hora més fins al vado de Bachimala. A l'altra banda del pont de fusta hi ha un pluviòmetre molt característic. Nosaltres vam continuar pel camí però aviat vam veure que aquest continuava seguint el curs del Cinqueta en direcció nord i ens vam desviar a la dreta, pel mig del bosc cap al coll de la senyal de Viadós. Després de fer una mica de camp a través vam trobar el camí més o menys "trillat" i en dues hores estàvem esmorzant al coll.

Aquí vam patir una petita errada al no mirar-nos amb massa detall el mapa. Un camí evident que marxava en diagonal a l'esquerra (NO) ens va cegar i no vam agafar el llom que arriba fins la punta del Sabre. Aquest camí que havíem agafat és el que va cap al Bachimala i quan ens en vam donar compte vam haver de remuntar una tartera molt emprenyadora. Qui no tenia clar a que venia començava a assabentar-se'n. Després d'una bona suada érem a la carena. D'aquí, una grimpada fàcil ens porta al cim, sempre buscant el camí més fàcil i evident.

Arribant a la llomada després de la tartera. Vista de la punta del Sabre i el Bachimala.

A les 4 hores estàvem al primer cim, punta del Sabre (3139m). Al Xavi li falta una mica de ritme però la pujada forta ja la té feta i està aguantant com una bèstia.

Fins al Bachimala o Schrader (3174m) es va pujant i baixant diferents puntes. És una mica entretingut però les vistes que tenim sobre els Perdiguero, Maladeta, Posets, Eristes, Ordesa... es mereixen l'esforç.

Crestejant fins la Punta del Sabre. Amb la senyera al cim.

Reposant al Bachimala i mirant la cresta que ens queda.

Mentre l'Andreu i el Xavi reposen una mica les forces inspecciono la baixada cap a la punta Ledormeur (3120m). Per sort trobem el camí. Realment tot està molt descompost i la caiguda és bonica, quasi diria que seria l'últim que faries, per això és important encertar-la si no vols ficar-te en un bon "berenjenal". Del cim anem a buscar una petita canaleta o pas que queda en direcció al sud, d'on veníem. Està a uns 20 o 30 metres del cim per la cara de l'est. Hi vam ficar una bona fita. Baixem uns 50m per una tartera fins aquesta fita i ja anem trobant altres fites ara en direcció nord que ens portaran cap al coll. Hi ha un bloc molt característic que ens serveix de guia, sobretot si es fa la l'aresta en direcció contrària. Déu fer mig metre per mig metre i uns dos o tres metres dalt. Està separat una mica a mode d'agulla però des de la cresta és molt evident. Queda, com he dit abans, a l'est del cim. En pocs minuts estem encarant la punta Ledormeur. Aquest tram és entretingut. Amb algun pas de III si no enganxem el camí mes fàcil. Tot i la exposició, la roca en aquest tram és sòlida. Veureu que hi ha diferents prominències que fan dubtar quina és la punta bona. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. Quan ets lluny, veus clarament tots i cada un dels cims.

Després de la punta del Ibon (3100m), la cosa es suavitza molt i la progressió és més ràpida. El Xavi està tenint una experiència mística mentre que l'Andreu intenta arrossegar el genoll com pot.

Pequeño Bachimala (3052m) i Pic Marcos Feliu (3034m). Passat aquest trobem un collat que permet una retirada ràpida en cas de necessitat. És el cas del Xavi que es nota les cames molt pesades. Ell ja en té prou i la visió d'un banyet a l'ibón de Bachimala fa estona que l'acompanya. Nosaltres continuem en direcció a l'Abeillé (3030m) i ens trobem un pas bastant exposat que evitem per la dreta (E).

La cresta que hem fet amb el Bachimala al fons i el que ens queda amb els Culfreda en 2n terme.

El cim de l'Abeillé es bastant curiós. Dóna la sensació que s'hagi enfonsat la part del mig deixant tres puntes. Aquí, l'Andreu ha de decidir si baixa amb el Xavi o m'acompanya fins als picos de la Pez. Tan sols li dic dues coses: "Andreu, jo hi vaig segur. Pensa el temps que tardaràs a tenir-ho tant a l'abast." Això funciona com si es tractés d'una anestèsia pel dolor de genoll de l'Andreu i ràpidament estem tornant a crestejar. Aquest tram, sens dubte, és el més bonic de tota la cresta (i complicat). Començo a gaudir i a tenir la sensació de que realment estic crestejant. Els passos més complicats els evitarem pel sud (S) però no té res a veure amb el que havíem fet fins aleshores.

Una prominència molt característica que evitem per l'esquerra.

Les grimpades de II i III són contínues fins que ens comencem a enfilar cap al Pic del Puerto de la Pez (3019m), on les dificultats desapareixen. Dos minuts ens separen de l'últim cim del dia, el Pic de la Pez (3019m).

Els dos pics bessons de la Pez.

Si decidiu baixar pels ibones de Bachimala s'ha de baixar amb tendència a l'esquerra (S) per agafar la via normal del Bachimala. De continuar recte cap al fons de la vall ens trobaríem amb un contrafort rocós que tot i que es pot baixar, venint per sobre es difícil trobar-ne el millor itinerari.

Ara toca la part més feixuga, el descens cap al Port de la Pez per una tartera molt descomposta. El camí no és molt evident però van apareixent fites en tendència a la dreta (NE) que ens porten cap un curt tram de cresta a fi d'evitar el contrafort que dóna al fons de la vall. Un cop al port de la Pez tan sols hem de seguir les línies grogues i blanques del PR que baixen en direcció sud (S) i a les dues hores tornarem a estar al Refugi de Tabernés. Allí ens espera prenent el sol el Xavi. Està somiant amb la Coca-cola que es beurà a l'arribar a Plan. Ens l'hem guanyada.

L'Andreu al port de la Pez i el Vado de Bachimala.

En total han estat unes 12:30h però crec que un horari de 10 hores seria més correcte. De desnivell acumulat surten uns 1700m i el més difícil ho trobarem baixant del Bachimala (dificultat en trobar el camí), la zona de cresta de la punta Ledormeur i el tram de l'Abeille fins als pics de la Pez. Bonica sortida per buscar la tranquil·litat de la muntanya quan en les muntanyes veïnes hi ha massificació.

Senderisme: Cresta de LLosás

Sona el despertador i ja fa estona que estem esperant la seva senyal. El primer dia de bivac sempre és incòmode però tot i tenir molta son, cada 5 minuts ens hem desvetllat intentant buscar aquella posició òptima que mai trobes. No hem passat bona nit però el dia promet.

Feia molt temps que no anava a la muntanya i menys amb els de sempre. El Pepe, el Rafel i el Xavi. Ens ha costat molts mesos poder coincidir tots per fer el que anys enrere fèiem quasi cada cap de setmana. Aquest cop ni la meteorologia, ni les avaries mecàniques, ni els canvis sobtats d'horaris, ni les opos... hi érem tots més l'Antonio i l'Ester, una parella valenta on les hagi que d'uns anys cap aquí estan fanàtics, fanàtics (tots sabem el que és això oi?).
L'activitat escollida ha estat la cresta de LLosás al massís de la Maladeta.
Quedem dissabte al migdia. Amb el Rafel ho fem una hora abans. Fa anys que ens coneixem i sempre va amb el rellotge espatllat. Avui no ha estat diferent. Després de recollir tothom ens dirigim cap a Benasque (Huesca), al pla de Senarta (5km al nord de la població) des d'on surt el bus que puja la vall de Vallibierna. La pista de la vall queda tancada als vehicles a motor del juliol fins a meitat de setembre més o menys. Hi ha busos que surten cada dues hores per uns 15€ anada i tornada.

Bus de Vallibierna i els 6 abans de pujar cap a l'ibon inferior de Coronas.

Tot i anar justos arribem a temps d'agafar l'últim bus de les 17:15h. Ens deixa 9 km amunt al refugi lliure de Coronas. Ens equipem, estrenem la samarreta de l'Aspadenya i cap a l'ibon inferior de Coronas en unes dues hores i quart. Hi ha diversos llocs on fer bivac. N'escollim dos de propers i després d'estirar els aïllants comencem a treure fogonets i preparar el sopar. Just acabat el sopar es comença a fer fosc i ens anem enretirant per intentar descansar abans de la llarga jornada de demà.
Són les 5 quan ens llevem i tres nois que estaven en un altre bivac proper ja estan pujant cap a la bretxa inferior de LLosás guiats per la llum dels seus frontals. Nosaltres no ho farem fins a les 6:30h. Ens ho hem agafat amb la calma.

Itinerari
Iniciem per grans blocs la franca pujada per la canal desviant-nos direcció a la primera agulla cap a l'esquerra (E). En una horeta ja estem a les dues agulles Argarot, tot i que tan sols està catalogada com a tres mil la superior (3031 m). D'aquí, ja veiem el que ens queda. Una cresta que va guanyant pocs metres fins arribar a la bretxa superior de LLosás per guanyar ràpidament desnivell fins arribar al cim culminant de l'Aneto.
Per la cresta anem buscant el camí més evident. Es bastant entretingut però les dificultats les passarem generalment per l'esquerra (NE). Com diu el bon amic Alfons, "es fácil pero no te caigas".
De l'agulla Argarot fem una desgrimpada vertical però amb molt bona roca que ens portarà a un colladet que inicia la pujada a la següent agulla. El primer que trobem recte es un pas desplomat que en algunes ressenyes he vist que el marquen de IV. Ni de conya! Aquell pas és de "quinto o mas" com diria en Metal. Si us en fixeu hi ha un "friend" encastat que us pot servir per col·locar un estrep (mai com assegurança perquè està molt proper al terra) però la meva recomanació és no intentar pujar-li més el grau a la via/itinerari del que ja té. Si baixem per la canal de l'esquerra uns metres (NW) ràpidament podem agafar uns petits esglaons que per terreny més còmode ens situaran als peus d'una placa tombada molt marcada i característica. La placa es puja sense cap mena de dificultat i ens porta en un minut a l'agulla Tchihatcheff (3042 m). D'aquí, continuant la cresta topem amb la instal·lació d'un ràpel de 40m. Ràpel molt bonic, sense cap problema tècnic, on les cordes es recuperen fàcilment.

Primer tram de cresta, baixant de l'Argarot i placa característica del Tchihatcheff.

Des d'aquest collat anirem buscant el camí més evident per la dreta (SE). Mitjançant un sistema de grans escales arribarem amb pocs minuts a l'agulla Franqueville (3057 m) i ja en portem 3!. Ara ens queda un tram de progressió per la cresta bastant horitzontal i entretingut fins a la bretxa superior de LLosás. Es podria dir que aquí s'acaba una part de la cresta bastant diferent de la que ens espera. Hem tardat unes 4'30h i tots tenim la sensació de que el més difícil està passat.

Ràpel de 40m i pujada al Franqueville per la vessant de LLosás.

Preparant el ràpel de 20m.

La sorpresa ve després del ràpel de 20m que ens duu a la marcada bretxa superior de LLosás. Tothom comença a dir la seva de com afrontar els següents metres. Ens comencem a mirar diferents ressenyes i finalment optem per "explorar" nosaltres mateixos quin és el camí millor. Em fico per l'esquerra (NW) seguint les indicacions d'una de les ressenyes per una zona molt exposada, enmig de blocs grans i molt descompostos. Tot i que es va fent tens la sensació que allò pot caure en qualsevol moment i que t'estàs "jugant el jeto" sense haver-ne la necessitat. Poc a poc els passos són més difícils i finalment la llum s'encén i decideixo informar que per allí no és el camí. Sort que m'he retirat a temps. Me'n dono compte quan estic desfent els passos que havia fet abans ("pa velno matau"). Aquell tram sembla un castell de cartes que es pot ensorrar en el moment menys esperat.
Ho provem per l'altra banda (SE). Jo començo a trepar per una zona de terrasses amb bona roca i me'n dono compte que el millor és passar aquesta zona més lletja per la llengua de neu que queda a pocs metres (o en cas de no haver-ne, per la pedrera). No compensa el risc que prens.
Així doncs que quedi clar. Després del ràpel de 20m que dóna a la bretxa superior de LLosás, baixar a la dreta (E) fins on puguem seguir paral·lels a la cresta caminant! No us compliqueu intentant crestejar. Es pitjor el remei que la malaltia. Seguiu per la dreta fins al segon collat (uns 100m) on després tornarem a buscar la cresta per una grimpada fàcil.

Pujant per la vessant de LLosás, agulla Escudier i últims metres fins l'Aneto.

En aquest que vam passar quasi íntegrament per la vessant de LLosás, ens vam trobar una zona amb un parell de pitons. La zona era poder més vertical i exposada que el que portàvem fet des de l'últim ràpel però hi havia molts llocs on agafar-se amb seguretat. Crec que si has crestejat fins aquí passes amb facilitat aquest tram però si algú ho necessita ja sap que hi ha dos pitons.
Com he dit al començament la cresta guanya altura ràpidament i la grimpada ens porta a l' agulla Escudier (3315 m) quasi sense voler-ho. De fet, hi ha una mica de desconcert. Cada cop que fem una agulla salta la pregunta, "és aquesta l'agulla Escudier?" Sempre tens la sensació que la següent és la que estàs buscant però davant del dubte les fem totes i un cop a casa ja mirarem les fotos per dir quina és quina.
Des de bon matí hi ha un núvol instal·lat a uns 3200 m que tan sols a estones ens deixa veure l'Aneto. Aquest tram va cadascú una mica pel seu compte. Les forces al grup comencen a estar justes i tothom intenta passar el seu calvari com pot.
Abans d'arribar al collat on finalitza el corredor Estasen fem l'agulla Daviu (3350 m). Els núvols s'aparten uns segons per deixar-nos veure la creu de l'Aneto. El tenim a tocar. Encara estic baixant de l'agulla quan escolto crits de joia. L'Ester està a escassos metres del cim. A fet per primer cop l'Aneto (3404 m)!

Fa bastant aire i la sensació tèrmica és baixa per l'època. Qui no la porta, s'enfunda la samarreta de l'Aspardenya i foto de cim. Ràpidament s'instal·la una boira espessa que ens fa tirar avall ràpidament, en direcció al coll de Coronas. Després d'haver fet la cresta, el pas de Mahoma el passem xiulant. Quasi a l'alçada de la punta Oliveras (3292 m) ens trobem la neu de la glacera. Mentre la gent s'enfunda els grampons vaig a fer el cim en uns minuts. Ningú m'acompanya. I jo el faig perquè sempre hi he passat pel cantó però per mandra a caminar 3 minuts et quedes sense fer-lo. Avui ja tenia al cap que el faria. La llàstima és que un cop al cim, tot i escoltar a la resta de grup, no els veia per la boira o sigui que m'he de conformar amb un autoretrat. El Rafel, ja tornant amb el cotxe cap a casa, ens il·lustraria amb la tràgica historia del sr. Oliveras i les dues morts que hi va haver en aquella zona.

Foto Aspardenya a l'Aneto, pas de Mahoma i baixant pel des del coll de Coronas.

En pocs minuts arribem al coll de Coronas (3196 m) i l'aire passa a gran velocitat. Tens la sensació que algú s'hagi deixat la porta oberta. La desgrimpada es fa una mica entretinguda amb els grampons però aviat toquem la neu a l'hora que comença a ploure. Per sort dura un quart d'hora i avancem ràpid per les llengües de neu que ens portaran cap als ibons de Coronas. Ja portem 8 hores de jornada i tenim que accelerar una mica el ritme si volem agafar l'últim bus.
Tornem a l'ibon Inferior on hem fet el bivac, carreguem el material que hi havíem deixat a les motxilles i cap avall sense parlar gaire. A ningú li farà gràcia haver de fer els 9 km de tornada a peu o sigui que no ens entretenim.
Afortunadament arribem mitja hora abans. Ara si que podem gaudir de la sortida. La primera de la temporada ha estat força bé. Unes 11h del bivac al refugi de Coronas (parades incloses).

Resumint, cresta molt bonica. Entretinguda en les seves primeres 3 agulles però sense cap dificultat especial o millor dit, insalvable. El segon tram de cresta, és més de grimpada. Recordeu que després del ràpel de 20m de l'agulla Franqueville, on es comença a ficar dret per arribar fins l'Aneto, sortim de la cresta i fem uns 100m per la dreta, vessant de LLosás (SE) per després anar a buscar progressivament un altre cop la cresta. Em va deixar una bona sensació llevat del tram lleig que us acabo de dir com evitar. Molt recomanable.

Btt: Balaguer - Erta. Cérvoles - Erta. Montalegre

Sona el despertador i als cinc segons un fort tro em fa pujar les pulsacions. No pot ser! La previsió del temps fa dos dies era bona. Són dos quarts de cinc i em fico ràpidament al canal 3/24 per veure la predicció meteorològica. Mentre van passant les notícies de política i amb la tronada com a banda sonora vaig endrapant com puc el bol de cereals. El titular del temps és eloqüent "Canvi inesperat del temps".

Porto molts mesos esperant aquest dia. L'any passat vaig estar donant la tabarra per anar a fer una pedalada popular de Balaguer. La ja mítica "Ermitanyos". Uns problemes de salut em van impedir anar-hi però l'Albert, l'Amadeu i el Jordi s'hi van aventurar. Pels dos primers va ser tot un calvari. Aquest any, ja havíem marcat el dia amb antelació perquè la gent s'anés preparant però aquest canvi meteorològic no el contemplàvem.
Surto de casa i comença a ploure. Recullo al Carlos, un gran aficionat del món de la bicicleta i el silenci s'apodera del viatge cap a Balaguer. Amb la cara, ja sigui per la son o la incredulitat, paguem.
Als pocs minuts per les 6 del matí arriben el Jordi, repetidor de l'Ermitanyos i el Joel, austeritat en persona. Decidim anar a fer un cafè mentre decidim què fem. Volíem matinar per evitar alguna hora de calor. No serà el cas. El Carlos, enamorat dels aparells electrònics treu el seu iPhone i consulta el radar meteorològic. L'evolució dels núvols marca que la tempesta ens haurà creuat en poc menys d'una hora. Ens en refiem i mentre encara cau alguna gota ens adrecem a l'aparcament per preparar-nos i iniciar la sortida.
Sortim una mica a l'expectativa, mirant el cel. És un quart de vuit. El Jordi, que porta el mòbil amb un GPS i els tracks descarregats ens va indicant els diferents trencalls que hem de seguir. Quasi no ens n'adonem i ja estem a Castelló de Farfanya. La gent està amb la moral ben alta.

Els 4 sortint des del teatre de Balaguer. A pocs quilòmetres de Balaguer. Davant de Castelló de Farfanya.

Després d'un tram de carretera agafem la primera trialera (la professora de català em recordaria que trialera és un barbarisme). Bonica i ràpida per fer el tastet. Aquesta serà la tònica de la sortida. Pujades per pistes en molt bon estat i espectaculars trams de baixada per corriols/trialeres/senderes/viaranys (què bonic aquest últim sinònim).
Poc a poc el terreny comença a pujar i ens agafem la primera pujada amb molta calma. Tant que quasi per sorpresa arribem a l'ermita de Cérvoles. Tots ens havíem agafat de referència uns repetidors i l'ermita queda molt per sota. L'eufòria s'apodera de nosaltres. Ja n'hem fet una!
El Joel, es comença a ressentir de la cuixa, el Jordi per precaució estira i el Carlos es posa cremeta (és de pell delicada).

Ermita de Cérvoles i el Carlos en primer pla ficant-se crema protectora.

En Yeti, bon amic de Castelló de Farfanya ens havia dit que la sendera cap a Os de Balaguer s'agafa justament un kilòmetre després de les taules de ciment de l'ermita. A mitja baixada allí està. A l'esquerra i marcada amb fites. Compte en no passar de llarg ja que ens agafa en plena baixada i la gent s'emociona pel descens i no pensa que ha de buscar el trencall!
Hi ha una primera part que planeja i puja fins que canvia de vessant. Tres ziga-zagues i cap a Os de Balaguer per un corriol molt pedregós en la seva part inicial. Aquest terreny fa punxar el Carlos d'un cop de llanta. Quan remunto a peu els 150m per veure que ha passat veig que ja quasi té enllestida la roda. Com es nota que en la seva joventut va competir en Btt. Continuem fent el descens per un terreny que cada cop és més franc i ens fa anar més ràpid. Compte que hi ha algun gir brusc. Primer el Joel i després el Jordi perden tracció de la roda davantera tot i que tan sols llepa el terra el Jordi. El Joel és un expert en treure els pedals de les cales en el últim moment i salvar "l'estarrossada". El corriol acaba saltant tot un seguit d'espones enmig dels ametllers.
A Os de Balaguer podem reposar aigua a la font de la plaça (té un gust especial). Continuem per una pista bona fins una granja amb una gran bassa de purins. Allí anem cap a l'esquerra per guanyar alçada i donar un tomb per acabar baixant pel viarany que tenim davant nostre. Molt divertit i complet que està indicat com a recorregut del centre BTT.
Acabem sortint a poc menys d'un quilòmetre del monestir de les Avellanes. El Joel que ja porta quilòmetres amb problemes musculars decideix no empitjorar les coses. Decisió sempre difícil de prendre. Hi ha cops en que ens oblidem que aquella ruta, aquelles muntanyes sempre ens estaran esperant i forcem el nostre cos per acabar i aconseguir allò que ens hem proposat. La gent més visceral ho pot confirmar. El Joel, assenyat com és, fa el descens cap a Balaguer per carretera. Nosaltres ens abastem d'aigua davant de la porta del monestir, uns metres de baixada en direcció est (E) i agafem un camí que baixa en pocs metres fins una fondalada i que ràpidament recupera altura. Als 50 metres d'iniciar la pujada tombem a l'esquerra per enfilar-nos per un corriol. Entretingut i divertit. Acabem sortint a la carretera que ens porta a Vilanova de la Sal. Nova font amb aigua de millor gust. D'aquí ja veiem l'ermita de Montalagre.
Anem seguint per bona pista els indicadors cap a l'ermita. Sortint de Vva. de la Sal, ens hem saltat un breu tram de corriol. A mig quilòmetre del poble puja una pista cap a la dreta (E). Passem dos trencalls, un a l'esquerra i l'altre a la dreta i a mig quilòmetre, abans d'una marcada corba de dretes, ens fiquem en un camp anant a buscar una zona boscosa (E). Arribem a la collada de Llorenç i continuem per la pista fins a dalt de tot de Montalegre.
El silenci, quina por el silenci quan no et responen després d'haver preguntat. El Carlos no puja com antany (tot i la que btt és la mateixa). Crec que porta un tortell de reis ben gran com diria el Roviretti. Tan sols veig pedalant el seu honor, l'honor d'algú que ha estat a dalt, l'honor que et fa avançar a cada metre per no patir la humiliació que és, pels que han assaborit l'èxit, ficar peus a terra. La deshonra que significa per algú que va amb un maillot de la copa Grundig (tan sols els iniciats saben el què significa) d'empentar la bicicleta i que et creuis amb una mama i una filla que baixen d'on tu estàs patint tant per arribar. De perdre la poca reputació que et queda dintre del món de la btt. Aquestes són les situacions on et trobes a tu mateix. On pots copçar allò del que estàs fet. Les situacions extremes. El Jordi ja no pot ni repetir que "no pesen els anys sinó els quilos". Ell si que va grogui. Pinten bastos. Com ja sé que és anar petat els deixo sols, en aquella intimitat que va naixent entre tu, la "pàjara", la bicicleta i el terreny pel que puges.
Les vistes de mitja Noguera mereixen l'esforç. Als peus de l'ermita ens queda Sant Llorenç de Montgai, Balaguer i la plana al fons. Arriben a Montalegre i quasi no poden ni gaudir d'aquest paisatge. Hi són però no hi són. El Carlos està maleint les classes d'spinning, cycling o com collons es diguin. Per mantenir sí, però per progressar a nivell de resistència física res de res. És un enganyat! Diu que ha menjat, que té l'energia que necessita però els seus músculs no l'acompanyen. Els intento convèncer de que tenim a tocar l'altra ermita. El Carlos no vol escoltar res, ja ha fet prou arribant a Montalegre. Ja fa estona que el cap li va per un cantó i el cos per on pot. El Jordi que no té aquella fredor que ha demostrat el Joel a les Avellanes, tot i tenir problemes musculars severs, està casi mig enredat però arriba un "uriundu" (persona autòctona, de la zona) i ens informa que la pista està molt bé per pujar (el Carlos insistia en que la pista estava malament) però que potser és un pel més dreta que la de Montalegre i més llarga. S'acaba el debat. Cap avall. De res serveix comentar que durant tot el dia hem anat evitant la pluja que va caient pels voltants. No es creuen que avui els Deus estan amb nosaltres. Que és el dia. Avui són ateus. El Carlos vol anar a Vva. de la Sal i agafar la carretera. Passa de més trialeres. Li fan molt mal les mans, els braços, les cuixes... però això és innegociable. Una cosa és no fer una ermita i l'altra fer una "retirada cobarde" en tota regla.

El Jordi i el Carlos, pujant cadascú amb el seu calvari personal i foto dels tres a l'ermita.

Amb el googlemaps havia vist un viarany que baixava fins a la collada de Llorenç. "L'uriundu" ho confirma i diu que si hi vaig ell m'acompanya, que sol no li agrada fer-la. Aquest últim comentari l'entenc en la primera part de descens. Molt pedregós i una mica tècnic. Els que us estimeu les bicis més que a la dona absteniu-vos o feu-lo a ritme de jubilat tot i que perd part del seu encant. El silenci es veu trencat pel soroll dels frens i els impactes dels rocs contra les llantes i el quadre. Tan sols penso en no punxar. I és que hi ha corriols que si no els fas al límit, millor no fer-los.
M'acomiado d'aquest veí de les Avellanes i remunto un altre cop cap amunt fins al trencall de la trialera de descens cap a St. Llorenç de Montgai. Allí m'estan esperant els ferits de guerra. Aquest nou corriol s'agafa baixant després d'un dipòsit metàl·lic que ens queda l'esquerra pel segon camí que surt en direcció Sud (S). Hi trobarem una fita de Btt. Aquest camí porta cap una construcció abandonada i gira de cop 180º per convertir-se en una sendera que ens portarà per un magnífic descens enmig del bosc. És ràpid, molt ràpid. Brutal. L'últim terç de descens va vorejant un barranc. Com diu l'Alfons, "es fácil pero no te caigas". Algun tram exposat.
Arribem a una ampla pista i continuem el descens creuant la via del tren de la Pobla fins sortir la paret de l'Òs, clàssica zona d'escalada de St. Llorenç de Montgai. En aquest punt l'Ermitanyos va cap a Camarasa i puja l'última ermita, la de Sant Jordi, per tornar a desfer camí i fer la tornada cap a Balaguer pel mateix itinerari que seguim nosaltres. Em cau la llagrimeta mirant cap a Camarasa perquè ho tenim aquí, a tocar, però ja els he demanat massa fent la trialera. Els pobres no l'han gaudit com es mereix. Tornarem a fer-la segur.
Passat St. Llorenç de Montgai creuem la presa de l'embassament i anem seguint les fletxes verdes, quasi sempre paral·leles al canal fins arribar planejant a Balaguer.

Les cares ho dieun tot. El Carlos, jo i el Jordi en la tradicional foto "Gaston".

Sortida d'uns 1750m de desnivell i uns 73 km. que a nosaltres ens va costar 8 hores (tot inclòs). Aquest horari no és de referència. Crec que ficar 6 hores seria més adient per un nivell normal. Normal amb el mínim d'entrenament que la sortida exigeix. Nosaltres ens ho havíem agafat com una sortida de tot el dia, amb la calma, a disfrutar de la bicicleta perquè érem coneixedors de la seva duresa i tot i això aquest cop no ha pogut ser. El Jordi ens ha passat l'enllaç amb la ruta sobre el mapa.
Btt en estat pur. Els hi dono la raó a tota la gent que la recomana i que m'ha estat insistint durant tant de temps. De les millors sortides que he fet mai. Un 11 pels exploradors que han trobat i netejat aquests corriols. Hi tornarem.