Btt: 1r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin (104km i 3000m)

Pirines Epic Trail Extrem: El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin

El Raül, el Carlos i el Jordi a Castarné

Sona del despertador. Castarné. Despertar-se veient aquestes parets, aquest sostre, sempre és sinònim d’activitat pirenaica. Avui iniciarem la Pirines Epic Trail en la seva versió Extrem.

Poc a poc anem acudint al menjador per intentar omplir els dipòsits per a la que serà la jornada més llarga i dura de la ruta. Més de 100 km i 3000m de desnivell.

Iniciem el corriol que baixa de Casterné al càmping. La tarda anterior vam baixar un centenar de metres per comprovar-ne l’estat. El Jordi ens comentà que l’havien netejat i que es podia fer. No és molt complicat. Té algun tram més entretingut i quasi tot pedalable (llevat d'alguna zona aïllada). El Carlos, que té present el "fiasco" de l'última ruta que vam fer, s'ho agafa bastant conservador i evita exposar la "salut" de la bici innecessàriament. Al Jordi i a mi, per contra, ens pot l'impuls i intentem baixar el màxim de sendera damunt de la bici arriscant innecessàriament.

Superant les dures rampes i al fons Bonansa

Enllacem amb el track de l’última etapa per arribar fins a El Pont de Suert. Això ho hem de fer així perquè l'inici teòric de la ruta és des del Pont de Suert però nosaltres, al poder disposar de casa a Castarné, fem uns quilòmetres més. Arribem a la capital de l'Alta Ribagorça per un camí força planer i un corriol “extra” que no surt al track. Passem pel caixer a treure diners, ens fem les fotos de rigor i iniciem la pujada de Cirés, primer per camí, després creuem el riu, seguim per quitrà i posteriorment una pista amb algun tram de pedra descomposta.

Aquesta pujada suau ens porta fins a Bonansa. La variant clàssica de la ruta segueix per carretera fins al port homònim i per pista arriba a Espés. La variant extrem que fem nosaltres puja fins a Les Paüls. El primer tram de pista és força dur però de bona adherència. Creuem unes boniques pinedes (on s'hi han de fer força bolets) i trobem una rampa ben dreta i trencada que es fa molt dura. És el clàssic "Yuhuuu" (expressió que es crida quan estàs fent una rampa dura i de sobte, quan penses que s'acaba, apareix un tram encara pitjor).

Espectaculars vistes del Pirineu

Passem per Neril i després d'una curta sendera arribem a Les Paüls on omplim els bidons. Iniciem un descens per GR per un paratge espectacular. Es va creuant el riu i s’ha de carregar la bicicleta algun tram curt però aquestes pauses t'ajuden a contemplar el fantàstic entorn. L'últim cop que creuem el riu, hi ha una pujada per un "pedregal" d’uns 10 minuts. El Carlos diu que sembla que hagin agafat un camió i hagin tirat les pedres al mig de la sendera. "Bike tooling" total. Fins al moment tot era massa bonic. Arribem a Espés. Tornem a omplir bidons mentre comentem l'espectacular inici de ruta. Està sent brutal. 

Bar de Seira

Fem un breu descens per passar pel pont que creua el barranc d'Espés i iniciem la pujada de Selvaplana. En aquesta última baixada he punxat perquè em perd pressió la roda de darrera. Fico una mica d'aire i m'avanço per canviar-la més endavant, en alguna ombra. El sol ja està escalfant de valent. Bon camí i uns 300m (de desnivell) d’ascensió. Quan arribo a dalt, em trobo al Jordi sota l'ombra d'un pi i veig que ja comença a estar tocat. El sol no s'està apiadant de nosaltres. El Carlos té un principi d'insolació i ens canta una cançoneta d'un "melocotón". Insisiteix en que és boníssima però crec que no la veus igual amb el cansament que comencem a acumular que a altes hores de la nit amb un estat semi-etíl·lic. Fem un ràpid descens per camí i torno a punxar. Aquest cop ha estat un cop a la llanda. He de començar a fer conducció conservadora perquè ja m'he quedat sense càmeres en escassos set quilòmetres. Continuem el descens per pista molt descomposta cap a Seira. Tenim una petita errada pensant que el track ens portava fins a la Múria i hem de remuntar uns metres per agafar el camí correcte. A mesura que ens apropem al congost de Ventamillo ens venen glopades d’aire calent que sembla que et cremin. El Jordi comença a estar "inaniciano" (persona que té inanició). A escàs mig quilòmetre de Seira punxa la roda del darrera. Arriba al poble a peu i punxat. Té gana i set i la roda pot esperar. Fem parada a dinar al bar Centro on quedem tips com a bous.

 

Tram d'asfalt després de dinar

Després de canviar la càmera fem un tram de 10 km per la carretera N-260 fins quasi Campo. El Carlos té la sensació de que se li frenen les rodes. Comença a patir al·lucinacions. El dinar l’ha atipat massa. Ens desviem cap a Senz i Viu i a la primera ombra el trobem parat. El Jordi i jo continuem pujant per carretera. La sensació de calor és exagerada. Em preocupo pel Carlos. Tarda massa. Baixo a buscar-lo. Me'l trobo que no va ni amb rodes. El copiós dinar no el deixa pedalejar. Comença a divagar. Diu que les "fucking" mosques se li fiquen al damunt per a que les pugi fins dalt al coll. S'ha d'anar molt fotut per arribar a la conclusió de que estàs carregant una mosca!

Intentant recuperar-nos de la calor a Viu

Ens aturem a totes les fonts que trobem. Arribem a Viu on s'acaba la carretera i la parella no pot evitar ficar el cap sota la canella (aixeta) per refrescar-se. Fem l’últim tram fins al coll de Cullivert cadascú al seu ritme. Jo vaig fent i els espero a dalt. La pista puja en tot moment i té curtes rampes que a mesura que ens apropem al coll es fan més llargues i dretes. Alguns trams estan cimentats. El Carlos ha d’aturar-se a buidar. Té "el Wally aguaitant". El Jordi, que cubica gran cilindrada ha de parar a menjar. En principi havia entès que havia de parar a cagar (com el Carlos) però al coll em diu que no era cagar sinó menjar. Jo encara tinc el dinar a la boca de l'estómac i pensar en menjar em fa venir basca. Quan fa pujar de revolucions el seu potent motor el consum energètic se li dispara. Un cop al coll encara ens queda un curt tram de pujada. Tot i això és un bonic corriol que en la seva primera part puja i després baixa per ja iniciar l'últim descens.

Al coll de Cullivert

La baixada per pista és idèntica per la ruta clàssica i per la extrem. De fet, des del poble d'Espés tots dos itineraris coincideixen. En la seva part final però, la versió extrem va a buscar el riu per una sendera molt tècnica, directa i bonica. Creuem per un pont i amb l’ajuda d’uns passamans de cadena accedim al corriol de l’altra vessant. Tres ponts creuarem en total. Hi ha algun pas aïllat on hem de carregar la bici però el corriol és bastant tècnic, trenca-cames i a la vegada divertit. Un continu puja baixa que va planejant amb lleugera tendència de descens. El Carlos i el Jordi no opinen el mateix. Les curtes pujades explosives els sobren. Poder si no estigués al km 100 podrien gaudir-lo més. Ara tan sols esperen arribar a l’hotel. Curta sendera pedregosa fins a les portes de Badaín i ens reagrupem tots. El Jordi se'n va directe a la font del poble. Acabem l'etapa per carretera transitada. Passem per l'embassament de Lafortunada, un túnel sense il·luminació i fem els 5 quilòmetres finals fins a Salinas de Sin on hi tenim l'allotjament, el mesón de Salinas.

El Carlos ens dóna un primer exemple de dislèxia. A la recepció diu "tenemos una silla reservada, ai perdón, una mesa reservada, ai, quiero decir, una habitación!". La següent és dir "mira quin cabrón més colega" (aplicació de la propietat commutativa a la frase "mira quin colega més cabrón"). O el sol li ha socarrat els circuits o no som capaços d'interpretar el seu llenguatge binari (defecte professional).

  

 

Tram trenca-cames de la variant extrem

"Tu me das cremita, yo te doy cremita..."

Al magatzem on hi guardem les bicicletes hi ha un compressor per inflar neumàtics i una caixa d’eines. Es veu que en aquest establiment estan preparats per a rebre ciclistes. El Jordi aprofita per roscar la biela que li fa una mica de joc i a passar per la dutxa abans dels "xampus" i el sopar que ens hem ben guanyat.

El Jordi precisa de l'ajuda del Carlos per sucar-se de Radiosalil tota l'esquena. Ha estat una etapa llarga, dura i entretinguda. Més de 100 km i uns 3000m de desnivell, amb trams de corriol molt tècnics. 8h pedalant i més de 13 en total. Bon inici de ruta.

Els mesos de bicicleta del Carlos (tot i que ha estat quasi tot l'estiu en blanc) li han permès arribar més o menys bé però el que no deixa de sorprendrem, un cop més, és el Jordi. Sense quasi tenir temps per entrenar ni poder tocar la bicicleta ha acabat una etapa duríssima. És el clar exemple d'aquella famosa frase que diu que el poder està en la ment. En el món animal hi ha els "jabalís" i un individu evolucionat d'aquesta espècie que és el Jordi. Tothom al·lucina amb ell de la seva resistència i capacitat de portar el cos al límit (i jo crec que molts cops el supera).

Btt: Pirines Epic Trail Extrem

Pirines Epic Trail Extrem (3 etapes)

La Pirinés Epic Trail és una ruta que "l'organitza" l'empresa Aramon. És similar, en quant a filosofia, a les Pedals o Tracks. Ruta per etapes on acostuma a prevaldre més l’aspecte paisatgístic que no pas l’esportiu.

Són uns 240 km i cap a 7000m de desnivell pels llocs més emblemàtics de les comarques de l'Alta Ribagorça catalana i la Ribagorza i el Sobrarbe aragonès. 

Hi ha dos versions d'Epic Trail, la Clàssica i la Extrem. Com sempre, podem escollir entre pagar a l'empresa i fer-ho a través d'ells o fer-la per lliure que és com nosaltres ho hem fet. 

Granges de Viadós

Primer de tot hem de decidir en quants dies la farem i quina versió farem. Tindrem en compte el nostre nivell tècnic, físic i els dies disponibles.

La Pirines Epic Trail Clàssic són 235km i 6500m. És una ruta que no presenta moltes dificultats tècniques ja que la major part dels descensos es fan per pista però podríem dir que té la mateixa exigència física que la seva germana extrema. És dura però pel meu gust li manquen corriols. En canvi la versió Extrem, amb les seves senderes "heavy metal",  li dona aquest punt de dificultat tècnica. Això fa que invertim més temps en el recorregut a causa de les baixades força entretingudes i tècniques (territori per a bicicletes enduro). Millor fer-ho amb una bici de doble suspensió perquè hi ha trams bastants exigents.

La versió Extrem presenta uns descensos per corriol força tècnics, que no són fàcils. Per fer-ho en tres dies s'ha d'anar una mica rodat perquè com he dit, les variants "extrem" són molt entretingudes. Per gaudir de la ruta i anar amb temps de marge millor fer-ho en 4 etapes. A Seira hi ha allotjament, a Plan també i a Castejon de Sos la oferta és amplíssima.

Nosaltres, al no disposar de mes dies, hem dividit el recorregut en tres etapes:

El Pont de Suert (Castarné) – Salinas de Sin

Salinas de Sin – Castejón de Sos

Castejón de Sos – El Pont de Suert (Castarné)

El recorregut que tenim en la ruta és canviant. La zona propera al Turbón és molt pedregosa, seca, amb pistes i corriols descompostos. A mesura que anem cap a la vall de Bielsa la vegetació és més humida però sense arribar a les condicions que ens podriem trobar a la Vall d'Aran o el Pirineu francès. La predominància del clima mediterrani és ben patent, sobretot en les vessants sud.
El material utilitzat és el que podeu veure a la fotografia i que ressenyo a continuació:

 Xancles (si no voleu anar sense mitjons mireu que no siguin de les que separen el dit gros, que siguin obertes)

Impermeable

Pantalons paravent

Samarreta interior tèrmica

Malles tèrmiques

Mitjons d'hivern

Banyador

Maneguets

Buff

Llum vermella posterior

Càmera fotogràfica

GPS

Piles de recanvi (recarregables) i carregador de piles

Càmeres pel pneumàtic

Clau multi funcions

"Tronxacadenes"

Brides

Adaptador de valvula d'aire (per poder inflar a la benzinera)

Bomba d’aire

Kit de reparació de punxades

Cinta americana

Crema de protecció solar

Crema pel culet (importantíssima)

Raspall de dents i crema dental

Estat de la Hutchinson Cougar al finalitzar

Noteu que o hi ha tovallola ni sac. A l'hora de buscar l'allotjament pregunteu que tinguin llençols i tovalloles per així estalviar-nos haver-ho de carregar.

Resumint diria que és una ruta molt recomanable, sobretot en la seva versió Extrem que et dóna un plus d’entreteniment que no disposa la clàssica ni altres rutes més famoses. I si no heu visitat aquesta fantàstica zona del Pirineu, la Pirinés Epic Trail esdevé imprescindible!

Btt: Montserrat - Alcarràs pel camí de St. Jaume

Sona el despertador i és fosca nit. Tinc la sensació que m'acabo de ficar al llit. Dos quarts de cinc. No tinc temps per ficar-me a pensar en la son que tinc. Faig el ritual de cada matí. Un cafè amb llet. Mentalment repasso el que m'espera. Excepcionalment tinc totes les coses de la sortida preparades. Bé, totes no, m'he oblidat de fer-me dos sandvitxos.

Camí de Sant Jaume: Montserrat-Alcarràs

Vaig cap al local de l'Aspardenya. Ens hi espera un mini bus que ens portarà a Montserrat. Avui farem el tram del camí de Sant Jaume que va del monestir de Montserrat fins a Alcarràs. Al no ser una volta circular la logística és més complexa però l'Antònio s'ha encarregat de tenir a punt tots els detalls. Pels que no el conegueu és “lo puto amo” en organitzar “tinglados”, chapeau un cop més!

Poc a poc la gent va acudint. Ahir al vespre vam omplir el camió amb totes les bicicletes excepte una que no hi cabia i que portarem en el mini bus. Totes les places estan ocupades. La convocatòria i predisposició de la gent ha estat extraordinària. Som 30 persones, que es diu aviat. L'Avel·lí a l'hora de donar difusió dels actes i esdeveniments és un crack!

El grup després d'haver segellat les credencials

Iniciem el trajecte fins a Montserrat i com és d'esperar ningú dorm. N'hi ha que fa molt temps que no ens veiem i anem xerrant els uns amb els altres.

L'arribada a Montserrat és magnífica. Ens trobem per sobre d'un mar de núvols. Tan sols sobresurt al fons Sant Llorenç del Munt. L'Antonio, que s'ha encarregat de recollir les "composteles" (o credencials) per tothom, les comença a repartir i anem a l'Hotel Abat Cisneros a segellar-les. Foto de rigor amb la càmera i el gran angular del "fotògraf" David i comencem a pedalar.

La Santa Cova des del monestir

Seguim la carretera que va cap al coll de Can Maçana (direcció Oest). No presenta cap dificultat tot i que va en lleuger ascens. En aquest punt volíem evitar continuar per la carretera que és per on et porta l'itinerari del camí de Sant Jaume per a bicicleta, però uns s'han avançat i, per no dividir el grup, em continuat per carretera.

A la urbanització Montserrat park s'hauria d'agafar un camí que va cap al Puig de Francolí. Al track del Wikiloc que he penjat està ficada aquesta variant correctament, molt més fidel i propera al camí que es fa a peu. De fet, la variant ja l'agafem per camí des del coll de Can Maçana. Incomprensiblement, la ruta marcada per bicicletes et fa creuar l'autovia A-2 per un carril que es circula en direcció contrària. És un tram d'uns 400 metres. És la via que utilitzen els vehicles que van direcció Barcelona i volen passar pel coll del Bruc (majoritàriament mercaderies perilloses que no poden passar pel túnel). Amb el perill que pot suposar pels grups nombrosos com el nostre. D'aquí la variant proposada. A sobre, és per camí de terra i passa per Sant Pau de la Guàrdia com el camí per a vianants.

A partir d'aquest punt continuem per carreteres secundàries fins a Igualada que creuem ben d'hora. El Santa, ens ha ofert una caiguda de les seves. Anava fent el cabra, com sempre, amb la bici i de sobte s'ha vist al terra cargolat amb la bici i unes bones rascades al braç. Aquest noi és indomable! Hem continuat pel centre de la capital de l'Anoia fins arribar a l'altre extrem de ciutat on hem parat a esmorzar a la bonica ermita de Sant Jaume de Sesoliveres, passat Igualada. Allí ens hi trobem a l'Enric i la seva dona que han portat el camionet, primer amb les bicicletes i ara amb l'avituallament. Agraïm al Joan de la ferreteria Llorenç que amablement ens ha cedit el vehicle d'Agromalla, a la Cooperativa del Camp la fruita i els sucs i al pub Music Jocs els Aquarius. Dóna gust tenir patrocinadors amb aquesta voluntat de col·laboració. No fa falta preguntar dos cops perquè t'ajudin d'alguna manera. Al Google+ els hi ficaria un +1!

El Jaume i el Jordi més frescos que una rosa a la Panadella

A Jorba agafem un carril bici que va paral·lel a l'autovia durant uns kilòmetres. Iniciem la pujada més llarga de tot el recorregut. La Panadella. No presenta cap dificultat especial. És asfalt tota l'estona (llevat d'uns centenars de metres passat Porquerisses). Recomanable parar una estona a Santa Maria del Camí abans d'afrontar els últims 4 quilòmetres que sense cap mena de dubte són els més durs de tota la jornada.

Camps de cereals a la Segarra

Anem segons l'horari previst tot i la punxada del Claudio. Cadascú ha pujat al seu ritme i a les 11 del matí ja hem passat el més dur.

A la Panadella el camí deixa l'asfalt dominant en aquesta primera part de ruta i toquem els tan desitjats camins (que per això hem vingut en btt). Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells i corriol. Si, si, ho he dit bé. Corriol. "El corriol". Quasi que no m'ho puc creure! Escassos dos quilòmetres però que ens han fet gaudir a tots. Hi ha una primera part d'ascens dura i tècnica que ha fet tastar el terra al Xavi (més que el terreny ha estat un problema d’adaptació amb els pedals nous). Després un divertit descens molt ràpid i fàcil, per tornar a enllaçar amb camins de terra. Hi faig tan èmfasis en la sendera perquè aquesta és una ruta de btt atípica. És el Camí de Sant Jaume i l'objectiu és la peregrinació a Santiago de Compostela i no pas la vessant esportiva. Es prioritza el pas per diferents pobles vers un recorregut interessant a nivell de bicicleta. D’aquí que seccions com la que hem fet no siguin gens habituals.

Després de reparar ràpidament la punxada de la roda del Julià continuem cap a Cervera per l’antiga carretera N-II. El Ferran, va xerrant despistat i es menja un senyal de trànsit. Aquestes caigudes que no t’esperes són les que fan més mal. Continuem i als 400 metres el Santa i el Ricard s’enganxen amb els manillars i aquest últim cau al terra en un vist i no vist!. Hi ha una juguesca i no me n’he assabentat? Si fos a primera hora pensaria que encara estem adormits però al migdia? Sort que anem caient sinó haguéssim arribat ben d’hora al restaurant.

Murals de flors al terra per celebrar el Corpus Cristi a Cervera

Pels carrers de la localitat hi trobem uns espectaculars murals de flors. Celebren el Corpus Cristi. La visita de tants ciclistes fa esfarair als autòctons preocupats per les flors que ho engalanen tot. A mi em preocupa més les mirades trapelles de la canalla que no pas algun accident nostre.
Passat Cervera anem seguint un camí de terra polsós que sense adonar-nos ens porta a les portes de Tàrrega. D’allí cap al restaurant Tramuntana on ja hi ha les dones i familiars de molts que ens acompanyen per dinar plegats. En aquest restaurant no hi tenim problema per guardar les 30 bicicletes. En total som una taula amb 48 persones, quasi com si celebressim una communió!

Després d’omplir la panxa ens tornem a ficar en marxa. Ara, suposo que per l’hora, els quilòmetres i el farts que estem, anem ben agrupats. Al davant hi va el Santa amb una radio i al darrera l’Antònio amb una altra per anar avisant sobre si el grup es va estirant o s’ha d’augmentar la velocitat.

Rodant pel Pla d''Urgell

Passat Castellnou de Seana arribem al Palau d’Anglesola, poble dels padrins del Marc, on hi tenim un altre cop a l’Enric i la seva dona amb el camionet i un avituallament que no esperàvem, el dels padrins del Marc. Orxata, refrescos, aigua ben fresca, xocolata, pastes variades, cireres... Més d'un arribarà amb més quilos dels que ha sortit. Entre el dinar i això arribarem rodolant. Ja es pot pedalar així, ja!

Lleida ja ens queda al cantó i passat Bell-lloc pugem la suau pujada d’Alcoletge per entrar a la capital pel polígon del Segre. D’allí, cap a la mitjana que creuarem i anem seguint el riu Segre fins els Instituts on agafem el camí que va cap a la depuradora. Creuem el pont de fusta per seguir rodant pel marge dret del Segre, cap a Rufea.

La Seu Vella al fons i esperant davant de la parada del bus de Butsènit (on ningú va pujar...)

Aquest tram creua els poc coneguts aiguamolls de Rufea i arriba fins a Butsènit després de superar una curta rampa de 300 metres. Parem a refrescar-nos una mica i assaborir la imminent arribada a Alcarràs. Tan sols tenim 6 quilòmetres que els fem a ritme suau, assaborint el que em fet de ruta, l’èxit. Ritme d’entrada triomfal amb les vistes del poble a l’horitzó. Pedalem fins a la plaça del Triangle. Allí, rebuda d’amics i familiars a l’alçada de la ruta realitzada. Tan sols hi falten pancartes de benvinguda. Sembla que haguem guanyat algun títol! Igual ens proposen per a fer el pregó de les festes d’aquest any! Més d’un s’ha emocionat amb l’inoblidable rebuda. Jo que poder estic més avesat a fer aquest tipus de rutes més llargues també m’ha impactat la magnífica acollida.

Aspardeny@s amb en Fransesc Macià a la plaça "del triangle"

Fem una foto de grup amb en Macià (la seva estàtua) i a fer les merescudes cervesetes mentre anem rient tot repassant les anècdotes de la jornada.