Btt: 2n dia de la Pirines Epic Trail Extrem. Salinas de Sin-Castejón de Sos (73km i 2400m)

Pirines Epic Trail Extrem: Salinas de Sin-Castejón de Sos

Ens despertem després d’haver descansat força. El fet de que no serveixin l’esmorzar fins a les 8 del matí ens ha permès poder descansar alguna hora més. Com ja és habitual, fem una copiosa menjada. Primer amb els sucs i el salat per acabar amb els dolços. Avui no trobarem cap poble on poder parar a menjar i per aquest motiu menjo una mica més del compte.
Abans de la partida, tots tres passem pel WC a treure una mica de pes. El cafè amb llet ha fet efecte. El Carlos i el Jordi aviat ho tenen tot enllestit i els dic que s’avancin, jo encara he de pujar a l’habitació a recollir la bossa i omplir els bidons.

El Carlos sentint-se com l'Obèlix!

Tot just sortir de l’hotel ja ens trobem el desviament cap a Plan. Per carretera poc transitada vaig pujant. Als pocs minuts em creuo amb un cotxe que passa tot moll. Miro cap al cel i veig un cel amenaçador. Comencen a caure gotes intermitents i en pocs segons està plovent. Recordo que en aquesta carretera hi havia galeries. Penso en parar en una d’elles. La pluja cada cop és més intensa però em fa mandra aturar-me per treure l’impermeable sabedor que és un núvol passatger. Finalment, quan veig que les galeries estan massa lluny i estic disposat a aturar-me veig que ja no val la pena perquè vaig mullat fins al moll de l’os. Per sort, pocs minuts després, la pluja cessa. Als deu minuts arribo a la zona de les galeries. Imprescindible portar llum, tan per senyalitzar als altres usuaris la nostra posició com per poder veure-hi.

La carretera no deixa de pujar i les vistes de les parets que ens envolten ens fan petits, molt petits. Just a dalt, on la carretera canvia de vessant agafem un camí paral·lel que passa pel cantó de l'embassament de Plan. Pregunto a un senyor que passeja un gos si ha vist a dos ciclistes. Em diu que els tinc aquí al davant, a escassos 3 minuts. Hem quedo més tranquil tot i que no et pots equivocar de molt ja que passis per on passis fas cap al mateix lloc.

Última rampa dura abans de Viadós i inici del GR de descens

A l'arribar a San Juan de Plan hem de remuntar unes dretes pendents que hi ha dins del poble per continuar per la carretera que va a Gistaín. Llàstima que siguin carrerons tan empinats perquè el poble es mereix un visita amb més deteniment.

Al sortir del poble telefono al Carlos, no sigui que estiguin esperant-me en alguna font i no els hagi vist. Em diu que estan 500 metres per davant meu o sigui que en menys de 10 minuts estem pedalant junts. Coincideix amb la fi de la carretera i l'inici d'un camí força estret, amb trànsit que va fins a les granges de Viadós. La pista va pujant d'una forma molt constant, llevat d'algun curt tram una mica més dret. En la seva part final, passat el càmping, les condicions del camí empitjoren i els últims metres són bastant durs. En aquest tram ens avança un cotxe amb algun aleró. Al Carlos li surt "Yo y mi coche hasta el fin del mundo!". Ens fiquem tots dos a riure. I es que després de veure l'estat de la pista i el cotxe, penses que la gent es fot per qualsevol lloc. 

 

    Refugi de Viadós, vistes del Posets i les granges de Viadós

Passant a la vessant esquerra

El Carlos tancant la porta pel bestiar

Després de 26 km de pujada i quasi 1000 metres de desnivell arribem al refugi de les Granges de Viadós. El marc és incomparable, majestuós. Davant nostre la vessant oest de l'imponent Posets, amb la cresta d'Espadas que el troba des del sud. Omplim els bidons d'aigua al refugi (molt important aprovisionar-nos perquè ja no trobarem aigua fins passat el coll de Sahún) i fem un curt descens entretingut per GR fins al càmping, on canviem de vessant i anem baixant còmodament pel marge esquerra. Iniciem una pujada d'escassos 350m de desnivell bastant ronyosa. El camí no està molt compactat i no fa que sigui una ascensió fàcil, no pots despistar-te i has de mantenir la concentració en tot moment. A sobre, hi trobem vaques que molts cops ens barren el pas i fa que haguem de utilitzar tots els recursos disponibles per foragitar-les temporalment i poder passar (compte si tenen algun jove vedell a la vora perquè ja no són tan manses com les coneixem).

La calor, un cop més, ens està matant però això no fa que se'ns passi desapercebut tot el que ens envolta. Els plans d'Escún, per on hem passat fa poques hores, ens queden petitets, als peus. Tot el massís del Bachimala sotja el Cotiella al sud i nosaltres, al mig de les dues muntanyes, ens sentim com insignificants insectes passejant-se pel llom d'algun animal. Quanta gent hauran vist passar aquests dos. 

Salt d'aigua passat el port de Sahún.

Després de beure una mica ens decidim a fer un còmode descens per pista i la última pujada del dia. Compte que en un marcat gir de dretes hem d'agafar un curt corriol fins al barranc de la Simierre. Remuntem amb la bicicleta a l'esquena un centenar de metres i iniciem la pujada cap al port de Sahún. Els primer tram pel mig del bosc es sobre herba, per una pista en desús que ens augura uns 550 metres de pujada infernals. Per sort, dos terços de la pujada els fem per una "autopista". És la pista que va de Plan a Sahún i està per a que hi pugui pujar un autocar (eufemisme). Com en totes les pujades tots anem al nostre ritme. El Carlos, sota els efectes d'un gel energètic, i esperonat per un tram que no pujava tant ha intentat atrapar-me. L'eufòria li ha durat cinc minuts, els suficients perquè el terreny es fiqués més dur i se li passessin els efectes "dopants". 

Enmig de cagallons de corder abans d'iniciar el PR

A la part alta hi ha el refugi de Marradetas on no disposen d'aigua. Amb el Carlos anem fins al collat per un tram cimentat pensant que hi trobarem aigua però no és així. Decidim esperar allí al Jordi, sota l'escassa ombra d'un vehicle. Estem tots dos assedegats. No vull imaginar com déu estar el Jordi. Als pocs minuts arriba, i com era d'esperar, ve sec del tot. Li pregunto si ha passat pel refugi però diu que no l'ha vist. Ja m'ho imaginava sinó de ben segur que hagués parat a fer un Aquarius.

Tirem avall. Uns excursionistes ens han dit que de camí cap a Sahún hi ha alguna font. En un espectacular salt d'aigua tots tres ens tirem de cap a beure. En condicions normals ningú dels tres ho hagués fet però estem massa assedegats. Continuem baixant per pista fins un corral d'ovelles i partír d'aquí comença el "showtime". Descens fins a Sahún per corriol força, força tècnic. És un PR. El Carlos després d'un curt tram de pedres grosses diu és aquí on li recupera terreny al Jordi i pot treure profit de la seva doble suspensió. Per desgràcia seva, a continuació ens trobem un tram de "bolos" llarg, exigent i espectacular i el Jordi s'encarrega de ficar els punts sobre les is. Arribes al final que no saps si tens les mans tancades o obertes d'agafar tan fort el manillar i els frens. A sobre vaig amb la coberta quasi llisa i això li dona una mica més d'ambient a la baixada (com si no en tingués prou). 

 Descens pel PR i arribant al bonic poble de Sahún

Després d'una bona estona i parar en una font que hi ha a mig camí, arribem a Sahún. El Jordi i el Carlos fan un entrepà i sort d'això. Ens queda el regalet de final de jornada. Una pujada per un rierol sec que fem íntegrament amb la bici a l'esquena. Com ja ens havien advertit al bar, no era molt ciclable però obtenim el premi del descens per un corriol força similar al que habiem baixat anteriorment (menys tècnic per això). Els ciclistes que fan la variant clàssica, a dalt del port de Sahún, baixen cap al sud (dreta) per camí fins a l'inici de la sendera que porta a Villanova, més o menys on nosaltres em pogut tornar a pujar damunt de les bicicletes. A baix, creuem la carretera i seguim cap a Castejon de Sos per la vessant esquerra del riu, per un sender planer força divertit. En pocs minuts arribem al nostre destí i fem els rituals de cada dia. Guardar bicicletes, dutxa i xampú.

El Jordi repeteix un cop més que el Carlos+la bicicleta+la motxilla pesen menys que ell despullat. I estic segur que és ben cert. Tot i aquest desavantatge en el pes, i sense pensar que això pugui ser un hàndicap, no perdonem el copiós sopar ni el bon vi de la zona. Dos dies completats. Ja ho tenim fet això.

Btt: 1r dia de la Pirines Epic Trail Extrem. El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin (104km i 3000m)

Pirines Epic Trail Extrem: El Pont de Suert (Castarné)-Salinas de Sin

El Raül, el Carlos i el Jordi a Castarné

Sona del despertador. Castarné. Despertar-se veient aquestes parets, aquest sostre, sempre és sinònim d’activitat pirenaica. Avui iniciarem la Pirines Epic Trail en la seva versió Extrem.

Poc a poc anem acudint al menjador per intentar omplir els dipòsits per a la que serà la jornada més llarga i dura de la ruta. Més de 100 km i 3000m de desnivell.

Iniciem el corriol que baixa de Casterné al càmping. La tarda anterior vam baixar un centenar de metres per comprovar-ne l’estat. El Jordi ens comentà que l’havien netejat i que es podia fer. No és molt complicat. Té algun tram més entretingut i quasi tot pedalable (llevat d'alguna zona aïllada). El Carlos, que té present el "fiasco" de l'última ruta que vam fer, s'ho agafa bastant conservador i evita exposar la "salut" de la bici innecessàriament. Al Jordi i a mi, per contra, ens pot l'impuls i intentem baixar el màxim de sendera damunt de la bici arriscant innecessàriament.

Superant les dures rampes i al fons Bonansa

Enllacem amb el track de l’última etapa per arribar fins a El Pont de Suert. Això ho hem de fer així perquè l'inici teòric de la ruta és des del Pont de Suert però nosaltres, al poder disposar de casa a Castarné, fem uns quilòmetres més. Arribem a la capital de l'Alta Ribagorça per un camí força planer i un corriol “extra” que no surt al track. Passem pel caixer a treure diners, ens fem les fotos de rigor i iniciem la pujada de Cirés, primer per camí, després creuem el riu, seguim per quitrà i posteriorment una pista amb algun tram de pedra descomposta.

Aquesta pujada suau ens porta fins a Bonansa. La variant clàssica de la ruta segueix per carretera fins al port homònim i per pista arriba a Espés. La variant extrem que fem nosaltres puja fins a Les Paüls. El primer tram de pista és força dur però de bona adherència. Creuem unes boniques pinedes (on s'hi han de fer força bolets) i trobem una rampa ben dreta i trencada que es fa molt dura. És el clàssic "Yuhuuu" (expressió que es crida quan estàs fent una rampa dura i de sobte, quan penses que s'acaba, apareix un tram encara pitjor).

Espectaculars vistes del Pirineu

Passem per Neril i després d'una curta sendera arribem a Les Paüls on omplim els bidons. Iniciem un descens per GR per un paratge espectacular. Es va creuant el riu i s’ha de carregar la bicicleta algun tram curt però aquestes pauses t'ajuden a contemplar el fantàstic entorn. L'últim cop que creuem el riu, hi ha una pujada per un "pedregal" d’uns 10 minuts. El Carlos diu que sembla que hagin agafat un camió i hagin tirat les pedres al mig de la sendera. "Bike tooling" total. Fins al moment tot era massa bonic. Arribem a Espés. Tornem a omplir bidons mentre comentem l'espectacular inici de ruta. Està sent brutal. 

Bar de Seira

Fem un breu descens per passar pel pont que creua el barranc d'Espés i iniciem la pujada de Selvaplana. En aquesta última baixada he punxat perquè em perd pressió la roda de darrera. Fico una mica d'aire i m'avanço per canviar-la més endavant, en alguna ombra. El sol ja està escalfant de valent. Bon camí i uns 300m (de desnivell) d’ascensió. Quan arribo a dalt, em trobo al Jordi sota l'ombra d'un pi i veig que ja comença a estar tocat. El sol no s'està apiadant de nosaltres. El Carlos té un principi d'insolació i ens canta una cançoneta d'un "melocotón". Insisiteix en que és boníssima però crec que no la veus igual amb el cansament que comencem a acumular que a altes hores de la nit amb un estat semi-etíl·lic. Fem un ràpid descens per camí i torno a punxar. Aquest cop ha estat un cop a la llanda. He de començar a fer conducció conservadora perquè ja m'he quedat sense càmeres en escassos set quilòmetres. Continuem el descens per pista molt descomposta cap a Seira. Tenim una petita errada pensant que el track ens portava fins a la Múria i hem de remuntar uns metres per agafar el camí correcte. A mesura que ens apropem al congost de Ventamillo ens venen glopades d’aire calent que sembla que et cremin. El Jordi comença a estar "inaniciano" (persona que té inanició). A escàs mig quilòmetre de Seira punxa la roda del darrera. Arriba al poble a peu i punxat. Té gana i set i la roda pot esperar. Fem parada a dinar al bar Centro on quedem tips com a bous.

 

Tram d'asfalt després de dinar

Després de canviar la càmera fem un tram de 10 km per la carretera N-260 fins quasi Campo. El Carlos té la sensació de que se li frenen les rodes. Comença a patir al·lucinacions. El dinar l’ha atipat massa. Ens desviem cap a Senz i Viu i a la primera ombra el trobem parat. El Jordi i jo continuem pujant per carretera. La sensació de calor és exagerada. Em preocupo pel Carlos. Tarda massa. Baixo a buscar-lo. Me'l trobo que no va ni amb rodes. El copiós dinar no el deixa pedalejar. Comença a divagar. Diu que les "fucking" mosques se li fiquen al damunt per a que les pugi fins dalt al coll. S'ha d'anar molt fotut per arribar a la conclusió de que estàs carregant una mosca!

Intentant recuperar-nos de la calor a Viu

Ens aturem a totes les fonts que trobem. Arribem a Viu on s'acaba la carretera i la parella no pot evitar ficar el cap sota la canella (aixeta) per refrescar-se. Fem l’últim tram fins al coll de Cullivert cadascú al seu ritme. Jo vaig fent i els espero a dalt. La pista puja en tot moment i té curtes rampes que a mesura que ens apropem al coll es fan més llargues i dretes. Alguns trams estan cimentats. El Carlos ha d’aturar-se a buidar. Té "el Wally aguaitant". El Jordi, que cubica gran cilindrada ha de parar a menjar. En principi havia entès que havia de parar a cagar (com el Carlos) però al coll em diu que no era cagar sinó menjar. Jo encara tinc el dinar a la boca de l'estómac i pensar en menjar em fa venir basca. Quan fa pujar de revolucions el seu potent motor el consum energètic se li dispara. Un cop al coll encara ens queda un curt tram de pujada. Tot i això és un bonic corriol que en la seva primera part puja i després baixa per ja iniciar l'últim descens.

Al coll de Cullivert

La baixada per pista és idèntica per la ruta clàssica i per la extrem. De fet, des del poble d'Espés tots dos itineraris coincideixen. En la seva part final però, la versió extrem va a buscar el riu per una sendera molt tècnica, directa i bonica. Creuem per un pont i amb l’ajuda d’uns passamans de cadena accedim al corriol de l’altra vessant. Tres ponts creuarem en total. Hi ha algun pas aïllat on hem de carregar la bici però el corriol és bastant tècnic, trenca-cames i a la vegada divertit. Un continu puja baixa que va planejant amb lleugera tendència de descens. El Carlos i el Jordi no opinen el mateix. Les curtes pujades explosives els sobren. Poder si no estigués al km 100 podrien gaudir-lo més. Ara tan sols esperen arribar a l’hotel. Curta sendera pedregosa fins a les portes de Badaín i ens reagrupem tots. El Jordi se'n va directe a la font del poble. Acabem l'etapa per carretera transitada. Passem per l'embassament de Lafortunada, un túnel sense il·luminació i fem els 5 quilòmetres finals fins a Salinas de Sin on hi tenim l'allotjament, el mesón de Salinas.

El Carlos ens dóna un primer exemple de dislèxia. A la recepció diu "tenemos una silla reservada, ai perdón, una mesa reservada, ai, quiero decir, una habitación!". La següent és dir "mira quin cabrón més colega" (aplicació de la propietat commutativa a la frase "mira quin colega més cabrón"). O el sol li ha socarrat els circuits o no som capaços d'interpretar el seu llenguatge binari (defecte professional).

  

 

Tram trenca-cames de la variant extrem

"Tu me das cremita, yo te doy cremita..."

Al magatzem on hi guardem les bicicletes hi ha un compressor per inflar neumàtics i una caixa d’eines. Es veu que en aquest establiment estan preparats per a rebre ciclistes. El Jordi aprofita per roscar la biela que li fa una mica de joc i a passar per la dutxa abans dels "xampus" i el sopar que ens hem ben guanyat.

El Jordi precisa de l'ajuda del Carlos per sucar-se de Radiosalil tota l'esquena. Ha estat una etapa llarga, dura i entretinguda. Més de 100 km i uns 3000m de desnivell, amb trams de corriol molt tècnics. 8h pedalant i més de 13 en total. Bon inici de ruta.

Els mesos de bicicleta del Carlos (tot i que ha estat quasi tot l'estiu en blanc) li han permès arribar més o menys bé però el que no deixa de sorprendrem, un cop més, és el Jordi. Sense quasi tenir temps per entrenar ni poder tocar la bicicleta ha acabat una etapa duríssima. És el clar exemple d'aquella famosa frase que diu que el poder està en la ment. En el món animal hi ha els "jabalís" i un individu evolucionat d'aquesta espècie que és el Jordi. Tothom al·lucina amb ell de la seva resistència i capacitat de portar el cos al límit (i jo crec que molts cops el supera).

Btt: Pirines Epic Trail Extrem

Pirines Epic Trail Extrem (3 etapes)

La Pirinés Epic Trail és una ruta que "l'organitza" l'empresa Aramon. És similar, en quant a filosofia, a les Pedals o Tracks. Ruta per etapes on acostuma a prevaldre més l’aspecte paisatgístic que no pas l’esportiu.

Són uns 240 km i cap a 7000m de desnivell pels llocs més emblemàtics de les comarques de l'Alta Ribagorça catalana i la Ribagorza i el Sobrarbe aragonès. 

Hi ha dos versions d'Epic Trail, la Clàssica i la Extrem. Com sempre, podem escollir entre pagar a l'empresa i fer-ho a través d'ells o fer-la per lliure que és com nosaltres ho hem fet. 

Granges de Viadós

Primer de tot hem de decidir en quants dies la farem i quina versió farem. Tindrem en compte el nostre nivell tècnic, físic i els dies disponibles.

La Pirines Epic Trail Clàssic són 235km i 6500m. És una ruta que no presenta moltes dificultats tècniques ja que la major part dels descensos es fan per pista però podríem dir que té la mateixa exigència física que la seva germana extrema. És dura però pel meu gust li manquen corriols. En canvi la versió Extrem, amb les seves senderes "heavy metal",  li dona aquest punt de dificultat tècnica. Això fa que invertim més temps en el recorregut a causa de les baixades força entretingudes i tècniques (territori per a bicicletes enduro). Millor fer-ho amb una bici de doble suspensió perquè hi ha trams bastants exigents.

La versió Extrem presenta uns descensos per corriol força tècnics, que no són fàcils. Per fer-ho en tres dies s'ha d'anar una mica rodat perquè com he dit, les variants "extrem" són molt entretingudes. Per gaudir de la ruta i anar amb temps de marge millor fer-ho en 4 etapes. A Seira hi ha allotjament, a Plan també i a Castejon de Sos la oferta és amplíssima.

Nosaltres, al no disposar de mes dies, hem dividit el recorregut en tres etapes:

El Pont de Suert (Castarné) – Salinas de Sin

Salinas de Sin – Castejón de Sos

Castejón de Sos – El Pont de Suert (Castarné)

El recorregut que tenim en la ruta és canviant. La zona propera al Turbón és molt pedregosa, seca, amb pistes i corriols descompostos. A mesura que anem cap a la vall de Bielsa la vegetació és més humida però sense arribar a les condicions que ens podriem trobar a la Vall d'Aran o el Pirineu francès. La predominància del clima mediterrani és ben patent, sobretot en les vessants sud.
El material utilitzat és el que podeu veure a la fotografia i que ressenyo a continuació:

 Xancles (si no voleu anar sense mitjons mireu que no siguin de les que separen el dit gros, que siguin obertes)

Impermeable

Pantalons paravent

Samarreta interior tèrmica

Malles tèrmiques

Mitjons d'hivern

Banyador

Maneguets

Buff

Llum vermella posterior

Càmera fotogràfica

GPS

Piles de recanvi (recarregables) i carregador de piles

Càmeres pel pneumàtic

Clau multi funcions

"Tronxacadenes"

Brides

Adaptador de valvula d'aire (per poder inflar a la benzinera)

Bomba d’aire

Kit de reparació de punxades

Cinta americana

Crema de protecció solar

Crema pel culet (importantíssima)

Raspall de dents i crema dental

Estat de la Hutchinson Cougar al finalitzar

Noteu que o hi ha tovallola ni sac. A l'hora de buscar l'allotjament pregunteu que tinguin llençols i tovalloles per així estalviar-nos haver-ho de carregar.

Resumint diria que és una ruta molt recomanable, sobretot en la seva versió Extrem que et dóna un plus d’entreteniment que no disposa la clàssica ni altres rutes més famoses. I si no heu visitat aquesta fantàstica zona del Pirineu, la Pirinés Epic Trail esdevé imprescindible!