Btt: 1r. dia de la Pedals d'Occitània. Vielha-lo Borg d'Oèlh

Sona el despertador i em desperto a Castarné. Hi ha son, però aquestes parets són sinònim d'alguna activitat pel Pirineu i en pocs segons estic dempeus vestint-me.

Vielha-lo Borg d'Oèlh

Encara estic recuperant-me d'una operació al genoll i ja m'he deixat enredar pel Jordi. Li vaig dir que a partir del setembre podia començar a tocar la bicicleta de muntanya i li ha faltat temps per llençar la proposta.

Abans d'iniciar la marxa

Porto 7 mesos sense tocar-la i faré una estrena de nivell. La Pedals d'Occitània. Per sort fa un mes i mig que surto amb la bicicleta de carretera, ja que és l'única activitat que em deixa fer el metge fins al moment (i alguna cosa de peses amb molt poca càrrega).

He agafat la bicicleta tal com la vaig deixar mesos enrere. Hauria d'haver fet una sortida prèvia per comprovar-ne l'estat però com sempre em passa, se m'ha tirat el temps a sobre. Espero que no hi hagin avaries greus.

Conduïm en fosca nit direcció Vielha. Volem sortir amb les primeres llums del dia perquè sempre es bo tenir hores de marge pels imprevistos que surten (que sempre n'hi ha). Arribem quan encara no clareja. Trobem un hotel obert que molt amablement ens fa uns cafès amb llet (i una pasta pel Jordi que abans de començar ja té gana). 

Per la vall de Varradós i al fons la Maladeta

Comencem a pedalar amb les primeres llums del dia. Pugem direcció a Gausac. Abans d'entrar a la petita localitat baixem per camí seguint les indicacions del camí Reiau. El seguim fins a la localitat d'Aubert. Compte amb les arrels dels arbres que si estan humides patinen molt. Jo, al minut zero ja he llepat amb un roc i veig les estrelles. Tinc dolor de veritat com feia temps que no tenia.
Creuem el Garona i la carretera que va cap a França (N-230) i comencem a pujar pel costerut camí Reiau fins a Arròs. Aquí agafem una pista de quitrà que entra per la vall de Varradós (orientació N/S) i que va pujant lentament fins creuar el riu on hi ha un quilòmetre una mica més dur. Les vistes del massís de la Maladeta que tenim al davant (SW) mereixen aquesta suada matinal.
Creuem Vilamós, pugem a Arres de Sus i enlloc de seguir la pista que baixa a Bossost agafem un altre cop el camí Reiau per un fantàstic corriol que ens porta fins al fons de la vall. Variant molt recomanable. Des d'aquí, Bossost ens queda a escassos dos quilòmetres. La sortida és a l'antiga carretera. Podem continuar 200 metres i tornar a ficar-nos per una sendera però té algun tram que no es "ciclable". Han passat dues hores i mitja des de la sortida i ja no veurem cap altre poble fins l'hora de dinar. Ens apropem fins el primer bar que trobem a Bossost i fem un bon entrepà.

A dalt del Portilhon

Després d'esmorzar comencem a pujar el Portilhon. Els primers 4 quilòmetres i mig són per carretera. 4 "paelles", passem una corba/mirador i hem d'agafar la pista que puja cap a la dreta (N, N/W). Hi ha alguna rampa però en general és una pujada suau que, després de planejar uns quilòmetres, ens porta al límit fronterer amb França. El Jordi en una d'aquestes rampes més dretes ha petat la cadena però amb el "tronxacadenes" ho enllestim ràpid.
Entrem a les Comminges i encetem la part de la ruta que discorre per la Occitània (tot i que la Val d'Aran també és occitana). Els primers dos o tres quilòmetres són un descens vertiginós per carretera. Compte que en una corba de dretes ens hem de desviar per una pista (SE) en ascens fins una sendera brutal que baixa cap a Sent Mamet i Banhères-de-Luishon (heu d'estar atents al punt on s'agafa el corriol).
Com que a França es menja més aviat i l'oferta d'aquesta turística localitat és molt àmplia, parem a entaular-nos en una terrassa. Al cantó hi tenim una tenda de bicicletes però no obren fins a les 3 de la tarda (el Jordi hi volia fer una visita per resoldre uns problemes amb el topall de la sirga del canvi).

La tenda de bicicletes de Banheres

Sortim de Banhères amb lleugera pujada i ens fiquem per un bonic corriol en ascens fins que el Jordi torna a trencar la cadena dos cops en 50 metres. Ens fa mandra tornar a enrere fins a la botiga de bicicletes però el cert és que estem a menys de dos quilòmetres i segurament serà l'única tenda de ciclisme que veurem en tota la ruta. Baixem cap avall i acabo remolcant al Jordi (que porta la cadena a la butxaca) fins a la tenda. Paguem ben pagada la cadena i un altre cop amunt.
Cent metres després del punt on havia trencat la cadena jo punxo el "tubeless"! Tant temps amb la bicicleta parada m'ha fet oblidar que havia d'omplir de líquid segellant la roda. Està més sec que una moixama (aquesta frase es d'en "monsieur" Gaston). Ens ha costat bastant treure el pneumàtic per ficar una càmera però finalment ho hem aconseguit. Aquest làtex enganxa una barbaritat! Després d'aquesta breu pujada (breu en l'espai però llarga en el temps), agafem un curt tram de quitrà per baixar a Sent Aventin. Canvi de vessant i un cop remuntem una dura pendent per dintre del poble continuem per un curt i exigent corriol de pujada fins un esplèndid mirador. Les nostres vistes cap al sud són privilegiades. Darrera de l'estació d'esquí de Superbagneres aguaiten la Maladeta, el Perdiguero i el Posets. Tres massissos imprescindibles per qualsevol col·leccionista de tres mils.

El Jordi al mirador

Anem tota l'estona seguint la ruta de btt número 60. El nostre camí continua cap al nord, per la vall d'Oèlh. Els primers quilòmetres van alternant camí i sendera per dintre el bosc per arribar a l'última localitat de la vall pel mig dels sembrats (el camí passa per allí). Realment es fa molt pesat pedalar per sobre de l'herba però el nostre destí, lo Borg d'Oèlh el tenim a tocar. Ja hem trobat el "regalito" de cada final d'etapa.

Pedalant pel mig del prat cap a lo Borg

Arribem i, tot i que no recordem el nom de l'establiment on hem fet la reserva, ens adrecem a l'entrada del poble (si vens per carretera). Hi ha un home a l'entrada d'un bonic hotel, le Sapin Fleuri. Li preguntem si ha rebut el correu de la nostra reserva (amb el nostre pseudo-francès) i el senyor ens respon alguna cosa que no entenem. Ens passem uns minuts intentant fer-nos entendre per saber si és aquest l'establiment on hem fet la reserva però res, no hi ha manera. Finalment, després de gaudir amb la nostra desesperació (ara veig la frustració de que no t'entenguin), ens comença a parlar en castellà! Ens estava esperant. Molt de la broma el noi! Ara si que podem dir que ja hem acabat. Demanem unes cerveses ben grans i anem a netejar les bicicletes.
L'hotel està molt bé. Recomanable. Les habitacions més que correctes. El menjador panoràmic de tota la vall és per portar-hi la senyora i tenir-la contenta unes quantes setmanes. Però el menjar és espectacular. No trobo gens en falta cap plat de pasta. Un 10.

   

 Le Sapin Fleuri de lo Borg d'Oèlh, la finestra de la nostra habitació i el Jordi a l'acollidor menjador

Aquest poble, lo Borg d'Oèlh són quatre cases. Aquí comença, tot i que ja portes quilòmetres pujant, el famós port de Balès, on en ciclista Alberto Contador, l'any 2009,va atacar l'Andy Schleck i a aquest li va sortir la cadena. Aquí va guanyar el seu segon Tour. La perspectiva que tens de tota la vall és idíl·lica. El Jordi diu que algun dia hi portarà a l'Andrea (quant necessiti guanyar-se algun punt). Espero que li estalviï part dels 65 quilòmetres i 2200 metres de desnivell positiu acumulat que ens han sortit.

Btt: Pedals d'Occitània

La Pedals d'Occitània és el nom que rep la ruta de pagament que recorre el Baish Aran i Comminges, situat dins la regió francesa del Midi-Pyrénées i al sud del departament de la Haute-Garonne.

Pedals d'Occitània en 3 etapes

Es tracta d'un recorregut de 227 km i 6000 metres de desnivell positiu acumulat que més o menys són les mateixes dades per a les rutes més populars.

Vall de Varradós i al fons el massís de la Maladeta

Fem una ràpida divisió i ens surten 3 etapes (aconsellable si es té una mínima condició física):

• Etapa 1: Vielha-Bourg d'Oueil
• Etapa 2: Bourg d'Oueil-Aspet
• Etapa 3: Aspet-Vielha

Nosaltres, un cop més, prescindim de l'organització per preparar la ruta i contactem directament amb els allotjaments per fer les reserves. No hem tingut cap mena de problema i els preus, com és habitual, són els mateixos que si ho fem a través d'una empresa. Si us interessa la versió organitzada us deixo aquí l'enllaç de la seva web.

   

El bonic poble medieval de Saint-Bertrand de Comminges i Aspet

D'aquesta ruta hem trobat fins i tot el "roadbook" escanejat i que us podeu descarregar (amb una petita cerca pel google s'aconsegueix l'enllaç). Nosaltres trobem més pràctic anar seguint el track amb el GPS. El track de les diferents etapes el podeu descarregar accedint al wikiloc i cercant-me com a usuari (fartet) o anant-hi directament a través de la imatge satèl·lit que hi ha en aquesta entrada i clicant sobre el símbol de "play". Per molts pot semblar obvi però algú em va preguntar com fer-ho i ho aclareixo.

El nostre equipatge per a tres dies.

Vam llegir que era una ruta per fer sense porta equipatges. Després de consultar-ho amb el bon amic Fidalgo, coneixedor de la zona, ens va dir que en aquesta ruta les pujades eren pujades i les baixades eren baixades (que bonic quan escoltes aquestes paraules, t'estan parlant de l'essència del btt). Res a veure amb la sobrevalorada pedals de Foc. Doncs si ho diu en David, això va a missa. Utilitzarem una motxilla petita tipus "Camelbak" però sense la bossa per l'aigua (per poder-hi encabir més coses). Sempre dic que la mida de la motxilla/equipatge et marca la quantitat de coses que t'enduràs. Si no vols portar molta cosa, agafa una motxilla petita perquè l'experiència em diu que sempre acabes omplint la bossa. Així doncs, amb el límit d'aquesta mini motxilla com a equipatge afrontem tres dies de bicicleta de muntanya. I tot sigui dit, aquest cop ens hem superat. Anem "rotllo minimalista" total! Com va dir en Miles van der Rohe "less is more".

De la web oficial de la ruta he agafat algunes dades sobre l'itinerari que fico literalment:

• Altura mínima: 374 metres (Encausse Les Thermes).
• Altura màxima: 1851 metres (Coll de les Paloumères).
• 227 Quilòmetres.
• 6000 metres desnivell positiu.
• 6000 metres desnivell negatiu.
• 44% Pista forestal, 36% carretera semi-asfaltada, 20 % camí.
• Coll més llarg: Coll de les Paloumères (1851 metres), 22 quilòmetres de pujada al 5,4%.



Ramat de corders al port de Balés

• Colls més durs: La Couage (960 metres) 3,7 quilòmetres al 9,6%. Coll de Saubaga (1372 metres), 11,5 quilòmetres al 6%.

De la ruta oficial hem fet alguna variant més elegant però podem dir que quasi la totalitat de l'itinerari és el mateix. A diferència d'altres "pedals" aquesta la recomano totalment. Això és bicicleta de muntanya. La frondosa vegetació del Pirineu atlàntic, la gastronomia dels allotjaments, els paisatges, els pobles occitans on encara es respira a muntanya (no es pot dir el mateix de l'explotada Val d'Aran), el recorregut espectacular i sobretot l'aspecte esportiu. Una ruta cinc estrelles. En David feia anys que em deia que l'havia de fer i realment tenia tota la raó. Tardareu a oblidar-la.

Btt: Corriols per Poblet

Sona el despertador ben aviat i passo a buscar el Carlos. Hem quedat a Sudanell amb el Ferran, l'Emili i un amic seu. El Fernandito m'havia convidat a fer una ruta per Prades. Sembla ser que la sortida és per Poblet. Explica-li que no és el mateix. És un noi feliç on els hagin. És cert que la ruta arriba a 6 quilòmetres de Prades però els cotxes els deixem a Poblet. Per mi és un canvi bastant significatiu. Per Prades no hi he estat mai en bicicleta, en canvi, aquesta zona de Poblet, fa molts anys que la conec (aquests corriols d'avui els vagi fer per primer cop el mil·lenni passat!, fa 15 anys, com passa el temps!).
Tot i això, aquesta és una sortida "pata negra" (pujada per bona pista i descens per corriol). Bicicleta de muntanya en estat pur. 100% recomanable. Amb un plus afegit. Es pot visitar el monestir de Santa Maria de Poblet (visita obligatòria). Espectacular monestir del s.XII on hi ha les tombes d'uns quants reis Aragonesos (Jaume I el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, Ferran d'Antequera, Martí l'Humà...).

Corriols per Poblet

Aparquem a la zona d'estacionament del monestir de Poblet. És un quart de deu del matí i tan sols s'hi veuen altres ciclistes. La primera part de la ruta recorre el Paratge Natural d'Interès Nacional de la Vall del Monestir de Poblet o el bosc de Poblet, que és el nom amb que es coneix popularment. La normativa d'aquesta zona regula l'ús de la bicicleta. Tingueu-ho present.
Sortim cap a la dreta (E), per la TV-7007, on a pocs metres hi ha la font de l'abat Siscar. Omplim els bidons (important tastar la qualitat de l'aigua de les diferents fonts abans d'omplir-los). Continuem la lleugera pujada una mica més de mig quilòmetre fins al camí que puja cap a la Pena (direcció sud). Aquí, després de dues corbes tancades, anem guanyant altura paral·lels al barranc de la Pena. A l'arribar a la primera d'un seguit de corbes tancades (corba cap a la dreta en sentit ascendent), hi ha una cruïlla de camins. A l'esquerra, hi ha una cadena i una sendera que es fica cap a dintre del bosc. Ens hi fiquem (S). És un corriol que fem de pujada i que ens fa "apretar" de valent, l'últim tram és d'allò més exigent. Hi surten rampes del 16% amb pedra poc compactada. Molt bonic.

La bicicleta del Carlos a la Mola d'Estats

Enllacem amb una pista i continuem l'ascens per bon camí fins al coll de la Creu de l'Ardit. Ens trobem en la part alta i els camins i cruïlles apareixen cada dos per tres. Nosaltres, sempre en direcció sud fins al coll de la Mola i després, sempre per camí, cap a la Mola del Guerxet (1120m), la Mola del Quatre Termes (1120m) i per sendera fins la Mola d'Estats. Impressionant balcó de pedra amb vistes cap a tota la vessant sud. Aquí ens mengem l'entrepà alguns, les barretes els altres, però tots gaudim de les boniques vistes.
Després d'aquest descans comença el "showtime". Corriols i més corriols. El Carlos, que va amb una "full suspension", té el repte de deixar-me enrere (jo vaig amb una rígida). No perdona ni quan el corriol és pla. Ens fiquem cap a l'est, una zona coneguda com els Cogullons (em sona que hi ha un refugi lliure). Hi ha un tram que coincideix amb el GR-171-4 que ens torna a portar al coll de la Mola. Imprescindible consultar el track. Si aneu molt ràpid us passareu els corriols.
Del coll de la Mola al coll del a Creu d'Ardit, un altre corriol bastant entretingut. Una neteja de rocs el faria molt més divertit o sigui que si algú s'anima...
Continuem fins al mirador de la Pena per sendera. Parada obligatòria. Des d'aquí veiem tota la pujada i el monestir. Tan sols les vistes ja mereixen el viatge. Compte amb la gent que ens puguem trobar a peu. Generalment ja fa estona que estan ben a la vora perquè el soroll estrident dels discs espanta fins i tot a les plantes, però teniu en compte que aquestes senderes són per a vianants. Molta precaució.  

Mirador de la Pena

Tornem al camí que hem fet de pujada i tan sols fem una curta recta en direcció oest i agafem un altre sender que està senyalitzat amb un pal indicador (en una corba de dretes en sentit de baixada). Aquest és un altre tram "pata negra". El Carlos, cansat de sentir el meu alè al seu clatell (res de pensar en "mariconades"), accelera fins i tot en els curts trams d'ascens. Realment el descens és vertiginós.
La satisfacció és tan plena que arribats a la pista decidim tornar a pujar fins a la Pena. Sempre es preferible evitar la pista per fer el descens. Anem cap al mític Matarrucs. Un altre corriol cinc estrelles que s'agafa en una corba d'esquerres (en sentit de descens) on hi ha un dipòsit d'aigua rectangular. Compte que aquest corriol és molt ràpid i té dos punts bastant tècnics. El primer, una zona molt dreta amb dues petites corbes quasi juntes, on llepa de mala manera l'Emili que anava marcant el pas, i el segon, unes escales bastant altes (per una rígida) on em falta espai per traçar el gir (i he d'anar a buscar la bicicleta una metres a sota del marge). Sense més dificultats arribem al barranc de la Pena i els primers metres del camí que hem fet de pujada.
Bonica sortida, de les imprescindibles de la zona. Són poc més de 30 quilòmetres i 1000 metres de desnivell. Per passar un matí d'allò més complet que, com he dit abans, podem arrodonir amb la visita al monestir i gaudir de l'àmplia oferta gastronòmica de la zona. El pàrquing que hem deixat quasi desèrtic és ara una bullícia. El Carlos no se'n sap avenir.