diumenge, 1 d’agost del 2010

Senderisme: Cresta de LLosás

Sona el despertador i ja fa estona que estem esperant la seva senyal. El primer dia de bivac sempre és incòmode però tot i tenir molta son, cada 5 minuts ens hem desvetllat intentant buscar aquella posició òptima que mai trobes. No hem passat bona nit però el dia promet.
Feia molt temps que no anava a la muntanya i menys amb els de sempre. El Pepe, el Rafel i el Xavi. Ens ha costat molts mesos poder coincidir tots per fer el que anys enrere fèiem quasi cada cap de setmana. Aquest cop ni la meteorologia, ni les avaries mecàniques, ni els canvis sobtats d'horaris, ni les opos... hi érem tots més l'Antonio i l'Ester, una parella valenta on les hagi que d'uns anys cap aquí estan fanàtics, fanàtics (tots sabem el que és això oi?).
L'activitat escollida ha estat la cresta de LLosás al massís de la Maladeta.
Quedem dissabte al migdia. Amb el Rafel ho fem una hora abans. Fa anys que ens coneixem i sempre va amb el rellotge espatllat. Avui no ha estat diferent. Després de recollir tothom ens dirigim cap a Benasque (Huesca), al pla de Senarta (5km al nord de la població) des d'on surt el bus que puja la vall de Vallibierna. La pista de la vall queda tancada als vehicles a motor del juliol fins a meitat de setembre més o menys. Hi ha busos que surten cada dues hores per uns 15€ anada i tornada.


Bus de Vallibierna i els 6 abans de pujar cap a l'ibon inferior de Coronas.

Tot i anar justos arribem a temps d'agafar l'últim bus de les 17:15h. Ens deixa 9 km amunt al refugi lliure de Coronas. Ens equipem, estrenem la samarreta de l'Aspadenya i cap a l'ibon inferior de Coronas en unes dues hores i quart. Hi ha diversos llocs on fer bivac. N'escollim dos de propers i després d'estirar els aïllants comencem a treure fogonets i preparar el sopar. Just acabat el sopar es comença a fer fosc i ens anem enretirant per intentar descansar abans de la llarga jornada de demà.
Són les 5 quan ens llevem i tres nois que estaven en un altre bivac proper ja estan pujant cap a la bretxa inferior de LLosás guiats per la llum dels seus frontals. Nosaltres no ho farem fins a les 6:30h. Ens ho hem agafat amb la calma.

Itinerari
Iniciem per grans blocs la franca pujada per la canal desviant-nos direcció a la primera agulla cap a l'esquerra (E). En una horeta ja estem a les dues agulles Argarot, tot i que tan sols està catalogada com a tres mil la superior (3031 m). D'aquí, ja veiem el que ens queda. Una cresta que va guanyant pocs metres fins arribar a la bretxa superior de LLosás per guanyar ràpidament desnivell fins arribar al cim culminant de l'Aneto.
Per la cresta anem buscant el camí més evident. Es bastant entretingut però les dificultats les passarem generalment per l'esquerra (NE). Com diu el bon amic Alfons, "es fácil pero no te caigas".
De l'agulla Argarot fem una desgrimpada vertical però amb molt bona roca que ens portarà a un colladet que inicia la pujada a la següent agulla. El primer que trobem recte es un pas desplomat que en algunes ressenyes he vist que el marquen de IV. Ni de conya! Aquell pas és de "quinto o mas" com diria en Metal. Si us en fixeu hi ha un "friend" encastat que us pot servir per col·locar un estrep (mai com assegurança perquè està molt proper al terra) però la meva recomanació és no intentar pujar-li més el grau a la via/itinerari del que ja té. Si baixem per la canal de l'esquerra uns metres (NW) ràpidament podem agafar uns petits esglaons que per terreny més còmode ens situaran als peus d'una placa tombada molt marcada i característica. La placa es puja sense cap mena de dificultat i ens porta en un minut a l'agulla Tchihatcheff (3042 m). D'aquí, continuant la cresta topem amb la instal·lació d'un ràpel de 40m. Ràpel molt bonic, sense cap problema tècnic, on les cordes es recuperen fàcilment.


Primer tram de cresta, baixant de l'Argarot i placa característica del Tchihatcheff.

Des d'aquest collat anirem buscant el camí més evident per la dreta (SE). Mitjançant un sistema de grans escales arribarem amb pocs minuts a l'agulla Franqueville (3057 m) i ja en portem 3!. Ara ens queda un tram de progressió per la cresta bastant horitzontal i entretingut fins a la bretxa superior de LLosás. Es podria dir que aquí s'acaba una part de la cresta bastant diferent de la que ens espera. Hem tardat unes 4'30h i tots tenim la sensació de que el més difícil està passat.


Ràpel de 40m i pujada al Franqueville per la vessant de LLosás.



Preparant el ràpel de 20m.

La sorpresa ve després del ràpel de 20m que ens duu a la marcada bretxa superior de LLosás. Tothom comença a dir la seva de com afrontar els següents metres. Ens comencem a mirar diferents ressenyes i finalment optem per "explorar" nosaltres mateixos quin és el camí millor. Em fico per l'esquerra (NW) seguint les indicacions d'una de les ressenyes per una zona molt exposada, enmig de blocs grans i molt descompostos. Tot i que es va fent tens la sensació que allò pot caure en qualsevol moment i que t'estàs "jugant el jeto" sense haver-ne la necessitat. Poc a poc els passos són més difícils i finalment la llum s'encén i decideixo informar que per allí no és el camí. Sort que m'he retirat a temps. Me'n dono compte quan estic desfent els passos que havia fet abans ("pa velno matau"). Aquell tram sembla un castell de cartes que es pot ensorrar en el moment menys esperat.
Ho provem per l'altra banda (SE). Jo començo a trepar per una zona de terrasses amb bona roca i me'n dono compte que el millor és passar aquesta zona més lletja per la llengua de neu que queda a pocs metres (o en cas de no haver-ne, per la pedrera). No compensa el risc que prens.
Així doncs que quedi clar. Després del ràpel de 20m que dóna a la bretxa superior de LLosás, baixar a la dreta (E) fins on puguem seguir paral·lels a la cresta caminant! No us compliqueu intentant crestejar. Es pitjor el remei que la malaltia. Seguiu per la dreta fins al segon collat (uns 100m) on després tornarem a buscar la cresta per una grimpada fàcil.


Pujant per la vessant de LLosás, agulla Escudier i últims metres fins l'Aneto.

En aquest que vam passar quasi íntegrament per la vessant de LLosás, ens vam trobar una zona amb un parell de pitons. La zona era poder més vertical i exposada que el que portàvem fet des de l'últim ràpel però hi havia molts llocs on agafar-se amb seguretat. Crec que si has crestejat fins aquí passes amb facilitat aquest tram però si algú ho necessita ja sap que hi ha dos pitons.
Com he dit al començament la cresta guanya altura ràpidament i la grimpada ens porta a l' agulla Escudier (3315 m) quasi sense voler-ho. De fet, hi ha una mica de desconcert. Cada cop que fem una agulla salta la pregunta, "és aquesta l'agulla Escudier?" Sempre tens la sensació que la següent és la que estàs buscant però davant del dubte les fem totes i un cop a casa ja mirarem les fotos per dir quina és quina.
Des de bon matí hi ha un núvol instal·lat a uns 3200 m que tan sols a estones ens deixa veure l'Aneto. Aquest tram va cadascú una mica pel seu compte. Les forces al grup comencen a estar justes i tothom intenta passar el seu calvari com pot.
Abans d'arribar al collat on finalitza el corredor Estasen fem l'agulla Daviu (3350 m). Els núvols s'aparten uns segons per deixar-nos veure la creu de l'Aneto. El tenim a tocar. Encara estic baixant de l'agulla quan escolto crits de joia. L'Ester està a escassos metres del cim. A fet per primer cop l'Aneto (3404 m)!

Fa bastant aire i la sensació tèrmica és baixa per l'època. Qui no la porta, s'enfunda la samarreta de l'Aspardenya i foto de cim. Ràpidament s'instal·la una boira espessa que ens fa tirar avall ràpidament, en direcció al coll de Coronas. Després d'haver fet la cresta, el pas de Mahoma el passem xiulant. Quasi a l'alçada de la punta Oliveras (3292 m) ens trobem la neu de la glacera. Mentre la gent s'enfunda els grampons vaig a fer el cim en uns minuts. Ningú m'acompanya. I jo el faig perquè sempre hi he passat pel cantó però per mandra a caminar 3 minuts et quedes sense fer-lo. Avui ja tenia al cap que el faria. La llàstima és que un cop al cim, tot i escoltar a la resta de grup, no els veia per la boira o sigui que m'he de conformar amb un autoretrat. El Rafel, ja tornant amb el cotxe cap a casa, ens il·lustraria amb la tràgica historia del sr. Oliveras i les dues morts que hi va haver en aquella zona.


Foto Aspardenya a l'Aneto, pas de Mahoma i baixant pel des del coll de Coronas.

En pocs minuts arribem al coll de Coronas (3196 m) i l'aire passa a gran velocitat. Tens la sensació que algú s'hagi deixat la porta oberta. La desgrimpada es fa una mica entretinguda amb els grampons però aviat toquem la neu a l'hora que comença a ploure. Per sort dura un quart d'hora i avancem ràpid per les llengües de neu que ens portaran cap als ibons de Coronas. Ja portem 8 hores de jornada i tenim que accelerar una mica el ritme si volem agafar l'últim bus.
Tornem a l'ibon Inferior on hem fet el bivac, carreguem el material que hi havíem deixat a les motxilles i cap avall sense parlar gaire. A ningú li farà gràcia haver de fer els 9 km de tornada a peu o sigui que no ens entretenim.
Afortunadament arribem mitja hora abans. Ara si que podem gaudir de la sortida. La primera de la temporada ha estat força bé. Unes 11h del bivac al refugi de Coronas (parades incloses).

Resumint, cresta molt bonica. Entretinguda en les seves primeres 3 agulles però sense cap dificultat especial o millor dit, insalvable. El segon tram de cresta, és més de grimpada. Recordeu que després del ràpel de 20m de l'agulla Franqueville, on es comença a ficar dret per arribar fins l'Aneto, sortim de la cresta i fem uns 100m per la dreta, vessant de LLosás (SE) per després anar a buscar progressivament un altre cop la cresta. Em va deixar una bona sensació llevat del tram lleig que us acabo de dir com evitar. Molt recomanable.

1 comentari:

Ovellota ha dit...

Quin respecte que fa aquesta sortida, el regust que deixa segur que és bo, però "pa velno matau"!